El futur no és aquí

Possiblement per què se n’esperava molt i cadascú havia fet les seves pròpies càbales, el discurs del president de la Generalitat, Salvador Illa, dilluns a Barcelona, per a dibuixar el futur de Catalunya no va complir les expectatives.

No només d’esperança i de confiança viu la ciutadania, sinó que a la persona que ha de dirigir el destins de Catalunya, elegit per mandat democràtic, se li demanen concrecions, propostes efectives, una dosi d’autocrítica i una llista de prioritats suficientment àmplia per encabir aquells sectors de la societat que més ho necessiten. I com la gestió mai és mecànica ni impersonal, una quota suficient d’ideologia capaç d’identificar el rumb de la nau política.

Se li ha de reconèixer a Illa i al seu executiu que després de deu anys de l’ensulsiada del ‘procés’, sense la més mínima autocrítica per part dels seus impulsors, ha sabut asserenar els ànims, situar la gestió, ni que sigui nominalment, en el punt central de l’acció de govern, i evitar una ruptura social que els líders independentistes afavorien des de la irresponsabilitat.

La societat catalana avui té més recursos que fa uns anys per mantenir-se unida, però això no la fa impermeable a les temptatives internes i externes de les forces interessades en dividir i fracturar la societat. No cal posar-hi noms perquè tots sabem quines són les sigles amb què s’identifiquen i quins portamveus les impulsen. El perill és present i per això ideologia i gestió són un binomi necessari per enfrontar-s’hi amb possibilitats d‘èxit.

Illa va fer una intervenció pensada més en el present que en el futur i així ho corroboren els anuncis més rellevants que va fer, vinculats al món de l’educació i a l’impacte de l’IA al teixit empresarial i entre els treballadors a qui pot afectar. Ben pensats si es tracta de respondre a la immediatesa, però de poca entitat per a sustentar una proposta programàtica a anys vista per un país que, com ell mateix va dir, arribarà als nou milions d’habitants al 2050.

Gestió i ideologia, aquesta és la clau de volta per entomar el futur i la que determinarà els lideratges polítics amb disposició de continuïtat. Comparar la intervenció de dilluns amb la que va fer al 2024, poques setmanes abans de guanyar les eleccions autonòmiques, va ser el primer error. En aquell moment projectava un desig i ara s’ha de moure amb la crua realitat de qui incorpora a la seva motxilla dos anys de mandat, amb encerts, errors i mancances.

A la intervenció d’Illa li va faltar el punt d’autocrítica que evités un to triomfalista del tot irreal, quan la majoria de la societat sap que el futur i les urgències del dia a dia faran el camí complicat. Es fa difícil saber a qui es dirigia, si a l’audiència congregada a les Drassanes, al col·lectiu d’ensenyants partidaris d’allargar el conflicte al sector educatiu o al conjunt de la societat com era de suposar. Un segon error que no convé menystenir.

En la seva intervenció no es va parlar de desigualtat, de la quarta part de la població catalana que és pobre o viu en el límits de la pobresa, ni de la pagesia, un sector clau per evitar la desertització de la Catalunya interior, es va oblidar del paper essencial que juguen els ajuntaments en qüestions com la garantia de drets socials, suport a la convivència i en l’accés a l’habitatge i va confondre les inquietuds de la joventut catalana amb la dels joves del vídeo matusser que es va projectar abans de la seva intervenció, una joventut, la real, més rica, emprenedora, diversa i crítica que lluita pel seu futur, demana a la política solucions concretes i aspira a un paper protagonista a la societat.

I un tercer error, es va oblidar d’esmentar la reforma de l’administració, el primer punt en el decàleg de propostes del 2024, un pas impescindible per acostar, fer empàtiques i eficients les institucions entre aquells ciutadans que demanen el suport del poder civil com a garantia d’igualtat de drets.

Fa uns dies, l’alcalde de Nova York, Zohran Mandani, feia unes declaracions al diari ‘El País’ que s’encapçalaven amb aquesta frase: “La democràcia no serveix si la gent no pot cobrir les seves necessitats”. Pot semblar una obvietat, però resumeix en poques paraules l’orientació dels governants que miren pel conjunt de la societat i la d’aquells que només treballen pels interessos propis o els d’una minoria.

En la intervenció de Salvador Illa li va faltar aclarir què s’espera d’un polític socialdemòcrata per avançar cap a la Catalunya del futur.

Els carrers seran sempre nostres

Durant el ‘procés’ a Catalunya els manifestants favorables a la independència cridaven l’eslògan ‘els carrers seran sempre nostres’ com una manera de justificar bloquejos circulatoris i amplificar el ressò de les seves demandes. La frase, molt popular en aquells moments, no és ben bé original. L’afany per controlar els carrers i les vies de circulació com a mostra de poder i de fermesa, ‘la calle es mía’, també la va fer servir el  ministre franquista i posteriorment reconvertit en demòcrata l’any 1976, Manuel Fraga Iribarne, per justificar la repressió policial amb cinc morts de treballadors en una assemblea obrera a Vitòria, entre d’altres fets luctuosos.

És evident que les dues cites i les conseqüències que se’n deriven no són comparables, però la intencionalitat de qui fa seva una de les dues expressions s’hi acosta. És tracta de deixar clar que més enllà de les institucions, del legítim dret a vaga, una possibilitat que al 1976 no existia, i de les vies legals per a resoldre les desavinences laborals, ocupar el carrer és una mostra de fortalesa, molt visible per la resta de població, especialment la que pateix les conseqüències, i un instrument de pressió a les autoritats que en un entorn democràtic com el nostre, inexistent a l’època de Fraga, no necessita ni de grans preparatius ni d’àmplies reflexions.

Sigui com sigui, i més enllà de les referències històriques, avui, primer dia del curs escolar a Catalunya, s’han tornat a repetir els bloquejos a les entrades de Barcelona, talls de vies i incidències diverses a altres punts del territori. Tothom estava avisat i encara que no hi hagués un anunci oficial que això passaria era una certesa com hi ha nit i dia. Ho va reconèixer el president de la Generalitat el dia abans, dilluns, quan apel·lava als vaguistes a respectar el dret a la mobilitat, conscient de que el dia 8 al matí seria un dia complicat a les carreteres del país.

Com que s’ha parlat per activa i per passiva sobre els acords i desavinences en el món de l’educació i veient que la conflictivitat, ara per ara, no tendirà a la baixa convé preguntar-se a qui beneficia aquesta estratègia. Pensar si el valor inqüestionable de defensa del dret a l’educació pot acabar bandejat per elements disruptius que ocupen la totalitat del focus mediàtic o pitjor que en un afany suprem per alterar l’ordre establert, interès molt present entre els sindicats que impulsen el talls de carreteres, allò que passa a les aules i afecta al professorat esdevé per la dinàmica dels fets en un element secundari fins a subvertir la voluntat de buscar solucions a les necessitats reals.

És evident que tal com estan les coses i valorant l’actuació dels diferents actors, la conflictivitat escolar a Catalunya anirà de mal en pitjor. Només cal escoltar a la consellera d’Educació Esther Niubó dient, mentre es produïen els talls de carreteres, que “dimitir seria el  més fàcil, el més important és no rendir-se”. Si aquest és el missatge que vol traslladar a la ciutadania és un  símptoma de fracàs en les possibilitats per a posar fil a l’agulla i solucionar el problema.

Cal entomar-lo, diria més, cal liderar-lo, assumint el desgast polític que comporta, sabent que no hi ha una formula magistral per a resoldre un problema que sobrepassa els límits de la Conselleria d’Educació. Cal que el Govern superi el marc de diàleg actual, circumscrit a uns sindicats que demostren incapacitat, impotència, pulsions corporativistes i semblen actuar en funció dels interessos dels seus dirigents. Cal un govern que abanderi una alternativa davant una ciutadania farta d’un diàleg improductiu, incapaç d’aturar la conflictivitat.

Que mig centenar de persones tallin una carretera no és un mèrit és un exemple d’irresponsabilitat i una desconsideració que no es mereixen als mestres que dia a dia es deixen la seva pell a l’aula. A qui beneficia la situació actual?, al dret a l’educació segur que no. President Illa té la paraula, l’Informe PISA conegut avui rebla el clau en la necessitat de mesures contundents i arriscades.   

Reconquesta

L’arquebisbe d’Oviedo, Jesús Sanz, ha publicat un tuït en el que proposa la reconquesta d’Al-Ándalus i crida a recuperar ‘allò que val la pena’, els valors cristians, davant les pretensions marroquines. Conseqüent amb la seva croada anti-immigració, el prelat es desmarca novament de la doctrina social de l’Església catòlica i de les paraules del Papa Lleó XIV a favor de l’acollida dels migrants.

Quin oportunisme i quina manera més descarada d’aprofitar la crisi de Ceuta per avalar els postulats més intransigents de PP i Vox i fer que el rellotge de la història retrocedeixi fins als inicis del franquisme, quan la jerarquia eclesial avalava la dictadura, la protegia davant la repressió i s’assegurava uns privilegis que noranta anys més tard alguns encara enyoren.

Jesús Sanz, amb aquesta referència històrica, facilita arguments els que avui, sense miraments ni la mínima decència, han defensat al Congrés dels diputats solucions dràstiques contra el migrants que van entrar a la ciutat autònoma i malviuen als carrers sense una alternativa clara, entre ells 500 menors, la gran majoria nenes desprotegides i exposades a abusos i violacions.

Què dirà la Conferència Episcopal Espanyola sobre les afirmacions de l’arquebisbe? Què dirà a qui gosa, des d’una suposada posició de superioritat moral, instruir als seus fidels amb consignes d’odi? Ja m’agradaria que la resposta fos contundent, però sé que no passarà i si de cas passa em temo que l’advertiment es farà amb la boca petita. Quina ocasió perduda i quina bufetada a la cara de Lleó XIV d’un dels seus, la de l’arquebisbe i prelat d’Oviedo que es fa passar, jo no ho crec, per un ungit de Déu.

Que hagi fet les afirmacions avui no és casual, forma part de l’espiral en contra del Govern de Pedro Sánchez i de les polítiques d’acollida i de regularització d’aquells que fugint de la desesperació i per sobreviure es juguen la vida per arribar a Espanya.

El debat, de sis hores, al Congrés ha estat aclaridor, perquè a més de crítiques al Govern, de la connivència i de la implicació del Marroc en l’entrada de 80.000 persones a Ceuta, de si les ajudes són suficients i de com s’ha de recuperar la normalitat a la ciutat s’han confrontat dos models de societat: d’una banda la que accepta al diferent i de l’altra qui el rebutja, la que per raons humanitàries acull, integra i respecta la declaració dels drets humans i la de qui repudia per interessos inconfessables qualsevol consideració que tingui a veure amb la dignitat humana.

La diputada de Sumar Aina Vidal ha definit amb concisió la síntesi de l’estratègia anti-immigració. Primer se’ls rebutja, després se’ls converteix en un número i finalment, recuperant unes afirmacions del diputat de Vox José Maria Figaredo, s’incita a ‘caçar-los’ o a ‘pescar-los un a un’.

Suposo que Figaredo i altres com ell, abanderats de la croada anti-immigració i que reclamen solucions contundents contra els que segueixen a Ceuta o busquen un mínim de dignitat a altres parts de l’Estat espanyol, han quedat reconfortats amb les paraules de l’arquebisbe d’Oviedo. Els dóna butlla per cometre qualsevol barbaritat.

Pot ser objecte de crítica l’actuació del Govern de Pedro Sánchez en la gestió de la crisi ceutí, però el que és inqüestionable és que entre les decisions adoptades per aquest govern i les posicions de PP i Vox, els dos partits alternativa a les pròximes eleccions generals, hi ha un mur infranquejable, el que separa el respecte a la dignitat humana de l’odi, la deshumanització i la irrellevància, no solament contra els migrants sinó també contra aquells que encara creuen en la igualtat i els drets humans, o sigui la immensa majoria de nosaltres.

Yayoi Kusama, exploradora de nous mons

Quin paper tenen els artistes, els escriptors o els filòsofs en la creació de nous mons, en situar-se com l’avant-guarda del futur a través de les seves obres. M’he fet aquesta pregunta mentre llegia la notícia de la mort de la pintora japonesa Yayoi Kusama, als 97 anys, a la ciutat de Tokio.

No hem de menysprear la cultura, encara que avui immersos en les conseqüències i els efectes de la intel·ligència artificial (IA) sembla que vivim cada cop més allunyats de les habilitats de l’ésser humà per avançar-se al futur. Infravalorem les capacitats de l’artista per interpel·lar-nos i que junts explorem els límits dels nostres sentits, fins a deixar-ho tot en mans d’una deïtat artificial que transforma l’algoritme en un jeroglífic cap el més enllà.

Kusama va ser una avançada en trencar motllures, fins a crear un mon de simplicitats perfectament reconeixible pels humans però que et traslladaven, independentment d’on estiguessis, de quins fossin els teus orígens, de la llengua que parlessis i de les arrels culturals que haguessin influït en la teva formació, a la realitat més íntima de cadascú. Lunars i patrons repetitius de les seves darreres obres, les que han atret a milions de persones als darrers anys, però només una petita mostra de la dona que es rebel·la contra la guerra, inspira als grans creadors contraculturals, advoca per un feminisme radical i mostra, des d’una parcel·la reduïda, les contradiccions d’una societat aferrada al consumisme i subjugada per unes aspiracions que no van més enllà de l’utilitarisme.

A principis de juliol vaig assistir a un debat, promogut per la Fundació Gala-Salvador Dalí, que a través d’una pregunta aparentment simple ‘Què és real?’ plantejava explorar els límits del què és per a nosaltres la certesa, de fins a quin punt allò que considerem com una veritat definitiva en àmbits com la natura o l’astrofísica canvia substancialment amb els camps inexplorats que facilita l’IA.

Científics i investigadors, especialment aquells que s’endinsen en la física quàntica, van explicar les possibilitats i els possibles perills de la nova eina que ha de transformar la investigació, l’aprenentatge i la vida quotidiana, però a mi, que em costava seguir-los, el que em va sorprendre positivament és que en aquest debat per explorar les fronteres del més enllà s’arribés a la conclusió que filòsofs, escriptors amb la seva capacitat per a crear mons nous i imaginaris i artistes manuals són tant necessaris com el primers. Trencaven amb la idea cartesiana de separar ciència i cultura i seguint l’estela de Dalí, que barreja surrealisme i cosmos en les obres més emblemàtiques, promovien un debat que tant de bo es generalitzi.

Si barrejo Yayoi Kusama i IA és per superar les pors que als darrers dies han sorgit a l’entorn d’aquest artefacte que és la intel·ligència artificial i de com n’és de necessari el diàleg entre científics, creadors i artistes capaços amb les seves aportacions de definir les fronteres d’un futur esperançador, sobretot quan es reclama inserir els avenços i l’impacte de la intel·ligència artificial en un ampli compromís que asseguri la governança ètica de les diferents plataformes. La cultura amb majúscules sempre és sinònim de llibertat.          

Ceuta, i si parlem de supremacisme

El regal enverinat del Marroc permetent l’entrada de 80.000 persones per la frontera de Ceuta ha propiciat nous elements de tensió a les deteriorades relacions entre el Govern i la oposició. No es tracta de divergències polítiques sobre com abordar la greu crisi migratòria i de convivència a la ciutat sinó que, aprofitant el desgavell i la implementació de mesures per contenir un problema humanitari de primer nivell, comença a normalitzar-se en els discursos de PP i Vox el vocabulari barroer i perillós del supremacisme.

Em refereixo a expressions com ‘ni adults ni menors, hem de retornar-los tots’, ‘és un precedent pervers concedir drets a qui ha participat en una invasió il·legal’ com diu el president del PP o en el cas de Vox cridant a militaritzar la frontera i qualificant els fets com un ‘acte de guerra’ del que cal defensar-se.

El súmmum, per ara, és la picabaralla pel trasllat a la península de 500 nenes per a protegir-les i evitar que caiguin en mans de xarxes d’explotació infantil, aprofitant la situació de vulnerabilitat en la qual es troben.

El llistat de despropòsits llençats per dirigents polítics que possiblement d’aquí un any ocupin càrrecs de govern pot ser més extens, però és inútil recrear-s’hi. De la vergonya social que produeix aquest espectacle se’n diu supremacisme i s’alimenta de l’odi al diferent. Espanya, i Catalunya amb forces que fan servir el mateix llenguatge sense que de moment l’avali una realitat punyent que el recolzi com el cas ceutí, no se’n lliura d’aquest mal sobradament definit a escala global i amb referents que omplen minuts i minuts a les televisions i a les xarxes socials amb total impunitat.

Com que del que es tracta en el cas espanyol és d’erosionar tant com es pugui al govern de Pedro Sánchez, sense que això el lliuri d’haver de donar explicacions del perquè i de com ha actuat en el cas de Ceuta, més d’un pot pensar que en el moment que els socialistes passin a l’oposició s’imposarà la correcció i se silenciaran els despropòsits. Quin error. La fera que ha tastat sang mai deixa de provar-ho per segona vegada.

El supremacisme, l’odi al diferent, la voluntat de confinar en guetos les minories socials, l’interès per a tergiversar la història i adequar-la als interessos de la suposada raça superior, endurir les lleis sense tenir en compte els drets de les persones i militaritzar la societat i activar-la com agent actiu contra l’anomenat intrús no són fenòmens temporals, que passen d’un dia per altre, perduren en el temps. Són una constant, com veiem a Alemanya amb el rebrot de l’extrema dreta o a Israel que ha passat amb una facilitat escandalosa de poble agredit a agressor copiant les maneres dels seus botxins.

El que ens juguem a Espanya no és un canvi de govern o de majories, és una cosa pitjor: el retorn a la cara més perversa de l’autoritarisme, on la violència institucional s’imposa al diàleg, les normes deixen de ser garantia de drets, una part de la societat viu encaixonada en els seus privilegis i les lleis es fan en funció dels interessos del grup dominant.

És un error insistir en l’amenaça de PP i Vox, com un intent de que l’electorat amb conviccions demòcrates tanqui files i permeti assegurar un govern progressista. La pugna no va únicament d’escons sinó de conviccions, de llibertat enfront intrasigència, de dignitat en lloc de submissió, de respecte al diferent, de pluralisme davant els intents uniformitzadors.

Els mesos que vindran no seran fàcils. Ceuta no és un detall en el relat, és la síntesi del que pot venir a una escala més gran.

La guerra, patrimoni de la humanitat

Amb la discreció amb que s’acostumen a prendre decisions que poden generar controvèrsia, la Unesco, l’agència de las Nacions Unides que vetlla i promou els valors de l’educació, la ciència i la cultura, ha decidit considerar patrimoni de la humanitat les platges i els llocs més emblemàtics de Normandia, punt central d’una de les batalles més cruentes de la Segona Guerra Mundial i que marca l’inici de la definitiva derrota nazi.

L’acord es va adoptar el 26 de juliol en una reunió celebrada a Corea del Sud. L’organisme internacional justifica el pas pel valor històric del lloc en la lluita per la llibertat.

Particularment, dubto que per avalar la decisió fossin determinants criteris i reflexions històriques i en canvi em decanto per donar més prevalença a altres qüestions d’oportunitat política, especialment ara amb la guerra d’Ucraïna, o factors més mundants com l’interès dels alcaldes de la zona per enfortir un turisme bèl·lic que aporta grans beneficis econòmics amb la visita de milers de persones als espais més rellevants i als cementiris on descansen els soldats morts en les batalles de l’anomenat ‘Dia D’.

Sigui com sigui, el pas ja s’ha donat i el que fins ara pretenia ser un enclavament de memòria i de recolliment per a testimonis, familiars i víctimes d’aquella cruenta batalla es convertirà, i sinó al temps, en un parc temàtic sense cap substrat i reflexió històrica com ho és Disneylàndia als afores de Paris o Port Aventura a Tarragona, això sí amb l’aval d’una institució que com passa amb la germana gran, les Nacions Unides, perd solidesa i prestigi amb decisions com aquesta i està cada dia més indefensa davant els atacs de dirigents com Trump bojos per enfortir les seves ànsies expansionistes sense que ningú els cridi l’atenció i desitjosos de destruir les institucions internacionals creades per fomentar el diàleg multilateral i la concòrdia.

Fa unes setmanes em vaig topar, sense preveure-ho i amb un desinterès per tot allò que té a veure amb la parafernàlia militarista, amb una botiga de material militar situada en una de les rondes de Barcelona. Gorres, cascos, botes, uniformes, insígnies i armilles antibales a disposició del públic. Vaig quedar sorprès per la quantitat de gent que hi havia a l’interior, mostra de l’interès que aquest tipus d’oferta té entre un sector de població.

Tafanejant per internet he descobert que als inicis de la invasió d’Ucraïna botigues com aquesta de Barcelona eren el punt de trobada de persones que es volien allistar com a voluntaris a la legió estrangera de l’exèrcit ucraïnès, ja que els permetia adquirir per un preu mòdic el ‘pack’ militar mínim per els disposats a lluitar contra les tropes russes.

Suposo que decisions com la de la Unesco de reconèixer les platges de Normandia com a patrimoni de la humanitat ajuden a esvair dubtes morals sobre la insensatesa de qualsevol guerra i justifiquen les pretensions d’aquells que aprofitant l’aval d’un organisme internacional dedicat a promoure i protegir l’educació, la ciència i la cultura somien en introduir l’adoctrinament militar i la consciència bèl·lica a les aules, com descriu amb precisió el documental ‘Mr Nobody against Putin’, guanyador d’un Oscar i amb el seu autor, Pavel Talankin, perseguit i a l’exili.

No és ciència ficció, per què a les guerres, encara que siguin per una causa justa, sempre hi perden els mateixos: els innocents que involuntàriament es converteixen en carn de canó. No sé si aquesta és la idea que pretén fomentar la Unesco. 

Elits i escoles

Em pregunto a quina escola han estudiat els 700 alts càrrecs que formaran part del cos d’elit que la Generalitat vol crear per a millorar l’eficiència de l’administració catalana. Com si fos un flash és la pregunta immediata que se m’acudeix després que el govern de Salvador Illa aprovés dimarts l’avantprojecte de llei de la direcció pública de la Generalitat per a captar talent, millorar el funcionament administratiu, frenar les temptacions partidistes en el nomenament d’alts càrrecs, afavorir la meritocràcia, adequar els sous als resultats i sotmetre a aquesta elit funcionarial a rigoroses avaluacions per a determinar el compliment dels objectius que se’ls demanen.

Es pretén, per concretar, que en el club de seleccionats s’incloguin els nous directors i subdirectors generals i directius del sector públic institucional al capdavant d’organismes autònoms, consorcis i fundacions.

¿És aquesta l’alternativa que ha de resoldre les ineficiències d’una administració atrofiada per procediments antiquats, complexa, que desconeix la paraula coordinació, amb funcionaris desmotivats, que presenta tics corporativistes i atrapada per canvis de rumb permanent que impedeixen afrontar de manera estable el grans projectes de país? Ho dubto, per què del que es tracta no és crear un grup d’escollits capaços de resoldre tots aquests interrogants sinó promoure unes condicions globals que facin que els interrogants desapareguin.

Serà interessant seguir el debat parlamentari quan siguin els representants populars els encarregats de donar el vist i plau a la norma, de saber si el propòsit progressa adequadament o se’l sotmet al sedàs de la ‘real politik’, eufemisme que amaga en el cas nostre l’art del tothom content i que ningú prengui mal.

Quan el candidat Salvador Illa va presentar les 17 mesures que articularien el seu programa de govern, fa més de dos anys a les Drassanes de Barcelona, va situar la millora i la reforma de l’administració en el primer punt. Era un toc diferencial amb els governs anteriors i l’expressió més clara de l’agenda reformista i socialdemòcrata que proposava a la ciutadania. Es tractava de convertir l’engranatge administratiu, el que té l’obligació de garantir en els procediments el compliment de la llei, la igualtat i la dignitat entre les persones, en un dels principals actius del canvi. O dit en paraules planeres, l’encarregat de facilitar el dia a dia dels catalans.

No sembla que s’hagi avançat molt per aquesta via. Segurament, i és cert, perquè partíem d’un nivell de desatenció tan alt, perduts en somnis irreals i proclames fantasioses, que redreçar el rumb no era feina d’un dia. Però això no és excusa per renunciar a l’ambició ni per alentir o frenar l’agenda reformista que l’acte de les Drassanes prometia.

Cap on va Catalunya, seria la pregunta clau, ara que fa dos anys del canvi de govern. Es tracta del quid de la qüestió a la qual Illa hauria de respondre, quan ja totes les cartes estan sobre la taula i del diagnòstic s’ha passat a la fase de necessitat per resoldre les urgències diàries. Ningú, i menys una gran part de la ciutadania que afronta el futur amb un alt nivell de realisme, no espera miracles però sí un full de ruta clar que permeti saber cap on anem.

S’ho pregunten els afectats de rodalies, els pares amb fills a l’escola pública preocupats per les incerteses del pròxim curs, els joves a qui els costa independitzar-se per falta d’habitatge, la gent gran pendent dels retards en l’aplicació de la llei de dependència, els afectats per les llistes d’espera sanitària, els que busquen millorar en feines més qualificades i aquells a qui els preocupa que els intolerants arribin a les institucions per a doblegar les llibertats i els avenços socials.

Una flor no fa estiu i el projecte de llei de la direcció pública de la Generalitat s’ajusta a la sentència. Que surti ara amb tot l’enrenou i els problemes irresolts sona a extravagància quan del que es tracta és d’enfortir els fonaments de la casa, protegir i assegurar les parets mestres i acabar construint una teulada capaç d’aguantar les inclemències dels temps, no al revés.    

L’última entrevista

Manllevo el títol de l’obra de teatre que es fa a la sala Atrium de Barcelona, en el marc de la programació del Grec 2026. Es tracta d’una peça minimalista, com l’espai teatral, que mostra la intensa relació que en els anys previs als Jocs Olímpics de Barcelona van mantenir les escriptores Montserrat Roig i Maria Aurèlia Capmany, de  generacions diferents però unides per una consciència crítica i transformadora de la societat i per una defensa del feminisme que ara fins i tot sobte.

¿Perquè és important aquesta recreació d’una entrevista que la Roig, escriptora, periodista, que recupera la memòria dels catalans als camps d’extermini nazi, fa a una Capmany reconeguda en el món teatral i literari català que treballa des de l’administració per a dotar d’eines i construir espais que consolidin la transformació cultural de la Barcelona pre-olímpica ? Senzillament, perquè ajuda a entendre la intensitat del canvi que es produeix en el món de les dones amb l’arribada de la democràcia i perquè descobreix com elles, revolucionàries ‘avant lettre’, impulsen el compromís des de l’escriptura, un dels instruments més efectius de transformació social.

El text de Mar Monegal i amb la interpretació de Berta Giraut (Roig), Anna Güell (Capmany) i Lis Montfol toca totes les tecles necessàries per donar forma al mosaic que poc a poc anirà desbrossant el camí a través el qual l’espectador s’endinsa en qüestions essencials per entendre el moment i l’època: la importància de les veus lliures, la necessitat de trencar el model de família franquista, el somni de llibertat que exerceix París, el valor del compromís personal per a canviar una societat encotillada, la maternitat, els fills, la perseverança, les contradiccions que sorgeixen en el camí inexplorat i les ànsies de vestir una realitat nova culturalment i socialment més lliure i igualitària.

Sempre m’he preguntat quins són els mecanismes per a construir el relat històric en un entorn democràtic, sense les imposicions i les falsedats pròpies de les dictadures o de règims autoritaris. Com es complementen el rigor acadèmic amb altres maneres d’apropar-se a uns fets que per la seva intensitat i força esdevenen transformadors i com la cultura, el teatre, les múltiples facetes de l’expressió artística es converteixen en camins tan vàlids com les més acurades investigacions.

Crec que des d’opcions transformadores se li dona poca importància a la cultura, amb majúscula, sempre sotmesa al sedàs del pressupost, la primera en patir les retallades, poc valorada institucionalment, descuidada en l’ensenyament i sense els incentius que s’enduen altres matèries agraciades per les urgències dels temps. Qui recorda el nom dels ministres i dels consellers de Cultura dels darrers anys. Jo, per descomptat, els he oblidat si en algun moment els vaig retenir en la memòria. I, en canvi, ara que s’han normalitzat pactes espuris entre forces disposades a laminar qualsevol ànsia transformadora veiem com la cultura, entesa com la manera de debatre i avançar en el sentit de la vida i de les aspiracions humanes, es converteix en un dels primers objectius dels reaccionaris.

‘L’ultima entrevista’, ara ja sí com a títol original, és un revulsiu capaç de sacsejar les consciències adormides, ofereix preguntes i respostes, fuig de l’estandardització, atresora en petit format i a través de la veu de dues dones, de dues escriptores, el perquè té sentit i avui és més important que mai ser rebel en l’adversitat.

L’extrema dreta i el canvi climàtic

Coincidint amb els preparatius dels Jocs Olímpics de Barcelona i amb el canvi urbanístic de la ciutat va sorgir el debat sobre el disseny de les noves places que amb la transformació de barris i districtes es posaven a disposició de la ciutadania. La tesi que va triomfar va ser la de construir places dures en les quals el ciment fos l’element predominant en detriment de zones enjardinades i més presència d’arbres. L’argument per avançar en aquesta nova proposta de brutalisme arquitectònic era que el clima mediterrani de Barcelona, amb pluges escasses i irregulars, feia inassumible el cost de manteniment dels nous espais públics.

Ara, quan ja no hi ha dubtes de que el canvi climàtic obligarà a redissenyar un altre model de ciutat i de que el ciment amb les altes temperatures transforma les zones urbanitzades en un forn, aquell debat que va obligar a arquitectes i urbanistes fa poc més de trenta anys a posicionar-se a favor o en contra d’una o altra alternativa el veiem insòlit.

Confirmada la tesi de que els habitants de les ciutats també són uns dels grans damnificats del canvi climàtic i que protegir-se de les altes temperatures varia en funció del poder adquisitiu, les propostes urbanístiques i les decisions polítiques que s’adoptin sobre aquesta qüestió són rellevants i no s’haurien de menystenir sobre tot ara a les portes d’unes noves eleccions municipals. No es tractaria únicament de presentar el llistat de nous projectes per enlluernar a la ciutadania sinó de resoldre l’equació que passa per ajustar millores urbanes i creació de nous serveis i equipaments amb la necessitat de millorar la protecció dels ciutadans, especialment els de menor nivell de renda, de la insolació descontrolada.

Passar l’estiu a la ciutat per els més vulnerables, aquells que no disposen d’un aparell d’aire condicionat que els ajudi a suportar la calor o que viuen en un espai tan reduït que impossibilita els corrents d’aire és un infern i si a més les places i espais oberts no fan la funció de refugi climàtic la sensació d’ofec s’accentua.

A França, que des de fa setmanes viu una onada de calor sense precedents, el debat de què fer davant un imprevist que no té aturador ha generat una controvèrsia entre els ecologistes, forces progressistes i l’extrema dreta per l’anunci oportunista de Marine Le Pen d’impulsar un pla nacional de climatització que passaria per instal·lar aparells d’aire condicionat a hospitals, escoles, residències i centres públics de tot el país.

Pot semblar una tonteria, però per a qui pateix els estralls de la calor una iniciativa com aquesta es converteix en una benedicció encara que els aparells d’aire condicionat no siguin la millor alternativa per la sostenibilitat climàtica del planeta.

A Espanya i a Catalunya, ara per ara, la picabaralla no hi és, encara que no tardarà en arribar si les tesis ultradretanes triomfen. El debat en el que des d’ara s’haurien d’implicar persones i forces amb consciencia ecològica és el de com adaptar les nostres ciutats als desafiaments climàtics, en com transformar una necessitat en un nou pas a favor de la igualtat, en què fer amb aquells barris on les persones s’amunteguen sense altra alternativa que la de sobreviure, en convertir l’ombra en sinònim de gaudi i llibertat i encaixar tots aquests desitjos en realitats tangibles: una visió metropolitana cada cop més necessària, per a frenar que negacionistes i extrema dreta converteixin solucions enganyoses contra el canvi climàtic en bandera per a guanyar vots.   

Deures estiuencs

Onze setmanes, aquest és el període vocacional dels estudiants en la franja obligatòria a Catalunya. Segons com es miri massa temps, que facilita que els alumnes perdin la connexió amb la dinàmica d’aprenentatge. Per això, la majoria de mestres els posen deures estiuencs, simples recomanacions, en un intent de mantenir aquest vincle que el deixar-se anar, la calor i les pantalles treballen per fer-lo inoperant.

En el batibull actual i en l’àmbit de l’educació més, l’aturada vacacional és necessària. Els mestres se la mereixen i els alumnes també. En el cas dels docents les vacances no són una dàdiva ni un privilegi com la gent desinformada pretén vendre. Convé parar per a recuperar forces i, en tot cas, repassar objectius i corregir errors. Les vacances, un període de descans i en el cas dels professionals la possibilitat de reflexió.

No proposo, com passa amb els alumnes, que als mestres els posin deures ni tampoc que es vulneri el dret constitucional al descans, senzillament incito a l’anàlisi ara que ha aparegut un estudi rellevant per a corregir els mals resultats de l’aprenentatge a Catalunya. Em refereixo a l’informe de més de 300 pàgines elaborat per tècnics de l’OCDE i que el Govern de Salvador Illa va encarregat fa un any i mig en una nova temptativa per a traçar un programa seriós, efectiu i igualitari que permeti al sistema educatiu públic del nostre país tornar al rànquing de l’excel·lència.

Que s’encarregui un estudi a una organització seriosa, desproveïda d’interessos particulars en el món educatiu català i amb l’objectiu que aporti conclusions fonamentades en multiplicitat de dades hauria de servir de referència a les parts implicades, més enllà de les reclamacions puntuals i lògiques que des de perspectives específiques fan famílies, educadors i sindicats d’entrada interessats, es dona per fet, en la millora de l’educació.

Com és un treball amb voluntat de transcendir la immediatesa, l’estudi de l’OCDE es deslliure de polèmiques partidistes que limiten l’abordatge integral del problema i alhora facilita solucions. Quines són les més rellevants? Com l’objectiu del sistema públic educatiu és preservar la igualtat d’oportunitats entre els alumnes, destaca que la mare de tots els problemes i sobre el qual s’han de vestir les polítiques educatives és corregir la segregació escolar i atendre prioritàriament als alumnes que viuen en entorns socio-econòmics vulnerables.

Insisteix que abocar recursos o ampliar plantilles és necessari però no suficient i és aquí on comença la tasca política que hauria d’entomar de manera decidida un govern socialdemòcrata com el d’Illa i la Conselleria d’Educació, traçant un pla a mitjà i llarg termini, buscant complicitats en el sector i entre partits polítics i revertint una dinàmica heretada que no mostra signes de recuperació.

I en aquest desideràtum la investigació entra en el moll de l’os de la reforma, la més complicada però necessària, i avança les seves propostes: millora de la preparació dels nous mestres, una referència explícita al nivell dels estudis universitaris; promoció de l’experiència, estímul a la formació dels docents i garantia de compensacions salarials per l’esforç; definir millor el perfil dels professors del futur i enfortir la capacitat de les direccions per a captar aquells que més s’adeqüin al centre en el que impartiran classe, una proposta que no agrada als sindicats encastats en un igualitarisme sense concessions; repartir recursos en funció de la complexitat i dels programes que impulsa cada escola; qüestionar l’efectivitat de la baixada indiscriminada de ràtios i insistir en que qualsevol sistema d’avaluació s’acompanyi de mesures pràctiques per a resoldre els dèficits.

Déu n’hi do la feina i l’ambició que impliquen les propostes. Abordar-les no hauria de fer por i marcaria un abans i un després en el que s’ha fet fins ara. El Govern de tothom, com en altres polítiques públiques que incideixen en la vida quotidiana, faria honor a la voluntat d’integració i de canvi que es desprèn del lema impulsar-les. Amb uns pressupostos nous i a l’espera del debat de política general de setembre Salvador Illa hauria de marcar el rumb de la Catalunya del futur.