Salvadors de la pàtria

Cada vegada em costa més aixecar l’ànim dels meus amics. Mostren un estat de desconcert per totes les coses que passen al nostre voltant, especialment quan ens referim a fets que es relacionen amb la política, que es queden sense alè en un sentit metafòric. És com si de cop i volta aquelles piles que permeten que la sínia giri s’hagin esgotat i el mecanisme queda travat. I això que tan ells com jo les hem vist de tots els colors. Infants nascuts en una dictadura, vam lluitar de joves per enfortir la llibertat i la democràcia i per vestir una societat que, vist en perspectiva, és irreconeixible, en positiu, a la que hi havia fa cinquanta anys.

Que hi ha encara moltes coses per fer, que s’haurien de corregir mancances i errors o senzillament que aquesta aposta per aconseguir una societat més igualitària en tots els sentits fa que mai es pugui baixar la guàrdia és cert, però reconèixer el camí recorregut no hauria de ser sinònim de candidesa i més en una generació, repeteixo, que vam viure una dictadura i sabem el que costa defensar la llibertat i els drets civils.

Reconec que els moments són d’ofuscació, que per totes bandes es cola una versió de la política que traspua descomposició i que el recurs a la grolleria, amb frases superlatives que inciten a la destrucció de l’adversari, funciona com una mena de catalitzador de passions íntimes que fan emergir la part més irracional de la persona. Però això, els dic, no és un motiu prou sòlid per abandonar el compromís que vam encetar en anys de joventut.

Hi ha un interès clar per part dels que s’abonen al descrèdit de la política i se’n riuen del compromís cívic i és el d’obtenir grans rèdits personals, sense altres interessos que els propis. Ben bé com durant el franquisme, que a més d’aniquilar l’adversari en un sentit literal utilitzava la por com estratègia per a mantenir neutralitzada la societat.

¿És aquest al punt on volem arribar o ens hem de rebel·lar contra aquells que emparant-se en formalitats democràtiques propaguen l’autoritarisme i treballen sense complexos per enfortir noves tècniques de servilisme que ens anul·lin com individus? No es tracta  de sortir al carrer i plantar una barricada, sinó de vèncer el desànim ambiental, la inhibició i la neutralitat que poc a poc difumina l’horitzó.

Superar el desànim, tenir clar què no volem que passi, recuperar el vell esperit de rebel·lia, despertar la consciencia crítica, les actituds que en altres moments van servir de carburant per impulsar el canvi.

La correcció d’errors, tan presentes en la crònica judicial i política, no ha d’implicar donar per bona la tesi dels que aposten per la desestabilització, l’uniformisme i la mà dura, per molt que sembli que els vents de la història juguin al seu favor. Les coses clares. Hi ha un interès declarat dels torquemades que es presenten com a salvadors de la pàtria per enfortir mecanismes de terra cremada, buidar de contingut la democràcia i recuperar la frase que s’atribueix al dictador Franco: ‘haga usted como yo, no se meta en política’. A ell li va servir per exercir un poder despòtic durant cuaranta anys. Avui, els hereus del tirà, encara que no es comportin amb la matusseria del dictador, treballen a cara descoberta per fer-la realitat.  

Obama i el llegat

Barack Obama , el primer president afroamericà dels Estats Units, ultima el seu llegat. El símbol per la societat és el nou Centre Presidencial Obama que des del 19 de juny s’alça en un dels barris humils de Chicago, ciutat en la que va començar la seva activitat professional com educador comunitari i ja graduat com advocat en la defensa dels drets civils.

Aquest inici i la necessitat de treballar per un món millor és el missatge que transmet l’edifici que no es planteja com un memorial, amb una mirada exclusiva al passat, sinó com un projecte de futur, obert a les noves generacions a qui s’interpel·la en el compromís i el treball per una societat millor, més igualitària, inclusiva i participativa. El centre presidencial respon, per simplificar, a la frase que va impulsar la carrera presidencial de l’ex-president, ‘Yes, we can’ (sí, podem), una expressió mobilitzadora de l’energia social, capaç de derruir murs aparentment infranquejables.

Coincidint amb aquesta inauguració, la revista ‘The New Yorker’ recull una extensa entrevista amb Obama amb un subtítol suggerent: ‘En l’era Trump, qui paper hauria de jugar un ex-president? El text no defuig cap qüestió d’actualitat, ni és un panegíric per deixar bé al personatge. Al contrari, entra directe en les decisions més controvertides i perilloses per la democràcia del mandat trumpìà, apunta les conseqüències que tindran en un futur, repassa les seves decisions a la Casa Blanca i lluny d’embarrancar-se en les disputes del moment Obama avança en quina creu que ha de ser la seva funció en aquests moments d’incertesa.

Si Obama no fos un símbol, i com humà amb punts de controvèrsia, i no fos fins ara l’actiu més important que tenen els demòcrates nord-americans les seves reflexions ben bé podrien dipositar-se al calaix de l’oblit. Però no, diu als que l’apreten per què s’impliqui en la picabaralla qüotidiana que no es convertirà en en l’antítesi de Trump, apunta a la necessitat de transformar la seva experiència com ex-mandatari global en un actiu dinamitzador per la reflexió i llença un repte de futur, amb apunts històrics a les dificultats que ha hagut i necessita superar la comunitat afro-americana en la lluita per la igualtat, que es resumeix en dues idees dirigides essencialment als joves, els grans agents del canvi: la democràcia és un exercici de construcció permanent que requereix esforç, com la rampa que condueix a l’edifici pesidencial, i res és impossible quan hi ha determinació.

Quin ha de ser el paper d’un ex-president en moments de canvi com els actuals? La pregunta serveix per a qualsevol context i també entre nosaltres, ara que un ex-president, Zapatero, defensa la seva innocència davant el jutge imputat per delictes tipificats al codi penal i d’altres a Espanya i Catalunya busquen un espai mediàtic, no exempt de beneficis econòmics, per desempallegar-se de la trista figura que els assimila al gerro xinès que destorba en qualsevol lloc on el posis.

Si ells no responen a la pregunta, algú per ells ho hauria de fer: dir què s’espera d’un ex-president per què no es converteixi en una figura decorativa que a més de destorbar emprenyi o ens avergonyeixi. Estic convençut que molts joves, que ara es troben desencisats, es desentenen de la política i de les institucions i opten per solucions radicals i autoritàries, seguirien les reflexions amb atenció. És el debat que es troba a faltar.  

El Papa i el català

A Catalunya som especialistes en generar polèmiques artificials. Ens agrada, o millor agrada a alguns sectors socials i polítics utilitzar l’artilleria dialèctica, que no és altra cosa que les salves dels artificiers en les cerimònies oficials, per fer-se notar i així aconseguir un mínim de protagonisme quan, com és el cas, no els han convidat a la festa.

Em refereixo a la demanda, impostada i artificial, per què el Papa utilitzi el català durant la benedicció de la torre de Jesús de la Sagrada Família d’aquí una setmana. Quin enrenou i com s’hi han abonat alguns partits no amb la intenció de millorar la salut i l’ús social de la llengua catalana sinó amb un afany depredador de desgastar al contrari i justificar en molts casos incompetència o manca d’empatia per dignificar una llengua que és la de tots els catalans. Només ha faltat que en la polèmica, que no arriba a la categoria de foc d’encenalls, hi hagi qui recuperant la figura d’Antoni Gaudí li faci dir que ell no ho faria, anticipant la traca final que hi haurà, segur, quan el Papa pugi a l’avió i abandoni Barcelona.

Com a certes entitats, associacions i grups entrar en les coses del menjar, la millora de la convivència i la gestió pública no els interessa o consideren que són qüestions massa farragoses i que s’allunyen de l’espectacle d’encendre focs de tant en tant ja els va bé i si per aquesta tasca compten amb una bona claca d’opinadors i tertulians a bodes em conviden.

En fi, en una visita, la de Lleó XIV, que és important i que qualsevol gest o paraula es mirarà amb lupa a tot el món a Catalunya alguns s’entretenen en si hi haurà més o menys frases en català, un desig respectat però no substancial i una mostra de que a determinades elits els perd el provincianisme. La salut del català no depèn de quantes paraules dirà o no dirà el Papa sinó d’altres factors que convindria analitzar de manera desapassionada i amb voluntat d’esmena, lluny d’oportunismes que acaben en res.

I faig aquest comentari des de la radicalitat i entristit a poques hores de la mort del periodista, company de professió i excel·lent tertulià de sobretaula Josep Maria Cadena. Els obituaris en parlen a bastament de qui era, de què va representar, de com s’ha d‘estar i del compromís amb un ofici que trajectòries com la d’ell ajuden a dignificar, estimant la llengua catalana com el que més i sent, encara que uns quants àvids de mèrits ho diguin amb la boca petita, un dels principals i més eficaç impulsor del primer diari generalista en llengua catalana després de la guerra civil, l’Avui.

Cadena representa la geometria variable d’un ofici, a voltes injust i desagraït, però en el qual si vols persistir, avançar i fer-te un lloc cal comportar-te i treballar amb honestedat, des de la humilitat i amb una curiositat inacabable que ell mai va abandonar. Possiblement perquè ser periodista és assumir que en el recorregut hauràs de patir múltiples ferides, que res és fàcil i que allò que val en tots el casos és la necessitat i la voluntat de sobreviure per explicar la veritat d’entre els obituaris en destaco un: el de Maria Favà a La Vanguardia.

Per part meva, només puc dir adéu company, adéu mestre.