- Joan Barrera

Passejant per Barcelona

Dissabte em vaig trobar passejant pel centre de Barcelona coincidint amb el desplegament de mossos d’esquadra i policia municipal per evitar les noves crides a les accions de pillatge i de vandalisme que joves sense ideologia havien causat feia una setmana a establiments de la plaça de Catalunya i carrers adjacents. El meu destí era veure i gaudir de l’exposició ‘Art-Libris’, que el passat cap de setmana es feia al convent del Àngels, adjacent al Macba.

No vaig voler alterar les meves previsions per por de trobar-me amb incidents desagradables. Penso que mantenir la normalitat, que no està renyida amb la prevenció, és la resposta més adequada quan es produeixen alteracions de l’ordre a les antípodes del dret a manifestació, que tenen per objectiu desbaratar els hàbits i costums de la ciutadania i que en aquest cas apareixen camuflats en un moviment aparentment reivindicatiu i d’abast europeu que es presenta amb el nom de Blocus.

Ho vaig fer, també, per què confiava en les decisions dels responsables policials per garantir la seguretat i l’ordre. La prova de que el mecanisme dissuasori va funcionar és que no hi va haver ni joves congregats ni incidents.

L’ambient de tranquil·litat al carrer em va permetre gaudir com un ‘flaneur’ de la ciutat habitualment atapeïda de vianants locals i turistes, sensació que convivia amb l’entorn d’alarma i d’alerta dels establiments comercials: botigues tancades, aparadors blindats amb plafons de fusta i les que es mantenien obertes expectants i mirant al carrer amb disposició de tancar i evitar mals majors. Ben bé, una mirada surrealista impròpia d’un cap de setmana de novembre.

El dilema i la pregunta és si ens haurem d’acostumar a conviure amb aquesta realitat, igual que passa a d’altres ciutats europees, ara que el món d’ahir, com el va definir Stefan Zweig, s’ensorra i nous actors socials i polítics pugnen per imposar plantejaments que ens aboquen a l’autoritarisme i propaguen un populisme que només beneficia a una reduïda elit econòmica.

És un error pensar que els pillatges a Barcelona de fa uns dies són una anècdota, per molt que els joves implicats, la majoria menors, i les motivacions i els mecanismes que els impulsen a actuar de manera impròpia no tinguin aparentment un nexe polític. I el motiu és que persisteixen massa preguntes sense resposta que interpel·len al conjunt de la societat: quins són el motius del malestar, perquè s’instal·la en l’imaginari col·lectiu una persistent sensació de frustració i quin paper correspon als pares i al model educatiu en la tasca de corregir la insatisfacció permanent que mostren les noves generacions.

A l’Estat i a qui ens governa se li demanen certeses, els ciutadans els poden perdonar errors, però en cap cas els exculpa d’exigir determinació i claredat en la gestió pública. Vaguetats, fugides d’estudi, mitges veritats o la falta de coratge són el dissolvent d’una consciència social on haurien de prevaldre valors com els de la convivència, els de la cohesió i la possibilitat de millora personal per sobre d’altres plantejaments.

Vivim en un moment de realitats líquides, de posicions fluctuants i de desconsideració al passat. Zweig en el seu llibre autobiogràfic ‘El món d’ahir: Memòries d’un europeu’ descriu perfectament quina rellevància van tenir petites renúncies i comportaments aparentment innocus en la consolidació del nazisme, que li va costar la vida.

El passat pica les portes del futur i en el present confús la certesa més real, capaç de frenar la marea de la intolerància, només se sustenta en conviccions fermes i en institucions democràticament fortes amb voluntat d’integrar la ciutadania, vetllar per la llibertat i garantir la dignitat de les persones.

La barbàrie viu de la fragilitat de la societat i de responsables polítics incapaços de fer una bona lectura del temps que ens ha tocat viure.

Desconcert

L’impacte emocional d’una catàstrofe anul·la altres preocupacions terrenals. Havia de ser un dia normal, sotmesos a la polarització, al frec a frec d’una campanya electoral que determinarà la vida política dels contendents, amb la vaga de metges i els talls de circulació a la Diagonal, i de cop i volta un accident de tren genera desconcert i obliga a resetejar l’agenda diària, si més no pel que fa a les previsions emocionals que ens rodegen.

L’accident ferroviari d’Urda, a Toledo, amb una xifra de morts esfereïdora, ens fa tocar de peus a terra, mostra com de fràgil és la vida i els racons amagats amb què ens espera el destí. Res de nou, però ho seguim ignorant. Adeqüem la quotidianitat als impulsos més primaris, al joc del tot o res i perdem la perspectiva del nostre cicle vital.

Un accident que ho trasbalsa tot, que atura la campanya electoral i que els analistes en demoscòpia analitzaran frenèticament per esbrinar les conseqüències en uns electors que, ara per ara, tenen al cap vagons girats i víctimes.

Sempre que hi ha una tragèdia d’aquest nivell sorgeix una pregunta recurrent. Hem de focalitzar l’opinió i els comentaris en la desgràcia o sense deixar d’obviar el present mantenir les previsions inicials? En el meu cas, pensava escriure sobre un tema que no sé si en aquests moments és adequat: del Festival de Pallassos de Cornellà, que la setmana passada va omplir els carrers de la ciutat i els escenaris de rialles, convertit després de més de 40 anys de vida en una tradició que la ciutadania de totes les edats espera cada dos anys.

I perquè l’interès d’escriure sobre el festival? Senzillament, perquè sacseja el relat i la imatge d’una realitat metropolitana que persisteix en mantenir la seva identitat més enllà de les reclamacions econòmiques i socials i ho fa amb un mecanisme d’entrada tant sorprenent com l’art de fer riure.

Estic convençut que els promotors de la idea ho van tenir present al dissenyar la primera proposta al 1984, quan les prioritats municipals eren recosir la ciutat, dotar-la de serveis essencials i mirar d’alleugerir els efectes d’una crisi econòmica que patien milers de persones.

No es van estalviar la incomprensió i les crítiques adverses de molts ciutadans, però la proposta ha seguit endavant fins avui. Llegeixo en el prospecte editat per publicitar les activitats d’aquesta edició que en temps accelerats i massa seriosos el pallasso continua sent més necessari que mai, “perquè ens recorda que podem equivocar-nos, caure, tornar-nos a aixecar i, sobretot, riure de nosaltres mateixos”.

No és una contradicció ni un sarcasme la frase en dies com avui, en què l’actualitat es vesteix de mort per una tragèdia imprevista. Ni tampoc que la iniciativa parteixi d’una ciutat abocada al 1984 a la subordinació cultural i que decideix rebel·lar-se contra el destí amb una proposta agosarada i rupturista. L’himne dels pallassos, escrit per Ignasi Riera i que obre totes les edicions, diu en l’estrofa més cantada que “per capgirar-ho tot fa falta tenir nassos”.

Un missatge clar, enfrontar-se al destí i al desconcert, i el pallasso convertit en mestre de cerimònies, personatge ideat per a riure que remou consciències i promou la llibertat, irreverent però de mirada precisa, lliure per la màgia d’un nas vermell que el fas indestructible, necessari en uns moments que els enemics de la llibertat i de la creativitat treuen del calaix de la buidor el fantasma de la censura per anul·lar les creacions artístiques que, a parer seu, impliquen ‘adoctrinament ideològic’ i amb aquesta excusa macabra i sense sentit tenir el camí lliure a la manipulació més descarada.

És un dia trist perquè l’actualitat mana, però res no impedeix saltar el mur que dóna pas a l’esperança i a la llibertat per ‘capgirar-ho tot’ i frenar l’onada reaccionària.

El contracte

Quin valor té un contracte per un jove a qui la societat li nega l’accés a l’habitatge o pel treballador que tem perdre el seu lloc de treball per l’impacte de la IA. I no seguim més, perquè la llista seria inacabable. Parlen de contracte i la gent descreguda per tants incompliments ni s’altera. Els temps que un acord quedava certificat per una encaixada de mà o, senzillament, per una signatura que equivalia a dogma de fe ja és història.

Parlo del valor del contracte entre la gent del carrer, la que treballa i viu pràcticament al dia, perquè hi ha una sèrie de privilegiats, bregats en el dret o taurons econòmics, per a qui el contracte és paraula sagrada i arma llancívola sotmesa a múltiples requeriments judicials capaços de protagonitzar ‘guerres’ amb damnificats, de vegades sense nom ni cara.

No dic que el contracte sigui paper mullat, sempre se li ha de tenir respecte i consideració, però ara, en aquests moments de realitat líquida ja no serveix de garantia, més aviat se’l considera com una norma d’obligat compliment amb exigències que com tot a la vida va per barris. Pel pobre, el document subscrit es transforma massa sovint en l’argolla que condicionarà la seva existència per anys i pel poderós, avesat en les dreceres legals, en un artilugi que ben administrat li pot garantir la preeminència en una societat desigual.

Políticament, escenificar la firma d’un contracte és un acte ranci. Amb el descrèdit de les promeses certificades davant l’electorat, de normes i de lleis que asseguren garanties immutables i acaben en paper mullat, que un dirigent polític i màxim aspirant a la presidència del govern com Alberto Núñez Feijóo avali els seus compromisos davant els potencials electors i rubriqui amb la seva signatura les principals iniciatives electorals és un anacrònisme. No li cal fer el paperot, quan la desconfiança en la política i qui la representa ha arribat a un nivell màxim.

Fer-ho demostra arrogància, pèrdua de confiança en les pròpies possibilitats i un punt de carrincloneria impròpia d’un líder amb consciència de viure al segle XXI. A qui vol convèncer? No se sap i segur que si algú es dedideix a preguntar per l’acte ningú ja no el recorda.

Però el paper sempre té una virtut, queda per la posteritat i deixa petjada de les intencions ocultes que en altres circumstàncies passarien desaperçebudes. No serveix com a contracte però exposa les intencions.

Convertir un simulacre de contracte en el succedani de programa electoral mostra el tarannà de qui el promou. És l’antítesi de l’empatia i l’avant-sala de la revenja. Certifica la duresa del futur que ens espera. Sona bé entre els convençuts i tempta el vot de qui implora certeses davant la desorientació. Feijóo no pretén liderar el futur si no ancorar-nos en el passat. Tornar, si la majoria l’acompanya, al ‘ordeno y mando’, revertir avenços socials, laminar la diversitat cultural i lingüística, devaluar les institucions, vestir com una forma de progrés la desigualtat i sostreure de contingut els drets més elementals i necessaris.

Com Milei, com Ayuso, com Trump, ell no ensenya la motoserra però insinua els propòsits. No és estrany que el joves surtin al carrer i protestin.

Trampes, manipulacions, clavegueres

És difícil sostreure’s a la voràgine de les campanyes electorals. Desconec com les viu el conjunt de la ciutadania, però el que sí que podem certificar és que cada campanya, ja sigui per escollir als representants d’un petit ajuntament o als diputats de les Corts generals, afegeix un punt de misteri que no es resolt fins que es coneixen els resultats. Fins ara, tothom tenia clar les regles de joc, hi confiava per dir-ho de manera planera, però en les darreres convocatòries la voluntat de sembrar dubtes sobre la netedat del procés s’ha incorporat com una variable per a canviar el sentit del vot dels ciutadans indecisos o afavorir l’abstenció.

No és un fenomen aïllat o minoritari. Al contrari, creix entre democràcies consolidades, es produeix a escala planetària i les versions més pròximes mostren un to aspre i radical que denigra als personatges que hi estan al darrere. Funciona com una onada imparable contra la qual sembla que no hi ha murs de contenció capaços d’aguantar l’envestida.

Espanya, i les eleccions convocades pel 29 de novembre, no se n’escapa. De fet, sembla com si una conjunció astral fins ara desconeguda s’hagi format sobre el cap dels electors en el que forces visibles i ocultes hi participen. L’exemple més clar és la decisió del Tribunal Suprem de suspendre de manera cautelar, a l’espera de la resolució definitiva, el dret de vot de 163.000 persones, ciutadans espanyols, que van obtenir la nacionalitat acollint-se a la llei de memòria històrica per ser néts d’exiliats del franquisme. El Suprem, i aquest és un dels elements més preocupants, respon al requeriment de Vox i del partit Iustitia Europea, que ningú sap d’on procedeix ni qui el finança.

Aprofitar la controvertida decisió, com fa PP i Vox, Alberto Nuñez Feijóo i Isabel Díaz Ayuso, per a qüestionar la netedat del procediment electoral és un despropòsit que desvirtua un dret fonamental per convertir-lo en un instrument dels seus interessos, com ho és també dubtar de la netedat del vot per correu. Introduir aquest argumentari, fins el punt d’atacar l’adversari socialista com fa Feijóo a qui acusa de fer trampes, de manipular el cens i de servir-se de les clavegueres de l’Estat per obtenir rèdits electorals, generant sospites i sense aportar proves, altera el principi bàsic de la confiança en la democràcia i la legitimitat de les institucions que la sustenten.

No és una anècdota o un impuls passatger fer ús d’aquesta estratègia, quan l’autoritarisme guanya terreny a nivell mundial. El cas de Trump als Estats Units és un dels exemples més evidents: ell i els seus candidats procuren alterar el sentit del vot amb argúcies legals, mentre la mà fosca del diner, amb l’exemple destacat d’Elon Musk, proporciona combustible econòmic a la maniobra.

I mentre això passa, mentre aquesta treta de distracció avança de manera imparable, els problemes reals de la ciutadania queden en segon terme. Dol dir-ho, però per aquest camí, allò que consideràvem inqüestionable, el valor de la democràcia i del dret, el principi d’una persona un vot, es dilueix per el col·lector d’un inframón que acaba en l’autoritarisme i la manca de llibertat. Tots plegats aquests bruixots ens empenyen cap el precipi de les noves dictadures del segle XXI.

Un accident de la història

Homer converteix el retorn d’Ulisses a Ítaca en un gran relat èpic. El guanyador de la batalla de Troia rep l’autorització dels déus per tornar al seu regne, però el retorn no serà ni triomfal ni fàcil. Trigarà més de vuit anys en fer el camí de Troia a Ítaca i en aquesta singladura s’haurà d’enfrontar a cants de sirena que volen la seva perdició, a lluites acarnissades per a destruir-lo, perdrà una part de la seva tripulació i finalment quan arriba al seu destí i abans de retrobar-se amb la seva esposa Penélope els enemics interns pugnaran per la seva aniquilació.

Homer fa que l’heroi guanyi, però deixa clar que tornar al punt d’origen o al teu país després d’una llarga i convulsa estada a l’exterior no és una travessa fàcil. A l’heroi se li demana coratge, determinació, enfrontar-se al patiment que causa la incomprensió, sortejar els paranys dels enemics i, si convé, adoptar la forma i les maneres dels pidolaires sense esperar que hi hagi multituds que t’aclamin quan trepitges la teva terra.

En la simbologia catalana el viatge a Ítaca s’ha plantejat, la majoria de vegades, com el destí anhelat, la culminació d’un esforç titànic amb la clau de l’èxit assegurat. Sigui quin sigui el pensament de cadascú, Ítaca és el somni fet realitat.

En la història recent de Catalunya no hi ha herois com Ulisses, líders que retornen i galvanitzen la societat amb un objectiu de millora. Hi ha bons gestors, líders naturals, però a tots ells els falta l’èpica d’una tornada triomfal. L’excepció és Josep Tarradellas que llegeix correctament el moment històric, acumula coratge i determinació, passa del quasi anonimat a líder de masses i es planta al balcó del Palau de la Generalitat amb un ‘Ja soc aquí’, desfermant l’alegria dels congregats.

Dimarts, quan escoltava la declaració de Carles Puigdemont, després que el Tribunal Constitucional obligués al Suprem a aplicar-li la llei d’amnistia i el jutge Llarena aixequés l’ordre de detenció contra ell, Lluís Puig i Toni Comin, vaig percebre com la figura de l’antiheroi es colava per la pantalla del televisor, advertint que la dosi d’èpica que correspondria al ex-president de la Generalitat vivia més en el record que no pas en la realitat. Era com si arribat el moment de proclamar victòria tot fos improvisat i la por al demà es fes present fins a dominar el personatge.

És el perill al qual s’enfrontava Ulisses o fa uns anys Tarradellas o el que va necessitar superar Nelson Mandela quan el guió del què passarà s’escriu sobre la marxa i només serveix la intuïció i l’empenta.

Puigdemont va fer una intervenció que destil·lava cautela, amb la dosi justa de retòrica i amb la incògnita de com el rebrà la societat catalana, més enllà dels incondicionals que li donen copets a l’esquena i li diuen allò que el pot afalagar.

El temps del viatge a Ítaca s’acaba, es tanca el cercle, ara ja no hi possibilitat de llambregades que enlluernen però són inconsistents. Cal decidir, cal enfrontar-se a la realitat, cal saber retirar-se amb dignitat abans que la ciutadania, preocupada per altres qüestions, més mundanes, més transcendents, més vitals, acabi destrossant el personatge fins a deixar-lo com un accident de la història.

Maricarmen i les conseqüències

Més que mirar al passat, on surfejen els retrets, la manca de voluntat i la inoperativitat d’una classe política incapaç d’assolir un compromís que faciliti l’accés de joves i de ciutadans amb recursos ajustats a un habitatge digne, convé mirar al futur. Veure què faran les administracions a partir d’ara i si aquesta voluntat de resoldre una qüestió crucial per una majoria de ciutadans té continuïtat o no. Aquests són els dos interrogants que s’hauran de discernir, una vegada feta la votació dels decrets sobre habitatge al Congrés dels diputats i que el govern català posi en marxa les mesures anunciades per a frenar desnonaments i garantir l’accés a l’habitacle de joves i majors de 40 anys.

La discussió de si les propostes són un pedaç, activades per un fet vergonyós com el desnonament de Maricarmen Abascal de 87 anys a Madrid, les protestes ciutadanes i la pressió de les acampades a la Puerta del Sol i a la plaça de Catalunya de Barcelona, és absurda, entre d’altres raons perquè resoldre el dèficit habitacional, oferir lloguers assequibles i permetre que els joves puguin accedir a un sostre des del qual vestir un projecte de vida requereix d’anys, de més d’una i de dues legislatures i transcendeix governs de dretes o d’esquerres.

De la mateixa manera, parapetar-se en posicions maximalistes és poc més que un brindis al sol, veient les dificultats per aprovar mesures i decrets que són ben bé de mínims quan estem davant d’una emergència social de primera categoria i no es preveu a curt termini un pacte d’estat d’ampli suport, que vinculi a les diferents administracions i permeti incrementar el parc públic d’habitatges socials a Espanya.

Per tant, cal valorar positivament que tant el govern espanyol i el català hagin mogut fitxa, impulsant canvis en els mecanismes que faciliten allargar lloguers sense perjudicar als petits propietaris, frenant desnonaments de persones vulnerables, establint línies de crèdit amb interessos reduïts per a joves o recuperant, en el cas de Catalunya, una disposició del Codi Civil català que permet que la Generalitat i particulars de més de 40 anys comparteixin la propietat d’un pis durant 50 anys, mentre intenten desactivar el frenesí especulatiu de fons voltors i gran propietaris que han convertit l’habitatge en un actiu financer i actuen sense escrúpols contra qui hi viu.

Tothom sap, sobre tot els amenaçats d’acabar vivint al carrer o aquells que no tenen altra alternativa que compartir pis en el millor dels casos, que la deixadesa d’anys, i aquí no es pot eximir a cap grup polític, i la inacció crònica han convertit l’accés a l’habitatge en un problema inabastable en què no hi caben fórmules magistrals.

De fet, en el contacte directe, els afectats mostren una dosi de sentit comú més gran que molts dels que apareixen als mitjans de comunicació, reclamen des de les tribunes solucions immediates o fan propostes miraculoses. La duresa de cada cas els fa ser realistes, sense que aquesta actitud pressuposi abandó de seguir lluitant per uns objectius que són legítims.

La pilota ara és en el terreny de joc de la classe política. D’alguna manera en les pròximes hores i en els pròxims dies tots quedaran retratats. Se’ls veurà el llautó en cas que vulguin girar pàgina i permetrà comprovar si el compromís i la bona disposició que alguns d’ells mostren, empesos per una opinió pública i un ampli sector de la societat que ha dit prou a tanta incompetència i manca de compromís, es fonamenta en conviccions fermes o reprodueixen el can-can dels escenaris més truculents.

En una anàlisi a curt termini, podem pensar que depèn de com els surti la jugada a uns i altres els hi van les eleccions, és possible. En qualsevol cas, si no s’encarrila un acord ferm i durador que garanteixi el dret a un habitatge digne perilla la bona salut de la nostra democràcia i la credibilitat de les institucions que ens representen a Espanya i a Catalunya, fins a quedar definitivament desdibuixada la línia que separa autoritarisme i demagògia d’aquella que delimiten els servidors públics que conceben la gestió política com la manera més útil de servir a la ciutadania.

El capità

El poeta nord-americà Walt Whitman és l’autor d’un dels poemes èpics amb més ressò entre les generacions contemporànies. Es tracta de ‘Oh capità, el meu capità! El va escriure per honorar la figura d’Abraham Lincoln, el president dels Estats Units assassinat desprès de guanyar una cruenta guerra de secessió, abolir l’esclavitud i convertir la nació nord-americana en un referent de la llibertat individual.

Whitman, un vers lliure, que trenca convencions i expressa en la seva obra el compromís amb l’humanisme capaç d’alliberar l’home de les cadenes que el volen sotmès, dibuixa el capità com l’heroi, que després de superar enormes dificultats, aconseguir traslladar la nau a un port segur i mentre espera el reconeixement de la ciutadania mor tirotejat per un intolerant.

Al cinema la imatge del capità es transforma en mestre en la pel·lícula ‘El club dels poetes morts’. John Keating, interpretat per Robert Williams, és un professor de literatura que trenca normes, convencions i utilitza mètodes d’aprenentatge innovadors que trasbalsen la tradicionalista i conservadora institució Walton Academy. El professor, amb la peculiar forma d’ensenyar, es converteix en un revulsiu pels alumnes fins a descobrir-los que hi ha un suggerent món més enllà de regles i de tradicions i que la llibertat, la possibilitat d’escollir el camí propi i l’interès per enfortir el pensament crític i compartir idees preparen millor per la vida que apilar mecànicament coneixements apresos de memòria, fungibles en el temps.

La història, com el poema de Whitman, acaba malament i els alumnes acomiaden al professor expulsat del centre amb el crit de ‘capità, sí capità’ dempeus i amb la mirada estupefacta del director sobrepassat pels fets. Una victòria en contra de l’immobilisme.

No sé ben bé perquè he recuperat el poema de Whitman i la imatge del professor de literatura, ara que representants polítics i educatius enceten l’enèsim debat sobre quin és el model educatiu que necessita la Catalunya del futur. I en el camí he sorgit un temor, que en el conjunt de propostes que es posaran sobre la taula, econòmiques, organitzatives i de representació, es desatengui la importància dels estudis de magisteri, un pas necessari abans de preparar l’alumne per què voli sol per la vida, l’etapa escolar on pot descobrir que certeses i coneixements només sumen quan formen part de la pròpia experiència.

Sense ànim de resposta llenço la pregunta. Quin model de mestre volem? O millor, què haurien d’oferir els estudis universitaris per a preparar mestres que aspiren a l’excel·lència i sobrepassen els límits de la transmissió de coneixements, que ajuden a raonar i no es queden en les respostes mecàniques? La resposta no és senzilla, perquè aquesta qualitat, la del mestre que promou l’esperit crític i desenvolupa la capacitat de reflexionar en cadascuna de les matèries que imparteix depèn del tarannà de cada persona, descobrir-la depèn en gran mesura de les universitats que els formen.

Hi ha la percepció que entrar al grau de magisteri és més fàcil que fer-ho en altres carreres universitàries, que el nivell d’exigència acadèmica no és tan alt i que obtenir la llicenciatura garanteix, si s’opta per la xarxa pública, estabilitat laboral, un bé preuat en temps d’incerteses. I és clar, amb aquestes particularitats la formació decau i l’interès per assumir nous reptes minva. No és que es perdi la vocació, es perden les habilitats formatives.

Serà prioritària aquesta qüestió en el debat que enceten els diferents sectors educatius de Catalunya. Ho hauria de ser. L’objectiu, fomentar l’exigència universitària i, una vegada acabats els estudis, que l’administració promogui mecanismes de reciclatge permanent i convertir-los en una necessitat és inaplaçable.

No tot s’acaba garantint docents més ben pagats, sinó professionals útils i capaços de preparar ciutadans per un món que marxa imparable en transformació permanent.

Convindria trobar a cada classe un John Keating que exerceixi de capità.

El futur no és aquí

Possiblement per què se n’esperava molt i cadascú havia fet les seves pròpies càbales, el discurs del president de la Generalitat, Salvador Illa, dilluns a Barcelona, per a dibuixar el futur de Catalunya no va complir les expectatives.

No només d’esperança i de confiança viu la ciutadania, sinó que a la persona que ha de dirigir el destins de Catalunya, elegit per mandat democràtic, se li demanen concrecions, propostes efectives, una dosi d’autocrítica i una llista de prioritats suficientment àmplia per encabir aquells sectors de la societat que més ho necessiten. I com la gestió mai és mecànica ni impersonal, una quota suficient d’ideologia capaç d’identificar el rumb de la nau política.

Se li ha de reconèixer a Illa i al seu executiu que després de deu anys de l’ensulsiada del ‘procés’, sense la més mínima autocrítica per part dels seus impulsors, ha sabut asserenar els ànims, situar la gestió, ni que sigui nominalment, en el punt central de l’acció de govern, i evitar una ruptura social que els líders independentistes afavorien des de la irresponsabilitat.

La societat catalana avui té més recursos que fa uns anys per mantenir-se unida, però això no la fa impermeable a les temptatives internes i externes de les forces interessades en dividir i fracturar la societat. No cal posar-hi noms perquè tots sabem quines són les sigles amb què s’identifiquen i quins portamveus les impulsen. El perill és present i per això ideologia i gestió són un binomi necessari per enfrontar-s’hi amb possibilitats d‘èxit.

Illa va fer una intervenció pensada més en el present que en el futur i així ho corroboren els anuncis més rellevants que va fer, vinculats al món de l’educació i a l’impacte de l’IA al teixit empresarial i entre els treballadors a qui pot afectar. Ben pensats si es tracta de respondre a la immediatesa, però de poca entitat per a sustentar una proposta programàtica a anys vista per un país que, com ell mateix va dir, arribarà als nou milions d’habitants al 2050.

Gestió i ideologia, aquesta és la clau de volta per entomar el futur i la que determinarà els lideratges polítics amb disposició de continuïtat. Comparar la intervenció de dilluns amb la que va fer al 2024, poques setmanes abans de guanyar les eleccions autonòmiques, va ser el primer error. En aquell moment projectava un desig i ara s’ha de moure amb la crua realitat de qui incorpora a la seva motxilla dos anys de mandat, amb encerts, errors i mancances.

A la intervenció d’Illa li va faltar el punt d’autocrítica que evités un to triomfalista del tot irreal, quan la majoria de la societat sap que el futur i les urgències del dia a dia faran el camí complicat. Es fa difícil saber a qui es dirigia, si a l’audiència congregada a les Drassanes, al col·lectiu d’ensenyants partidaris d’allargar el conflicte al sector educatiu o al conjunt de la societat com era de suposar. Un segon error que no convé menystenir.

En la seva intervenció no es va parlar de desigualtat, de la quarta part de la població catalana que és pobre o viu en el límits de la pobresa, ni de la pagesia, un sector clau per evitar la desertització de la Catalunya interior, es va oblidar del paper essencial que juguen els ajuntaments en qüestions com la garantia de drets socials, suport a la convivència i en l’accés a l’habitatge i va confondre les inquietuds de la joventut catalana amb la dels joves del vídeo matusser que es va projectar abans de la seva intervenció, una joventut, la real, més rica, emprenedora, diversa i crítica que lluita pel seu futur, demana a la política solucions concretes i aspira a un paper protagonista a la societat.

I un tercer error, es va oblidar d’esmentar la reforma de l’administració, el primer punt en el decàleg de propostes del 2024, un pas impescindible per acostar, fer empàtiques i eficients les institucions entre aquells ciutadans que demanen el suport del poder civil com a garantia d’igualtat de drets.

Fa uns dies, l’alcalde de Nova York, Zohran Mandani, feia unes declaracions al diari ‘El País’ que s’encapçalaven amb aquesta frase: “La democràcia no serveix si la gent no pot cobrir les seves necessitats”. Pot semblar una obvietat, però resumeix en poques paraules l’orientació dels governants que miren pel conjunt de la societat i la d’aquells que només treballen pels interessos propis o els d’una minoria.

En la intervenció de Salvador Illa li va faltar aclarir què s’espera d’un polític socialdemòcrata per avançar cap a la Catalunya del futur.

Els carrers seran sempre nostres

Durant el ‘procés’ a Catalunya els manifestants favorables a la independència cridaven l’eslògan ‘els carrers seran sempre nostres’ com una manera de justificar bloquejos circulatoris i amplificar el ressò de les seves demandes. La frase, molt popular en aquells moments, no és ben bé original. L’afany per controlar els carrers i les vies de circulació com a mostra de poder i de fermesa, ‘la calle es mía’, també la va fer servir el ministre franquista i posteriorment reconvertit en demòcrata l’any 1976, Manuel Fraga Iribarne, per justificar la repressió policial amb cinc morts de treballadors en una assemblea obrera a Vitòria, entre d’altres fets luctuosos.

És evident que les dues cites i les conseqüències que se’n deriven no són comparables, però la intencionalitat de qui fa seva una de les dues expressions s’hi acosta. És tracta de deixar clar que més enllà de les institucions, del legítim dret a vaga, una possibilitat que al 1976 no existia, i de les vies legals per a resoldre les desavinences laborals, ocupar el carrer és una mostra de fortalesa, molt visible per la resta de població, especialment la que pateix les conseqüències, i un instrument de pressió a les autoritats que en un entorn democràtic com el nostre, inexistent a l’època de Fraga, no necessita ni de grans preparatius ni d’àmplies reflexions.

Sigui com sigui, i més enllà de les referències històriques, avui, primer dia del curs escolar a Catalunya, s’han tornat a repetir els bloquejos a les entrades de Barcelona, talls de vies i incidències diverses a altres punts del territori. Tothom estava avisat i encara que no hi hagués un anunci oficial que això passaria era una certesa com hi ha nit i dia. Ho va reconèixer el president de la Generalitat el dia abans, dilluns, quan apel·lava als vaguistes a respectar el dret a la mobilitat, conscient de que el dia 8 al matí seria un dia complicat a les carreteres del país.

Com que s’ha parlat per activa i per passiva sobre els acords i desavinences en el món de l’educació i veient que la conflictivitat, ara per ara, no tendirà a la baixa convé preguntar-se a qui beneficia aquesta estratègia. Pensar si el valor inqüestionable de defensa del dret a l’educació pot acabar bandejat per elements disruptius que ocupen la totalitat del focus mediàtic o pitjor que en un afany suprem per alterar l’ordre establert, interès molt present entre els sindicats que impulsen el talls de carreteres, allò que passa a les aules i afecta al professorat esdevé per la dinàmica dels fets en un element secundari fins a subvertir la voluntat de buscar solucions a les necessitats reals.

És evident que tal com estan les coses i valorant l’actuació dels diferents actors, la conflictivitat escolar a Catalunya anirà de mal en pitjor. Només cal escoltar a la consellera d’Educació Esther Niubó dient, mentre es produïen els talls de carreteres, que “dimitir seria el més fàcil, el més important és no rendir-se”. Si aquest és el missatge que vol traslladar a la ciutadania és un símptoma de fracàs en les possibilitats per a posar fil a l’agulla i solucionar el problema.

Cal entomar-lo, diria més, cal liderar-lo, assumint el desgast polític que comporta, sabent que no hi ha una formula magistral per a resoldre un problema que sobrepassa els límits de la Conselleria d’Educació. Cal que el Govern superi el marc de diàleg actual, circumscrit a uns sindicats que demostren incapacitat, impotència, pulsions corporativistes i semblen actuar en funció dels interessos dels seus dirigents. Cal un govern que abanderi una alternativa davant una ciutadania farta d’un diàleg improductiu, incapaç d’aturar la conflictivitat.

Que mig centenar de persones tallin una carretera no és un mèrit és un exemple d’irresponsabilitat i una desconsideració que no es mereixen als mestres que dia a dia es deixen la seva pell a l’aula. A qui beneficia la situació actual?, al dret a l’educació segur que no. President Illa té la paraula, l’Informe PISA conegut avui rebla el clau en la necessitat de mesures contundents i arriscades.

Reconquesta

L’arquebisbe d’Oviedo, Jesús Sanz, ha publicat un tuït en el que proposa la reconquesta d’Al-Ándalus i crida a recuperar ‘allò que val la pena’, els valors cristians, davant les pretensions marroquines. Conseqüent amb la seva croada anti-immigració, el prelat es desmarca novament de la doctrina social de l’Església catòlica i de les paraules del Papa Lleó XIV a favor de l’acollida dels migrants.

Quin oportunisme i quina manera més descarada d’aprofitar la crisi de Ceuta per avalar els postulats més intransigents de PP i Vox i fer que el rellotge de la història retrocedeixi fins als inicis del franquisme, quan la jerarquia eclesial avalava la dictadura, la protegia davant la repressió i s’assegurava uns privilegis que noranta anys més tard alguns encara enyoren.

Jesús Sanz, amb aquesta referència històrica, facilita arguments els que avui, sense miraments ni la mínima decència, han defensat al Congrés dels diputats solucions dràstiques contra el migrants que van entrar a la ciutat autònoma i malviuen als carrers sense una alternativa clara, entre ells 500 menors, la gran majoria nenes desprotegides i exposades a abusos i violacions.

Què dirà la Conferència Episcopal Espanyola sobre les afirmacions de l’arquebisbe? Què dirà a qui gosa, des d’una suposada posició de superioritat moral, instruir als seus fidels amb consignes d’odi? Ja m’agradaria que la resposta fos contundent, però sé que no passarà i si de cas passa em temo que l’advertiment es farà amb la boca petita. Quina ocasió perduda i quina bufetada a la cara de Lleó XIV d’un dels seus, la de l’arquebisbe i prelat d’Oviedo que es fa passar, jo no ho crec, per un ungit de Déu.

Que hagi fet les afirmacions avui no és casual, forma part de l’espiral en contra del Govern de Pedro Sánchez i de les polítiques d’acollida i de regularització d’aquells que fugint de la desesperació i per sobreviure es juguen la vida per arribar a Espanya.

El debat, de sis hores, al Congrés ha estat aclaridor, perquè a més de crítiques al Govern, de la connivència i de la implicació del Marroc en l’entrada de 80.000 persones a Ceuta, de si les ajudes són suficients i de com s’ha de recuperar la normalitat a la ciutat s’han confrontat dos models de societat: d’una banda la que accepta al diferent i de l’altra qui el rebutja, la que per raons humanitàries acull, integra i respecta la declaració dels drets humans i la de qui repudia per interessos inconfessables qualsevol consideració que tingui a veure amb la dignitat humana.

La diputada de Sumar Aina Vidal ha definit amb concisió la síntesi de l’estratègia anti-immigració. Primer se’ls rebutja, després se’ls converteix en un número i finalment, recuperant unes afirmacions del diputat de Vox José Maria Figaredo, s’incita a ‘caçar-los’ o a ‘pescar-los un a un’.

Suposo que Figaredo i altres com ell, abanderats de la croada anti-immigració i que reclamen solucions contundents contra els que segueixen a Ceuta o busquen un mínim de dignitat a altres parts de l’Estat espanyol, han quedat reconfortats amb les paraules de l’arquebisbe d’Oviedo. Els dóna butlla per cometre qualsevol barbaritat.

Pot ser objecte de crítica l’actuació del Govern de Pedro Sánchez en la gestió de la crisi ceutí, però el que és inqüestionable és que entre les decisions adoptades per aquest govern i les posicions de PP i Vox, els dos partits alternativa a les pròximes eleccions generals, hi ha un mur infranquejable, el que separa el respecte a la dignitat humana de l’odi, la deshumanització i la irrellevància, no solament contra els migrants sinó també contra aquells que encara creuen en la igualtat i els drets humans, o sigui la immensa majoria de nosaltres.