abril 2025 -

Apagada general

Recordo que quan vaig veure la sèrie ‘Apagón’ (Movistar+), que en cinc capítols retrata les conseqüències d’una apagada elèctrica en diferents entorns socials, em va quedar una sensació agredolça per com n’érem de dependents de l’electricitat. Gestos i accions que passen desapercebudes i que executem amb el mateix automatisme que respirar i caminar es transformen en essencials quan hi ha un impediment i no les pots fer.

Aquella realitat ficcionada –ara veig que la cadena de pagament torna a destacar la minisèrie entre la seva oferta— em va fer pensar en la nostra vulnerabilitat i més com ha quedat palès després de l’apagada de dilluns. El que va passar dilluns ja no era ficció com en el primer cas ni un simulacre sinó que esdevenia en un fet concret amb múltiples conseqüències.

Vaig tenir consciència que el tall era seriós quan parlant amb mòbil amb un amic la comunicació va quedar interrompuda i la cobertura de l’aparell va desaparèixer. De cop i volta em quedava sense accés a internet, aïllat de l’exterior, impossibilitat de comunicar-me amb familiars directes que eren a Barcelona i es disposaven a agafar un transport públic per tornar a casa i amb la pregunta de què faig ara per sortir de l’aïllament. Per sort era al meu domicili i no necessitava desplaçar-me, ni em vaig quedar atrapat a l’interior d’un túnel com centenars de viatgers o a l’ascensor, ni vaig haver d’optar per fer el camí de tornada a casa de vuit quilòmetres a peu perquè no funcionava el transport públic, com persones que conec van fer.

Ara, passades 48 hores de la caiguda del sistema elèctric a Espanya i Portugal, i seguint la narració dels mitjans de comunicació m’adono de la precarietat en la qual transcorre el nostre deambular diari. Som dependents i no en tenim consciència i pitjor no estem preparats per entrebancs que ens posin a prova com el de dilluns. Els centenars de casos que mostren l’afectació real de l’avaria són un exemple. Les cares de sorpresa, de cansament, de ràbia i d’incredulitat parlen per si soles.

Sorprèn que en aquest mosaic d’opinions i d’experiències personals encara es desconegui la causa de la gran apagada i que davant la ignorància comenci a créixer la sensació que una vegada recuperats tots el serveis i avaluats el danys i perjudicis el cas es converteixi en una anècdota.

Llegeixo que a Àustria al 2021 ja van vaticinar una situació com la que hem patit, que disposen de plans de contingència i han preparat a la població per què sàpiga que ha de fer en situacions extremes. No és alarmisme, senzillament saber-se protegir davant l’adversitat. Aquí hauríem de seguir el mateix camí. Està bé que s’exigeixi al Govern i als operadors que donin explicacions, que siguin clares i transparents i que s’implementin mesures de millora en el sistema elèctric per evitar desconnexions com la produïda, però una cosa no treu l’altra.

Trencar amb l’opacitat que hi ha a l’entorn de les companyies elèctriques i en tot el sistema que les sustenta és la demanda que fa la ciutadania. La confrontació i el soroll, inherent a la política, és la pitjor alternativa i la resposta inadequada en una situació de crisi com la viscuda.

Sant Jordi i el llegat de Francesc

Escric mentre els carrers es comencen a omplir de gent. Hi ha alegria i ganes de celebració. El dia acompanya i la Diada de Sant Jordi s’incrusta en el calendari com un toc d’atenció. És el dia del llibre, però sobretot és el dia de la creativitat, de la llibertat que es concentra entre els milers de propostes literàries que inciten a obrir-nos al món i a desfer els dracs malèfics que volen fer-nos la vida impossible. I és el Dia de la rosa, símbol de l’amor i de la fraternitat.

Sant Jordi ens abraça, mentre el món mira al Vaticà. La mort del Papa Francesc és un punt i apart. El capítol decisiu d’un llibre de referència que marca un abans i un després, que serveix per desxifrar un missatge transformador, que no deixa indiferent a ningú, que parla des d’una perifèria social cada vegada més desatesa i amagada, que obliga a pensar i defuig l’adoctrinament, que es transforma en un brot d’esperança fins i tot per els no creients, un missatge secular en un entorn ple d’incerteses.

Ara que els mitjans de comunicació i els especialistes repassen mil·limètricament cadascuna de les decisions del Papa Francesc li hem de reconèixer que era un gran comunicador, que sabia com arribar a la gent i exposar amb un llenguatge planer i pròxim les grans idees que identificaran el seu pontificat. Era empàtic i amb aquesta manera de fer atreia fins i tot als refractaris a qualsevol pensament que pugui sorgir d’una església institucional massa temps centrada en impartir doctrina i mantenir les formes que d’oferir respostes i expressar solidaritat davant les injustícies reals i humanes.

És aquesta manera de fer que va convertir Bergoglio en un líder mundial, capaç de resignificar paraules com pobresa, justícia, igualtat i acollida. Parlava pels seus i per la resta, diria que més pensant en els altres que en aquells que, d’entrada, saps que ja no cal convèncer-los perquè són dels teus.

Va ser clar en qüestions cabdals que generen controvèrsia social i política, divisives, que fixen la frontera de la dignitat humana: defensa dels més vulnerables, obertura i acollida als migrants, crida a la pau, advertència sobre les conseqüències del canvi climàtic i un posicionament ferm i clar en contra dels propagadors d’idees totalitàries i neoliberals que utilitzen el subterfugi de la llibertat individual i dels efectes guaridors del mercat per beneficiar a poderosos i deixar indefensos als pobres.

Les paraules importen i més en un moment que la necessitat de projectar certeses es converteix en un reclam, en una demanda de la societat, i quan veiem que en un parany de fantasia dialèctica el missatge es converteix en un joc brut de falsedats, en mera propaganda, sense importar les conseqüències personals.

Conscientment deixo de banda altres qüestions vinculades amb la moral i sobre les quals l’Església catòlica segueix sense oferir respostes clares i contundents: la pederàstia i els abusos a menors, la igualtat entre home i dona en el si de l’estructura eclesial, el celibat i el reconeixement de la diversitat sexual i tot el que implica. En definitiva, ombres d’un llegat que també serà sotmès a l’escrutini humà com qualsevol altre.

I ara què? És la gran pregunta de moment sense resposta. Dependrà del successor, de la cúria, dels interessos creuats que conflueixen en el procediment per escollir un nou Papa. L’Església catòlica, sense un certificat de transparència, és una democràcia imperfecta, un interrogant. Podem simplificar la realitat com una pugna entre reformistes i conservadors i establir bàndols a dreta o esquerra, tot massa superflu i imprecís.

Però descomptada aquesta classificació semàntica, al món li convé que el llegat de Francesc pervisqui i avanci. És un contrapès necessari davant l’onada populista que amenaça destrossar avenços socials i menysté el respecte a la dignitat humana aconseguits amb l’esforç de milers de persones anònimes.

Necessitem veus globals capaces de fixar límits al despropòsit que emergeix de les noves formes de totalitarisme que uitilitzen la paraula i les institucions per convertir la justícia social i el respecte a la dignitat humana en una andròmina sense valor. És aquesta raó, ser una veu contundent contra el tecno-autoritarisme i la demagògia, que el llegat de Francesc transcendeix els límits de la seva pròpia Església. Com la Diada de Sant Jordi que sobrepassa les 24 hores del dia per amarar-nos a tots de llibertat.

Vargas Llosa, una mort incòmoda

El director de VilaWeb, Vicent Partal, ha escrit un comentari lúcid sobre la mort de l’escriptor peruà Mario Vargas Llosa. Lúcid no tant pel rigor i la precisió alhora de valorar l’aportació de l’autor en llengua espanyola al món de la literatura sinó perquè mostra, segurament sense adonar-se, la incomoditat de fer una anàlisi acurada sobre un gran escriptor però que arrossega el ‘pecat’ de bel·ligerància contra l’independentisme. La columna té un títol premonitori: ‘Vargas Llosa, aquest reaccionari que escrivia bé’.

L’article, que converteix l’anècdota en categoria i deixa de banda el més substancial (l’obra de l’autor), reflecteix els prejudicis i l’aprensió que sorgeix entre aquells que sent fidels i conseqüents amb una determinada idea no admeten cap matís ni discrepància que pugui trastocar la visió particular que s’han fet del món i de la cultura. De persones així entre nosaltres n’hi ha un quants i per això en el magma que conformen els opinadors i mitjans independentistes dilluns va ser un dia complicat. Era indefugible donar la notícia de la mort, explicar qui era i quina és l’aportació de Vargas Llosa a la literatura universal, fer esment dels seus vincles amb Barcelona però amb contenció i posar èmfasi en el ‘pecat original’ no fos que algú, afectat pel mal del dogmatisme i qui sap si inculte, aixequi el dit acusador titllant la ressenya de massa benèvola i de traïdoria. Les dues edicions dels Telenotícies de TV-3 són un bon exemple.

Partal, en la seva columna d’opinió, interessant i detallada, reflecteix bé aquesta disjuntiva. Cap esment a la seva obra literària més enllà de reconèixer la vàlua com escriptor, si no la tingués ja no li dedicaria el comentari, i èmfasi en els posicionaments polítics fins arribar a l’assumpte capital: com pot ser, diu, que ‘un home que de jove adora el Tirant i el popularitza per tot el món de vell esdevé un obsés contra el català, supremacista espanyol com cap altre, violent i irascible contra la llengua de Joanot Martorell’. Aquesta, sense matisos, és la causa de la condemna per la qual ja té la resposta: ‘l’art no necessàriament ens fa més bones persones’.

No vaig entendre a finals dels 70 i inici dels 80 del segle passat la posició, alimentada per sectors influents de l’esquerra política, en contra de que es concedís a Josep Pla el Premi d’Honor de les Lletres catalanes. Mai el va rebre. S’adduïa per oposar-se la col·laboració de l’escriptor empordanès amb el franquisme durant la guerra civil, quan el guardó justament s’atorga i és un reconeixement a l’obra literària escrita en llengua catalana, en aquell moment durant els anys foscos de la dictadura.

I ara, anys més tard, tinc la mateixa sensació quan llegeixo i escolto que la desqualificació i el menyspreu a una determinada trajectòria literària i cultural es fonamenta en idees preconcebudes que res tenen a veure amb la llibertat de creació artística, la influència en la societat i més específicament a Catalunya amb una divisió arbitrària que cataloga els escriptors en funció de la llengua com si Manuel Vázquez Montalbán, Rosa Regàs, José Agustín Goytisolo, Eduardo Mendoza i Javier Cercas no siguin dignes d’entrar a l’olimp de la cultura catalana.

Mantinc l’esperança de que finalment hi hagi una reconsideració i de que sigui possible dissociar l’obra d’un autor –en definitiva, és el que perdura—d’actituds i posicionaments personals, tant destacats entre un sector del gremi periodístic català arran de la mort de l’escriptor peruà.

Partal, tot i la reacció inicial contra Vargas Llosa, em referma en aquesta confiança quan descriu en la seva columna la manera com sent jove va descobrir i el va impactar l’obra de Jorge Luis Borges, plorant d’emoció després d’haver llegit Abenjacán el Bojarí, muerto en su laberinto, en uns moments en que l’escriptor argentí aplaudia en públic la misèria i el reduccionisme extrem de les dictadures.

Ben mirat sembla com si en el moment d’escriure el comentari el director de VilaWeb hagués recordat la llegenda que encapçala la seva publicació: ‘No faces de la teua ignorància un argument’. Una idea que s’haurien d’aplicar molts d’altres.

Sarajevo no és una illa

Tenia pendent un viatge a Sarajevo. La ciutat, que molts de nosaltres recordem pel setge que va patir a la dècada del noranta quan el nacionalisme serbi va intentar dividir el país i forçar la neteja ètnica, vol recuperar-se i renéixer de les cendres. Han passat trenta anys, però les ferides són evidents.

Tot i això, la voluntat de passar pàgina on encara hi ha massa fronteres culturals i mentals es percep especialment entre els joves, interessats en demostrar que la convivència no està condicionada per la forma de vestir ni per una fe religiosa que travessa els carrers de la ciutat com el so de les oracions que surt dels minarets. Sarajevo mira al futur, encara que no s’hagi recuperat totalment de la tragèdia que l’encercla i la fa coneguda.

Perquè Sarajevo, encara que no formi part del circuït imaginari que dibuixa el continent europeu a través de les seves ciutats, és i serà Europa, aquella que conviu en la diversitat, la que reneix de la destrucció, la que confia en el diàleg i la que trenca amb l’uniformisme benestant i cofoi (no sé si enganyós) que descriu el seu present.

Cadascú té la seva idea d’Europa, traçada molt sovint per rutes turístiques que tendeixen a diluir la mirada. És una opció respectable, però encara que sigui des de les limitacions que imposa una estada curta en el temps, trepitjar el carrer, notar els aromes del mercat, parlar ni que sigui de manera fugissera amb alguns del seus habitants i provar de detectar què hi ha darrera de les mirades dels vianants no deixa de ser un exercici útil i gratificant de qualsevol immersió limitada però intensa.

Amb Sarajevo, els europeus hi tenim un deute. La conclusió és que l’hem oblidada, que ja no forma part de les prioritats ni ens importa el seu futur i que sovint la incloem en el llistat de fronteres que ens incomoden i ens interpel·len.

A la tornada, l’atzar m’ha portat a recuperar el discurs que l’escriptor José Luis Sampedro va llegir a la Real Academia Española el dia 2 de juny del 1991 com a nou membre. Es titula ‘Desde la frontera’. L’autor de ‘La sonrisa etrusca’ i ‘El río que nos lleva’ exposa que les fronteres, personals o traçades amb el llapis del poder, ajuden a interpretar la realitat, que superar-les és indispensable per avançar, que conformen la nostra manera de ser i que no es pot entendre la societat i nosaltres mateixos sense la complexíssima estructura de fronteres que ens envolta. Sampedro i la seva trajectòria personal i literària situa aquesta reflexió com exemple.

Sarajevo és una de les fronteres que travessa el sentiment europeu, el límit i el futur, com ho són Ucraïna o Moldàvia. No és una raresa ni una referència en els llibres d’història, forma part de nosaltres.

En l’estada a la ciutat i més tard a Mostar vaig poder preguntar a dos joves que per edat no havien viscut el setge ni la guerra què els semblava la possibilitat de que Bòsnia i Herzegovina s’incorporés a la Unió Europea, formés part del club de països que comparteixen el valor de la democràcia i de la igualtat. Els dos es van mostrar reticents, no els entusiasmava l’opció, més aviat la rebutjaven. Veuen la Unió Europea com un club de mercaders, que imposa regles que els acabarà empobrint més del que ja estan i que pot desdibuixar la seva història i la complexa personalitat cultural.

Des de la sorpresa, vaig pensar que Sarajevo ha de deslliurar-se de la fatídica geopolítica que ha marcat la seva història en un camí que la converteix en una illa sense futur.

TV-3, l’art de mirar-se el melic

Si l’entrada en funcionament del 2CAT, el nou canal de RTVE que emetrà íntegrament en català, ajuda a dessacralitzar TV-3, fer que toqui de peus a terra, esperona als seus professionals massa acomodats a l’empara de la lletania de som sempre els primers, incentiva una gestió més eficient dels recursos públics, serveix per renovar i arriscar en la promoció de nous formats televisius, acosta l’oferta en llengua catalana a una franja de població que se sent exclosa per anys i anys de desídia, augmenta les possibilitats de treball a empreses i productors audiovisuals, renova l’estoc de cares i permet descobrir nous talents periodístics i televisius, ofereix una imatge més diversa de Catalunya apropant-nos des de la proximitat a realitats territorials ara ignorades, agilita els procediments d’adaptació a les demandes dels nous públics televisius i, en definitiva, actua com un potent i útil servei públic benvingut sigui el canal que s’anuncia per la tardor.

Pot semblar que aquests desitjos siguin una carta als Reis i no ho amago. En tot cas, no m’allunyo massa dels principis ni de les intencions que van inspirar l’arrancada de TV-3, ara fa més de 40 anys. No hi ha res de nou, senzillament uns criteris que van servir en aquell moment, l’Onze de Setembre del 1983, dia de la primera emissió encara en proves, per què la cadena obri’s una escletxa en el monopoli de TVE, tingués el suport de la gran majoria de la població i demostrés que si hi ha voluntat, talent, ganes d’innovar i disposició dels poders públics de deixar en mans dels professionals allò que saben fer es pot aconseguir l’èxit i superar les traves que alguns com José María Calviño, aleshores director general de la cadena pública espanyola, posaven amb l’esperança que TV-3 fos només una cadena antropològica, dedicada a emetre sardanes i castellers, i fracassés.

Fetes aquestes consideracions, que hi hagi un canal íntegrament en llengua catalana, amb cobertura a tot el territori de Catalunya i amb múscul econòmic, experiència i mitjans humans i tecnològics per assegurar-ne el desenvolupament posa fi a una anomalia en l’espai mediàtic català, fomenta el pluralisme i ara només cal saber quina és la proposta dels nous responsables de la cadena.

A la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisual (CCMA), òrgan gestor de TV-3 i Catalunya Ràdio, l’anunci del nou canal, que parteix d’una decisió política, l’agafa amb el pas canviat, després de que hagi hagut de retardar per problemes tècnics la remodelació dels informatius prevista per la primavera i amb uns directius a la televisió i a la ràdio afeblits i qüestionats després de l’informe de la Sindicatura de Comptes que posa en dubte la seva tria pel que fa a la transparència en el nomenament i a la ponderació de mèrits per assumir el càrrec, que troba inadequats que se sobrepassin els límits de sou d’alts càrrecs d’acord amb els criteris fixats per la Generalitat, que censura el mecanisme de cobrament de complements retributius per objectius comercials, que retreu a la corporació que hagi donat llum verda a un conveni laboral que avala un número d’hores de treball per sota del que estableix la normativa i a més que no disposi de la relació de llocs de treball ni hagi redactat l’Esquema nacional de seguretat.

Fa uns dies, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC), l’organisme que fiscalitza els continguts dels mitjans públics catalans, feia una advertència curiosa. Demanava explicacions a TV-3 del perquè en la informació del Sant Jordi de l’any passat havia dedicat el 22% del temps a promocionar autors de la pròpia cadena en detriment d’altres. La dada, si no fos perquè és certa i està ben argumentada, podria servir com a metàfora de l’art de mirar-se el melic.