Arxius de futur -

Jubilats, l’ase dels cops

Hauria d’estar prohibit jubilar-se. Una de les grans conquestes socials dels treballadors arrossega des de fa anys l’estigma de que jubilar-se i els diners per a pagar les pensions són un pou sense fons que conduirà al conjunt de la societat al desastre, a la fallida econòmica i a la pobresa, especialment de les generacions més joves.

Els jubilats no tenen bona fama, especialment ara que han començat a entrar en el sistema els ‘baby boomers’, la generació nascuda entre finals de la dècada dels 50 i els 70 del segle passat. Se’ls retreu, tot i haver treballat durant tota la seva vida laboral, haver cotitzat religiosament per mantenir el sistema sense poder dir res, més enllà de la simple protesta, que observessin com es buidava el Fons de reserva de la Seguridad social (la anomenada guardiola de les pensions) i sortien més de 60.000 milions d’euros de les seves contribucions per ajudar als bancs afectats per la crisi del totxo del 2008 sense que ningú assumeixi cap responsabilitat i de que amb el seu esforç econòmic fossin un pilar a l’hora de consolidar l’estat del benestar tal com el coneixem ara amb accés gratuït a l’educació i a la sanitat, que són uns insolidaris.

Aquesta és la creu que arrosseguen i que de manera insistent se’ls recorda cada cop que l’administració, estudis pagats per entitats privades i economistes que amb la capa d’un fals progressisme avalen les tesis ultra-liberals divulguen dades que auguren la fallida del sistema, treuen l’espantall de les retallades (eufemísticament titulades ‘propostes de viabilitat’) i en la punta d’aquest malefici posen xifres a la pensió mitjana a Espanya i a Catalunya.

No és estrany que amb aquesta conjunció astral molts, i sorprenent un gruix considerable de joves que es beneficien de les conquestes socials abans esmentades, s’uneixin al bombardeig i s’apuntin a les diatribes contra els jubilats, sense adonar-se que amb el seu posicionament són col·laboradors de les forces reaccionàries i temeràriament llencen pedres al propi terrat.

Aquesta, des d’un punt de vista dialèctic, és una batalla perduda i res no fa pensar que les circumstàncies canviïn.

El problema no és dels ‘baby boomers’, l’ase dels cops contra qui es dirigeixen els atacs, sinó que no hi ha interlocutors amb diferents punts de vista capaços d’arribar a acords que amb rigor, lleialtat i disposició per a plantejar solucions estables i en clau de futur facin possible consensuar els canvis necessaris per mantenir l’estat dels benestar i el sistema de pensions sense retrocessos i amb la mateixa cobertura d’ara.

Dir-ho així pot semblar una utopia o una mostra d’ingenuïtat, però no ho és. El dilema és optar per la llei de la selva i la insolidaritat, sinònim d’un campi qui pugui descarnat, o per un nou model de societat que asseguri a les noves generacions igualtat, cohesió i prosperitat.

No són plantejaments genèrics o inconcrets, formen part del combat que es lliura en aquests moments entre democràcia i autoritarisme i les pensions són una arma molt efectiva i de resultats concrets.

Farien bé aquelles forces que es diuen progressistes de no defugir el repte, evitant caure en l’error de fer propostes ancorades en un model de societat que ja no existeix o recorrent a la consigna, i que s’involucressin a fons i a cara descoberta en el debat real del nou model social del futur.

Fer-ho implica riscos i el resultat és incert però ara o mai és hora de parlar dels canvis que comporten els nous models de treball, de justícia distributiva, de com combatre l’individualisme social, de mecanismes d’integració, de promoure iniciatives per a resoldre necessitats tan urgents com la de l’habitatge, de què significa i de com s’implementa la representativitat, del paper que han de tenir les institucions i, en definitiva, de com crear els fonaments de la nova societat igualitària del segle XXI.

Dit en altres paraules, de recuperar l’esperança en lloc del pim pam pum que culpabilitza, entre d’altres, a jubilats i persones grans de ser causa de part dels mals que ens envolten.

Solstici d’estiu

Com estic vinculat a l’àmbit de l’educació des de fa anys, per a mi les pautes del calendari són les del curs escolar. Així, a l’entorn de Sant Joan, o en el cas dels agnòstics i descreguts quan comença el solstici d’estiu, dono per finalitzat el període que va començar al setembre i en aquest recés, amarat per la suor de les calors primerenques que a causa del canvi climàtic ens recorden que som matèria fonedissa, em disposo a fer balanç dels mesos que m’han precedit.

Quan un fa aquest exercici de recopilació memorística és indefugible que hi hagi una barreja d’experiències personals i de circumstàncies externes que ens condicionen i ens influeixen en l’estat d’ànim, sotmès darrerament a una inacabable muntanya russa que combina sensacions i realitat en una roda sense fi.

No cal buscar explicacions a fets que per la seva magnitud ens depassen. Un, i suposo que com jo més gent, comença a estar saturat de catàstrofes i de grans notícies que amb una dinàmica persistent apareixen diàriament als mitjans de comunicació. No convé menystenir-les, però l’aparició constant i metòdica aboca a una insensibilitat perillosa. Sense banalitzar, convé de tant en tant parar per no quedar atrapats en un neguit capaç d’alterar l’equilibri dels més calmats.

Per sort a taula i entre els amics aquestes notícies que se suposa que han de ser determinants pel nostre futur es comenten cada cop menys. Optem, i és d’agrair, per parlar de les inquietuds i experiències que formen part de l’exercici de viure. No crec que aquest defugir dels fets que per un historiador s’emmarcarien en el llistat de moments històrics sigui una mostra d’irresponsabilitat, al contrari, ho interpreto com una manera subtil i eficaç de protecció, propi d’un ancestral manual de subsistència.

Josep Pla, en una da les entrades del seu ‘Quadern gris’, afirma que els catalans, al contrari d’altres cultures europees, som de celebrar sants. Ens agrada la litúrgia encara que de tant en tant ens perdi l’estètica, prestant més atenció a la ferramalla que conforma l’embolcall que al mateix contingut. Però Sant Joan, i així ho penso, trenca amb aquesta tradició secular que obliga a mirar de manera obsessiva les flamarades d’un infern immisericordiós que alimenta el foc etern on ens diuen que serem consumits si ens apartem del camí correcte.

El foc per Sant Joan serveix per cremar bruixes i mals auguris, per a desprendre’ns dels mobles vells, de les males astrugàncies, de les realitats tòxiques. El celebrem amb una gran festa, menjant i bevent, trobant-nos i gaudint de les petites coses que ens fan ser com som. Quina sort poder tenir un dia al calendari on allò que se’ns ofereix com a rellevant passa a ser secundari. Ens obrim a l’estiu de la millor manera, mirant al futur, com és el cas dels 44.000 alumnes a Catalunya que avui, dimecres, han conegut les notes d’accés a la universitat i planifiquen el seu recorregut acadèmic.

La festa per celebrar el solstici d’estiu permet que tradició i esperança convergeixin en un mateix itinerari lúdic. Per un moment, el foc crema les pors i l’esperit de festa ens fa més lliures. Per un moment, no hi ha ningú que dicti el nostre futur.

Sarajevo no és una illa

Tenia pendent un viatge a Sarajevo. La ciutat, que molts de nosaltres recordem pel setge que va patir a la dècada del noranta quan el nacionalisme serbi va intentar dividir el país i forçar la neteja ètnica, vol recuperar-se i renéixer de les cendres. Han passat trenta anys, però les ferides són evidents.

Tot i això, la voluntat de passar pàgina on encara hi ha massa fronteres culturals i mentals es percep especialment entre els joves, interessats en demostrar que la convivència no està condicionada per la forma de vestir ni per una fe religiosa que travessa els carrers de la ciutat com el so de les oracions que surt dels minarets. Sarajevo mira al futur, encara que no s’hagi recuperat totalment de la tragèdia que l’encercla i la fa coneguda.

Perquè Sarajevo, encara que no formi part del circuït imaginari que dibuixa el continent europeu a través de les seves ciutats, és i serà Europa, aquella que conviu en la diversitat, la que reneix de la destrucció, la que confia en el diàleg i la que trenca amb l’uniformisme benestant i cofoi (no sé si enganyós) que descriu el seu present.

Cadascú té la seva idea d’Europa, traçada molt sovint per rutes turístiques que tendeixen a diluir la mirada. És una opció respectable, però encara que sigui des de les limitacions que imposa una estada curta en el temps, trepitjar el carrer, notar els aromes del mercat, parlar ni que sigui de manera fugissera amb alguns del seus habitants i provar de detectar què hi ha darrera de les mirades dels vianants no deixa de ser un exercici útil i gratificant de qualsevol immersió limitada però intensa.

Amb Sarajevo, els europeus hi tenim un deute. La conclusió és que l’hem oblidada, que ja no forma part de les prioritats ni ens importa el seu futur i que sovint la incloem en el llistat de fronteres que ens incomoden i ens interpel·len.

A la tornada, l’atzar m’ha portat a recuperar el discurs que l’escriptor José Luis Sampedro va llegir a la Real Academia Española el dia 2 de juny del 1991 com a nou membre. Es titula ‘Desde la frontera’. L’autor de ‘La sonrisa etrusca’ i ‘El río que nos lleva’ exposa que les fronteres, personals o traçades amb el llapis del poder, ajuden a interpretar la realitat, que superar-les és indispensable per avançar, que conformen la nostra manera de ser i que no es pot entendre la societat i nosaltres mateixos sense la complexíssima estructura de fronteres que ens envolta. Sampedro i la seva trajectòria personal i literària situa aquesta reflexió com exemple.

Sarajevo és una de les fronteres que travessa el sentiment europeu, el límit i el futur, com ho són Ucraïna o Moldàvia. No és una raresa ni una referència en els llibres d’història, forma part de nosaltres.

En l’estada a la ciutat i més tard a Mostar vaig poder preguntar a dos joves que per edat no havien viscut el setge ni la guerra què els semblava la possibilitat de que Bòsnia i Herzegovina s’incorporés a la Unió Europea, formés part del club de països que comparteixen el valor de la democràcia i de la igualtat. Els dos es van mostrar reticents, no els entusiasmava l’opció, més aviat la rebutjaven. Veuen la Unió Europea com un club de mercaders, que imposa regles que els acabarà empobrint més del que ja estan i que pot desdibuixar la seva història i la complexa personalitat cultural.

Des de la sorpresa, vaig pensar que Sarajevo ha de deslliurar-se de la fatídica geopolítica que ha marcat la seva història en un camí que la converteix en una illa sense futur.

Ni rurals ni metropolitans

Fa unes setmanes vaig assistir a una jornada sobre periodisme rural, amb presència de professionals que treballen lluny de la gran capital i en comarques poc poblades i enfocada a analitzar la viabilitat econòmica dels mitjans en aquests territoris, quina funció juguen a l’hora de crear comunitat i, és una constant, per a reincidir en la percepció que el seu treball per molt bo i interessant que sigui és menystingut per un periodisme capitalí que, opinen, viu d’esquena a l’interior del territori o el percep com un parc temàtic.

La jornada, celebrada a Estamariu, va ser més interessant del que a primera vista preveia. Va servir per tocar totes les tecles d’un món i d’unes empreses en constant evolució, no només com a model de negoci sinó també per la incidència i l’impacte positiu de la digitalització. També es va constatar que el món de la comunicació canvia, que mantenir un periodisme de qualitat i de proximitat és més necessari que mai per evitar ‘deserts informatius’ que poden ser capitalitzats per manipuladors sense escrúpols i que insistir–això és collita pròpia- en la permanent queixa de que el periodisme de la capital, Barcelona en aquest cas, menysté aquest tipus d’iniciatives és com la cançó de l’enfadós sense cap resultat concret.

Com no puc renunciar, ni vull, a la meva condició de ciutadà metropolità, que viu en una ciutat de la perifèria barcelonina i que ha conegut de prop el que es cou a la gran capital en el món del periodisme, he de dir que en algunes d’aquelles reflexions em vaig sentir plenament identificat. Per un moment, semblava que jo també era com els ponents, no tant des del marc professional del qual ara ja estic retirat sinó com a persona amb inquietuds que s’interpel·la i que tracta d’esbrinar perquè costa tant de trencar el mur que limita el cosmos de la informació a allò que passa a Barcelona, com si per conèixer i divulgar altres notícies perifèriques, en el meu cas, abans s’han de tenyir de negre i, per tant, són d’obligada cobertura.

El món de la comunicació a Catalunya pateix, com en altres parts del món, els efectes de les xarxes socials en el consum de notícies. La digitalització ha trencat un model de negoci que se sostenia en la publicitat i en els lectors en el cas dels diaris i ha comportat la precarització dels professionals. Tot i això, les velles i noves facultats de comunicació segueixen expedint títols sense parar, devaluant una professió que cada cop més se sembla a un malalt terminal amb baixes dosis de prestigi i de qualitat acadèmica. L’estocada d’Elon Musk amb la frase ‘you are the media now’, vosaltres poble sou els informadors i per tant adéu als intermediaris per avançar en el coneixement de la veritat, sintetitza aquest final de cicle.

Per això, crec que és un carreró sense sortida plantejar el dilema entre periodisme rural i periodisme metropolità, la vella divisió entre el camp i la ciutat, i toca abordar de manera conjunta com retornar el prestigi al periodisme, amb quines estructures i amb quins formats, amb quines eines i amb quins coneixements, tot per intentar recuperar la credibilitat de la ciutadania i tornar a ser un dels bastions de la democràcia. En aquestes jornades van sortir exemples interessants per recuperar el pols de la professió i del sector, aprofitant les possibilitats de l’entorn digital.

I una reflexió final. Per combatre les ‘fake news’, les falsedats, calen més històries en les quals el ciutadà, rural i metropolità, s’hi vegi reflectit. Tornar a les essències del vell periodisme però amb una visió global.

Trampes al solitari

Captura de pantalla 2017-05-29 a las 16.41.28 Una de les sensacions més impactants quan dialogues amb joves és el convenciment que el seu futur es construeix des de la precarietat. Precarietat laboral, precarietat en els sous, precarietat en el dia a dia.

Fora de comptades excepcions, ho donen per fet. I aquí no hi ha diferències, contràriament al que més d’un pugui pensar. Hem arribat a un punt que una titulació ja no és garantia de res i que l’excel.lència va més lligada a la bona voluntat de cadascú, a la perseverança i a la sort que a l’entorn laboral en el qual et trobis.

Tothom té el seus propis casos, no cal anar gaire lluny. Però contràriament al que molts poden pensar no sóc pessimista i crec que de les adversitats també se n’aprèn. O ens ajuden a reflexionar en un avenir que encara està per definir.

I un exemple és que, tot i els símptomes de pessimisme, mai com ara hi ha hagut entre els joves una consciència real de quins són els problemes que hauran d’entomar en el futur, a nivell social, ecològic, de drets. No és un miratge, com interessadament ens volen fer creure els grans prescriptors, mentre maniobren entre velles fórmules, arriben a conclusions equivocades amb referències del segle passat i es queden embadalits mirant enrere i no cap endavant. És el joc dels que volen viure en l’immobilisme.

Si fóssim modestos, aquells que tenim una certa perspectiva de la història hauríem d’ajudar que les iniciatives que marcaran el futur arribin a bon port. I fer un pas enrere per a facilitat el relleu, per assegurar que agafin el timó les noves generacions, per a garantir-los un mestratge sense imposicions i fonamentat en l’experiència.

Ja sé que en uns moments on el que preval és la frase enginyosa, la reflexió és una raresa. Avorrida, diuen molts del que viuen en la sobreexcitació permanent. Però els fonaments per a mirar amb optimisme el futur hi són. Aquí i allà, quan parlem cara a cara, en les discussions de sobretaula. Ignorar que hi ha una voluntat de canvi és tancar els ulls a la realitat. O pitjor, fer-se trampes al solitari.

(il.lustració Gina Barrera)