Arxius de Bloc - Pàgina 7 de 12 -

La Mercè no s’ho mereix

No hi ha festes de la Mercè a Barcelona sense polèmica, ja sigui per la personalitat i el tarannà del pregoner o pregonera o pel cartell que fa la crida a la ciutadania a gaudir de la festa. Podríem dir que sense polèmica ja no seria el mateix, hi faltaria un ingredient indispensable en aquesta sopa de lletres que suposa programar actes i activitats per una població tan diversa com la que viu a la capital de Catalunya.

La sort és que la batussa, si ho podem qualificar així, dura poc, s’esgota com un encenall i en el fons als barcelonins ja els agrada perquè és una manera de recordar-los que al setembre podran gaudir d’uns dies d’esbarjo i xerinola per a treure’s el mal gust de la fi de l’estiu i entomar en millors condicions la tardor i l’hivern. I sinó perquè serveix una festa major si la ciutadania no pot, ni que sigui per dos dies, desprendre’s del malastruc que la tenalla en el seu dia a dia.

Per tant, benvinguda sigui la polèmica per allunar-nos de l’avorriment o de la por, segons com es miri, que s’amaga en els búnquers del políticament correcte i d’altres teories supremacistes incompatibles amb la diversitat.

Per recordar que hem viscut temps millors conservo emmarcada a casa una litografia de Robert Llimós del 1985 en la qual una parella despullada amb altres que s’intueixen al fons crida a gaudir de les festes de la Mercè des de les platges de Barcelona. De tant en tant, la miro no com un exercici de nostàlgia sinó com un exemple de maduresa per demostrar que per divertir-se el millor és desprendre’s de les rígides cotilles socials.

I quina és la polèmica d’enguany? L’arquebisbat de Barcelona ha titllat el cartell que anuncia les festes del 2025 ‘d’irreverent’. El motiu és aprofitar el dibuix inspirat en el retaule de l’església de Santa Maria d’Arenys, d’on és l’autor Lluis Danés, per incorporar en lloc de sants i verges personatges al·legòrics a les arts escèniques com el d’una figura femenina coronada amb una tiara que presideix l’obra.

On està la falta de respecte? Em costa discernir-ho, sobretot perquè molts de nosaltres venim d’una tradició que va viure els límits de l’art com una explosió de llibertat, molt lluny del reduccionisme actual. L’arquebisbat en la nota que explica el seu enuig parla de l’origen religiós de la festa, que es remunta al 1218, i de com l’administració municipal òbvia qualsevol referència litúrgica, com la tradicional missa que es fa el dia de la patrona a la basílica de la Mercè, en el llistat d’actes festius.

Tot plegat una rabinadura de mal pagador en un moment de canvis i de crisi de vocacions que ha obligat al mateix arquebisbat a tancar el seminari del carrer Diputació i destinar-lo a usos únicament acadèmics per omplir les aules buides.

No sé què pensaran aquells que tant els preocupa el cartell sobre el que va passar fa uns dies a la basílica de Sant Pere a Roma quan el papa Lleó XIV va ser rebut en una trobada ‘d’influencers’ catòlics com una estrella del rock i que aquest els digués que utilitzessin la seva projecció i les eines digitals per a impulsar la fe catòlica.

No he escoltat als firmants de la queixa cartellista cap signe de desaprovació per aquest fet, que ben bé podrien qualificar d’irreverent atesa la dignitat de l’amfitrió, tal com feien no fa gaire i ara reviscolen els fanàtics deixebles de la inquisició.

Roald Dahl i els límits de la crítica

Roald Dahl és un escriptor controvertit, com a persona amb clarobscurs, tot i això se’l considera el gran narrador per a nens com ho demostren els seus llibres ‘Les bruixes’, ‘Matilda’ i ‘Charlie i la fàbrica de xocolata’, entre d’altres. Al 1983, Dahl, ja en aquells moments un del referents de la literatura britànica, va publicar una crítica del llibre ‘God Cried’ de Tony Clifton, que tracta el setge de Beirut oest per part de l’exèrcit israelià durant la Guerra del Líban del 1982. Les crítiques que inclou l’escrit sobre l’Estat d’Israel van ser el detonant d’una campanya en la qual s’acusava a l’escriptor d’antisemita.

La controvèrsia, la resposta de Dahl als persistents atacs que va rebre i el fet que el seu posicionament pogués repercutir en la difusió de la seva obra i, en concret, de ‘Les bruixes’ que estava a punt de distribuir-se al mercat britànic i als Estats Units són en essència els punts argumentals de l’obra de teatre ‘Gegant’, escrita per Mark Rosenblatt, reconeguda amb tres premis Olivier 2025 i que en la actualitat es representa a Londres i a Barcelona, en el cas català amb un actor d’excepció com Josep Maria Pou.

‘Gegant’ és una obra que no deixa a l’espectador indiferent i que més enllà de mostrar, de manera subtil i alhora contundent, la dimensió intel·lectual de l’escriptor britànic planteja un debat, en l’actualitat ben viu, sobre els límits de la crítica i com unes opinions concretes, en aquest cas en contra de l’Estat d’Israel per actuacions que vulneren el respecte bàsic als drets humans, són el desencadenant de mals com la censura, caure en la ignorància o senzillament l’excusa per fer desaparèixer els llibres d’un autor consagrat de les prestatgeries quan es nega a fer acte de contricció, a disculpar-se, persisteix en la seva opinió i rep la condemna dels torquemades del políticament correcte.

Encara que sembli que qüestions com aquesta no van amb nosaltres, que la censura amb l’argument de la correcció política és cosa d’intel·lectuals i que a la societat l’importa poc si hi ha més o menys llibres a les biblioteques, el cert és que hem entrat en un període d’obscurantisme global que afecta al transvasament d’idees i de reflexions, que limita la creativitat, que exclou de manera irracional autors i artistes reconeguts i que ataca directament a les universitats i el dret a la lliure expressió com succeeix als Estats Units.

Quan la llibertat de crítica ha de passar pel sedàs de la censura, sovint no declarada però molt present en el subconscient de qui l’aplica i de qui la pateix, la societat perd fortalesa democràtica i limita les seves aspiracions de futur.

‘Gegant’ és una magnífica reflexió que va més enllà de la genialitat de l’autor de ‘Matilda’, de les seves extravagàncies, d’una suposada supèrbia intel·lectual i de com trasllada la seva superioritat dialèctica al tracte amb altres persones. ‘Gegant’ és el retrat fidedigne i precís d’un món que no és el futur sinó que ja s’ha instal·lat entre nosaltres, aquell que promou l’obediència cega a la consigna, mata la il·lustració i ens ofereix la impostada tranquil·litat dels animals a la granja que tan bé va descriure una altre britànic, George Orwell.

Els ultres surten de cacera

És possible que el meló que ens hem pres darrerament per refrescar-nos provingui de Torre Pacheco, la localitat de Múrcia on ultres d’extrema dreta han decidit sortir a la cacera de magrebins que viuen la població. Els violents, aprofitant l’agressió a una persona gran, han format partides d’energúmens disposats a prendre’s la justícia per la seva banda, buscar brega i amb la sensació d’impunitat que els donen els discursos d’odi que sovintegen a les xarxes socials s’han dedicat a rebentar cotxes, colpejar persones per la seva fesomia i assaltar kebabs. Els aldarulls han tingut una atenció prominent als mitjans de comunicació i per això molts de nosaltres que desconeixíem que existia Torre Pacheco ara ja el situem en el mapa.

En aquesta població murciana les persones d’origen migrant, que són el 30% del cens, vivien tranquil·lament, sense problemes de convivència, arrelats a la terra. Per una majoria d’ells superar l’horitzó del dia a dia ja és un èxit, encara que aquesta pírrica victòria suposi renunciar al mínim de dignitat laboral que en qualsevol altra circumstància consideraríem un escàndol.

Per això alguns, i més els que no disposen de permís de residència, no els queda altra alternativa que engrossir la ma d’obra d’empresaris sense escrúpols i d’aquesta manera col·laborar a que els melons de Torre Pacheco arribin ufanosos al mercat i nosaltres els degustem amb satisfacció. La proposta de treball es resumeix així: deu hores de feina al dia i un euro per caixa recollida. La misèria personificada.

No és l’únic cas. Circumstàncies similars les podem trobar a El Ejido. Allà qui s’endú la pitjor part són les persones d’origen subsaharià, els mateixos que circulen amb patinets elèctrics entre els milers d’hivernacles, descansen als vorals i fan que a la nostra botiga de referència hi hagi tomàquets amb l’etiqueta ‘collita pròpia’ o que tinguem maduixes de Huelva recol·lectades per dones magrebins en condicions deplorables i també fruita dolça conreada molt a prop de casa nostra.

Sense entrar en aquests detalls ens escandalitzen els discursos d’odi i considerem un despropòsit que una dirigent de Vox, Rocío de Meer, plantegi expulsar d’Espanya vuit milions de persones d’origen migrant amb els fills, que ja han nascut aquí, inclosos. I estorats veiem com algunes forces polítiques es posen de perfil, mentre dirigents del PP lloen el ’sentit d’estat’ del partit que sense miraments aixeca la bandera de l’expulsió, com Trump al seu país, i tracta cada cop que pot de vincular migrant amb inseguretat, atiant una por que soscava els fonaments de la convivència.

Torre Pacheco no és una anècdota, és el símptoma més proper d’un mal que s’escampa per tot el món, als Estats Units, a Europa, entre nosaltres. No sé si hi ha un antídot capaç de frenar les embestides de fractura social i els discursos d’odi que afalaguen els oïdes dels partidaris, cada cop més joves, de fórmules autoritàries en detriment de majors nivells de democràcia.

És un pols entre autoritarisme i democràcia en mans de gent disposada a desequilibrar la balança de la igualtat i de la dignitat. No hem après encara que es comença amb els migrants, amb drets i tan necessaris per a què tot rutlli, i continua amb els més desprotegits de entre els ‘nostres’.

Dit i fet, s’eleva el cinisme i el menyspreu a la categoria de virtut sense pensar que al final tots acabarem sent víctimes d’aspirants a dictador que, ai las!, ens enganyen amb falses banderes de llibertat i de seguretat.

Són els falsos profetes, els mateixos que afirmen que amb el seus missatges i propostes en protegeixen i en realitat representen la cara sinistre d’una societat dual on ells són els privilegiats i la resta mà d’obra, com més barata millor, al camp i a la ciutat. Res que no expliquin els llibres d’història.

Aires de revolta

Hi ha qui qualifica de revolta la reacció del públic assistent a la cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell imposant i tancant l’acte amb l’havanera ‘El meu avi’, de Josep Lluis Ortega Monasterio, en contra del criteri de l’Ajuntament i de la comissió organitzadora de l’acte. Revolta, aparentment, contra un suposat acte de censura o entremaliadura benestant com d’altres que el mateix públic ha protagonitzat en edicions anteriors per motius de clara significació política.

Sigui com sigui, l’anècdota ja ha passat a la història i demostra com d’equivocats estan aquells que erigint-se en protectors de valors permanents barregen creació artística amb comportaments personals sense preveure’n les conseqüències. Confondre la rectitud moral de l’artista amb la seva obra porta a l’absurd, quan el més lògic es saber-ho diferenciar i deixar que sigui el temps qui acabi posant les coses al seu lloc.

No sé si els centenars de persones que s’aplegaven a la platja de Calella de Palafrugell fent boleiar mocadors blancs i entonant les primeres estrofes de ‘El meu avi’ eren conscients del significat de la seva actitud, així com dels grups que es van unir al vernís de revolta. Em temo que la reflexió no era tan profunda ni supera la categoria d’anècdota.

Per recordar els antecedents. La polèmica a l’entorn del militar i autor d’havaneres Ortega Monasterio sorgeix el passat mes de novembre quan TV-3 emet el documental ‘Murs del silenci. Gran escala 2000’, en el qual se’l relaciona amb una xarxa d’explotació sexual de menors en un club de l’Empordà a la dècada dels noranta. El cas, acompanyat d’una rigorosa investigació i de testimonis extremadament colpidors de les víctimes, és una denúncia que deixa en evidència al personatge i plasma el conjunt de silencis i d’interessos que planen per a desdibuixar i amagar uns comportaments totalment execrables. El fet que la justícia absolgués en un primer moment al músic no exclou que amb l’aportació de noves dades recobri actualitat i es plantegin preguntes de moment sense resposta.

I és en aquest punt que plora la criatura. La lògica hagués estat que després del documental s’obrís un debat sobre les implicacions, la solvència i els efectes que tenia la denúncia en la dimensió pública d’una persona molt coneguda per la seva faceta artística –a Puigcerdà se l’honora amb una estàtua a l’entrada de l’escola de música on apareix ell abraçant una nena– i sobre la que tornen a recaure sospites de comportament delictiu i indesitjable. Personalment, quan veig veure el documental era el que m’esperava, però fora de temptatives escadusseres i moviments fallits sense massa transcendència s’ha imposat novament un mur de silenci.

Dissabte, a Calella de Palafrugell, la història hagués pogut reviscolar, però el que podria haver estat una sacsejada es va convertir en una canonada amb pólvora mullada, un intent fracassat farcit de bones intencions. Una gran part del públic es va apuntar al succedani de revolta, si és que es pot dir d’alguna manera, o a la protesta acomodada contra un poder establert (ajuntament i comissió organitzadora) atrapat en el parany d’una decisió ingènua.

És ben sabut que l’obra transcendeix la persona que envolta l’artista. Convé que sigui així per evitar sospites de censura. El que no pot succeir, i aquest podria ser un cas paradigmàtic, és que l’obra sigui una cuirassa per avançar en el judici de comportaments absolutament reprovables que no passaríem per alt si es tractés de qualsevol ciutadà anònim sense aureola i reconeixement social ni estigués en disposició d’entrar a la galeria de personatges il·lustres, per molt nostrats que siguin aquests i el cor se’ns esquinci en veure’ls despullats dels oripells de la fama.

Educació, la necessitat d’un gran pacte

La 60a Escola d’estiu Rosa Sensat, que finalitza el 10 d juliol a Barcelona, preveu a l’acte de cloenda una taula rodona sobre el paper dels mitjans de comunicació en la configuració del debat educatiu. La proposta és agosarada, en part perquè atorga als mitjans un paper rellevant a l’hora de perfilar la imatge que avui en dia té l’escola i també perquè en la mesura que posa el focus en els periodistes deixa de banda altres elements que són substancials com les famílies i, sobre tot, a l’administració pública encarregada de proveir i de gestionar pressupostos, dictar normes, garantir la bona preparació del professorat, generar sinèrgies d’acompanyament de l’infant i adolescent i de bastir una escola amb les eines necessàries per entomar una realitat social cada cop més complexa.

Estic convençut que els professionals que informen d’ensenyament als mitjans de comunicació són grans experts en la matèria, saben destriar el gra de la palla i segur que les seves cròniques, una altra cosa és si tenen incidència quan denuncien irregularitats i problemes, són seguides amb atenció pels responsables educatius a l’hora de calibrar l’estat de salut d’un dret i d’una xarxa pública d’escoles que, atrapada en una multiplicitat d’interessos, d’obligacions i diria que de burocràcia, treballa amb més dificultats que alegries per garantir el principi d’igualtat entre l’alumnat.

Les notícies recents conflueixen en un desconcert generalitzat en el món de l’educació i mostren un estat d’angoixa permanent de mestres, professors, responsables polítics i famílies atrapats en la necessitat de trobar una resposta immediata als informes negatius que de tant en tant apareixen als mitjans, sense albirar una sortida raonable als problemes que s’acumulen. Em refereixo, per posar tres exemples de darrera hora, a la conveniència de prohibir els mòbils a les aules, als mals resultats dels alumnes catalans de primària i ESO en competències bàsiques com matemàtiques, ciències i anglès i, per acabar-ho d’adobar, a les carències greus que s’han detectat en joves que aspiren a entrar a la universitat molts d’ells incapaços d’exposar per escrit un raonament, d’escriure sense faltes d’ortografia o de respondre de manera coherent i ordenada a les qüestions plantejades a la selectivitat.

Que els periodistes hi tenen alguna cosa a dir, segur, i ja ho diuen quan informen i denuncien amb exemples concrets les mancances d’un sistema educatiu tensionat, amb excel·lents mestres que comparteixen claustre amb companys cremats i desconcertats o senzillament no aptes per fer la feina que fan, sota la mirada sovint inquisidora de famílies que en comptes d’ajudar s’atribueixen el paper de jutge sense que ningú els freni i amb la pressió de buròcrates departamentals i sindicals més preocupats per aplicar la norma que per garantir una adequada evolució de l’alumne.

La conclusió és que per reconduir aquest desgavell no es necessiten pegats com prohibir els mòbils a les classes, tauletes i pantalles digitals (per cert, que no es poden retirar de manera immediata tret que el departament d’Educació vulgui retornar els fons Next Generation concedits per instal·lar-les) o amb petits reforços de professorat de dubtosa eficàcia. El que cal és un gran debat, un gran pacte entre tots els implicats i assumir que corregir les mancances es cosa d’anys, que hi sobren oportunistes i xerraires sense escrúpols, que el dret a l’educació amb mirada progressista comporta garantir la igualtat dels alumnes i dotar-lo de recursos suficients, que s’ha de recuperar la dignitat de la funció de mestre, que convé situar l’escola en el centre de les polítiques socials i ser conscient que dirigir un departament d’Educació compromès amb el progrés d’infants i joves comporta optar, dir no quan convé i arriscar-se, sobretot arriscar-se, per fer avançar un projecte essencial pel futur de les noves generacions.

De moment, a l’horitzó no hi ha indicis de caminar en aquesta direcció. Govern i oposició tenen altres prioritats. Els perd la paraula i els falta acció. La única certesa és que els periodistes seran allà per explicar-ho. Sort en tenim d’ells que ajuden a tocar de peus a terra.

Solstici d’estiu

Com estic vinculat a l’àmbit de l’educació des de fa anys, per a mi les pautes del calendari són les del curs escolar. Així, a l’entorn de Sant Joan, o en el cas dels agnòstics i descreguts quan comença el solstici d’estiu, dono per finalitzat el període que va començar al setembre i en aquest recés, amarat per la suor de les calors primerenques que a causa del canvi climàtic ens recorden que som matèria fonedissa, em disposo a fer balanç dels mesos que m’han precedit.

Quan un fa aquest exercici de recopilació memorística és indefugible que hi hagi una barreja d’experiències personals i de circumstàncies externes que ens condicionen i ens influeixen en l’estat d’ànim, sotmès darrerament a una inacabable muntanya russa que combina sensacions i realitat en una roda sense fi.

No cal buscar explicacions a fets que per la seva magnitud ens depassen. Un, i suposo que com jo més gent, comença a estar saturat de catàstrofes i de grans notícies que amb una dinàmica persistent apareixen diàriament als mitjans de comunicació. No convé menystenir-les, però l’aparició constant i metòdica aboca a una insensibilitat perillosa. Sense banalitzar, convé de tant en tant parar per no quedar atrapats en un neguit capaç d’alterar l’equilibri dels més calmats.

Per sort a taula i entre els amics aquestes notícies que se suposa que han de ser determinants pel nostre futur es comenten cada cop menys. Optem, i és d’agrair, per parlar de les inquietuds i experiències que formen part de l’exercici de viure. No crec que aquest defugir dels fets que per un historiador s’emmarcarien en el llistat de moments històrics sigui una mostra d’irresponsabilitat, al contrari, ho interpreto com una manera subtil i eficaç de protecció, propi d’un ancestral manual de subsistència.

Josep Pla, en una da les entrades del seu ‘Quadern gris’, afirma que els catalans, al contrari d’altres cultures europees, som de celebrar sants. Ens agrada la litúrgia encara que de tant en tant ens perdi l’estètica, prestant més atenció a la ferramalla que conforma l’embolcall que al mateix contingut. Però Sant Joan, i així ho penso, trenca amb aquesta tradició secular que obliga a mirar de manera obsessiva les flamarades d’un infern immisericordiós que alimenta el foc etern on ens diuen que serem consumits si ens apartem del camí correcte.

El foc per Sant Joan serveix per cremar bruixes i mals auguris, per a desprendre’ns dels mobles vells, de les males astrugàncies, de les realitats tòxiques. El celebrem amb una gran festa, menjant i bevent, trobant-nos i gaudint de les petites coses que ens fan ser com som. Quina sort poder tenir un dia al calendari on allò que se’ns ofereix com a rellevant passa a ser secundari. Ens obrim a l’estiu de la millor manera, mirant al futur, com és el cas dels 44.000 alumnes a Catalunya que avui, dimecres, han conegut les notes d’accés a la universitat i planifiquen el seu recorregut acadèmic.

La festa per celebrar el solstici d’estiu permet que tradició i esperança convergeixin en un mateix itinerari lúdic. Per un moment, el foc crema les pors i l’esperit de festa ens fa més lliures. Per un moment, no hi ha ningú que dicti el nostre futur.

Defensar la democràcia

Fa uns dies vaig assistir a la presentació del llibre ‘Franquismo: anatomía de una dictadura (1936-1977)’, un estudi acadèmic impulsat, entre d’altres, pels catedràtics d’Història Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) Carme Molinero i Pere Ysàs. La professora Molinero va justificar el volum com una contribució a superar la ignorància que hi ha aquí i fora d’Espanya de l’impacte que va tenir en la societat espanyola la manca de llibertats i la repressió perpetrada per una de les dictadures més llargues del segle XX a Europa.

El fet que el dictador morís al llit, que la caiguda del règim no es produís a conseqüència d’una sublevació militar com la que hi va haver uns anys abans a Portugal i que la transició a la democràcia s’iniciés amb un pacte entre representants de l’antic règim i les forces democràtiques han tret llustre èpic a un procés per sí mateix rellevant i que es tradueix en el règim de llibertats que empara la societat espanyola en aquests moments.

La historiografia ajuda a fixar el moment històric, forneix d’explicacions a fenòmens complexos pels quals no hi ha un relat lineal i permet, en el cas dels resistents i dels moviments socials que van lluitar contra el franquisme, apuntalar les bases del reconeixement ciutadà que la dictadura els negava i combatia. Impulsar la memòria democràtica és essencial en aquesta tasca, sabent que només hi ha llibertat quan preval la veritat. El revisionisme que impulsen moviments autocràtics i d’extrema-dreta és un exemple clar de la necessitat de perseverar en el camí, epicentre d’una batalla cultural entre autoritarisme i democràcia.

Com és habitual en actes d’aquestes característiques sorgeix l’interrogant de què fer per comprometre als joves en la defensa dels valors democràtics i per a contrarestar el pes creixent de qui opina, sobre tot entre la franja de edat de 18 a 25 anys, que en determinades circumstàncies són preferibles solucions autoritàries a la democràcia. Com no hi ha una resposta única, la sensació final amara frustració.

Què hi podem fer? Aquesta és la pregunta clau que planteja el desideràtum. Sovint, inconscientment o amb actitud frívola, hem subestimat la història recent. La prova són els currículums dels estudiants de secundària i batxillerat del nostre país, on l’explicació del franquisme apareix de manera raquítica entre les matèries d’estudi. Alarma entre els experts la ignorància d’aquest període, per les conseqüències directes que té en la defensa de la democràcia, però costa posar-hi remei.

El fet és que la història, com la filosofia que esperona la reflexió i el diàleg, no és una assignatura de llustre en el temari escolar. Ens precipitem en donar valor absolut a la tecnologia amb el fals convenciment que saber-ne més, tenir aptituds, és la via adequada per a preparar les noves generacions com a ciutadans davant el món. Acceptem una visió unívoca de la digitalització, sense advertir que darrera dels innombrables avantatges hi pot haver un biaix de classe, d’identitat o de coneixement que acabi limitant la plena ciutadania.

Cada dia s’incrementen les persones, més sovint del que ens pensem, que posen en dubte la conveniència de recuperar la memòria històrica, sense assumir que aquesta actitud és un camí planer que destrueix els fonaments de la democràcia.

La resposta hauria de ser: necessitem conèixer el passat per defensar la democràcia i la llibertat.

Reinventar-se o preparar el funeral

Quan parlo de periodisme tot són males notícies. L’ofici, essencial per la bona salut de la democràcia, es bat en retirada, envoltat d’amenaces i sense intuir quina és la sortida que permeti recuperar els valors i la dignitat professional. És l’enyorança de temps passats que ens porta a cometre errors incomprensibles.

Un exemple és el darrer exemplar de ‘Capçalera’, la revista dels periodistes catalans, que per celebrar els 200 números (i que siguin molts més) ha remenat en el bagul dels records en un exercici de nostàlgia que, n’estic segur, farà pujar un graó més el pessimisme de la tropa periodística. Ve a dir, com qui no diu la cosa, nois pinten bastos, anem directes al precipici, si ja tens el títol a la mà i la sort t’empara busca l’aixopluc d’un gabinet de premsa on la teva tasca quedarà circumscrita al que eufemísticament se’n diu comunicació corporativa perquè si desestimes aquesta possibilitat per idealisme o perquè busques altres maneres de fer periodisme hi ha infinites possibilitats de treballar en precari (és la situació del 71% dels professionals) o de que formis part del 46% dels periodistes europeus amb dificultats per cobrir les necessitats familiars bàsiques i a més en el cas d’Espanya que la societat puntuï la teva feina per sota de la dels escombriaires. La publicació no menciona, per descuit, amnèsia o per no prendre mal, el cas dels periodistes que treballen en mitjans de comunicació públics, ben entès que són una categoria apart.

¿Però no ens deien que el periodista és aquell professional que explica històries reals, que treballa perquè suri la veritat, que ho fa amb rigor, honestedat i de manera contrastada, que contribueix a bastir una societat més transparent i democràtica i que amb la seva tasca perseverant, en ocasions jugant-se la vida i la integritat personal, construeix el mur contra la mentida i la desinformació? Doncs sembla que hi ha dubtes o, al menys, així es desprèn del darrer número, el de celebració, de ‘Capçalera’, òrgan del Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC).

Si he fet aquesta introducció és perquè els periodistes catalans comencen a escalfar motors de cara al 7è Congrés que se celebrarà el novembre a Barcelona amb el lema ‘Més necessaris que mai’ (els periodistes) i amb tres objectius clars: reivindicar la credibilitat del periodisme, posar en valor el paper social i encarar els grans reptes de futur com l’impacte de la intel·ligència artificial, la irrupció de nous formats i la sostenibilitat del model informatiu. Déu n’hi do la feina per tanta roba i tan poc sabó.

Com emplacen als del gremi a exposar idees i raonaments amb mirada crítica i constructiva m’apunto a aquesta darrera consideració.

Ens convé que el congrés surti bé i que sigui propositiu per visibilitzar que tot i les dificultats hi ha un col·legi professional disposat a buscar i a promoure propostes que demostrin als periodistes en actiu que no estan sols davant un món i uns entorns que treballen per a destruir l’essència de la professió i que ho proclami a una societat per la qual, diem, som tan necessaris. Tot al contrari d’una trobada de nostàlgics, que lamenten les ferides i descriuen el que és evident: el model de negoci no troba una sortida a la crisi i que observa com el desenvolupament de les noves tecnologies, especialment la intel·ligència artificial, si no s’acompanya de criteris ètics i transparents és el corrosiu que destruirà els pocs vestigis de professió que encara queden i la precaritzarà molt més.

Sense sortir de l’enfoc, el CPC ha de ser un agent actiu de canvi i generar complicitats i aquí, entre d’altres factors, hi ha les empreses i els empresaris. ¿Es pot parlar de precarietat sense avaluar els entorns socio-econòmics que les propicien ni asseure’s a la taula amb la part contrària per escoltar les seves reflexions i necessitats? ¿Seria un absurd que se’ls convidés al congrés per a debatre sense complexos ni apriorismes? ¿Estem convençuts que els periodistes som els únics damnificats d’una situació que se’ns escapa de les mans? Penso que no. Cal una resposta conjunta.

Sortir del congrés sense pena ni glòria no és la millor solució. Ara fa 40 anys es va crear el Col·legi de Periodistes de Catalunya i encara que l’antiga Associació de la Premsa ja havia fet la transició democràtica de les velles estructures periodístiques la seva creació va ser un revulsiu: codi deontològic, punt de referència davant el món polític, projecció internacional i assumpció de realitats emergents com la comunicació corporativa.

Al final hi ha dues opcions: o triar el camí d’un col·legi professional amb una mirada àmplia, inclusiva, aglutinadora, punt de reflexió dels diferents actors que integren el sector econòmic de la comunicació o seguir amb la posició contemplativa que veu com les parets del temple cauen de manera irreparable. Es tracta, en definitiva, de fixar prioritats, de treballar per aconseguir-les i de reinventar-se, en cas contrari cada dia que passa estem més a prop del funeral.

Filosofia i discursos d’odi

La filosofia, entesa com una matèria que incita a la reflexió i desperta l’esperit crític, no gaudeix de bona salut. S’imposen els algoritmes, les solucions ràpides i sense matisos, el fals rigor científic entès com l’antítesi de l’humanisme. La pèrdua de pes específic i d’hores en els estudis de Batxillerat és el millor exemple de la desprotecció en què es deixa a l’alumne sotmès a una cultura resultadista que sovint deriva en frustració.

Així estem, tot el que no es pot traduir en xifres ni sotmetre al dictat de l’algoritme entra en el món de les coses innecessàries i se’n qüestiona la utilitat. Quina bestiesa? L’exemple de que vivim en una disfunció permanent el tenim en les proves d’accés a la universitat (PAU) que aquests dies se celebren a tota Espanya. Per primera vegada, l’exàmen té en compte la capacitat de l’alumne per interrelacionar fets a més de la part memorística i es valora, amb la possibilitat de restar de la nota fins a dos punts, una bona redacció, l’estructura gramatical del text, la capacitat per a exposar un fet o una idea i la quantitat de faltes d’ortografia.

A mi la preocupació i sorpresa pels nous criteris em provoca estupor. Tan mal preparats arriben els futurs universitaris que els hi és un problema aplicar tècniques de redacció tan bàsiques com òbvies? No m’estranya. En el meu món, el del periodisme, he compartit feina amb professionals i he vist estudiants en pràctiques incapaços de fer una redacció amb un mínim de rigor i comprensió. Els mancava allò tan simple com estructurar una frase amb aquella fórmula essencial que passa per saber situar primer el subjecte, després el verb i a continuació el predicat.

No em vull ofuscar amb una realitat que despesa els mínims de la decència acadèmica. De tant en tant, però, hi ha mostres d’esperança i es fan discursos de resistència impensables en el món de la quadrícula algorítmica. Dilluns al Palau de la Música Catalana es va fer l’acte de lliurament del Premi d’Honor de les Lletres catalanes al filòsof Pere Lluís Font. És el primer guardonat en aquesta matèria d’entre el 56 reconeixements anteriors.

Vaig seguir l’acte per televisió i per un moment, sol i a casa, em vaig imaginar per les intervencions i al marge de la parafernàlia d’un acte institucional d’aquelles característiques que era enmig d’una trobada de joves contraculturals tan freqüents a les dècades dels anys 70 i 80 del segle passat, quan encara tot era possible i les esperances de canvi no havien superat el llistó del desencís. Escoltar el paper que té la llengua catalana en la definició de la personalitat de Catalunya, parlar d’eficiència i de complicitat per a corregir la davallada en l’ús social del català, defensar la filosofia com una manera de conrear l’esperit, treure de la filosofia i de la cultura maneres per blindar-nos de la dictadura dels estereotips, convertir-les en la medicina que evita ser més fràgils i vulnerables i en la via per a obtenir recursos que dissipin discursos d’odi, frenin la ruptura de vincles comunitaris i l’abandonament de valors ètics fonamentals va suposar, tot plegat, un bri d’esperança i pensar que no tot està perdut.

Tant de bo l’humanisme que traspua la filosofia, l’ús i el seu coneixement no quedin relegats i sigui matèria essencial en l’àmbit educatiu. Guanyaríem ciutadans molt més preparats intel·lectualment i que no es deixen engalipar pels estafadors de la paraula.

DGAIA, la mesura del Govern Illa

Al novembre del 2023, la institució del Síndic de Greuges de Catalunya va presentar un informe de 237 pàgines que feia referència al funcionament de la Direcció general d’atenció a la infància i adolescència (DGAIA) que incloïa un conjunt de propostes per abordar la protecció dels menors sota l’empara de la Generalitat. No era el primer, ja n’havia fet d’altres des del 1999. En aquest darrer, amb el títol poc periodístic de ‘Desinstitucionalització del sistema de protecció a la infància i adolescència’, feia especial incidència en dues idees clau que en el context actual encaixen perfectament. La primera és que el sistema de protecció de menors en risc no s’ha de fonamentar en ‘separar per protegir’ sinó en ‘prevenir per protegir’ i la segona que qualsevol política pública en un àmbit tan sensible com aquest s’ha d’abordar des del treball coordinat de diferents ‘àrees’ (serveis socials, educació, mossos, salut i administració local) que amb criteris similars i operant en la mateixa direcció configurin un ‘sistema integrat de protecció a la infància’.

El cas d’una menor de 12 anys, tutelada per la DGAIA, víctima d’explotació sexual per una xarxa de pederastes i dos informes de la Sindicatura de comptes i de l’Oficina antifrau que analitzen, el primer, possibles irregularitats en el procediment de concessió de contractes a institucions privades encarregades de fer el seguiment dels menors que empara l’administració catalana i un segon que investiga l’ús correcte i la destinació dels recursos corresponents ha fet saltar pels aires el sistema de protecció a la infància a Catalunya. Una patata calenta de la qual tothom d’aquest món estava advertit i que mostra la imperícia i la falta de reflexos de la Consellera de Drets socials i Inclusió, Mònica Martínez Bravo, en una qüestió tan sensible.

Es tracta de la primera gran crisi del govern de Salvador Illa, que en cap cas pot justificar en una manca de competències, i de com de difícils es poden posar les coses si a la màxima de la prudència no s’afegeix determinació. Perquè en el fons el que cal és arribar allà on sigui necessari per arreglar un desgavell que persisteix des de fa anys i del qual se’n deriven unes responsabilitats, al menys polítiques, amb noms i sigles perfectament identificades.

Després d’un silenci clamorós de la conselleria davant el degoteig de notícies, fa uns dies la titular del departament va convocar als mitjans de comunicació per mirar de frenar la situació descontrolada. El motiu: anunciar el canvi de nom de la direcció general per afegir-hi el concepte prevenció i protecció a les sigles, comprometre’s a un increment de personal a dos anys vista i reorganitzar les competències per evitar que qui decideix els mecanismes de tutela del menor i escull l’entitat que s’encarregarà de la tasca no disposi de les claus de la caixa que administra els recursos.

En un primer anàlisi entitats i treballadors socials han posat èmfasi que l’anunci no vagi acompanyat de la memòria econòmica per a determinar amb quins recursos es compta, el veritable camp de batalla de les polítiques socials, tot i que en un gest de prudència i de correcció s’apressin a dir que la música de la partitura (l’anunci de les propostes) sona bé quan tothom sap que es tracta d’una frase estàndard per no ferir l’interlocutor a l’espera d’entrar al fons de la qüestió.

La voluntat de canvi i la determinació del nou Govern de Catalunya, progressista, socialdemòcrata i d’arrel cristiana, es visibilitzarà el pròxim dia 11 al Parlament quan la consellera Martínez Bravo comparegui davant dels diputats per explicar-se. Allà tots tindrem la mesura de si hi ha un govern disposat a arribar allà on calgui, com va dir el propi president, encara que això suposi indisposar-se amb un dels socis d’investidura.