La tensió entre el col·lectiu de mestres a Catalunya, o entre sindicats per ser més precisos, ha arribat a un punt que fa difícil destriar entre les reclamacions justes i els canvis necessaris per a corregir les mancances estructurals del model educatiu català dels interessos sindicals i partidaris per mantenir quotes de poder i alhora debilitar un govern que mira de navegar en minoria enmig d’un escenari social complex.
En aquest moment, quan hi ha noves amenaces de vaga al sector, anuncis de dimissió en bloc de direccions de centres, una descarnada lluita sindical que avergonya als que encara creuen que l’educació és molt més que traspassar coneixements i quan l’administració a instàncies de la pròpia consellera vol reprendre el diàleg per intentar arribar a un ampli acord és arriscat predir què passarà en el món educatiu català, si es mantindrà l’enfrontament o per fi tothom remarà en una mateixa direcció. Per què és evident que entre proclames histriòniques i incendiàries, posicions maximalistes del tot o res, la inexplicable manca d’acord de pressupostos entre forces que asseguren compartir una mateixa preocupació social i l’estupefacció de la majoria d’ensenyants per les incerteses del moment, sempre hi ha qui s’amaga rere un crit de rebel·lia per obtenir una avantatge particular.
No es tracta d’assenyalar amb el dit acusador, però a la vista del desgavell en el sector el més raonable, i penso en els sindicats i especialment en el majoritari, la USTEC, l’alternativa més bona seria asseure’s a la taula, deixar de banda amenaces i proclames i ajudar a posar ordre en un trencadís que condiciona i condicionarà el futur de Catalunya.
Ser mestre a Catalunya no és una tasca fàcil. Qui no ho ha viscut directament o per circumstàncies diferents ha estat espectador del dia a dia d’una escola difícilment es pot fer a la idea del que implica ensenyar.
L’escola pública catalana, que històricament ha demostrat una capacitat d’innovació notable, pateix una situació d’estrès conseqüència d’una alta complexitat social, de forts desequilibris socio-econòmics amb un 30% de la població infantil que viu en els límits de la pobresa o la pateix, per la manca de reconeixement social i econòmic del professorat, la inconsistència d’antics consellers ignorants entestats en passar a la història per decisions absurdes, per l’acció de pares il·luminats molt actius a les xarxes i per una preparació insuficient dels estudiants de magisteri amb nivells de coneixement tan baixos que els invaliden per aquesta professió.
És normal que el mestre d’una escola pública catalana, que creu en el seu ofici i en el que significa educar, que percep com creixen les dificultats entre els alumnes de la seva classe i com li costa tirar endavant, mal pagat i sense recursos educatius suficients, digui prou i surti al carrer. Però aquesta protesta, que hauria de ser un advertiment i hauria de servir per revertir les mancances estructurals d’un model educatiu que falla fins al punt que hi ha un percentatge elevat d’alumnes que al final del cicle educatiu tenen un aprenentatge insuficient en matèries bàsiques (llengua i matemàtiques), salta pels aires per la impossibilitat d’acordar un full de ruta comú que freni el desastre.
Aquesta és la situació actual i el desideràtum en el qual es troba Catalunya com a societat: una consellera conscient del problema i de la necessitat d’implementar solucions amb urgència encara que tothom sap que els resultats mai són d’avui per demà; l’absència de voluntat per arribar a un acord pressupostari que facilitaria més recursos per satisfer demandes econòmiques i per contractar personal especialitzat; i d’altra banda un sindicat majoritari que no se sap si crida a les barricades o està pel compromís i el diàleg constructiu.
Amb aquesta bastida és pràcticament impossible aconseguir un acord per avançar i és comprensible que els mestres que en escenaris d’extrema precarietat social s’esforcen per a dignificar la paraula educació, que s’arremanguen i troben entre les quatre parets de la classe solucions imaginatives en benefici dels alumnes i de retruc per les seves famílies, que treballen des de la trinxera els envaeixi la frustració.
S’haurien de començar a desemmascarar els interessos i els tacticismes polítics que impedeixen avançar en la millora del sistema educatiu català, per què és impossible un pacte de país, què s’amaga darrera la confrontació sindical quan els senyals d’alarma són tan persistents i irrefutables, què significa el clamorós silenci dels partits i especialment d’aquell que branda la bandera de la república igualitària, per què seguim sense solucions i el curs com aquell que diu ja s’acaba.
Massa càlculs tàctics, massa gremialisme. Fan bullir l’olla i el més calent és a l’aigüera. Els mestres, cada cop més, els costa destriar si són herois o víctimes.