juny 2025 -

Solstici d’estiu

Com estic vinculat a l’àmbit de l’educació des de fa anys, per a mi les pautes del calendari són les del curs escolar. Així, a l’entorn de Sant Joan, o en el cas dels agnòstics i descreguts quan comença el solstici d’estiu, dono per finalitzat el període que va començar al setembre i en aquest recés, amarat per la suor de les calors primerenques que a causa del canvi climàtic ens recorden que som matèria fonedissa, em disposo a fer balanç dels mesos que m’han precedit.

Quan un fa aquest exercici de recopilació memorística és indefugible que hi hagi una barreja d’experiències personals i de circumstàncies externes que ens condicionen i ens influeixen en l’estat d’ànim, sotmès darrerament a una inacabable muntanya russa que combina sensacions i realitat en una roda sense fi.

No cal buscar explicacions a fets que per la seva magnitud ens depassen. Un, i suposo que com jo més gent, comença a estar saturat de catàstrofes i de grans notícies que amb una dinàmica persistent apareixen diàriament als mitjans de comunicació. No convé menystenir-les, però l’aparició constant i metòdica aboca a una insensibilitat perillosa. Sense banalitzar, convé de tant en tant parar per no quedar atrapats en un neguit capaç d’alterar l’equilibri dels més calmats.

Per sort a taula i entre els amics aquestes notícies que se suposa que han de ser determinants pel nostre futur es comenten cada cop menys. Optem, i és d’agrair, per parlar de les inquietuds i experiències que formen part de l’exercici de viure. No crec que aquest defugir dels fets que per un historiador s’emmarcarien en el llistat de moments històrics sigui una mostra d’irresponsabilitat, al contrari, ho interpreto com una manera subtil i eficaç de protecció, propi d’un ancestral manual de subsistència.

Josep Pla, en una da les entrades del seu ‘Quadern gris’, afirma que els catalans, al contrari d’altres cultures europees, som de celebrar sants. Ens agrada la litúrgia encara que de tant en tant ens perdi l’estètica, prestant més atenció a la ferramalla que conforma l’embolcall que al mateix contingut. Però Sant Joan, i així ho penso, trenca amb aquesta tradició secular que obliga a mirar de manera obsessiva les flamarades d’un infern immisericordiós que alimenta el foc etern on ens diuen que serem consumits si ens apartem del camí correcte.

El foc per Sant Joan serveix per cremar bruixes i mals auguris, per a desprendre’ns dels mobles vells, de les males astrugàncies, de les realitats tòxiques. El celebrem amb una gran festa, menjant i bevent, trobant-nos i gaudint de les petites coses que ens fan ser com som. Quina sort poder tenir un dia al calendari on allò que se’ns ofereix com a rellevant passa a ser secundari. Ens obrim a l’estiu de la millor manera, mirant al futur, com és el cas dels 44.000 alumnes a Catalunya que avui, dimecres, han conegut les notes d’accés a la universitat i planifiquen el seu recorregut acadèmic.

La festa per celebrar el solstici d’estiu permet que tradició i esperança convergeixin en un mateix itinerari lúdic. Per un moment, el foc crema les pors i l’esperit de festa ens fa més lliures. Per un moment, no hi ha ningú que dicti el nostre futur.

Defensar la democràcia

Fa uns dies vaig assistir a la presentació del llibre ‘Franquismo: anatomía de una dictadura (1936-1977)’, un estudi acadèmic impulsat, entre d’altres, pels catedràtics d’Història Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) Carme Molinero i Pere Ysàs. La professora Molinero va justificar el volum com una contribució a superar la ignorància que hi ha aquí i fora d’Espanya de l’impacte que va tenir en la societat espanyola la manca de llibertats i la repressió perpetrada per una de les dictadures més llargues del segle XX a Europa.

El fet que el dictador morís al llit, que la caiguda del règim no es produís a conseqüència d’una sublevació militar com la que hi va haver uns anys abans a Portugal i que la transició a la democràcia s’iniciés amb un pacte entre representants de l’antic règim i les forces democràtiques han tret llustre èpic a un procés per sí mateix rellevant i que es tradueix en el règim de llibertats que empara la societat espanyola en aquests moments.

La historiografia ajuda a fixar el moment històric, forneix d’explicacions a fenòmens complexos pels quals no hi ha un relat lineal i permet, en el cas dels resistents i dels moviments socials que van lluitar contra el franquisme, apuntalar les bases del reconeixement ciutadà que la dictadura els negava i combatia. Impulsar la memòria democràtica és essencial en aquesta tasca, sabent que només hi ha llibertat quan preval la veritat. El revisionisme que impulsen moviments autocràtics i d’extrema-dreta és un exemple clar de la necessitat de perseverar en el camí, epicentre d’una batalla cultural entre autoritarisme i democràcia.

Com és habitual en actes d’aquestes característiques sorgeix l’interrogant de què fer per comprometre als joves en la defensa dels valors democràtics i per a contrarestar el pes creixent de qui opina, sobre tot entre la franja de edat de 18 a 25 anys, que en determinades circumstàncies són preferibles solucions autoritàries a la democràcia. Com no hi ha una resposta única, la sensació final amara frustració.

Què hi podem fer? Aquesta és la pregunta clau que planteja el desideràtum. Sovint, inconscientment o amb actitud frívola, hem subestimat la història recent. La prova són els currículums dels estudiants de secundària i batxillerat del nostre país, on l’explicació del franquisme apareix de manera raquítica entre les matèries d’estudi. Alarma entre els experts la ignorància d’aquest període, per les conseqüències directes que té en la defensa de la democràcia, però costa posar-hi remei.

El fet és que la història, com la filosofia que esperona la reflexió i el diàleg, no és una assignatura de llustre en el temari escolar. Ens precipitem en donar valor absolut a la tecnologia amb el fals convenciment que saber-ne més, tenir aptituds, és la via adequada per a preparar les noves generacions com a ciutadans davant el món. Acceptem una visió unívoca de la digitalització, sense advertir que darrera dels innombrables avantatges hi pot haver un biaix de classe, d’identitat o de coneixement que acabi limitant la plena ciutadania.

Cada dia s’incrementen les persones, més sovint del que ens pensem, que posen en dubte la conveniència de recuperar la memòria històrica, sense assumir que aquesta actitud és un camí planer que destrueix els fonaments de la democràcia.

La resposta hauria de ser: necessitem conèixer el passat per defensar la democràcia i la llibertat.

Reinventar-se o preparar el funeral

Quan parlo de periodisme tot són males notícies. L’ofici, essencial per la bona salut de la democràcia, es bat en retirada, envoltat d’amenaces i sense intuir quina és la sortida que permeti recuperar els valors i la dignitat professional. És l’enyorança de temps passats que ens porta a cometre errors incomprensibles.

Un exemple és el darrer exemplar de ‘Capçalera’, la revista dels periodistes catalans, que per celebrar els 200 números (i que siguin molts més) ha remenat en el bagul dels records en un exercici de nostàlgia que, n’estic segur, farà pujar un graó més el pessimisme de la tropa periodística. Ve a dir, com qui no diu la cosa, nois pinten bastos, anem directes al precipici, si ja tens el títol a la mà i la sort t’empara busca l’aixopluc d’un gabinet de premsa on la teva tasca quedarà circumscrita al que eufemísticament se’n diu comunicació corporativa perquè si desestimes aquesta possibilitat per idealisme o perquè busques altres maneres de fer periodisme hi ha infinites possibilitats de treballar en precari (és la situació del 71% dels professionals) o de que formis part del 46% dels periodistes europeus amb dificultats per cobrir les necessitats familiars bàsiques i a més en el cas d’Espanya que la societat puntuï la teva feina per sota de la dels escombriaires. La publicació no menciona, per descuit, amnèsia o per no prendre mal, el cas dels periodistes que treballen en mitjans de comunicació públics, ben entès que són una categoria apart.

¿Però no ens deien que el periodista és aquell professional que explica històries reals, que treballa perquè suri la veritat, que ho fa amb rigor, honestedat i de manera contrastada, que contribueix a bastir una societat més transparent i democràtica i que amb la seva tasca perseverant, en ocasions jugant-se la vida i la integritat personal, construeix el mur contra la mentida i la desinformació? Doncs sembla que hi ha dubtes o, al menys, així es desprèn del darrer número, el de celebració, de ‘Capçalera’, òrgan del Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC).

Si he fet aquesta introducció és perquè els periodistes catalans comencen a escalfar motors de cara al 7è Congrés que se celebrarà el novembre a Barcelona amb el lema ‘Més necessaris que mai’ (els periodistes) i amb tres objectius clars: reivindicar la credibilitat del periodisme, posar en valor el paper social i encarar els grans reptes de futur com l’impacte de la intel·ligència artificial, la irrupció de nous formats i la sostenibilitat del model informatiu. Déu n’hi do la feina per tanta roba i tan poc sabó.

Com emplacen als del gremi a exposar idees i raonaments amb mirada crítica i constructiva m’apunto a aquesta darrera consideració.

Ens convé que el congrés surti bé i que sigui propositiu per visibilitzar que tot i les dificultats hi ha un col·legi professional disposat a buscar i a promoure propostes que demostrin als periodistes en actiu que no estan sols davant un món i uns entorns que treballen per a destruir l’essència de la professió i que ho proclami a una societat per la qual, diem, som tan necessaris. Tot al contrari d’una trobada de nostàlgics, que lamenten les ferides i descriuen el que és evident: el model de negoci no troba una sortida a la crisi i que observa com el desenvolupament de les noves tecnologies, especialment la intel·ligència artificial, si no s’acompanya de criteris ètics i transparents és el corrosiu que destruirà els pocs vestigis de professió que encara queden i la precaritzarà molt més.

Sense sortir de l’enfoc, el CPC ha de ser un agent actiu de canvi i generar complicitats i aquí, entre d’altres factors, hi ha les empreses i els empresaris. ¿Es pot parlar de precarietat sense avaluar els entorns socio-econòmics que les propicien ni asseure’s a la taula amb la part contrària per escoltar les seves reflexions i necessitats? ¿Seria un absurd que se’ls convidés al congrés per a debatre sense complexos ni apriorismes? ¿Estem convençuts que els periodistes som els únics damnificats d’una situació que se’ns escapa de les mans? Penso que no. Cal una resposta conjunta.

Sortir del congrés sense pena ni glòria no és la millor solució. Ara fa 40 anys es va crear el Col·legi de Periodistes de Catalunya i encara que l’antiga Associació de la Premsa ja havia fet la transició democràtica de les velles estructures periodístiques la seva creació va ser un revulsiu: codi deontològic, punt de referència davant el món polític, projecció internacional i assumpció de realitats emergents com la comunicació corporativa.

Al final hi ha dues opcions: o triar el camí d’un col·legi professional amb una mirada àmplia, inclusiva, aglutinadora, punt de reflexió dels diferents actors que integren el sector econòmic de la comunicació o seguir amb la posició contemplativa que veu com les parets del temple cauen de manera irreparable. Es tracta, en definitiva, de fixar prioritats, de treballar per aconseguir-les i de reinventar-se, en cas contrari cada dia que passa estem més a prop del funeral.

Filosofia i discursos d’odi

La filosofia, entesa com una matèria que incita a la reflexió i desperta l’esperit crític, no gaudeix de bona salut. S’imposen els algoritmes, les solucions ràpides i sense matisos, el fals rigor científic entès com l’antítesi de l’humanisme. La pèrdua de pes específic i d’hores en els estudis de Batxillerat és el millor exemple de la desprotecció en què es deixa a l’alumne sotmès a una cultura resultadista que sovint deriva en frustració.

Així estem, tot el que no es pot traduir en xifres ni sotmetre al dictat de l’algoritme entra en el món de les coses innecessàries i se’n qüestiona la utilitat. Quina bestiesa? L’exemple de que vivim en una disfunció permanent el tenim en les proves d’accés a la universitat (PAU) que aquests dies se celebren a tota Espanya. Per primera vegada, l’exàmen té en compte la capacitat de l’alumne per interrelacionar fets a més de la part memorística i es valora, amb la possibilitat de restar de la nota fins a dos punts, una bona redacció, l’estructura gramatical del text, la capacitat per a exposar un fet o una idea i la quantitat de faltes d’ortografia.

A mi la preocupació i sorpresa pels nous criteris em provoca estupor. Tan mal preparats arriben els futurs universitaris que els hi és un problema aplicar tècniques de redacció tan bàsiques com òbvies? No m’estranya. En el meu món, el del periodisme, he compartit feina amb professionals i he vist estudiants en pràctiques incapaços de fer una redacció amb un mínim de rigor i comprensió. Els mancava allò tan simple com estructurar una frase amb aquella fórmula essencial que passa per saber situar primer el subjecte, després el verb i a continuació el predicat.

No em vull ofuscar amb una realitat que despesa els mínims de la decència acadèmica. De tant en tant, però, hi ha mostres d’esperança i es fan discursos de resistència impensables en el món de la quadrícula algorítmica. Dilluns al Palau de la Música Catalana es va fer l’acte de lliurament del Premi d’Honor de les Lletres catalanes al filòsof Pere Lluís Font. És el primer guardonat en aquesta matèria d’entre el 56 reconeixements anteriors.

Vaig seguir l’acte per televisió i per un moment, sol i a casa, em vaig imaginar per les intervencions i al marge de la parafernàlia d’un acte institucional d’aquelles característiques que era enmig d’una trobada de joves contraculturals tan freqüents a les dècades dels anys 70 i 80 del segle passat, quan encara tot era possible i les esperances de canvi no havien superat el llistó del desencís. Escoltar el paper que té la llengua catalana en la definició de la personalitat de Catalunya, parlar d’eficiència i de complicitat per a corregir la davallada en l’ús social del català, defensar la filosofia com una manera de conrear l’esperit, treure de la filosofia i de la cultura maneres per blindar-nos de la dictadura dels estereotips, convertir-les en la medicina que evita ser més fràgils i vulnerables i en la via per a obtenir recursos que dissipin discursos d’odi, frenin la ruptura de vincles comunitaris i l’abandonament de valors ètics fonamentals va suposar, tot plegat, un bri d’esperança i pensar que no tot està perdut.

Tant de bo l’humanisme que traspua la filosofia, l’ús i el seu coneixement no quedin relegats i sigui matèria essencial en l’àmbit educatiu. Guanyaríem ciutadans molt més preparats intel·lectualment i que no es deixen engalipar pels estafadors de la paraula.