Mes: abril de 2026

I malgrat tot, esperança

No comparteixo l’eufòria de les Borses i els mercats financers per la treva de dues setmanes en la guerra dels Estats Units contra l’Iran que atura, de moment, un conflicte de conseqüències devastadores humanes i econòmiques, però m’aferro a l’esperança. Ja sé que el cessament de les hostilitats és un pas important, especialment quan una de les parts, el president Trump, va amenaçar en destruir en una nit tota una civilització, però el trencadís provocat pels bombardejos i el patiment humà que comporten, el canvi de paradigma en la manera d’establir les relacions entre països substituint la diplomàcia i la negociació per la força de les armes i el descontrol generat per discursos d’odi continuen intactes.

El temps pot ser un guaridor, i més en aquest cas quan novament estàvem al caire de l’abisme. Aquest matí, jo mateix i milions de persones hem respirat més alleugerits. Sembla que s’ha imposat el seny, però no s’acaba la necessitat de seguir cridant ‘No a la guerra’, sí al respecte al dret de les persones, sí als valors del diàleg i la democràcia, sí a la voluntat de resoldre els conflictes des d’institucions obertes i transparents, sí al silenci de les pistoles.

Els anàlisis de primera hora després de conèixer-se el cessament de les hostilitats, que Israel  i el govern de Netanyahu amb la neteja territorial al Líban i abans a Gaza s’entesta en dinamitar, parlen de guanyadors i de vencedors. Llegeixo un titular sorprenent ‘Trump fa gran a Iran’, com si tot es reduís a un joc d’escacs, de guanyadors i perdedors. Possiblement, per la necessitat d’oferir alguna resposta als centenars d’interrogants que es mantenen oberts la intenció de voler aclarir el camp de runes i morts és la millor opció. Res a dir, però aquest no és un punt i final. Encara s’ha de recompondre el trencadís.

I és en la necessitat de tornar a encaixar les peces que em sento més a prop d’Europa, de la construcció d’unes institucions amb un valors compartits, de qui em parla de la dignitat de la persona per sobre de qualsevol supremacisme, de qui reconeix que no hi pot haver llibertat sense igualtat, ni es pot menysprear la dona amb el subterfugi de suposats criteris religiosos, de qui esgrimeix la seva superioritat econòmica per menystenir el migrant o actua com un aiatol·là per a justificar la repressió contra els dissidents sense que l’aturi res.

Respirem alleugerits, sent conscients que les demandes, les bones intencions i els propòsits comporten contradiccions i frenades, però l’objectiu de construir una societat més igualitària, de convertir la Terra en un lloc de pau i harmonia, com l’han descrit els astronautes de l’Àrtemis 2 des de l’espai, segueix intacte.

En una realitat desconcertant hem de mantenir l’esperança i no deixar que ens l’arrabassin els intransigents, matons descerebrats i de gallet fàcil.    

Crits racistes

Una de les avingudes que circumda l’Estadi Olímpic de Berlín, el gran referent dels Jocs Olímpics del 1936, duu el nom de Jesse Owens. En mig de la solemnitat de la gran instal·lació esportiva, que es va convertir en un dels emblemes del poder de l’Alemanya nazi, aquest detall passa desapercebut, però Owens més enllà d’aconseguir quatre medalles d’or en diferents disciplines atlètiques és un símbol i l’exemple de com una determinada ideologia pot utilitzar l’esport com a via de propaganda i difusió.

Els Jocs Olímpics del 1936, contraposats a l’Olimpíada Popular de Barcelona del mateix any en què la ciutat va voler denunciar la instrumentalització de l’esport per part del feixisme, havien de ser el gran aparador de Hitler i la superioritat dels atletes de raça ària davant el món. Owen amb les seves contundents victòries va trencar el deliri supremacista i s’ha convertit en un referent i un crit d’alerta de totes les vegades que una competició es converteix en altaveu del racisme i la xenofòbia.

Dimarts, al RCDE Stadium de Cornellà, les veus intransigents d’un grup de persones perfectament identificades va trencar l’harmonia d’un partit de futbol que s’havia planificat com una festa. Ho vaig poder comprovar directament amb els milers de persones que es desplaçaven al camp, una part significativa acompanyats dels seus fills menors d’edat. Res de tensió i només la voluntat de passar-s’ho bé.

Les cròniques del partit, que enfrontava les seleccions d’Espanya i Egipte, no posen tant l’èmfasi en el resultat, ni en els jugadors convocats, sinó en els xiulets i els crits d’una part de l’afició, repeteixo perfectament identificada, corejant ‘Musulmán el que no bote’, una expressió de racisme sense cap atenuant que desprestigia l’esport, l’entitat que acull la competició i contribueix a estigmatitzar la població on hi ha l’estadi.

Només cal repassar els mitjans internacionals per a veure què en destaquen i això és injust, a més de convertir-se en una seriosa advertència de com l’extrema-dreta, en totes les diferents modalitats, penetra entre la gent i aprofita qualsevol oportunitat per a propagar l’odi i el racisme.

Els directius de l’Espanyol i el conjunt d’afeccionats que segueix l’equip té un problema irresolt amb els energúmens que amb la fórmula de grada d’animació profereixen crits xenòfobs i converteixen les zones adjacents de l’estadi els dies de partit en una plataforma de simbologia feixista i totalitària. El futbol, com qualsevol altra competició esportiva, té una component emocional que és indissociable de l’interès per què guanyi el teu equip, però en el deixar-se anar també hi ha d’haver límits, línies vermelles que no es poden creuar. La imatge de dimarts n’és una, com els insults a un jugador pel color de la pell.  

Posicionar-se i, sobre tot, actuar en contra d’aquests improperis no ha de fer por, ni es pot reaccionar únicament amb paraules de condemna que a força de repetir-les ja estan desgastades. La dignitat de l’esport mereix altres comportaments i erradicar als intransigents: ma dura sense contemplacions, compromís ferm del conjunt dels responsables esportius i una resposta categòrica per evitar que els ultratges d’una minoria es converteixin en el signe de normalitat d’una societat malalta i permeable al racisme i la xenofòbia.