Temps difícils

Quan Charles Dickens va escriure ‘Temps difícils’ la industrialització a Anglaterra començava amb força a despuntar. Amb el realisme social que el caracteritza, Dickens descriu la vida de Coketown, una població imaginària al centre del país on el fum de les xemeneies i la combustió de carbó ho tenyeixen tot de negre. L’autor dibuixa la ciutat i les persones amb una precisió que ens permet passejar pels seus carrers sense necessitat de posar-hi imaginació. D’una banda, la ciutat benestant, la dels bancs i els fabricants, només preocupats pels resultats i els beneficis. A l’altre costat, la dels treballadors, amb carrers estrets, espais insalubres i poca llum per què la cera costa diners i no hi ha marge per dispendis que són necessaris per la supervivència.

El més interessant de la novel·la no és el realisme descriptiu, la d’una ciutat a l’Anglaterra de la meitat del segle XIX que creixia amb la revolució industrial, sinó l’interès de les classes benestants per imposar un relat. ‘Fets, fets, fets’ diu un dels protagonistes, al·legoria a l’obtenció de resultats i beneficis per damunt de qualsevol altra consideració, sense miraments ni compassió més enllà de la que es vesteix amb la falsa mostra de la caritat. I a aquest impuls imparable, Dickens hi contraposa la necessitat, per part dels treballadors i persones amb consciència, d’establir unes regles que frenin la deshumanització del treball i la despersonalització de la vida amb l’impuls d’un primer moviment organitzat i de revolta treballadora per frenar la desmesura.

És rellevant seguir en la narració la tensió entre la racionalitat i el resultadisme sense escrúpols i la necessitat de preservar un humanisme protector que garanteixi la dignitat de les persones. Entre aquests dos fronts caminen els personatges, havent d’optar entre la submissió a les regles i les convencions i la llibertat fonamentada en la defensa d’un criteri propi.

La novel·la, escrita fa més de 150 anys, és d’una actualitat furibunda, ara que novament ens trobem en la disjuntiva d’haver d’optar entre la fura desfermada que imposen les noves tecnologies i els avenços en intel·ligència artificial i la conveniència d’establir unes regles del joc que sense frenar el canvi situï les persones, els drets i les llibertats com una conquesta a la que no podem renunciar.

La disputa que protagonitzen aquests dies els partidaris de fixar límits i un criteri ètic al desenvolupament de les noves tecnologies i els que diuen que regular és limitar el creixement va més enllà d’un conflicte entre experts sense transvasament a la societat: és la clau de volta, en funció de qui guanyi, que definirà la societat del futur.

Ho veiem a diari. Mentre quedem magnetitzats per les evolucions de robots humanoides, amb discreció i per la porta del darrera es lliura una batalla entre empreses tecnològiques i el poder a compte de la nostra llibertat. La disputa entre Trump i Anthropic, un del principals laboratoris d’IA dels Estats Units, per deixar via lliure als senyors de la guerra (el Pentàgon) en l’ús de la intel·ligència artificial en la pugna per destruir l’enemic ens conduirà al desastre. A Europa també ha arribat la l’onada desreguladora a costa del dret internacional i d’unes regles i institucions que garanteixin la convivència més enllà d’interessos nacionals. No sé què escriuria Dickens si es trobés amb la necessitat d’explicar el nou món.

La normalitat del franquisme 

Per algú aquest títol pot semblar poc adient, però com d’altres dictadures el franquisme va intentar per la força i despreciant les persones impulsar una normalitat, la dels vencedors de la guerra, que la societat espanyola i catalana va haver d’assumir i a aprendre a conviure-hi per què no li quedava altre remei. Allà on aquesta normalitat franquista es va viure d’una manera més descarnada va ser en petites i mitjanes poblacions que havien viscut l’alenada democràtica de la Segona República i que de cop i volta, extenuades pel desastre de la guerra civil, es van trobar que se’ls imposava un model social que alterava costums i convivència i fomentava la repressió indiscriminada.

Com totes les dictadures, el franquisme va crear el seu propi llenguatge amb el que intentava envernissar la repressió, un conjunt de paraules aparentment desposseïdes del veritable significat i del que s’hi amagava en cadascuna d’elles. És la vella tàctica dels opressors: esborrar el passat, prometre un nou model social, escanyar al dissident. Es tractava, i es tracta per part d’ideologies que menystenen la democràcia, de crear un imaginari i que aquest imaginari penetrés en el dia a dia de la ciutadania: en definitiva, ajustar el nou ordre els paràmetres de la quotidianitat.

Ara ens trobem amb persones, moltes joves, que banalitzen el franquisme i que no veuen perill en cedir parcel·les de llibertat personal i col·lectiva, que no els interessa el passat, batalletes de gent gran diuen, i que fantasiegen amb la necessitat de líders autoritaris. Per aquestes raons convé que demòcrates, administracions públiques i promotors de la memòria històrica ajudin a recordar els detalls d’aquella memòria col·lectiva per mirar de frenar alternatives abominables.

D’això va l’exposició ‘La dictadura quotidiana. Viure sota el franquisme’ al Cèntric. Espai cultural de El Prat de Llobregat, que explora l’impacte de la dictadura en aquesta ciutat del Baix Llobregat. És un relat local, perfectament identificable per una part dels ciutadans de la població, però extrapolable al conjunt de la ciutadania.

El franquisme, com tots els règims autoritaris i els autòcrates coberts amb la capa del populisme més barroer, no va tenir miraments en modelar la vida de la gent, sobre tot de les dones, obligades a la submissió davant el marit i cap de família, limitades en l’accés al mercat laboral, recloses a casa i per tant sense autonomia econòmica per a decidir el seu propi destí i silenciades a l’hora de denunciar agressions de violència domèstica que la llei no reconeixia.

Era un règim que s’acarnissava en les persones mentre imposava la censura a llibres i pel·lícules i en limitava l’accés, restringia el dret a viatjar, descuidava l’escolarització, desatenia la construcció d’escoles públiques i centres sanitaris, castigava les relacions fora del matrimoni entre persones adultes, obligava amb la complicitat de la jerarquia catòlica a seguir determinades pràctiques religioses i exigia cada any canviar la programació de ràdio i televisió durant els dies de setmana santa.

Fa uns dies, l’advocada i defensora dels drets de les persones i de les dones Magda Oranich, comentava en la presentació del seu llibre de memòries ‘Totes les batalles’, que convindria explicar als joves i a aquells altres que banalitzen el franquisme i són partidaris de mesures autoritàries que degraden les persones què era i què suposava viure sota la dictadura de Franco i com actuava per canviar la vida de milions de persones.

La dictadura franquista va anul·lar llibertats individuals i col·lectives, va prohibir el dret d’associació, partits i sindicats, va reprimir amb violència la dissidència, torturar a persones pel simple fet de discrepar o únicament per reclamar millores salarials i escoles dignes, fins als darrers dies va matar i va voler condicionar la intimitat personal sense miraments ni fre.

Per aquestes raons l’exposició de El Prat ‘La dictadura quotidiana’ és útil en aquesta tasca pedagògica de desemmascarar qualsevol autoritarisme vingui d’on vingui.

Memòria del 23-F

Segurament el llibre més interessant i aclaridor sobre el cop d’Estat del 23-F sigui ‘Anatomía de un instante’ de Javier Cercas. Encara que no estigui escrit amb criteris d’historiador, el volum condensa i explica els fets més rellevants d’aquella jornada, l’estat d’ànim de la societat i dels representants del poder al 1981 i ens endinsa, aquest és a parer meu una altra de les virtuts del llibre, en la intra-història dels principals personatges de la temptativa colpista, especialment d’aquells, segons l’autor, que van saber mantenir la dignitat democràtica en els primers moments d’incertesa, desconcert i por i quan ningú sabia com acabaria l’entrada del tinent coronel Tejero al Congrés: Adolfo Suárez, Santiago Carrillo i Manuel Gutiérrez Mellado.

Sense intuir que el Govern decidiria –ho farà a partir de demà— desclassificar els documents del cop que encara es mantenen en secret, fa unes setmanes vaig recuperar el llibre de Cercas de la prestatgeria per rellegir-lo, no tant per un reacció nostàlgica i recordar quina va ser la meva vivència del 23-F, intensa, com a periodista i des dels primers moments intentant relatar tot el que passava a l’interior del Palau de la Generalitat, sinó per trobar una explicació al silenci d’una societat que de cop i volta veia com l’experiment democràtic que s’havia iniciat després de la mort del dictador estava a punt de saltar pels aires.

Llegir un llibre, editat al 2009, sense la pressió i l’interès de saber què de nou aporta a una pàgina de la història envoltada en aquell moment per un vel de misteri permet copsar millor les circumstàncies d’uns fets que una part rellevant de la societat actual desconeix i no va viure i que com a molt recordarà a través d’una sèrie televisiva ben feta però per necessitats narratives excessivament simplista.

Ahir quan a través de les xarxes socials el president del Govern, Pedro Sánchez, va anunciar la desclassificació de tota la documentació del 23-F hi va haver reaccions per a tots els gustos. Unes previsibles i interessades, la de partits polítics com PP i Vox, que van considerar que la decisió és una prova més d’oportunisme polític i una maniobra de distracció d’un govern acorralat. D’altres, la d’historiadors i el propi Cercas, més assenyades, advertint que del 23-F se sap pràcticament tot i que ningú no esperi grans novetats a una història que s’ha explicat del dret i del revés. En tot cas, que amb la divulgació dels documents secrets es pot posar fi a mitges veritats i falsedats que han alimentat teories conspiranoiques.

L’explicació de per què els documents es desclassifiquen ara i no fa dos anys, Sánchez la va fonamentar, en la breu pinzellada d’un tuit, en dues expressions carregades d’èpica però de curta volada en una societat madura democràticament: la decisió salda un deute històric amb els ciutadans i ‘les democràcies han de conèixer el seu passat per a construir un futur més lliure’.

En fi, un compromís de transparència que se li ha de reconèixer però insuficient per a corregir una anomalia legal com és la de que s’hagi de fonamentar la decisió en una llei franquista, la de Secrets oficials del 1968, mentre segueix pendent al Congrés el projecte de llei d’Informació Classificada que preveu la desclassificació automàtica de documents secrets o restringits transcorreguts un anys. De tenir-la s’eliminarien decisions com l’actual, fonamentades en la discrecionalitat d’un determinat govern i que acords positius es poguessin titllar d’oportunistes.

Disposar d’un nou marc legal, fer-ho per convenciment i sense alentir procediments, això sí que és propi d’una democràcia que no defuig el passat, per ingrat que sigui, i mira cap el futur amb voluntat de no repetir errors i més si són innaceptables i injustificats en un model de convivència que es fonamenta en la llibertat i la salvaguarda del dret de les persones.

Un debat amb trampa

Com que Catalunya és una de les quatre comunitats espanyoles amb més població d’origen estranger, són més d’una quarta part del total de població, i atès que el percentatge majoritari procedeix del Marroc, el debat que aquesta setmana s’ha produït al Congrés del diputats sobre la prohibició del burca i el nicab a l’espai públic no és una iniciativa més de Vox per marcar territori en una temàtica que li és propícia, erigint-se en salvaguarda de la seguretat ciutadana i de l’espanyolitat, sinó que va més enllà: pretén enfortir en el subconscient de la ciutadania un element de major transcendència, la por i el recel a la integració i a l’arrelament dels nouvinguts.

És rellevant, en aquest context, que una força com Junts per Catalunya hagi tingut un paper clau i actiu en el debat, que es resumeix en la frase de Miriam Nogueras, ‘Ni burca ni Vox’, destinada a cobrir el flanc català i que mostra com la preocupació dels neoconvergents per taponar la probable pèrdua de vots en benefici d’Aliança Catalana pesa més que ser determinants en una votació o sortir a defensar la dignitat i la llibertat de les dones magrebins.

Feta aquesta consideració, des de Catalunya seria un error pensar que la discussió sobre l’acollida de migrants es redueix a una disputa partidista pel mateix espai electoral i que s’oblidi que l’essència del debat, promoure que els poders públics facilitin als nouvinguts la consideració de nous catalans, ha d’incoporar propostes i una visió més àmplia amb capacitat per frenar les múltiples derivades que estan en la base de les polítiques de segregació social, fomenten el rebuig del diferent i serveixen per a consolidar una societat dual fracturada entre rics i pobres.

Coincidint amb el debat parlamentari sobre l’ús als espais públics de la burca i el nicab, que no s’hauria de dissociar de qüestions primordials com el dret a la llibertat personal i de culte, a una salvaguarda del dret a l’educació en el cas de les menors, al combat per erradicar la marginalitat habitacional i els seus efectes, a eliminar l’explotació laboral i oferir garanties d’accés a un treball remunerat i en condicions justes, el Govern de la Generalitat ha presentat l’Informe Social Catalunya 2025, un estudi que radiografia la realitat de la societat catalana des del prisma del risc de pobresa i analitza l’efectivitat i la coherència de les prestacions i els ajuts destinats a promoure la cohesió social i a valorar l’accessibilitat de la ciutadania al conjunt del sistema.

Quina relació té el debat sobre el burca i el nicab amb les polítiques socials? Aparentment cap, però si s’entra en el detall veurem que una i altra s’entrelliguen. Fer veure que no hi ha cap vincle és el que pretén l’extrema dreta o aquelles forces com Junts que sense entrar plenament en el marc conceptual d’aquesta ideologia promou iniciatives que s’hi assemblen: ara un debat sobre la indumentària de les dones, més endavant un sobre el padró municipal, el següent sobre l’accés als serveis socials i el més pervers el que valora la consideració de qui és català o no, com ha insinuat la líder d’Aliança Catalana Sílvia Orriols en dir que no tothom que neix a Catalunya se’l pot considerar català.

Cap debat és menor, ens juguem el model social de les futures generacions. ‘Ni burca ni Vox’ és una frase enginyosa, diríem que un bon titular, una nova maniobra de distracció lluny d’allò que realment preocupa a la gent i per descomptat als migrants que viuen i treballen (o ho intenten) a Catalunya.

Moltes gràcies per venir

Quan sense esperar apareixen moments capaços de vèncer el desànim cal mantenir-los vius el temps que calgui. Sobre tot, per què trenquen la monotonia de la imatge grisa, que tendeix a enfosquir la realitat i segresta els valors més valuosos de la condició humana. La certesa de que no tot està perdut, de que hi ha possibilitats de refer el camí i de sortir de l’embolic social que tracta d’imposar un relat monocromàtic allà on perdura la diversitat, té moments estel·lars especialment quan un artista amb projecció pública aixeca la veu i resumeix de manera efectista la opinió dels milions de persones que no es deixen arrossegar per l’odi i la xenofòbia contra el migrant.

Vivim envoltats per la diversitat i és aquesta la riquesa que ens permet avançar. I els artistes aixequen la veu, pronuncien la paraula ajustada, ‘moltes gràcies per venir’ afirma l’actriu Ángela Cervantes després de recollir el Premi Gaudí a la millor interpretació, i veiem i escoltem a Bruce Springsteen cantant ‘Streets of Minneapolis’ per denunciar la salvatge actuació de l’ICE, la guàrdia pretoriana de Trump, que actua amb criteris hitlerians i sense cap tipus de respecte a la dignitat de les persones siguin migrants o no i, finalment, la sensacional actuació de Bad Bunny diumenge a la final de la Super Bowl i uns dies abans al lliurament dels Grammy, fent bandera de la diversitat (‘no som salvatges, no som animals, no som aliens, som humans, som americans’), un al·legat contundent contra les polítiques anti-immigració i uniformitzadores de l’actual administració nord-americana que s’estenen com taca d’oli per tot el món.

La síntesi d’aquestes tres aportacions és que el silenci o la por a la crítica només ajuden al matonisme de qui es creu superior, de qui falca la bandera comuna no com un acte d’integració sinó per garantir els privilegis d’aquells que amb menyspreu s’autoproclamen ungits i es creuen per sobre del bé i del mal.

Si reflexiono sobre el posicionament de tres persones amb projecció pública, de tres artistes, és per què trobo a faltar la d’altres com ells. La cultura no té sentit si no es posa al servei de les persones, si no serveix per a trencar els murs que la fan hermètica i elitista. La cultura és compartir, és expressar idees, és risc, és anar a la contra quan els vents no bufen de cara, la cultura fonamenta l’esperit democràtic, serveix per lluitar contra la desigualtat, ha d’afavorir el diàleg i permet entendre la diferència.

Com no deixem d’estar immersos en cicles electorals, amb la participació de partits que col·loquen com a prioritat i fins i tot impulsen des del govern iniciatives polítiques contra els migrants, que controlen mitjans, que falsegen la realitat i a qui les elits econòmiques reben en camps de golf en convocatòries restringides i opaques, convé recuperar la paraula que és sinònim de democràcia i de llibertat.

Per un moment, les reflexions de tres artistes són un alè d’esperança, pregonant un mateix missatge, donant veu a qui se li nega, verbalitzant que res està perdut, que la llibertat i el respecte a la diferència és innegociable. Per un moment, la llum marca l’horitzó i deixa entreveure que d’aquesta situació també hi ha sortida.

Un mar de plàstic, un mar de misèria

La primera vegada que vaig veure els hivernacles que s’estenen des de Níjar a El Ejido a la província d’Almeria vaig tenir la sensació de que era al davant d’un món fictici. Em costava creure que sota aquelles estructures de ferro i plàstic tot fluís i fos amable, que el mar de plàstic que divisava des de l’autopista fos sinònim, com deien, d’eficiència agrícola, de sostenibilitat i encara més de respecte a la natura, en definitiva una mostra d’enginyeria que permetia posar a disposició del mercat productes d’horta, especialment tomàquets i cogombres, de bona qualitat i a preus assequibles pels consumidors de ciutat.

Poc a poc vaig descobrir que sota la carcassa dels hivernacles s’hi amagava una realitat diferent, que sí, l’horta funcionava a ple rendiment i per els propietaris, una gran part fons d’inversió europeus, es tractava d’un negoci lucratiu, però l’altra cara de la moneda és que l’èxit comercial es basava en ma d’obra barata, la majoria migrants procedents del Marroc i especialment subsaharians, molts d’ells sense permís de residència i obligats a treballar en condicions d’extrema precarietat, i en una sobreexplotació dels aqüífers com ho demostra la necessitat d’aprofundir fins a 400 metres la barrina que permet obtenir aigua dolça.

Com exemple d’una realitat distòpica tenia davant meu una doble imatge. D’una banda, la del món ideal del turisme i la bellesa paisatgística, amb la costa del cabo de Gata i la platja de Roquetas de Mar, i a poca distància l’inframón del capitalisme més descarnat on els drets dels treballadors cotitzen a la baixa, la misèria s’expandeix sense parar, l’habitatge és lluny d’unes condicions mínimes de dignitat i salubritat i els preus de l’hora treballada, quan el capatàs tria i ofereix feina, estan molt per sota del que fixa la llei.

El mar de plàstic d’Almeria és el símbol de l’explotació i la degradació laboral, apaivagada als ulls dels consumidors, molts de nosaltres, per un producte d’horta ben presentat i atractiu a la vista. Un producte que es distribueix en una petita part al mercat espanyol i que s’exporta fins el 70% a la Unió Europea i Gran Bretanya.

La descripció d’aquest submón, on el plàstic és el rei mentre redibuixa el paisatge i transforma en brutícia l’harmonia de la natura, on la voracitat de les explotacions no té límits i pugna per conquerir espai arrabassant-lo a terrenys urbans, poques vegades se’ns mostra de manera explícita. Qui no el veu i no té la possibilitat de quedar atrapat per una d’aquelles estranyes confabulacions del Google Maps que fa sortir el cotxe de la ruta principal i endinsa al conductor pels camins de la misèria, no n’és conscient de tot el que amaga sota les formes fantasioses dels hivernacles.

Diumenge passat, en una mostra del bon periodisme i que posa en valor el per què en aquests moments és més necessari que mai preservar la feina dels professionals que s’hi dediquen, el diari ‘Ara’ va publicar dos reportatges per descriure el que hi ha al darrera d’aquest model d’explotació agrícola. Albert Llimós va recollir testimonis impactants de professionals i voluntaris que ajuden als migrants, de en quines condicions laborals treballen i de com és el seu dia a dia a mig camí entre el tuguri que els serveix d’habitatge (‘La misèria que he vist als assentaments d’Almeria només l’havia vist a Calcuta’, afirma un dels testimonis), les anades i tornades en patinet elèctric i la desprotecció a la que se’ls sotmet sense garanties ni respecte a la llei.

Regularitzar per a dignificar és el que demanen molts d’ells. És un acte de justícia. Quan s’obri el període per a presentar la sol·licitud no sé si el capatàs els posarà les coses fàcils, està molt ben acostumat que les autoritats mirin cap a l’altra banda i d’això n’obté uns bons guanys.

I encara hi ha qui diu que el Govern de Pedro Sánchez impulsa la iniciativa ‘per què necessita de ciutadans pobres per viure de la pancarta i la subvenció’. La misèria moral d’alguns dirigents polítics no té límits.  

Els immigrants segons García Albiol

Quina casualitat. Pràcticament a la mateixa hora que l’alcalde de Badalona, Xavier García Albiol, distribuïa per la xarxes socials un contundent missatge en contra de la proposta de regularització d’immigrants a Espanya, que promou el Govern de Pedro Sánchez amb l’aval de Podemos, poc més de 200 veïns es manifestaven al barri de Sant Roc de Badalona i tallaven l’autopista C-31 exigint més seguretat el barri i l’expulsió de la vintena de migrants que encara continuen sota el pont d’aquesta via on al seu moment es van refugiar una part del desallotjats de l’institut B9.

Hi hagi coincidència o no, el cert és que les dues peces, la de García Albiol i la dels veïns, encaixen perfectament i venen a donar la raó al missatge incendiari de l’alcalde badaloní que sense tallar-se,  falsejant la realitat sobre l’origen majoritari de les persones que podran optar a la regularització i fent una interpretació  esbiaixada de les condicions per acollir-se al procediment administratiu, posa en peu de guerra als veïns d’una ciutat que com d’altres de l’àrea metropolitana s’ha nodrit i ha prosperat gràcies a persones de diferent procedència.

D’això se’n diu demagògia, és un exemple de la manca de respecte als drets bàsics de les persones i la variant local quan es tracta de seguir les passes d’un aspirant a dictador com Donald Trump que es vanagloria d’incomplir la llei.

El cas de García Albiol no és únic. A la proposta també s’hi oposen Vox i el PP i ja veurem si en el futur ho fan de manera explícita algunes formacions independentistes catalanes amb l’argument de que mesures com aquesta erosionen l’estat del benestar i provoquen el reemplaçament social dels ‘veritables’ ciutadans de Catalunya.

Tenen mala memòria o una amnèsia deliberada alguns dels que ara aixequen la bandera del rebuig i no recorden o esborren del seu discurs que amb anterioritat a Espanya ja s’han fet sis regularitzacions, aquesta és la setena, i una d’elles la promoguda durant el mandat de José María Aznar a la qual es van acollir 524.621 persones.

A què ve ara esquinçar-se les vestidures, posar el crit al cel i qualificar de gentussa als migrants, com li agrada dir a l’edil badaloní, en funció del color de pell o de si tenen o no papers. Hi ha un interès en tots aquests discursos d’odi i xenòfobs: a través de la por i de la mentida deliberada esgarrapar vots d’aquí i d’allà al preu que sigui.

Tant s’hi val que entitats socials, empresaris i sindicats i la Conferència Episcopal Española hi estiguin a favor, que hi hagi un ampli suport a la societat demanant dignificar la situació d’unes persones que són necessàries per a sectors concrets de l’economia, que amb el seu treball ajuden al creixement del país i que una vegada regularitzats i amb l’aportació a les arques públiques i a la Seguretat Social contribueixen com la resta de ciutadans al benestar del conjunt de la població, que com en d’altres ocasions és fal·laç l’argument de que mesures així incentiven un efecte crida, la conclusió és que qui s’hi oposa segueix negant l’evidència, instrumentalitza les emocions i busca rèdits polítics sense escrúpols.

Amb la seva posició avalen la llei del més fort, antítesi de la més justa, abonen el terreny a l’explotació humana i laboral, donen cobertura a activitats empresarials que funcionen amb diners opacs, torpedinen la solidaritat i es converteixen en agents actius de la lluita de classes treballant per engrandir les diferències entre rics i pobres. Ells, és clar, afavorint la causa dels més poderosos.

Convé dir-ho, mesures com les de regularització ajuden a recuperar la confiança en un futur millor.

El dia més trist de l’any

No sé si és una casualitat o la confirmació de que el tercer dilluns de gener és el dia més trist de l’any però les circumstàncies en aquesta ocasió ajuden. El ‘Blue monday’ en anglès és una predicció recent que parteix d’una afirmació que el 2005 va fer el psicòleg Cliff Arnall en el marc d’una campanya publicitària promoguda per una agència de viatges.

Sense una base científica que ho sostingui, Cliff va justificar la conclusió dient que és just en aquesta data del calendari, al 2026 el 19 de gener, quan l’estat d’ànim dels ciutadans té unes constants més baixes i creix el pessimisme. Ho relacionava amb la climatologia de rigorós hivern i en el record, no sé si en aquest cas es pot utilitzar l’argument com a dada empírica, de les festes nadalenques.

Sigui com sigui i amb la febre per omplir el calendari de dies assenyalats, dilluns, dia 19, més d’un mitjà de comunicació se’n va fer ressò i els tertulians s’hi van agafar com una manera d’alleugerir el dramatisme de la jornada. Només em va faltar que a la cua d’un supermercat em trobés amb un amic, prou conegut en molts àmbits socials, per què certifiqués que alguna cosa estranya passa en el nostre entorn quan sense cap reflexió prèvia em deixés anar després de les salutacions de cortesia que el seu plantejament en aquest moment de la vida és no fer plans a més de 24 hores vista i demanar que el demà no sigui pitjor que l’avui.

Potser per les inclemències del temps, tants dies de pluja sense veure el sol influeixen en l’ànim de les persones, i per les notícies d’un cap de setmana tràgic impactats per l’accident ferroviari d’Adamuz, la por d’una invasió de Groenlàndia i de fets més domèstics i imprevisibles com la convalescència hospitalària per una infecció òssia del President de la Generalitat, el cert és que no vivim moments on es prodiguin les alegries.

Cada vegada són més aquells que entomen el futur sense esperança, que fan seva la dita castellana ‘virgencita que me quede como estoy’ i si han de fer plans quan l’economia els ho permet creuen els dits per no haver-los de modificar a causa d’imprevistos propis o externs.

Si al 2005 el psicòleg Cliff sense cap base científica i veient que la idea li podia servir per eixugar deutes domèstics va afirmar que el tercer dilluns de gener era el dia més trist de l’any amb més èmfasi ho diria ara. I ningú no faria broma, atès el llistat de males notícies que ens encerclen.

Hem entrat en un bucle on el desànim pel futur creix sense parar. Estem desconcertats i no veiem la llum al fons del túnel capaç de fonamentar un bri d’esperança. Quina és la proposta per ordenar tot aquest desgavell? Segur que hi ha una solució i en aquest cas una via de sortida: la de recuperar la confiança en nosaltres mateixos i en la voluntat indestructible per seguir avançant en la defensa i la implementació de valors i drets des de la proximitat, la cuirassa que ens preserva del desgavell extern que anul·la qualsevol espurna d’humanitat.

La història, com en d’altres moments, assenyala el camí i certifica quina és la millor alternativa a la d’aquells que justifiquen la força com a única raó possible o prediquen la llei de la selva en català si són d’aquí o en d’altres idiomes, que en això no són diferents per molt que s’hi entestin.   

La revolta dels pagesos

Una vegada retirats els tractors de les dues vies catalanes que els pagesos bloquejaven en protesta per l’acord entre la Unió Europea i el Mercosur, la autopista AP-7 que connecta amb França i la C-16 que enllaça amb el Pirineu, els treballadors de manteniment s’han activat per a condicionar els trams afectats i permetre la circulació de vehicles.

Les imatges dels operaris sorprenen i si ningú digués que hores abans en aquell tram del vial hi havia hagut una protesta que es va allargar durant cinc dies ben bé es podria pensar que la retirada de la runa, més de cent camions de brossa a l’AP-7, la reparació de l’asfalt a la C-16 i recuperar la connexió a internet per la ruptura del cable de fibra òptica que ofereix servei a una part de la comarca del Berguedà, era més pròpia dels efectes d’una macro-festa improvisada que de la necessitat per fer-se escoltar d’un sector essencial de l’economia catalana per les amenaces d’un acord que fa perillar la seva viabilitat.

Hem normalitzat, aquí a Catalunya i també a Europa, que de tant en tant els pagesos treguin els tractors al carrer i tallin la circulació i fins i tot els barcelonins els van aplaudir ara fa un any quan amb els seus vehicles van entrar a la ciutat per oposar-se a l’excés de burocràcia que els obliga a dedicar hores i més hores a tasques complexes que els compliquen la feina a les seves explotacions.

Cada sector té uns mecanismes propis per a visibilitzar el dret a la protesta i en el cas dels pagesos portar els tractors a la carretera dificultant el trànsit és un argument de primer nivell. En qualsevol circumstància, els convocants de l’acte reivindicatiu o de la vaga sempre han de tenir clar que la incidència de la queixa entre la ciutadania mai pot trencar el mínim de complicitat i de suport de la població a una causa que d’entrada no els afecta directament.

En el cas dels pagesos, la salvaguarda d’uns drets que els garanteixin la subsistència i un model d’explotació que prima la qualitat i la proximitat del conreu no hauria de ser aliè a la resta de ciutadans, que se’n beneficiaran quan els productes de la pagesia catalana arribin al mercat. Tenen raó quan expressen temors pels efectes que al camp i en explotacions de bestiar pot provocar la signatura de l’acord del Mercosur, però la desmesura en la protesta té la capacitat d’anul·lar una reclamació justa quan les formes i una determinada manera d’expressar-la generen un rebuig difícil de revertir.

Bloquejar puntualment carreteres o impedir l’accés al port de Tarragona per obligar als responsables del govern de la Generalitat que s’asseguin a la taula i els ofereixin garanties de que vetllaran per què els nous productes que entrin al mercat català responguin al estàndards sanitaris que preveu la Unió Europea i que hi hagi una reparació en cas de competència deslleial és un mecanisme de pressió que no ha de sorprendre. El més cridaner d’aquesta protesta i que en el fons la desvirtua és la forma de presentar-la com si fos una festa a la qual tothom hi és cridat, fins el punt de muntar una discoteca a la concentració de Tarragona la nit de dissabte o de fer botifarrades populars i malmetre el mobiliari en altres punts del territori.

Hi ha una percepció de que la revolta pagesa, en les formes, el llenguatge i la manera d’autoorganitzar-se pot haver traspassat uns límits que fins fa poc eren una garantia de credibilitat. L’aparició a les xarxes socials de missatges de suport que identifiquen als pagesos com els nous patriotes catalans i afirmen que qui està contra els pagesos està contra Catalunya, confrontant la pagesia amb els habitants de les ciutats i  abonant una fractura que no és real ni beneficiosa, més que oferir tranquil·litat causa alarma. La mateixa que sorgeix quan des de la manipulació o per interessos amagats algú s’apropia d’una causa digne fins a desvirtuar-la.

Brindem amb cervesa

La decisió dels directius de TV-3, o de 3Cat tant se val, fent que Miki Núñez i Laura Escanes celebressin la benvinguda de l’Any nou brindant amb cervesa i bevent a xarrup ha provocat una polèmica curiosa i fins a cert punt innecessària. Per uns, els seguidors de la tradició, rebre el 2026 sense cava és com fulminar un dels principis essencials de la idiosincràsia catalana, per a qui el cava, més enllà de classe i orígens, és sinònim de celebració i de festa gran i entre els que fan una anàlisi estrictament econòmica la posada en escena de TV-3 és un cop baix als productors, que pugnen per sobreviure en un mercat voluble i de gustos fugissers i lluiten per mantenir una quota de mercat suficient que asseguri la viabilitat del negoci.

És il·lustratiu, en aquest darrer apartat, seguir l’argumentari de les diferents associacions en què s’agrupen els cavistes i com un acte puntual, on els diners que ha posat sobre la taula Estrella Damm per promocionar la marca supera consideracions emotives i tradicionals, permet obtenir conclusions que fluctuen entre la descripció de les febleses del sector i una petició d’ajut al Govern per a reparar el dany a la imatge perpetrat, a parer seu, per la televisió pública catalana.

Ben mirat, la polèmica cenyida a l’estricte marc de la retransmissió no és més que una tempesta en un got d’aigua, absorbida per urgències informatives més transcendents, però que si s’analitza en un context més ampli es converteix en un nou exemple de la banalització, de l’infantilisme amb que tracten a l’audiència certs programes i mostra el desori general d’una cadena i d’una empresa que sembla haver renunciat a la funció de servei públic, parapetada en el sermoneig de les bones audiències i sense altra finalitat que la de guanyar temps davant una audiència fluctuant, diversa i que exigeix un cert nivell de risc en formats, innovacions i capacitat d’atracció de nous talents.

El mal de TV-3 i de Catalunya Ràdio, bucs insígnia de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, és que cadascú treballa pels seus propis interessos, defensant el seu espai i els privilegis de pertànyer a una casa ben condicionada que els protegeix de les inclemències externes. En aquestes circumstàncies arriscar és innecessari i apostar per nous talents i formats una feina feixuga de la qual val més allunyar-se.

No cal mirar al passat per trobar la solució sinó saber anticipar-se al futur i adaptar les capacitats i els recursos dels mitjans públics de la Generalitat en instruments essencials que converteixin aquesta potent plataforma mediàtica en referent de la gran majoria dels vuit milions de ciutadans que viuen a Catalunya. Transformar aquest potencial en excel·lència informativa, bona programació, continguts en català, per avançar en el disseny de nous formats i plataformes de distribució i ampliar el sostre d’audiència a sectors de població que no senten TV-3 i Catalunya Ràdio com a pròpies hauria de guiar el futur del projecte i la voluntat de servei públic.

El més preocupant de la programació de la Nit de Cap d’any a la televisió pública catalana no és el xarrup cerveser de Miki Núñez i Laura Escanes, que fins i tot podria interpretar-se com una provocació en una nit on manen les tradicions, sinó l’embolcall que acompanyava el conjunt de la programació: el refregit de dos programes que en síntesi representen el súmmum de l’infantilisme, la desconsideració i la riota a costa d’altres en el cas de l’APM i el succedani de crítica política farcit de tòpics i de mirades esbiaixades que projecta ‘Polònia’.

Aquesta és la mirada reduccionista en que s’ha convertit la voluntat de servei públic de la televisió i la ràdio catalanes, amb polèmiques banals com al seu moment hi va haver sobre la obligació que els presentadors dels telenotícies es traguessin la corbata amb la pretensió absurda d’atraure una audiència més jove. Postureig i poca cosa més, aquest és el signe que distingeix els mitjans públics de la Generalitat, tot per riure sense solta ni volta.