El Papa i el català

A Catalunya som especialistes en generar polèmiques artificials. Ens agrada, o millor agrada a alguns sectors socials i polítics utilitzar l’artilleria dialèctica, que no és altra cosa que les salves dels artificiers en les cerimònies oficials, per fer-se notar i així aconseguir un mínim de protagonisme quan, com és el cas, no els han convidat a la festa.

Em refereixo a la demanda, impostada i artificial, per què el Papa utilitzi el català durant la benedicció de la torre de Jesús de la Sagrada Família d’aquí una setmana. Quin enrenou i com s’hi han abonat alguns partits no amb la intenció de millorar la salut i l’ús social de la llengua catalana sinó amb un afany depredador de desgastar al contrari i justificar en molts casos incompetència o manca d’empatia per dignificar una llengua que és la de tots els catalans. Només ha faltat que en la polèmica, que no arriba a la categoria de foc d’encenalls, hi hagi qui recuperant la figura d’Antoni Gaudí li faci dir que ell no ho faria, anticipant la traca final que hi haurà, segur, quan el Papa pugi a l’avió i abandoni Barcelona.

Com a certes entitats, associacions i grups entrar en les coses del menjar, la millora de la convivència i la gestió pública no els interessa o consideren que són qüestions massa farragoses i que s’allunyen de l’espectacle d’encendre focs de tant en tant ja els va bé i si per aquesta tasca compten amb una bona claca d’opinadors i tertulians a bodes em conviden.

En fi, en una visita, la de Lleó XIV, que és important i que qualsevol gest o paraula es mirarà amb lupa a tot el món a Catalunya alguns s’entretenen en si hi haurà més o menys frases en català, un desig respectat però no substancial i una mostra de que a determinades elits els perd el provincianisme. La salut del català no depèn de quantes paraules dirà o no dirà el Papa sinó d’altres factors que convindria analitzar de manera desapassionada i amb voluntat d’esmena, lluny d’oportunismes que acaben en res.

I faig aquest comentari des de la radicalitat i entristit a poques hores de la mort del periodista, company de professió i excel·lent tertulià de sobretaula Josep Maria Cadena. Els obituaris en parlen a bastament de qui era, de què va representar, de com s’ha d‘estar i del compromís amb un ofici que trajectòries com la d’ell ajuden a dignificar, estimant la llengua catalana com el que més i sent, encara que uns quants àvids de mèrits ho diguin amb la boca petita, un dels principals i més eficaç impulsor del primer diari generalista en llengua catalana després de la guerra civil, l’Avui.

Cadena representa la geometria variable d’un ofici, a voltes injust i desagraït, però en el qual si vols persistir, avançar i fer-te un lloc cal comportar-te i treballar amb honestedat, des de la humilitat i amb una curiositat inacabable que ell mai va abandonar. Possiblement perquè ser periodista és assumir que en el recorregut hauràs de patir múltiples ferides, que res és fàcil i que allò que val en tots el casos és la necessitat i la voluntat de sobreviure per explicar la veritat d’entre els obituaris en destaco un: el de Maria Favà a La Vanguardia.

Per part meva, només puc dir adéu company, adéu mestre.

Inframon digital

L’escriptor Sergi Pàmies parla sovint de l’inframon digital per referir-se a un espai indefinit de les xarxes socials habitat per una fauna de depredadors que propaguen l’odi, el ressentiment, la calúmnia, utilitzen l’insult com la manera habitual de comunicar-se i practiquen la forma més barroera de ‘hooliganisme’ contra tot allò que identifiquen, des del seu punt de vista, com l’enemic a batre. Des de fa dies les xarxes socials en van plenes d’aquest nou habitant terrestre que emparant-se en l’anonimat escalfa l’opinió pública amb tot tipus de comentaris.

Per a pertànyer a l’inframon digital no són necessaris requisits especials, ni títols universitaris ni màsters, encara que alguns dels seus profetes presentin un historial acadèmic de primer nivell. És més, l’avantatge és que qualsevol pot tenir espai en aquesta plaça pública de l’animadversió amb un únic requisit: saber barrejar paraules i qualificatius incendiaris i transformar-los en una arma de destrucció massiva dirigida a la peça objecte de cacera.

Els subjectes que en formen part són el substrat més baix d’una torre de Babel segmentada en classes, tropa necessària però d’un sol ús en funció de les conveniències de cada moment. De fet, no hi ha res més malaltís que creure’s important quan el comentari apareix en el llistat d’improperis grollers d’aquest inframon digital. Ser-hi no significa res o com a molt certificar que l’individu és espurna d’un minúscul trosset d’un gran foc d’encenalls, per molt que en la petita dosi d’autoestima particular el jugador visqui l’acció d’expulsar la bilis en públic com la gesta de Hernán Cortés massacrant als indis de l’imperi asteca.

Com l’inframon digital necessita mantenir encesa la flama permanentment qualsevol motiu és vàlid per alimentar la disputa i engreixar la causa amb nous adeptes. Que si una periodista deixa una emissora, per posar un cas, patapam allà s’hi aboca la bateria immunda de la procacitat insolent i grollera, no per demanar explicacions per la decisió i treure’n l’entrellat sinó per a desqualificar des del primitivisme més abjecte. I així sumen osques sense parar.

D’aspirants n’hi ha per a tots els gustos, perquè la tècnica que valida l’inframon és única encara que la temàtica difereixi. Tothom sap que en aquesta piràmide de la porqueria digital hi ha categories i al capdamunt sempre se situa un deixeble d’aquell pertorbat capità Ahab que a bord del balener Pequod persegueix fins els confins de l’oceà la balena blanca Moby Dick.

És l’Ahab del segle XXI el nou arquetip de la condició humana, obstinat, insensible, capaç de prendre decisions sense parar-se a pensar en les conseqüències en altres persones, obcecat en ell i només en ell. No m’atreveixo a tancar el cercle i cloure en aquest punt el relat. Però del que sí estic segur és que cada vegada que escolto o llegeixo l’expressió ‘el que pugui fer que faci’ se m’apareix el personatge descrit magistralment per Herman Melville amb l’arpó preparat, disposat a ferir mortalment el gran cetaci per coronar-se com el rei de la indignitat sense compassió ni respecte. I en aquest punt una veu diu prou a les mil cares de la immoralitat humana.

La història, per molt que hi hagi qui pretengui escriure-la al dictat dels seus interessos, sempre es regira contra la indecència, la substància llefiscosa que greixa l’inframon digital.

Ciutadans metropolitans

Quan necessito allunyar-me del soroll i pensar sense presses acostumo a perdre’m per alguns dels racons del delta del Llobregat, no solament per les zones humides, reserva  de la biosfera, i que tantes polèmiques aixeca en el duel inacabable entre preservació de la natura i desenvolupament a costa de les afectacions per l’ampliació d’una de les pistes de l’aeroport de Barcelona. Al contrari, m’agrada caminar i observar les zones on la mà de l’home ha intervingut per a garantir que una part del territori maltractat per l’expansionisme industrial i inconnex esdevingui llegat per la ciutadania.

Aquesta és la diferència, que entre la natura i els interessos econòmics que pressionen de manera permanent hi hagi espais per les persones capaços de convertir-se en elements cohesionadors i determinants per la pervivència i la personalitat d’un territori. El delta del Llobregat i els municipis que l’integren, agrupats bàsicament a l’entorn de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, reuneix les característiques que defineixen una manera pròpia d’entendre la vida digne d’un estudi detallat.

És el que els comento als meus amics, que en tenen una referència difusa, en cada ocasió que puc: el delta és molt més que una estadística amb sumes i restes, escandalls per assegurar beneficis o determinar pèrdues, vials que el creuen de manera indecorosa, un port que tragina mercaderies i un aeroport abans, entre d’altres coses, pol d’atracció de famílies treballadores disposades a passar una estona i sommiar des d’una gran balconada viatges impossibles i ara ase de polèmiques sobre el progrés de Catalunya.

I, de tant en tant, algú acostumat a la quadrícula barcelonina em fa cas, segueix el consell de trepitjar aquest territori i torna amb una expressió de sorpresa. Ara el paisatge metropolità ja no té mala premsa ni és el pati del darrere de la Barcelona satisfeta i aclaparadora, hi ha vida i hi ha gaudi, persisteix el sacrifici i l’ànim de lluita per les moltes dignitats que cal preservar i se sent ufanosa de la seva personalitat.

Fa uns dies ho vaig tornar a comprovar, vorejant el riu des de Cornellà fins El Prat a pas tranquil i contemplant tot el que em rodejava. Possiblement, perquè la meva experiència vital acumula moltes pàgines de records m’adono que la mà de l’home també pot ser com la paleta del pintor que dibuixa un paisatge on les persones no hi sobren. Cada cosa té el seu propi sentit: les fàbriques, les edificacions, el ciclista que passa veloç camí de la desembocadura del riu, la vegetació revifada per les abundants pluges, les aus que segueixen la llera fluvial convertida en navegador GPS en temps real i les persones de diferents edats que fan seus espais d’un territori que els pertany per decisió pròpia i per què han ajudat a transformar-lo.

No és una realitat idíl·lica, allunyada de la veritat, el que intento reflectir. Darrera de cada èxit o fracàs, de cada salvatjada que fa mal a la vista, de cada exemple d’especulació hi ha una retícula de dignitat humana, l’afany de supervivència que manté viva aquesta part del territori de Catalunya.

Per posar-hi xifres. Les 36 poblacions que integren l’ens administratiu conegut com Àrea Metropolitana de Barcelona, que ara celebra el 15è aniversari de la seva constitució, agrupa més de 3,4 milions de persones i suposa en termes econòmics la meitat del producte interior brut de Catalunya. Amb això ja n’hauria prou per a destacar-ne la rellevància, però no és en aquest punt on em vull quedar. Em quedo amb la imatge d’un dia qualsevol on la vida floreix fins i tot en racons que fa anys serien inimaginables.        

O negociació o dimissió

Des del 2006 fins ara, vint anys després, a Catalunya hi ha hagut vuit consellers d’Educació de diferents colors polítics. El darrer intent seriós de fixar uns criteris per garantir la viabilitat del sistema educatiu català és del 2009 amb l’aprovació de la Llei d’Educació de Catalunya (LEC), impulsada pel govern tripartit encapçalat pel socialista José Montilla que va comptar amb el suport d’una àmplia majoria parlamentària, inclosa CiU l’antecedent de Junts.

Un suport tan fort i el compromís d’invertir el 6% de la despesa pública en relació al Producte Interior Brut (PIB) en educació en els vuit anys posteriors a l’aprovació de la llei asseguraven que el model a l’entorn de les escoles i instituts públics fos una garantia d’igualtat, dignifiqués l’ofici de mestre, permetés assumir els reptes educatius de futur i frenés la segregació que en aquell moment ja despuntava.

La crisi econòmica que va esclatar al 2008, especialment dura a Catalunya als anys següents, les retallades del governs posteriors i un desinterès per a situar l’educació com un dels puntals de la Catalunya del futur va fer saltar pels aires les propostes de la LEC.

Vist des de la perspectiva del mestre d’una escola de l’entorn de Barcelona o de qualsevol altra comarca catalana gestionar la complexitat d’una classe era i és una carrera d’obstacles. Només el compromís i la professionalitat dels docents va evitar que el sistema públic saltés pel aires i que l’escola, en  la franja que va dels zero als 16 anys, es mantingués com un espai de refugi i d’acollida de menors i famílies, especialment dels afectats per la precarietat socio-econòmica. Les conseqüències de la covid-19 i la imprevisió alhora de facilitar la incorporació a la xarxa educativa de nens i joves de famílies migrants va acabar de rematar el que uns anys abans era una proposta de futur.

Els mestres des del 2010 fins al 2024 es van sentir desemparats per aquells que s’havien compromès a donar-los suport: la classe política en els diferents nivells de responsabilitat. Patien una manca de recursos –de fet la despesa pública en educació era al 2023 inferior a la del 2009 tot i la millora dels índexs econòmics– els salaris no reflectien l’increment del cost de vida i la garreperia inversora de la conselleria limitava la contractació d’especialistes indispensables per l’efectivitat de l’escola inclusiva i la possibilitat de dedicar temps a la formació dels docents.

De manera ràpida, durant aquests anys fins l’arribada del govern de Salvador Illa, els únics moviments significatius del departament d’Educació van ser per a reaccionar al toc d’atenció del Síndic de Greuges de Catalunya que advertia dels perills de la segregació escolar i de la presència d’escoles gueto a Catalunya (2021) i la cimera d’experts (2024) per proposar mesures correctores als mals resultats dels alumnes catalans en ciències, matemàtiques i comprensió lectora com destacava l’Informe PISA. I de la resta, dels problemes estructurals que arrossegava el sistema, res de res. Per no parlar del decret d’escola inclusiva del 2017, un compendi de bones intencions sense pressupost.

És evident que qualsevol protesta, i més quan les reclamacions estan plenament justificades, es dirigeixi contra el govern de torn, encara que la seva responsabilitat sigui limitada en el temps i treballi sense pressupostos, incomprensiblement aturats tot i les necessitats reals del país. Forma part del joc polític i sindical. El perill, sent conscients que en qualsevol negociació la voluntat d’arribar a acords i de fer cessions ha de ser compartida, és que les parts s’enquistin en posicions maximalistes que fugin d’un principi de realitat indispensable per aconseguir una posició acceptable que permeti tirar endavant.

Plantejar com a rematada final de les protestes 16 dies de vaga a final de curs i amenaçar per part del sindicat majoritari, la USTEC, amb noves mobilitzacions al setembre i octubre si no hi ha acord no presagia un resultat positiu de la mesa negociadora que es reunirà demà. ¿Què predomina, dur fins el final el crit de ‘o negociació o dimissió’ en referència a la consellera Esther Niubó o posar les bases per a resoldre amb garanties les mancances estructurals del sistema educatiu català? En aquests moments, la resposta és una incògnita.

Torno a situar-me en la trinxera educativa. Si en els pròxims dies no hi ha acord i els curs acaba amb les posicions enfrontades les víctimes de la incertesa seran els mestres (comença a haver-hi un desànim evident en el col·lectiu que incideix en una baixada de la capacitat de mobilització sindical) i els alumnes. Si això passa es tractarà d’una victòria pírrica per els que mantenen posicions irreductibles. I en el front polític, el Govern s’ha d’arremangar i buscar solucions, com demana la portaveu d’ERC Esther Capella, encara que algú pugui retreure als republicans què van fer ells quan al capdavant del departament hi havia Josep Bargalló, Josep Gonzàlez Cambray i Anna Simó.

Periodisme en construcció

La idea que els periodistes som incapaços de reflexionar i que lligats pel present ens preocupa poc el futur és una d’aquestes maldats que des de la inconsistència circulen sovint i no s’ajusten a la realitat. Hi ha una preocupació en el món del periodisme sobre les dificultats de la professió en un món ple de veritats alternatives, desinformació intencionada i un pessimisme existencial que sempre ha estat present i ara sembla, no sé per què, que aflora amb força.

El periodisme mai ha deixat d’estar en construcció i ha tingut la necessitat d’adaptar-se als canvis socials i tecnològics del moment, ha hagut de lluitar contra el sensacionalisme i l’estridència i el filibusterisme que de mala fe contamina i dilueix el sentit d’un ofici que és essencial per la convivència democràtica. Diria, i que em perdonin els companys d’ofici per aquesta idea, que som massa influenciables i ens afecten massa les notícies negatives. Utilitzar la paraula desastre per qualificar l’estat de la professió és injust a més d’incorrecte.

La preocupació per com evolucionarà l’ofici de periodista ha tingut aquests dies dues referències que vull subratllar. La primera és les reflexions de Martin Baron, ex-director del ‘The Washington Post’ entre d’altres mitjans, coincidint amb el lliurament del Premi Ortega i Gasset de Periodisme. Des de la seva experiència i referint-se al que passa al seu país des de l’arribada de Trump a la Casa Blanca, Baron expressa preocupació i fa una crida a reforçar la contribució dels periodistes per assegurar que la seva feina no s’aparti del compromís a favor de la llibertat d’informació, de la necessitat dels ciutadans a saber què passa al seu entorn i de la crítica al poder. No és fàcil, reconeix, mantenir aquestes intencions quan les xarxes socials són un vehicle per exportar la confusió, abonen el terreny per crear desconfiança entre una ciutadania cada cop més bloquejada alhora de discernir entre veritat i mentida i que conviu amb administracions que soscaven la llibertat de premsa i pressionen i alteren als valors democràtics en benefici propi. En aquestes circumstàncies, el bon periodisme és un dels baluards que cal preservar, un combat que s’ha de mantenir.

La segona referència està vinculada a la mort de Soledad Gallego-Díaz, una periodista cabdal per entendre el paper de la premsa durant la transició democràtica i la primera dona en dirigir ‘El País’. Els obituaris han servit per descobrir que en aquella persona compromesa amb la veritat hi havia un compromís ètic i una voluntat permanent de regenerar un periodisme que com Baron percep amenaçat. Convindria recuperar els seus textos i les seves intervencions, en les quals insistia en la necessitat d’un periodisme lliure, transparent i que no defalleix quan ha d’indagar els fets, essència d’un treball de qualitat. Per demostrar que el bon periodisme si que té sentit hem de recordar que com a directora va impulsar i va contribuir a destruir el mur de silenci darrera el qual es parapetava l’Església espanyola per ocultar el casos de pederàstia.

No sóc ingenu si crec que l’essència del periodisme és manté intacta, el que cal és lluitar i preservar els valors que el fan essencial en una societat democràtica: ser un instrument indispensable per què els ciutadans puguin decidir en llibertat i sense manipulacions. En definitiva, escriure per què puguin ser plenament lliures.    

Policies a les aules, grans dependents

Com si fos una coincidència estrafolària o conscientment volguda, el Govern de Salvador Illa ha fet en poques hores de diferència dos anuncis rellevants. D’una banda, l’inici d’una prova pilot que assigna policies sense uniforme i arma a 13 instituts de secundària d’alta complexitat i de l’altra el ‘Pla Cura’ que pretén reduir el temps en la resolució dels casos de dependència, que ara triga una mitjana de 397 dies quan la llei fixa un topall de 60.

Encara que una i altra iniciativa s’han presentat sense una relació aparent és clar que tenen un nexe comú: mirar d’enfortir la imatge d’un govern resolutiu en dues qüestions de gran impacte i que provoquen desafecció electoral com és la de la inseguretat i la de la impotència i crítica a l’administració per un excés de burocràcia i ineficàcia en l’accés als serveis de dependència: joves, grans i familiars encabits en un mateix paquet. No està clar que aquesta equació d’ordre i eficàcia acabi funcionant o arribi a temps per què els ciutadans percebin els canvis.

En el cas de la policia als instituts és més que evident. A què venen les presses d’una prova que acabarà estigmatitzant als 13 instituts escollits quan la conflictivitat als centres de secundària té l’origen en una multiplicitat de factors, bàsicament condicionats per la pobresa i la precarietat socio-econòmica en que viuen els joves.

A les xarxes socials circula aquests dies un missatge que contraposa la suposada eficàcia de la mesura policial amb la lògica d’un fet inqüestionable: un mosso no té coneixements pedagògics ni ha estudiat per ser mestre. Clar i ras, fins el punt que amb aquesta frase podríem acabar amb la controvèrsia.

La proposta del policia als centres escolars, que s’ha posat en marxa sense un debat serè amb el sector educatiu, té molts números d’acabar en fracàs. Del que es tracta no és de gestionar i d’eliminar la tensió a les aules amb la presència coercitiva d’un agent d’ordre públic, encara que vagi de paisà i no dugui arma, sinó de prevenir per què el veritable origen del conflicte, situat fora de les aules, no contamini i entri al centre escolar i per això cal més atenció als entorns familiars, més suport a una oferta socio-educativa que acompanyi a joves d’entorns precaris en el temps que passen fora de les aules, més recursos per l’acollida de nous alumnes, més educadors i integradors socials que funcionin com un referent i siguin interlocutors de joves i famílies i per garantir una millor preparació dels mestres destinats a centres d’alta complexitat.  

L’educació no és un bolet encastat en una societat cada vegada més complexa, que les xarxes socials ajuden a tensar, és un repte de país que requereix diàleg, debat i compromís que des de fa temps es troba a faltar. Les culpes estan repartides i interpel·len a totes les parts implicades, des de l’administració i els partits que conformen l’arc parlamentari als ensenyants i qui els representa.

Un diàleg que també s’hauria d’activar en el cas dels ajuts a la dependència, travats per una mancança crònica de recursos i una burocràcia asfixiant que desorienta a les famílies i perjudica a les persones amb dret a acollir-se a la llei. Per fer-se una idea de la magnitud del problema. A Catalunya hi ha 128.000 persones esperant completar el procés de dependència i només l’any passat en van morir 9.000 esperant un servei, la xifra més alta de tota Espanya amb un 31% del total.

Per cert, les mesures del ‘Pla Cura’, un nom poc atractiu per una iniciativa rellevant, descuiden una peça imprescindible pel bon funcionament de tot l’engranatge. Exceptuant l’ingrés, quan es pot, a una residència per a gent gran i prestacions econòmiques directes, una gran part dels ajuts a través de cuidadors que reben els dependents des del Grau I al III es gestionen des dels serveis socials municipals. Algú s’ha parat a pensar com es troben en el treball del dia a dia, de quins recursos disposen i de la capacitat de maniobra que tenen. Molt em temo que no, tot i que vincular i fer que operin conjuntament les àrees de salut i dependència és un pas endavant que feia anys que professionals de les dues parts reclamaven.         

La plaça és convivència

La darrera vegada que he escoltat la melodia ‘La vida és bella’, que dóna títol a la pel·lícula del mateix nom escrita, dirigida i protagonitzada per l’actor italià Roberto Begnini va ser divendres a la cloenda dels Premis Ciutat de Cornellà, creats per a reconèixer la trajectòria de persones, projectes o entitats que són referència en aquesta població del Baix Llobregat. Va ser un final de festa que incitava a l’optimisme, un reclam que unit al de la convivència, un altre dels missatges centrals de l’acte, es troben a faltar en aquest món caòtic, desconcertat i que sembla abocat a un conflicte inacabable.

De tant en tant, convé recarregar les piles i superar l’amargor del dia a dia amb recursos com el d’una melodia en la que un pare s’adreça al seu fill i li parla de la il·lusió de viure, de la importància del joc infantil, de l’amor i d’aquelles petites accions que transformen l’adversitat, fins i tot la més cruel i sagnant, en vida que mai s’ha de menystenir i a la que sempre se li ha de donar sentit.

Ara he sabut que quan Benigni va escriure el guió de la pel·lícula tenia molt present al seu pare, Luigi, que durant la Segona Guerra Mundial va estar dos anys presoner a Alemanya i que quan explicava les penúries d’aquells anys a la seva família i als seus fills ho feia sempre amb humor, característica de les persones intel·ligents. En unes declaracions l’actor i director s’hi va referir d’aquesta manera: “El meu pare em va explicar l’horror amb humor. Deia que el riure era l’única cosa que el nazis no podien arrabassar-li”.

No es tracta de frivolitzar ni tampoc d’amagar el cap sota l’ala en un acte d’insensatesa imperdonable, però els nens que viuen circumstàncies adverses, com la que retrata la pel·lícula, o a Gaza, a Ucraïna, al Líban, Sudan o Iran no es mereixen que la seva vida estigui marcada pel to amenaçador del matonisme adult ni per la destrucció de les bombes.

He recordat el film de Begnini i l’absoluta necessitat de preservar els drets dels infants quan d’imprevist m’he topat en un carrer de Barcelona amb una llarga cua de migrants de diferents nacionalitats disposats a tramitar la documentació que els permeti accedir al procés de regularització obert pel Govern espanyol. Tots eren adults i no hi havia nens, els nens estaven a l’escola, diria que jugaven i aprenien a l’escola. No és un detall insignificant, estar escolaritzat és un dels fonaments que asseguren la dignitat de la persona.

Hi ha una operació en contra d’aquesta iniciativa, abanderada per PP, Vox i Aliança Catalana, on sobresurten expressions com ‘reemplaçament’, referint-se a un suposat impacte malèfic dels migrants a la nostra societat, desintegració cultural com si la cultura no fos un element dinàmic que es nodreix de les aportacions internes i externes també la catalana i ‘prioritat nacional’ el darrer subterfugi que s’han empescat per a discriminar a les persones que procedeixen d’altres països a l’hora de rebre ajuts públics que reverteixin situacions de necessitat. Són algunes de les desqualificacions en boca dels dirigents d’aquests partits, com la de fer-los responsables de la inseguretat als carrers de les nostres ciutats. Extremadura és la primera peça política del joc macabre dels intransigents i sectaris locals, per aterrar i no parlar sempre de Trump i de la corrua de seguidors.

Qui ve d’un altre país a guanyar-se la vida entre nosaltres i iniciar un nou projecte personal no és un perill ni per la societat ni per la salvaguarda de l’estat del benestar, com ens diuen de manera reiterada els portaveus d’aquests partits a la caça de rèdits polítics i veure si amb el missatge de la por a la ciutadania li tremolen les cames i permet que faciliti la via directa al sectarisme, l’odi i la xenofòbia.

La lletra de la melodia ‘La vida és bella’ possiblement no passarà a la història com un gran missatge d’esperança, però alleugereix i reconforta quan de manera persistent s’alcen veus que justifiquen la discriminació i pinten una imatge tètrica del futur. Als Premis Ciutat de Cornellà es va fe una al·legoria a les places com un espai de diàleg, de trobada intergeneracional, de convivència i de joc. Una de les entitats premiades va ser el Club Infantil i Juvenil Sanfeliu-Sant Ildefons que des de fa 50 anys treballa amb menors dels dos barris fronterers de l’Hospitalet i Cornellà a favor de la inclusió social, en contra de l’abandonament escolar i de la fractura digital. Per ells la plaça és vida, significa convivència.

Mestres, herois i víctimes

La tensió entre el col·lectiu de mestres a Catalunya, o entre sindicats per ser més precisos, ha arribat a un punt que fa difícil destriar entre les reclamacions justes i els canvis necessaris per a corregir les mancances estructurals del model educatiu català dels interessos sindicals i partidaris per mantenir quotes de poder i alhora debilitar un govern que mira de navegar en minoria enmig d’un escenari social complex.

En aquest moment, quan hi ha noves amenaces de vaga al sector, anuncis de dimissió en bloc de direccions de centres, una descarnada lluita sindical que avergonya als que encara creuen que l’educació és molt més que traspassar coneixements i quan l’administració a instàncies de la pròpia consellera vol reprendre el diàleg per intentar arribar a un ampli acord és arriscat predir què passarà en el món educatiu català, si es mantindrà l’enfrontament o per fi tothom remarà en una mateixa direcció. Per què és evident que entre proclames histriòniques i incendiàries, posicions maximalistes del tot o res, la inexplicable manca d’acord de pressupostos entre forces que asseguren compartir una mateixa preocupació social i l’estupefacció de la majoria d’ensenyants per les incerteses del moment, sempre hi ha qui s’amaga rere un crit de rebel·lia per obtenir una avantatge particular.

No es tracta d’assenyalar amb el dit acusador, però a la vista del desgavell en el sector el més raonable, i penso en els sindicats i especialment en el majoritari, la USTEC, l’alternativa més bona seria asseure’s a la taula, deixar de banda amenaces i proclames i ajudar a posar ordre en un trencadís que condiciona i condicionarà el futur de Catalunya.

Ser mestre a Catalunya no és una tasca fàcil. Qui no ho ha viscut directament o per circumstàncies diferents ha estat espectador del dia a dia d’una escola difícilment es pot fer a la idea del que implica ensenyar.

L’escola pública catalana, que històricament ha demostrat una capacitat d’innovació notable, pateix una situació d’estrès conseqüència d’una alta complexitat social, de forts desequilibris socio-econòmics amb un 30% de la població infantil que viu en els límits de la pobresa o la pateix, per la manca de reconeixement social i econòmic del professorat, la inconsistència d’antics consellers ignorants entestats en passar a la història per decisions absurdes, per l’acció de pares il·luminats molt actius a les xarxes i per una preparació insuficient dels estudiants de magisteri amb nivells de coneixement tan baixos que els invaliden per aquesta professió.

És normal que el mestre d’una escola pública catalana, que creu en el seu ofici i en el que significa educar, que percep com creixen les dificultats entre els alumnes de la seva classe i com li costa tirar endavant, mal pagat i sense recursos educatius suficients, digui prou i surti al carrer. Però aquesta protesta, que hauria de ser un advertiment i hauria de servir per revertir les mancances estructurals d’un model educatiu que falla fins al punt que hi ha un percentatge elevat d’alumnes que al final del cicle educatiu tenen un aprenentatge insuficient en matèries bàsiques (llengua i matemàtiques), salta pels aires per la impossibilitat d’acordar un full de ruta comú que freni el desastre.

Aquesta és la situació actual i el desideràtum en el qual es troba Catalunya com a societat: una consellera conscient del problema i de la necessitat d’implementar solucions amb urgència encara que tothom sap que els resultats mai són d’avui per demà; l’absència de voluntat per arribar a un acord pressupostari que facilitaria més recursos per satisfer demandes econòmiques i per contractar personal especialitzat; i d’altra banda un sindicat majoritari que no se sap si crida a les barricades o està pel compromís i el diàleg constructiu.

Amb aquesta bastida és pràcticament impossible aconseguir un acord per avançar i és comprensible que els mestres que en escenaris d’extrema precarietat social s’esforcen per a dignificar la paraula educació, que s’arremanguen i troben entre les quatre parets de la classe solucions imaginatives en benefici dels alumnes i de retruc per les seves famílies, que treballen des de la trinxera els envaeixi la frustració.

S’haurien de començar a desemmascarar els interessos i els tacticismes polítics que impedeixen avançar en la millora del sistema educatiu català, per què és impossible un pacte de país, què s’amaga darrera la confrontació sindical quan els senyals d’alarma són tan persistents i irrefutables, què significa el clamorós silenci dels partits i especialment d’aquell que branda la bandera de la república igualitària, per què seguim sense solucions i el curs com aquell que diu ja s’acaba.

Massa càlculs tàctics, massa gremialisme. Fan bullir l’olla i el més calent és a l’aigüera. Els mestres, cada cop més, els costa destriar si són herois o víctimes.

I malgrat tot, esperança

No comparteixo l’eufòria de les Borses i els mercats financers per la treva de dues setmanes en la guerra dels Estats Units contra l’Iran que atura, de moment, un conflicte de conseqüències devastadores humanes i econòmiques, però m’aferro a l’esperança. Ja sé que el cessament de les hostilitats és un pas important, especialment quan una de les parts, el president Trump, va amenaçar en destruir en una nit tota una civilització, però el trencadís provocat pels bombardejos i el patiment humà que comporten, el canvi de paradigma en la manera d’establir les relacions entre països substituint la diplomàcia i la negociació per la força de les armes i el descontrol generat per discursos d’odi continuen intactes.

El temps pot ser un guaridor, i més en aquest cas quan novament estàvem al caire de l’abisme. Aquest matí, jo mateix i milions de persones hem respirat més alleugerits. Sembla que s’ha imposat el seny, però no s’acaba la necessitat de seguir cridant ‘No a la guerra’, sí al respecte al dret de les persones, sí als valors del diàleg i la democràcia, sí a la voluntat de resoldre els conflictes des d’institucions obertes i transparents, sí al silenci de les pistoles.

Els anàlisis de primera hora després de conèixer-se el cessament de les hostilitats, que Israel  i el govern de Netanyahu amb la neteja territorial al Líban i abans a Gaza s’entesta en dinamitar, parlen de guanyadors i de vencedors. Llegeixo un titular sorprenent ‘Trump fa gran a Iran’, com si tot es reduís a un joc d’escacs, de guanyadors i perdedors. Possiblement, per la necessitat d’oferir alguna resposta als centenars d’interrogants que es mantenen oberts la intenció de voler aclarir el camp de runes i morts és la millor opció. Res a dir, però aquest no és un punt i final. Encara s’ha de recompondre el trencadís.

I és en la necessitat de tornar a encaixar les peces que em sento més a prop d’Europa, de la construcció d’unes institucions amb un valors compartits, de qui em parla de la dignitat de la persona per sobre de qualsevol supremacisme, de qui reconeix que no hi pot haver llibertat sense igualtat, ni es pot menysprear la dona amb el subterfugi de suposats criteris religiosos, de qui esgrimeix la seva superioritat econòmica per menystenir el migrant o actua com un aiatol·là per a justificar la repressió contra els dissidents sense que l’aturi res.

Respirem alleugerits, sent conscients que les demandes, les bones intencions i els propòsits comporten contradiccions i frenades, però l’objectiu de construir una societat més igualitària, de convertir la Terra en un lloc de pau i harmonia, com l’han descrit els astronautes de l’Àrtemis 2 des de l’espai, segueix intacte.

En una realitat desconcertant hem de mantenir l’esperança i no deixar que ens l’arrabassin els intransigents, matons descerebrats i de gallet fàcil.    

Crits racistes

Una de les avingudes que circumda l’Estadi Olímpic de Berlín, el gran referent dels Jocs Olímpics del 1936, duu el nom de Jesse Owens. En mig de la solemnitat de la gran instal·lació esportiva, que es va convertir en un dels emblemes del poder de l’Alemanya nazi, aquest detall passa desapercebut, però Owens més enllà d’aconseguir quatre medalles d’or en diferents disciplines atlètiques és un símbol i l’exemple de com una determinada ideologia pot utilitzar l’esport com a via de propaganda i difusió.

Els Jocs Olímpics del 1936, contraposats a l’Olimpíada Popular de Barcelona del mateix any en què la ciutat va voler denunciar la instrumentalització de l’esport per part del feixisme, havien de ser el gran aparador de Hitler i la superioritat dels atletes de raça ària davant el món. Owen amb les seves contundents victòries va trencar el deliri supremacista i s’ha convertit en un referent i un crit d’alerta de totes les vegades que una competició es converteix en altaveu del racisme i la xenofòbia.

Dimarts, al RCDE Stadium de Cornellà, les veus intransigents d’un grup de persones perfectament identificades va trencar l’harmonia d’un partit de futbol que s’havia planificat com una festa. Ho vaig poder comprovar directament amb els milers de persones que es desplaçaven al camp, una part significativa acompanyats dels seus fills menors d’edat. Res de tensió i només la voluntat de passar-s’ho bé.

Les cròniques del partit, que enfrontava les seleccions d’Espanya i Egipte, no posen tant l’èmfasi en el resultat, ni en els jugadors convocats, sinó en els xiulets i els crits d’una part de l’afició, repeteixo perfectament identificada, corejant ‘Musulmán el que no bote’, una expressió de racisme sense cap atenuant que desprestigia l’esport, l’entitat que acull la competició i contribueix a estigmatitzar la població on hi ha l’estadi.

Només cal repassar els mitjans internacionals per a veure què en destaquen i això és injust, a més de convertir-se en una seriosa advertència de com l’extrema-dreta, en totes les diferents modalitats, penetra entre la gent i aprofita qualsevol oportunitat per a propagar l’odi i el racisme.

Els directius de l’Espanyol i el conjunt d’afeccionats que segueix l’equip té un problema irresolt amb els energúmens que amb la fórmula de grada d’animació profereixen crits xenòfobs i converteixen les zones adjacents de l’estadi els dies de partit en una plataforma de simbologia feixista i totalitària. El futbol, com qualsevol altra competició esportiva, té una component emocional que és indissociable de l’interès per què guanyi el teu equip, però en el deixar-se anar també hi ha d’haver límits, línies vermelles que no es poden creuar. La imatge de dimarts n’és una, com els insults a un jugador pel color de la pell.  

Posicionar-se i, sobre tot, actuar en contra d’aquests improperis no ha de fer por, ni es pot reaccionar únicament amb paraules de condemna que a força de repetir-les ja estan desgastades. La dignitat de l’esport mereix altres comportaments i erradicar als intransigents: ma dura sense contemplacions, compromís ferm del conjunt dels responsables esportius i una resposta categòrica per evitar que els ultratges d’una minoria es converteixin en el signe de normalitat d’una societat malalta i permeable al racisme i la xenofòbia.