Deures estiuencs

Onze setmanes, aquest és el període vocacional dels estudiants en la franja obligatòria a Catalunya. Segons com es miri massa temps, que facilita que els alumnes perdin la connexió amb la dinàmica d’aprenentatge. Per això, la majoria de mestres els posen deures estiuencs, simples recomanacions, en un intent de mantenir aquest vincle que el deixar-se anar, la calor i les pantalles treballen per fer-lo inoperant.

En el batibull actual i en l’àmbit de l’educació més, l’aturada vacacional és necessària. Els mestres se la mereixen i els alumnes també. En el cas dels docents les vacances no són una dàdiva ni un privilegi com la gent desinformada pretén vendre. Convé parar per a recuperar forces i, en tot cas, repassar objectius i corregir errors. Les vacances, un període de descans i en el cas dels professionals la possibilitat de reflexió.

No proposo, com passa amb els alumnes, que als mestres els posin deures ni tampoc que es vulneri el dret constitucional al descans, senzillament incito a l’anàlisi ara que ha aparegut un estudi rellevant per a corregir els mals resultats de l’aprenentatge a Catalunya. Em refereixo a l’informe de més de 300 pàgines elaborat per tècnics de l’OCDE i que el Govern de Salvador Illa va encarregat fa un any i mig en una nova temptativa per a traçar un programa seriós, efectiu i igualitari que permeti al sistema educatiu públic del nostre país tornar al rànquing de l’excel·lència.

Que s’encarregui un estudi a una organització seriosa, desproveïda d’interessos particulars en el món educatiu català i amb l’objectiu que aporti conclusions fonamentades en multiplicitat de dades hauria de servir de referència a les parts implicades, més enllà de les reclamacions puntuals i lògiques que des de perspectives específiques fan famílies, educadors i sindicats d’entrada interessats, es dona per fet, en la millora de l’educació.

Com és un treball amb voluntat de transcendir la immediatesa, l’estudi de l’OCDE es deslliure de polèmiques partidistes que limiten l’abordatge integral del problema i alhora facilita solucions. Quines són les més rellevants? Com l’objectiu del sistema públic educatiu és preservar la igualtat d’oportunitats entre els alumnes, destaca que la mare de tots els problemes i sobre el qual s’han de vestir les polítiques educatives és corregir la segregació escolar i atendre prioritàriament als alumnes que viuen en entorns socio-econòmics vulnerables.

Insisteix que abocar recursos o ampliar plantilles és necessari però no suficient i és aquí on comença la tasca política que hauria d’entomar de manera decidida un govern socialdemòcrata com el d’Illa i la Conselleria d’Educació, traçant un pla a mitjà i llarg termini, buscant complicitats en el sector i entre partits polítics i revertint una dinàmica heretada que no mostra signes de recuperació.

I en aquest desideràtum la investigació entra en el moll de l’os de la reforma, la més complicada però necessària, i avança les seves propostes: millora de la preparació dels nous mestres, una referència explícita al nivell dels estudis universitaris; promoció de l’experiència, estímul a la formació dels docents i garantia de compensacions salarials per l’esforç; definir millor el perfil dels professors del futur i enfortir la capacitat de les direccions per a captar aquells que més s’adeqüin al centre en el que impartiran classe, una proposta que no agrada als sindicats encastats en un igualitarisme sense concessions; repartir recursos en funció de la complexitat i dels programes que impulsa cada escola; qüestionar l’efectivitat de la baixada indiscriminada de ràtios i insistir en que qualsevol sistema d’avaluació s’acompanyi de mesures pràctiques per a resoldre els dèficits.

Déu n’hi do la feina i l’ambició que impliquen les propostes. Abordar-les no hauria de fer por i marcaria un abans i un després en el que s’ha fet fins ara. El Govern de tothom, com en altres polítiques públiques que incideixen en la vida quotidiana, faria honor a la voluntat d’integració i de canvi que es desprèn del lema impulsar-les. Amb uns pressupostos nous i a l’espera del debat de política general de setembre Salvador Illa hauria de marcar el rumb de la Catalunya del futur.      

Estigmatitzar a través del llenguatge

En un dels capítols de la sèrie ‘Ravalejar’ (HBO), rodada al barri del Raval de Barcelona i que narra les peripècies d’una família per a salvar el restaurant centenari que gestiona amenaçat per fons especulatius disposats a transformar la finca en un hotel, hi apareix una pintada significativa: ‘Fora ratas’. Així, combinant català i castellà, la pintada és la firma que deixa un grup mafiós dedicat a desocupar habitatges al marge de la llei en una de les seves accions.

L’escena és d’una violència extrema i l’expressió sobre fons blanc i en lletres vermelles reflecteix la força del llenguatge com instrument per estigmatitzar les minories o aquells que una part de la societat considera diferents. És el primer pas per a deshumanitzar-los i crear un estat d’opinió que generi rebuig i justifiqui mesures posteriors com la d’expulsar-los sense contemplacions de l’espai que suposadament ocupen.

La sèrie, que ha generat controvèrsia i una crítica desigual, reprodueix els mecanismes que fan servir els grups supremacistes, organitzats o no, per atreure a l’opinió pública en el rebuig als migrants. És la gota malaia que cau de manera persistent i que acaba fent forat entre una part de la població que està confosa per l’arribada de persones d’altres països i percep que les polítiques públiques els deixen desemparats.

Atiar l’odi contra el diferent, sovint de manera sofisticada amb un gest, la paraula o el silenci i que sobrepassa el que es tipifica com a delicte en el codi penal, és una forma de control i de poder, la retòrica que utilitzen els populismes d’extrema dreta per accedir a les institucions i impulsar polítiques marcades amb el lema ‘prioritat nacional’.

Com a ciutadans no ens podrem aïllar de l’embranzida segregacionista des d’ara i fins que acabi el cicle electoral d’aquí a un any i la previsió és que vagi en augment fins a transformar l’ambient en irrespirable. És el que pretenen Vox a Aliança Catalana amb la complicitat desacomplexada del PP i la dissolució de les línies vermelles de Junts.

És rellevant que Jordi Pujol, en un dels textos més rellevants dels darrers temps, advertís fa uns dies a Planoles i davant membres del que va ser l’antiga Convergència que Catalunya sempre ha estat una terra d’acollida i que integrar és una part essencial de la catalanitat.

Ahir va acabar el procés de regularització d’immigrants impulsat pel Govern espanyol. Es calcula que s’han tramitat 1,2 milions de sol·licituds, una xifra molt superior a la prevista, de les quals més de 150.000 a Catalunya. Tot i les incerteses legals de la iniciativa pels dubtes del Tribunal Suprem sobre si encaixa en el dret europeu arribar fins aquí ja és un èxit que el temps no pot convertir en una nova frustració.

L’anunci del president Pedro Sánchez de promoure un pla, dotat amb 500 milions d’euros, per afavorir la integració dels migrants, facilitar l’arrelament i activar mecanismes que els ajudin a l’autosuficiència econòmica transcendeix la lògica de l’electoralisme i és transforma en un acte de justícia. Ara cal que totes les administracions remin en la mateixa direcció, sense traves, encara que es mantingui la pressió que estimulen les forces i els partits anti-immigració disposats a fer tot el possible per a rebentar el que és una realitat inalienable: ells també són dels nostres.     

Salvadors de la pàtria

Cada vegada em costa més aixecar l’ànim dels meus amics. Mostren un estat de desconcert per totes les coses que passen al nostre voltant, especialment quan ens referim a fets que es relacionen amb la política, que es queden sense alè en un sentit metafòric. És com si de cop i volta aquelles piles que permeten que la sínia giri s’hagin esgotat i el mecanisme queda travat. I això que tan ells com jo les hem vist de tots els colors. Infants nascuts en una dictadura, vam lluitar de joves per enfortir la llibertat i la democràcia i per vestir una societat que, vist en perspectiva, és irreconeixible, en positiu, a la que hi havia fa cinquanta anys.

Que hi ha encara moltes coses per fer, que s’haurien de corregir mancances i errors o senzillament que aquesta aposta per aconseguir una societat més igualitària en tots els sentits fa que mai es pugui baixar la guàrdia és cert, però reconèixer el camí recorregut no hauria de ser sinònim de candidesa i més en una generació, repeteixo, que vam viure una dictadura i sabem el que costa defensar la llibertat i els drets civils.

Reconec que els moments són d’ofuscació, que per totes bandes es cola una versió de la política que traspua descomposició i que el recurs a la grolleria, amb frases superlatives que inciten a la destrucció de l’adversari, funciona com una mena de catalitzador de passions íntimes que fan emergir la part més irracional de la persona. Però això, els dic, no és un motiu prou sòlid per abandonar el compromís que vam encetar en anys de joventut.

Hi ha un interès clar per part dels que s’abonen al descrèdit de la política i se’n riuen del compromís cívic i és el d’obtenir grans rèdits personals, sense altres interessos que els propis. Ben bé com durant el franquisme, que a més d’aniquilar l’adversari en un sentit literal utilitzava la por com estratègia per a mantenir neutralitzada la societat.

¿És aquest al punt on volem arribar o ens hem de rebel·lar contra aquells que emparant-se en formalitats democràtiques propaguen l’autoritarisme i treballen sense complexos per enfortir noves tècniques de servilisme que ens anul·lin com individus? No es tracta  de sortir al carrer i plantar una barricada, sinó de vèncer el desànim ambiental, la inhibició i la neutralitat que poc a poc difumina l’horitzó.

Superar el desànim, tenir clar què no volem que passi, recuperar el vell esperit de rebel·lia, despertar la consciencia crítica, les actituds que en altres moments van servir de carburant per impulsar el canvi.

La correcció d’errors, tan presentes en la crònica judicial i política, no ha d’implicar donar per bona la tesi dels que aposten per la desestabilització, l’uniformisme i la mà dura, per molt que sembli que els vents de la història juguin al seu favor. Les coses clares. Hi ha un interès declarat dels torquemades que es presenten com a salvadors de la pàtria per enfortir mecanismes de terra cremada, buidar de contingut la democràcia i recuperar la frase que s’atribueix al dictador Franco: ‘haga usted como yo, no se meta en política’. A ell li va servir per exercir un poder despòtic durant cuaranta anys. Avui, els hereus del tirà, encara que no es comportin amb la matusseria del dictador, treballen a cara descoberta per fer-la realitat.  

Obama i el llegat

Barack Obama , el primer president afroamericà dels Estats Units, ultima el seu llegat. El símbol per la societat és el nou Centre Presidencial Obama que des del 19 de juny s’alça en un dels barris humils de Chicago, ciutat en la que va començar la seva activitat professional com educador comunitari i ja graduat com advocat en la defensa dels drets civils.

Aquest inici i la necessitat de treballar per un món millor és el missatge que transmet l’edifici que no es planteja com un memorial, amb una mirada exclusiva al passat, sinó com un projecte de futur, obert a les noves generacions a qui s’interpel·la en el compromís i el treball per una societat millor, més igualitària, inclusiva i participativa. El centre presidencial respon, per simplificar, a la frase que va impulsar la carrera presidencial de l’ex-president, ‘Yes, we can’ (sí, podem), una expressió mobilitzadora de l’energia social, capaç de derruir murs aparentment infranquejables.

Coincidint amb aquesta inauguració, la revista ‘The New Yorker’ recull una extensa entrevista amb Obama amb un subtítol suggerent: ‘En l’era Trump, qui paper hauria de jugar un ex-president? El text no defuig cap qüestió d’actualitat, ni és un panegíric per deixar bé al personatge. Al contrari, entra directe en les decisions més controvertides i perilloses per la democràcia del mandat trumpìà, apunta les conseqüències que tindran en un futur, repassa les seves decisions a la Casa Blanca i lluny d’embarrancar-se en les disputes del moment Obama avança en quina creu que ha de ser la seva funció en aquests moments d’incertesa.

Si Obama no fos un símbol, i com humà amb punts de controvèrsia, i no fos fins ara l’actiu més important que tenen els demòcrates nord-americans les seves reflexions ben bé podrien dipositar-se al calaix de l’oblit. Però no, diu als que l’apreten per què s’impliqui en la picabaralla qüotidiana que no es convertirà en en l’antítesi de Trump, apunta a la necessitat de transformar la seva experiència com ex-mandatari global en un actiu dinamitzador per la reflexió i llença un repte de futur, amb apunts històrics a les dificultats que ha hagut i necessita superar la comunitat afro-americana en la lluita per la igualtat, que es resumeix en dues idees dirigides essencialment als joves, els grans agents del canvi: la democràcia és un exercici de construcció permanent que requereix esforç, com la rampa que condueix a l’edifici pesidencial, i res és impossible quan hi ha determinació.

Quin ha de ser el paper d’un ex-president en moments de canvi com els actuals? La pregunta serveix per a qualsevol context i també entre nosaltres, ara que un ex-president, Zapatero, defensa la seva innocència davant el jutge imputat per delictes tipificats al codi penal i d’altres a Espanya i Catalunya busquen un espai mediàtic, no exempt de beneficis econòmics, per desempallegar-se de la trista figura que els assimila al gerro xinès que destorba en qualsevol lloc on el posis.

Si ells no responen a la pregunta, algú per ells ho hauria de fer: dir què s’espera d’un ex-president per què no es converteixi en una figura decorativa que a més de destorbar emprenyi o ens avergonyeixi. Estic convençut que molts joves, que ara es troben desencisats, es desentenen de la política i de les institucions i opten per solucions radicals i autoritàries, seguirien les reflexions amb atenció. És el debat que es troba a faltar.  

El Papa i el català

A Catalunya som especialistes en generar polèmiques artificials. Ens agrada, o millor agrada a alguns sectors socials i polítics utilitzar l’artilleria dialèctica, que no és altra cosa que les salves dels artificiers en les cerimònies oficials, per fer-se notar i així aconseguir un mínim de protagonisme quan, com és el cas, no els han convidat a la festa.

Em refereixo a la demanda, impostada i artificial, per què el Papa utilitzi el català durant la benedicció de la torre de Jesús de la Sagrada Família d’aquí una setmana. Quin enrenou i com s’hi han abonat alguns partits no amb la intenció de millorar la salut i l’ús social de la llengua catalana sinó amb un afany depredador de desgastar al contrari i justificar en molts casos incompetència o manca d’empatia per dignificar una llengua que és la de tots els catalans. Només ha faltat que en la polèmica, que no arriba a la categoria de foc d’encenalls, hi hagi qui recuperant la figura d’Antoni Gaudí li faci dir que ell no ho faria, anticipant la traca final que hi haurà, segur, quan el Papa pugi a l’avió i abandoni Barcelona.

Com a certes entitats, associacions i grups entrar en les coses del menjar, la millora de la convivència i la gestió pública no els interessa o consideren que són qüestions massa farragoses i que s’allunyen de l’espectacle d’encendre focs de tant en tant ja els va bé i si per aquesta tasca compten amb una bona claca d’opinadors i tertulians a bodes em conviden.

En fi, en una visita, la de Lleó XIV, que és important i que qualsevol gest o paraula es mirarà amb lupa a tot el món a Catalunya alguns s’entretenen en si hi haurà més o menys frases en català, un desig respectat però no substancial i una mostra de que a determinades elits els perd el provincianisme. La salut del català no depèn de quantes paraules dirà o no dirà el Papa sinó d’altres factors que convindria analitzar de manera desapassionada i amb voluntat d’esmena, lluny d’oportunismes que acaben en res.

I faig aquest comentari des de la radicalitat i entristit a poques hores de la mort del periodista, company de professió i excel·lent tertulià de sobretaula Josep Maria Cadena. Els obituaris en parlen a bastament de qui era, de què va representar, de com s’ha d‘estar i del compromís amb un ofici que trajectòries com la d’ell ajuden a dignificar, estimant la llengua catalana com el que més i sent, encara que uns quants àvids de mèrits ho diguin amb la boca petita, un dels principals i més eficaç impulsor del primer diari generalista en llengua catalana després de la guerra civil, l’Avui.

Cadena representa la geometria variable d’un ofici, a voltes injust i desagraït, però en el qual si vols persistir, avançar i fer-te un lloc cal comportar-te i treballar amb honestedat, des de la humilitat i amb una curiositat inacabable que ell mai va abandonar. Possiblement perquè ser periodista és assumir que en el recorregut hauràs de patir múltiples ferides, que res és fàcil i que allò que val en tots el casos és la necessitat i la voluntat de sobreviure per explicar la veritat d’entre els obituaris en destaco un: el de Maria Favà a La Vanguardia.

Per part meva, només puc dir adéu company, adéu mestre.

Inframon digital

L’escriptor Sergi Pàmies parla sovint de l’inframon digital per referir-se a un espai indefinit de les xarxes socials habitat per una fauna de depredadors que propaguen l’odi, el ressentiment, la calúmnia, utilitzen l’insult com la manera habitual de comunicar-se i practiquen la forma més barroera de ‘hooliganisme’ contra tot allò que identifiquen, des del seu punt de vista, com l’enemic a batre. Des de fa dies les xarxes socials en van plenes d’aquest nou habitant terrestre que emparant-se en l’anonimat escalfa l’opinió pública amb tot tipus de comentaris.

Per a pertànyer a l’inframon digital no són necessaris requisits especials, ni títols universitaris ni màsters, encara que alguns dels seus profetes presentin un historial acadèmic de primer nivell. És més, l’avantatge és que qualsevol pot tenir espai en aquesta plaça pública de l’animadversió amb un únic requisit: saber barrejar paraules i qualificatius incendiaris i transformar-los en una arma de destrucció massiva dirigida a la peça objecte de cacera.

Els subjectes que en formen part són el substrat més baix d’una torre de Babel segmentada en classes, tropa necessària però d’un sol ús en funció de les conveniències de cada moment. De fet, no hi ha res més malaltís que creure’s important quan el comentari apareix en el llistat d’improperis grollers d’aquest inframon digital. Ser-hi no significa res o com a molt certificar que l’individu és espurna d’un minúscul trosset d’un gran foc d’encenalls, per molt que en la petita dosi d’autoestima particular el jugador visqui l’acció d’expulsar la bilis en públic com la gesta de Hernán Cortés massacrant als indis de l’imperi asteca.

Com l’inframon digital necessita mantenir encesa la flama permanentment qualsevol motiu és vàlid per alimentar la disputa i engreixar la causa amb nous adeptes. Que si una periodista deixa una emissora, per posar un cas, patapam allà s’hi aboca la bateria immunda de la procacitat insolent i grollera, no per demanar explicacions per la decisió i treure’n l’entrellat sinó per a desqualificar des del primitivisme més abjecte. I així sumen osques sense parar.

D’aspirants n’hi ha per a tots els gustos, perquè la tècnica que valida l’inframon és única encara que la temàtica difereixi. Tothom sap que en aquesta piràmide de la porqueria digital hi ha categories i al capdamunt sempre se situa un deixeble d’aquell pertorbat capità Ahab que a bord del balener Pequod persegueix fins els confins de l’oceà la balena blanca Moby Dick.

És l’Ahab del segle XXI el nou arquetip de la condició humana, obstinat, insensible, capaç de prendre decisions sense parar-se a pensar en les conseqüències en altres persones, obcecat en ell i només en ell. No m’atreveixo a tancar el cercle i cloure en aquest punt el relat. Però del que sí estic segur és que cada vegada que escolto o llegeixo l’expressió ‘el que pugui fer que faci’ se m’apareix el personatge descrit magistralment per Herman Melville amb l’arpó preparat, disposat a ferir mortalment el gran cetaci per coronar-se com el rei de la indignitat sense compassió ni respecte. I en aquest punt una veu diu prou a les mil cares de la immoralitat humana.

La història, per molt que hi hagi qui pretengui escriure-la al dictat dels seus interessos, sempre es regira contra la indecència, la substància llefiscosa que greixa l’inframon digital.

Ciutadans metropolitans

Quan necessito allunyar-me del soroll i pensar sense presses acostumo a perdre’m per alguns dels racons del delta del Llobregat, no solament per les zones humides, reserva  de la biosfera, i que tantes polèmiques aixeca en el duel inacabable entre preservació de la natura i desenvolupament a costa de les afectacions per l’ampliació d’una de les pistes de l’aeroport de Barcelona. Al contrari, m’agrada caminar i observar les zones on la mà de l’home ha intervingut per a garantir que una part del territori maltractat per l’expansionisme industrial i inconnex esdevingui llegat per la ciutadania.

Aquesta és la diferència, que entre la natura i els interessos econòmics que pressionen de manera permanent hi hagi espais per les persones capaços de convertir-se en elements cohesionadors i determinants per la pervivència i la personalitat d’un territori. El delta del Llobregat i els municipis que l’integren, agrupats bàsicament a l’entorn de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, reuneix les característiques que defineixen una manera pròpia d’entendre la vida digne d’un estudi detallat.

És el que els comento als meus amics, que en tenen una referència difusa, en cada ocasió que puc: el delta és molt més que una estadística amb sumes i restes, escandalls per assegurar beneficis o determinar pèrdues, vials que el creuen de manera indecorosa, un port que tragina mercaderies i un aeroport abans, entre d’altres coses, pol d’atracció de famílies treballadores disposades a passar una estona i sommiar des d’una gran balconada viatges impossibles i ara ase de polèmiques sobre el progrés de Catalunya.

I, de tant en tant, algú acostumat a la quadrícula barcelonina em fa cas, segueix el consell de trepitjar aquest territori i torna amb una expressió de sorpresa. Ara el paisatge metropolità ja no té mala premsa ni és el pati del darrere de la Barcelona satisfeta i aclaparadora, hi ha vida i hi ha gaudi, persisteix el sacrifici i l’ànim de lluita per les moltes dignitats que cal preservar i se sent ufanosa de la seva personalitat.

Fa uns dies ho vaig tornar a comprovar, vorejant el riu des de Cornellà fins El Prat a pas tranquil i contemplant tot el que em rodejava. Possiblement, perquè la meva experiència vital acumula moltes pàgines de records m’adono que la mà de l’home també pot ser com la paleta del pintor que dibuixa un paisatge on les persones no hi sobren. Cada cosa té el seu propi sentit: les fàbriques, les edificacions, el ciclista que passa veloç camí de la desembocadura del riu, la vegetació revifada per les abundants pluges, les aus que segueixen la llera fluvial convertida en navegador GPS en temps real i les persones de diferents edats que fan seus espais d’un territori que els pertany per decisió pròpia i per què han ajudat a transformar-lo.

No és una realitat idíl·lica, allunyada de la veritat, el que intento reflectir. Darrera de cada èxit o fracàs, de cada salvatjada que fa mal a la vista, de cada exemple d’especulació hi ha una retícula de dignitat humana, l’afany de supervivència que manté viva aquesta part del territori de Catalunya.

Per posar-hi xifres. Les 36 poblacions que integren l’ens administratiu conegut com Àrea Metropolitana de Barcelona, que ara celebra el 15è aniversari de la seva constitució, agrupa més de 3,4 milions de persones i suposa en termes econòmics la meitat del producte interior brut de Catalunya. Amb això ja n’hauria prou per a destacar-ne la rellevància, però no és en aquest punt on em vull quedar. Em quedo amb la imatge d’un dia qualsevol on la vida floreix fins i tot en racons que fa anys serien inimaginables.        

O negociació o dimissió

Des del 2006 fins ara, vint anys després, a Catalunya hi ha hagut vuit consellers d’Educació de diferents colors polítics. El darrer intent seriós de fixar uns criteris per garantir la viabilitat del sistema educatiu català és del 2009 amb l’aprovació de la Llei d’Educació de Catalunya (LEC), impulsada pel govern tripartit encapçalat pel socialista José Montilla que va comptar amb el suport d’una àmplia majoria parlamentària, inclosa CiU l’antecedent de Junts.

Un suport tan fort i el compromís d’invertir el 6% de la despesa pública en relació al Producte Interior Brut (PIB) en educació en els vuit anys posteriors a l’aprovació de la llei asseguraven que el model a l’entorn de les escoles i instituts públics fos una garantia d’igualtat, dignifiqués l’ofici de mestre, permetés assumir els reptes educatius de futur i frenés la segregació que en aquell moment ja despuntava.

La crisi econòmica que va esclatar al 2008, especialment dura a Catalunya als anys següents, les retallades del governs posteriors i un desinterès per a situar l’educació com un dels puntals de la Catalunya del futur va fer saltar pels aires les propostes de la LEC.

Vist des de la perspectiva del mestre d’una escola de l’entorn de Barcelona o de qualsevol altra comarca catalana gestionar la complexitat d’una classe era i és una carrera d’obstacles. Només el compromís i la professionalitat dels docents va evitar que el sistema públic saltés pel aires i que l’escola, en  la franja que va dels zero als 16 anys, es mantingués com un espai de refugi i d’acollida de menors i famílies, especialment dels afectats per la precarietat socio-econòmica. Les conseqüències de la covid-19 i la imprevisió alhora de facilitar la incorporació a la xarxa educativa de nens i joves de famílies migrants va acabar de rematar el que uns anys abans era una proposta de futur.

Els mestres des del 2010 fins al 2024 es van sentir desemparats per aquells que s’havien compromès a donar-los suport: la classe política en els diferents nivells de responsabilitat. Patien una manca de recursos –de fet la despesa pública en educació era al 2023 inferior a la del 2009 tot i la millora dels índexs econòmics– els salaris no reflectien l’increment del cost de vida i la garreperia inversora de la conselleria limitava la contractació d’especialistes indispensables per l’efectivitat de l’escola inclusiva i la possibilitat de dedicar temps a la formació dels docents.

De manera ràpida, durant aquests anys fins l’arribada del govern de Salvador Illa, els únics moviments significatius del departament d’Educació van ser per a reaccionar al toc d’atenció del Síndic de Greuges de Catalunya que advertia dels perills de la segregació escolar i de la presència d’escoles gueto a Catalunya (2021) i la cimera d’experts (2024) per proposar mesures correctores als mals resultats dels alumnes catalans en ciències, matemàtiques i comprensió lectora com destacava l’Informe PISA. I de la resta, dels problemes estructurals que arrossegava el sistema, res de res. Per no parlar del decret d’escola inclusiva del 2017, un compendi de bones intencions sense pressupost.

És evident que qualsevol protesta, i més quan les reclamacions estan plenament justificades, es dirigeixi contra el govern de torn, encara que la seva responsabilitat sigui limitada en el temps i treballi sense pressupostos, incomprensiblement aturats tot i les necessitats reals del país. Forma part del joc polític i sindical. El perill, sent conscients que en qualsevol negociació la voluntat d’arribar a acords i de fer cessions ha de ser compartida, és que les parts s’enquistin en posicions maximalistes que fugin d’un principi de realitat indispensable per aconseguir una posició acceptable que permeti tirar endavant.

Plantejar com a rematada final de les protestes 16 dies de vaga a final de curs i amenaçar per part del sindicat majoritari, la USTEC, amb noves mobilitzacions al setembre i octubre si no hi ha acord no presagia un resultat positiu de la mesa negociadora que es reunirà demà. ¿Què predomina, dur fins el final el crit de ‘o negociació o dimissió’ en referència a la consellera Esther Niubó o posar les bases per a resoldre amb garanties les mancances estructurals del sistema educatiu català? En aquests moments, la resposta és una incògnita.

Torno a situar-me en la trinxera educativa. Si en els pròxims dies no hi ha acord i els curs acaba amb les posicions enfrontades les víctimes de la incertesa seran els mestres (comença a haver-hi un desànim evident en el col·lectiu que incideix en una baixada de la capacitat de mobilització sindical) i els alumnes. Si això passa es tractarà d’una victòria pírrica per els que mantenen posicions irreductibles. I en el front polític, el Govern s’ha d’arremangar i buscar solucions, com demana la portaveu d’ERC Esther Capella, encara que algú pugui retreure als republicans què van fer ells quan al capdavant del departament hi havia Josep Bargalló, Josep Gonzàlez Cambray i Anna Simó.

Periodisme en construcció

La idea que els periodistes som incapaços de reflexionar i que lligats pel present ens preocupa poc el futur és una d’aquestes maldats que des de la inconsistència circulen sovint i no s’ajusten a la realitat. Hi ha una preocupació en el món del periodisme sobre les dificultats de la professió en un món ple de veritats alternatives, desinformació intencionada i un pessimisme existencial que sempre ha estat present i ara sembla, no sé per què, que aflora amb força.

El periodisme mai ha deixat d’estar en construcció i ha tingut la necessitat d’adaptar-se als canvis socials i tecnològics del moment, ha hagut de lluitar contra el sensacionalisme i l’estridència i el filibusterisme que de mala fe contamina i dilueix el sentit d’un ofici que és essencial per la convivència democràtica. Diria, i que em perdonin els companys d’ofici per aquesta idea, que som massa influenciables i ens afecten massa les notícies negatives. Utilitzar la paraula desastre per qualificar l’estat de la professió és injust a més d’incorrecte.

La preocupació per com evolucionarà l’ofici de periodista ha tingut aquests dies dues referències que vull subratllar. La primera és les reflexions de Martin Baron, ex-director del ‘The Washington Post’ entre d’altres mitjans, coincidint amb el lliurament del Premi Ortega i Gasset de Periodisme. Des de la seva experiència i referint-se al que passa al seu país des de l’arribada de Trump a la Casa Blanca, Baron expressa preocupació i fa una crida a reforçar la contribució dels periodistes per assegurar que la seva feina no s’aparti del compromís a favor de la llibertat d’informació, de la necessitat dels ciutadans a saber què passa al seu entorn i de la crítica al poder. No és fàcil, reconeix, mantenir aquestes intencions quan les xarxes socials són un vehicle per exportar la confusió, abonen el terreny per crear desconfiança entre una ciutadania cada cop més bloquejada alhora de discernir entre veritat i mentida i que conviu amb administracions que soscaven la llibertat de premsa i pressionen i alteren als valors democràtics en benefici propi. En aquestes circumstàncies, el bon periodisme és un dels baluards que cal preservar, un combat que s’ha de mantenir.

La segona referència està vinculada a la mort de Soledad Gallego-Díaz, una periodista cabdal per entendre el paper de la premsa durant la transició democràtica i la primera dona en dirigir ‘El País’. Els obituaris han servit per descobrir que en aquella persona compromesa amb la veritat hi havia un compromís ètic i una voluntat permanent de regenerar un periodisme que com Baron percep amenaçat. Convindria recuperar els seus textos i les seves intervencions, en les quals insistia en la necessitat d’un periodisme lliure, transparent i que no defalleix quan ha d’indagar els fets, essència d’un treball de qualitat. Per demostrar que el bon periodisme si que té sentit hem de recordar que com a directora va impulsar i va contribuir a destruir el mur de silenci darrera el qual es parapetava l’Església espanyola per ocultar el casos de pederàstia.

No sóc ingenu si crec que l’essència del periodisme és manté intacta, el que cal és lluitar i preservar els valors que el fan essencial en una societat democràtica: ser un instrument indispensable per què els ciutadans puguin decidir en llibertat i sense manipulacions. En definitiva, escriure per què puguin ser plenament lliures.    

Policies a les aules, grans dependents

Com si fos una coincidència estrafolària o conscientment volguda, el Govern de Salvador Illa ha fet en poques hores de diferència dos anuncis rellevants. D’una banda, l’inici d’una prova pilot que assigna policies sense uniforme i arma a 13 instituts de secundària d’alta complexitat i de l’altra el ‘Pla Cura’ que pretén reduir el temps en la resolució dels casos de dependència, que ara triga una mitjana de 397 dies quan la llei fixa un topall de 60.

Encara que una i altra iniciativa s’han presentat sense una relació aparent és clar que tenen un nexe comú: mirar d’enfortir la imatge d’un govern resolutiu en dues qüestions de gran impacte i que provoquen desafecció electoral com és la de la inseguretat i la de la impotència i crítica a l’administració per un excés de burocràcia i ineficàcia en l’accés als serveis de dependència: joves, grans i familiars encabits en un mateix paquet. No està clar que aquesta equació d’ordre i eficàcia acabi funcionant o arribi a temps per què els ciutadans percebin els canvis.

En el cas de la policia als instituts és més que evident. A què venen les presses d’una prova que acabarà estigmatitzant als 13 instituts escollits quan la conflictivitat als centres de secundària té l’origen en una multiplicitat de factors, bàsicament condicionats per la pobresa i la precarietat socio-econòmica en que viuen els joves.

A les xarxes socials circula aquests dies un missatge que contraposa la suposada eficàcia de la mesura policial amb la lògica d’un fet inqüestionable: un mosso no té coneixements pedagògics ni ha estudiat per ser mestre. Clar i ras, fins el punt que amb aquesta frase podríem acabar amb la controvèrsia.

La proposta del policia als centres escolars, que s’ha posat en marxa sense un debat serè amb el sector educatiu, té molts números d’acabar en fracàs. Del que es tracta no és de gestionar i d’eliminar la tensió a les aules amb la presència coercitiva d’un agent d’ordre públic, encara que vagi de paisà i no dugui arma, sinó de prevenir per què el veritable origen del conflicte, situat fora de les aules, no contamini i entri al centre escolar i per això cal més atenció als entorns familiars, més suport a una oferta socio-educativa que acompanyi a joves d’entorns precaris en el temps que passen fora de les aules, més recursos per l’acollida de nous alumnes, més educadors i integradors socials que funcionin com un referent i siguin interlocutors de joves i famílies i per garantir una millor preparació dels mestres destinats a centres d’alta complexitat.  

L’educació no és un bolet encastat en una societat cada vegada més complexa, que les xarxes socials ajuden a tensar, és un repte de país que requereix diàleg, debat i compromís que des de fa temps es troba a faltar. Les culpes estan repartides i interpel·len a totes les parts implicades, des de l’administració i els partits que conformen l’arc parlamentari als ensenyants i qui els representa.

Un diàleg que també s’hauria d’activar en el cas dels ajuts a la dependència, travats per una mancança crònica de recursos i una burocràcia asfixiant que desorienta a les famílies i perjudica a les persones amb dret a acollir-se a la llei. Per fer-se una idea de la magnitud del problema. A Catalunya hi ha 128.000 persones esperant completar el procés de dependència i només l’any passat en van morir 9.000 esperant un servei, la xifra més alta de tota Espanya amb un 31% del total.

Per cert, les mesures del ‘Pla Cura’, un nom poc atractiu per una iniciativa rellevant, descuiden una peça imprescindible pel bon funcionament de tot l’engranatge. Exceptuant l’ingrés, quan es pot, a una residència per a gent gran i prestacions econòmiques directes, una gran part dels ajuts a través de cuidadors que reben els dependents des del Grau I al III es gestionen des dels serveis socials municipals. Algú s’ha parat a pensar com es troben en el treball del dia a dia, de quins recursos disposen i de la capacitat de maniobra que tenen. Molt em temo que no, tot i que vincular i fer que operin conjuntament les àrees de salut i dependència és un pas endavant que feia anys que professionals de les dues parts reclamaven.