juliol 2026 -

Elits i escoles

Em pregunto a quina escola han estudiat els 700 alts càrrecs que formaran part del cos d’elit que la Generalitat vol crear per a millorar l’eficiència de l’administració catalana. Com si fos un flash és la pregunta immediata que se m’acudeix després que el govern de Salvador Illa aprovés dimarts l’avantprojecte de llei de la direcció pública de la Generalitat per a captar talent, millorar el funcionament administratiu, frenar les temptacions partidistes en el nomenament d’alts càrrecs, afavorir la meritocràcia, adequar els sous als resultats i sotmetre a aquesta elit funcionarial a rigoroses avaluacions per a determinar el compliment dels objectius que se’ls demanen.

Es pretén, per concretar, que en el club de seleccionats s’incloguin els nous directors i subdirectors generals i directius del sector públic institucional al capdavant d’organismes autònoms, consorcis i fundacions.

¿És aquesta l’alternativa que ha de resoldre les ineficiències d’una administració atrofiada per procediments antiquats, complexa, que desconeix la paraula coordinació, amb funcionaris desmotivats, que presenta tics corporativistes i atrapada per canvis de rumb permanent que impedeixen afrontar de manera estable el grans projectes de país? Ho dubto, per què del que es tracta no és crear un grup d’escollits capaços de resoldre tots aquests interrogants sinó promoure unes condicions globals que facin que els interrogants desapareguin.

Serà interessant seguir el debat parlamentari quan siguin els representants populars els encarregats de donar el vist i plau a la norma, de saber si el propòsit progressa adequadament o se’l sotmet al sedàs de la ‘real politik’, eufemisme que amaga en el cas nostre l’art del tothom content i que ningú prengui mal.

Quan el candidat Salvador Illa va presentar les 17 mesures que articularien el seu programa de govern, fa més de dos anys a les Drassanes de Barcelona, va situar la millora i la reforma de l’administració en el primer punt. Era un toc diferencial amb els governs anteriors i l’expressió més clara de l’agenda reformista i socialdemòcrata que proposava a la ciutadania. Es tractava de convertir l’engranatge administratiu, el que té l’obligació de garantir en els procediments el compliment de la llei, la igualtat i la dignitat entre les persones, en un dels principals actius del canvi. O dit en paraules planeres, l’encarregat de facilitar el dia a dia dels catalans.

No sembla que s’hagi avançat molt per aquesta via. Segurament, i és cert, perquè partíem d’un nivell de desatenció tan alt, perduts en somnis irreals i proclames fantasioses, que redreçar el rumb no era feina d’un dia. Però això no és excusa per renunciar a l’ambició ni per alentir o frenar l’agenda reformista que l’acte de les Drassanes prometia.

Cap on va Catalunya, seria la pregunta clau, ara que fa dos anys del canvi de govern. Es tracta del quid de la qüestió a la qual Illa hauria de respondre, quan ja totes les cartes estan sobre la taula i del diagnòstic s’ha passat a la fase de necessitat per resoldre les urgències diàries. Ningú, i menys una gran part de la ciutadania que afronta el futur amb un alt nivell de realisme, no espera miracles però sí un full de ruta clar que permeti saber cap on anem.

S’ho pregunten els afectats de rodalies, els pares amb fills a l’escola pública preocupats per les incerteses del pròxim curs, els joves a qui els costa independitzar-se per falta d’habitatge, la gent gran pendent dels retards en l’aplicació de la llei de dependència, els afectats per les llistes d’espera sanitària, els que busquen millorar en feines més qualificades i aquells a qui els preocupa que els intolerants arribin a les institucions per a doblegar les llibertats i els avenços socials.

Una flor no fa estiu i el projecte de llei de la direcció pública de la Generalitat s’ajusta a la sentència. Que surti ara amb tot l’enrenou i els problemes irresolts sona a extravagància quan del que es tracta és d’enfortir els fonaments de la casa, protegir i assegurar les parets mestres i acabar construint una teulada capaç d’aguantar les inclemències dels temps, no al revés.

L’última entrevista

Manllevo el títol de l’obra de teatre que es fa a la sala Atrium de Barcelona, en el marc de la programació del Grec 2026. Es tracta d’una peça minimalista, com l’espai teatral, que mostra la intensa relació que en els anys previs als Jocs Olímpics de Barcelona van mantenir les escriptores Montserrat Roig i Maria Aurèlia Capmany, de generacions diferents però unides per una consciència crítica i transformadora de la societat i per una defensa del feminisme que ara fins i tot sobte.

¿Perquè és important aquesta recreació d’una entrevista que la Roig, escriptora, periodista, que recupera la memòria dels catalans als camps d’extermini nazi, fa a una Capmany reconeguda en el món teatral i literari català que treballa des de l’administració per a dotar d’eines i construir espais que consolidin la transformació cultural de la Barcelona pre-olímpica ? Senzillament, perquè ajuda a entendre la intensitat del canvi que es produeix en el món de les dones amb l’arribada de la democràcia i perquè descobreix com elles, revolucionàries ‘avant lettre’, impulsen el compromís des de l’escriptura, un dels instruments més efectius de transformació social.

El text de Mar Monegal i amb la interpretació de Berta Giraut (Roig), Anna Güell (Capmany) i Lis Montfol toca totes les tecles necessàries per donar forma al mosaic que poc a poc anirà desbrossant el camí a través el qual l’espectador s’endinsa en qüestions essencials per entendre el moment i l’època: la importància de les veus lliures, la necessitat de trencar el model de família franquista, el somni de llibertat que exerceix París, el valor del compromís personal per a canviar una societat encotillada, la maternitat, els fills, la perseverança, les contradiccions que sorgeixen en el camí inexplorat i les ànsies de vestir una realitat nova culturalment i socialment més lliure i igualitària.

Sempre m’he preguntat quins són els mecanismes per a construir el relat històric en un entorn democràtic, sense les imposicions i les falsedats pròpies de les dictadures o de règims autoritaris. Com es complementen el rigor acadèmic amb altres maneres d’apropar-se a uns fets que per la seva intensitat i força esdevenen transformadors i com la cultura, el teatre, les múltiples facetes de l’expressió artística es converteixen en camins tan vàlids com les més acurades investigacions.

Crec que des d’opcions transformadores se li dona poca importància a la cultura, amb majúscula, sempre sotmesa al sedàs del pressupost, la primera en patir les retallades, poc valorada institucionalment, descuidada en l’ensenyament i sense els incentius que s’enduen altres matèries agraciades per les urgències dels temps. Qui recorda el nom dels ministres i dels consellers de Cultura dels darrers anys. Jo, per descomptat, els he oblidat si en algun moment els vaig retenir en la memòria. I, en canvi, ara que s’han normalitzat pactes espuris entre forces disposades a laminar qualsevol ànsia transformadora veiem com la cultura, entesa com la manera de debatre i avançar en el sentit de la vida i de les aspiracions humanes, es converteix en un dels primers objectius dels reaccionaris.

‘L’ultima entrevista’, ara ja sí com a títol original, és un revulsiu capaç de sacsejar les consciències adormides, ofereix preguntes i respostes, fuig de l’estandardització, atresora en petit format i a través de la veu de dues dones, de dues escriptores, el perquè té sentit i avui és més important que mai ser rebel en l’adversitat.

L’extrema dreta i el canvi climàtic

Coincidint amb els preparatius dels Jocs Olímpics de Barcelona i amb el canvi urbanístic de la ciutat va sorgir el debat sobre el disseny de les noves places que amb la transformació de barris i districtes es posaven a disposició de la ciutadania. La tesi que va triomfar va ser la de construir places dures en les quals el ciment fos l’element predominant en detriment de zones enjardinades i més presència d’arbres. L’argument per avançar en aquesta nova proposta de brutalisme arquitectònic era que el clima mediterrani de Barcelona, amb pluges escasses i irregulars, feia inassumible el cost de manteniment dels nous espais públics.

Ara, quan ja no hi ha dubtes de que el canvi climàtic obligarà a redissenyar un altre model de ciutat i de que el ciment amb les altes temperatures transforma les zones urbanitzades en un forn, aquell debat que va obligar a arquitectes i urbanistes fa poc més de trenta anys a posicionar-se a favor o en contra d’una o altra alternativa el veiem insòlit.

Confirmada la tesi de que els habitants de les ciutats també són uns dels grans damnificats del canvi climàtic i que protegir-se de les altes temperatures varia en funció del poder adquisitiu, les propostes urbanístiques i les decisions polítiques que s’adoptin sobre aquesta qüestió són rellevants i no s’haurien de menystenir sobre tot ara a les portes d’unes noves eleccions municipals. No es tractaria únicament de presentar el llistat de nous projectes per enlluernar a la ciutadania sinó de resoldre l’equació que passa per ajustar millores urbanes i creació de nous serveis i equipaments amb la necessitat de millorar la protecció dels ciutadans, especialment els de menor nivell de renda, de la insolació descontrolada.

Passar l’estiu a la ciutat per els més vulnerables, aquells que no disposen d’un aparell d’aire condicionat que els ajudi a suportar la calor o que viuen en un espai tan reduït que impossibilita els corrents d’aire és un infern i si a més les places i espais oberts no fan la funció de refugi climàtic la sensació d’ofec s’accentua.

A França, que des de fa setmanes viu una onada de calor sense precedents, el debat de què fer davant un imprevist que no té aturador ha generat una controvèrsia entre els ecologistes, forces progressistes i l’extrema dreta per l’anunci oportunista de Marine Le Pen d’impulsar un pla nacional de climatització que passaria per instal·lar aparells d’aire condicionat a hospitals, escoles, residències i centres públics de tot el país.

Pot semblar una tonteria, però per a qui pateix els estralls de la calor una iniciativa com aquesta es converteix en una benedicció encara que els aparells d’aire condicionat no siguin la millor alternativa per la sostenibilitat climàtica del planeta.

A Espanya i a Catalunya, ara per ara, la picabaralla no hi és, encara que no tardarà en arribar si les tesis ultradretanes triomfen. El debat en el que des d’ara s’haurien d’implicar persones i forces amb consciencia ecològica és el de com adaptar les nostres ciutats als desafiaments climàtics, en com transformar una necessitat en un nou pas a favor de la igualtat, en què fer amb aquells barris on les persones s’amunteguen sense altra alternativa que la de sobreviure, en convertir l’ombra en sinònim de gaudi i llibertat i encaixar tots aquests desitjos en realitats tangibles: una visió metropolitana cada cop més necessària, per a frenar que negacionistes i extrema dreta converteixin solucions enganyoses contra el canvi climàtic en bandera per a guanyar vots.

Deures estiuencs

Onze setmanes, aquest és el període vocacional dels estudiants en la franja obligatòria a Catalunya. Segons com es miri massa temps, que facilita que els alumnes perdin la connexió amb la dinàmica d’aprenentatge. Per això, la majoria de mestres els posen deures estiuencs, simples recomanacions, en un intent de mantenir aquest vincle que el deixar-se anar, la calor i les pantalles treballen per fer-lo inoperant.

En el batibull actual i en l’àmbit de l’educació més, l’aturada vacacional és necessària. Els mestres se la mereixen i els alumnes també. En el cas dels docents les vacances no són una dàdiva ni un privilegi com la gent desinformada pretén vendre. Convé parar per a recuperar forces i, en tot cas, repassar objectius i corregir errors. Les vacances, un període de descans i en el cas dels professionals la possibilitat de reflexió.

No proposo, com passa amb els alumnes, que als mestres els posin deures ni tampoc que es vulneri el dret constitucional al descans, senzillament incito a l’anàlisi ara que ha aparegut un estudi rellevant per a corregir els mals resultats de l’aprenentatge a Catalunya. Em refereixo a l’informe de més de 300 pàgines elaborat per tècnics de l’OCDE i que el Govern de Salvador Illa va encarregat fa un any i mig en una nova temptativa per a traçar un programa seriós, efectiu i igualitari que permeti al sistema educatiu públic del nostre país tornar al rànquing de l’excel·lència.

Que s’encarregui un estudi a una organització seriosa, desproveïda d’interessos particulars en el món educatiu català i amb l’objectiu que aporti conclusions fonamentades en multiplicitat de dades hauria de servir de referència a les parts implicades, més enllà de les reclamacions puntuals i lògiques que des de perspectives específiques fan famílies, educadors i sindicats d’entrada interessats, es dona per fet, en la millora de l’educació.

Com és un treball amb voluntat de transcendir la immediatesa, l’estudi de l’OCDE es deslliure de polèmiques partidistes que limiten l’abordatge integral del problema i alhora facilita solucions. Quines són les més rellevants? Com l’objectiu del sistema públic educatiu és preservar la igualtat d’oportunitats entre els alumnes, destaca que la mare de tots els problemes i sobre el qual s’han de vestir les polítiques educatives és corregir la segregació escolar i atendre prioritàriament als alumnes que viuen en entorns socio-econòmics vulnerables.

Insisteix que abocar recursos o ampliar plantilles és necessari però no suficient i és aquí on comença la tasca política que hauria d’entomar de manera decidida un govern socialdemòcrata com el d’Illa i la Conselleria d’Educació, traçant un pla a mitjà i llarg termini, buscant complicitats en el sector i entre partits polítics i revertint una dinàmica heretada que no mostra signes de recuperació.

I en aquest desideràtum la investigació entra en el moll de l’os de la reforma, la més complicada però necessària, i avança les seves propostes: millora de la preparació dels nous mestres, una referència explícita al nivell dels estudis universitaris; promoció de l’experiència, estímul a la formació dels docents i garantia de compensacions salarials per l’esforç; definir millor el perfil dels professors del futur i enfortir la capacitat de les direccions per a captar aquells que més s’adeqüin al centre en el que impartiran classe, una proposta que no agrada als sindicats encastats en un igualitarisme sense concessions; repartir recursos en funció de la complexitat i dels programes que impulsa cada escola; qüestionar l’efectivitat de la baixada indiscriminada de ràtios i insistir en que qualsevol sistema d’avaluació s’acompanyi de mesures pràctiques per a resoldre els dèficits.

Déu n’hi do la feina i l’ambició que impliquen les propostes. Abordar-les no hauria de fer por i marcaria un abans i un després en el que s’ha fet fins ara. El Govern de tothom, com en altres polítiques públiques que incideixen en la vida quotidiana, faria honor a la voluntat d’integració i de canvi que es desprèn del lema impulsar-les. Amb uns pressupostos nous i a l’espera del debat de política general de setembre Salvador Illa hauria de marcar el rumb de la Catalunya del futur.

Estigmatitzar a través del llenguatge

En un dels capítols de la sèrie ‘Ravalejar’ (HBO), rodada al barri del Raval de Barcelona i que narra les peripècies d’una família per a salvar el restaurant centenari que gestiona amenaçat per fons especulatius disposats a transformar la finca en un hotel, hi apareix una pintada significativa: ‘Fora ratas’. Així, combinant català i castellà, la pintada és la firma que deixa un grup mafiós dedicat a desocupar habitatges al marge de la llei en una de les seves accions.

L’escena és d’una violència extrema i l’expressió sobre fons blanc i en lletres vermelles reflecteix la força del llenguatge com instrument per estigmatitzar les minories o aquells que una part de la societat considera diferents. És el primer pas per a deshumanitzar-los i crear un estat d’opinió que generi rebuig i justifiqui mesures posteriors com la d’expulsar-los sense contemplacions de l’espai que suposadament ocupen.

La sèrie, que ha generat controvèrsia i una crítica desigual, reprodueix els mecanismes que fan servir els grups supremacistes, organitzats o no, per atreure a l’opinió pública en el rebuig als migrants. És la gota malaia que cau de manera persistent i que acaba fent forat entre una part de la població que està confosa per l’arribada de persones d’altres països i percep que les polítiques públiques els deixen desemparats.

Atiar l’odi contra el diferent, sovint de manera sofisticada amb un gest, la paraula o el silenci i que sobrepassa el que es tipifica com a delicte en el codi penal, és una forma de control i de poder, la retòrica que utilitzen els populismes d’extrema dreta per accedir a les institucions i impulsar polítiques marcades amb el lema ‘prioritat nacional’.

Com a ciutadans no ens podrem aïllar de l’embranzida segregacionista des d’ara i fins que acabi el cicle electoral d’aquí a un any i la previsió és que vagi en augment fins a transformar l’ambient en irrespirable. És el que pretenen Vox a Aliança Catalana amb la complicitat desacomplexada del PP i la dissolució de les línies vermelles de Junts.

És rellevant que Jordi Pujol, en un dels textos més rellevants dels darrers temps, advertís fa uns dies a Planoles i davant membres del que va ser l’antiga Convergència que Catalunya sempre ha estat una terra d’acollida i que integrar és una part essencial de la catalanitat.

Ahir va acabar el procés de regularització d’immigrants impulsat pel Govern espanyol. Es calcula que s’han tramitat 1,2 milions de sol·licituds, una xifra molt superior a la prevista, de les quals més de 150.000 a Catalunya. Tot i les incerteses legals de la iniciativa pels dubtes del Tribunal Suprem sobre si encaixa en el dret europeu arribar fins aquí ja és un èxit que el temps no pot convertir en una nova frustració.

L’anunci del president Pedro Sánchez de promoure un pla, dotat amb 500 milions d’euros, per afavorir la integració dels migrants, facilitar l’arrelament i activar mecanismes que els ajudin a l’autosuficiència econòmica transcendeix la lògica de l’electoralisme i és transforma en un acte de justícia. Ara cal que totes les administracions remin en la mateixa direcció, sense traves, encara que es mantingui la pressió que estimulen les forces i els partits anti-immigració disposats a fer tot el possible per a rebentar el que és una realitat inalienable: ells també són dels nostres.