Arxius de migrants -

Moltes gràcies per venir

Quan sense esperar apareixen moments capaços de vèncer el desànim cal mantenir-los vius el temps que calgui. Sobre tot, per què trenquen la monotonia de la imatge grisa, que tendeix a enfosquir la realitat i segresta els valors més valuosos de la condició humana. La certesa de que no tot està perdut, de que hi ha possibilitats de refer el camí i de sortir de l’embolic social que tracta d’imposar un relat monocromàtic allà on perdura la diversitat, té moments estel·lars especialment quan un artista amb projecció pública aixeca la veu i resumeix de manera efectista la opinió dels milions de persones que no es deixen arrossegar per l’odi i la xenofòbia contra el migrant.

Vivim envoltats per la diversitat i és aquesta la riquesa que ens permet avançar. I els artistes aixequen la veu, pronuncien la paraula ajustada, ‘moltes gràcies per venir’ afirma l’actriu Ángela Cervantes després de recollir el Premi Gaudí a la millor interpretació, i veiem i escoltem a Bruce Springsteen cantant ‘Streets of Minneapolis’ per denunciar la salvatge actuació de l’ICE, la guàrdia pretoriana de Trump, que actua amb criteris hitlerians i sense cap tipus de respecte a la dignitat de les persones siguin migrants o no i, finalment, la sensacional actuació de Bad Bunny diumenge a la final de la Super Bowl i uns dies abans al lliurament dels Grammy, fent bandera de la diversitat (‘no som salvatges, no som animals, no som aliens, som humans, som americans’), un al·legat contundent contra les polítiques anti-immigració i uniformitzadores de l’actual administració nord-americana que s’estenen com taca d’oli per tot el món.

La síntesi d’aquestes tres aportacions és que el silenci o la por a la crítica només ajuden al matonisme de qui es creu superior, de qui falca la bandera comuna no com un acte d’integració sinó per garantir els privilegis d’aquells que amb menyspreu s’autoproclamen ungits i es creuen per sobre del bé i del mal.

Si reflexiono sobre el posicionament de tres persones amb projecció pública, de tres artistes, és per què trobo a faltar la d’altres com ells. La cultura no té sentit si no es posa al servei de les persones, si no serveix per a trencar els murs que la fan hermètica i elitista. La cultura és compartir, és expressar idees, és risc, és anar a la contra quan els vents no bufen de cara, la cultura fonamenta l’esperit democràtic, serveix per lluitar contra la desigualtat, ha d’afavorir el diàleg i permet entendre la diferència.

Com no deixem d’estar immersos en cicles electorals, amb la participació de partits que col·loquen com a prioritat i fins i tot impulsen des del govern iniciatives polítiques contra els migrants, que controlen mitjans, que falsegen la realitat i a qui les elits econòmiques reben en camps de golf en convocatòries restringides i opaques, convé recuperar la paraula que és sinònim de democràcia i de llibertat.

Per un moment, les reflexions de tres artistes són un alè d’esperança, pregonant un mateix missatge, donant veu a qui se li nega, verbalitzant que res està perdut, que la llibertat i el respecte a la diferència és innegociable. Per un moment, la llum marca l’horitzó i deixa entreveure que d’aquesta situació també hi ha sortida.

Un mar de plàstic, un mar de misèria

La primera vegada que vaig veure els hivernacles que s’estenen des de Níjar a El Ejido a la província d’Almeria vaig tenir la sensació de que era al davant d’un món fictici. Em costava creure que sota aquelles estructures de ferro i plàstic tot fluís i fos amable, que el mar de plàstic que divisava des de l’autopista fos sinònim, com deien, d’eficiència agrícola, de sostenibilitat i encara més de respecte a la natura, en definitiva una mostra d’enginyeria que permetia posar a disposició del mercat productes d’horta, especialment tomàquets i cogombres, de bona qualitat i a preus assequibles pels consumidors de ciutat.

Poc a poc vaig descobrir que sota la carcassa dels hivernacles s’hi amagava una realitat diferent, que sí, l’horta funcionava a ple rendiment i per els propietaris, una gran part fons d’inversió europeus, es tractava d’un negoci lucratiu, però l’altra cara de la moneda és que l’èxit comercial es basava en ma d’obra barata, la majoria migrants procedents del Marroc i especialment subsaharians, molts d’ells sense permís de residència i obligats a treballar en condicions d’extrema precarietat, i en una sobreexplotació dels aqüífers com ho demostra la necessitat d’aprofundir fins a 400 metres la barrina que permet obtenir aigua dolça.

Com exemple d’una realitat distòpica tenia davant meu una doble imatge. D’una banda, la del món ideal del turisme i la bellesa paisatgística, amb la costa del cabo de Gata i la platja de Roquetas de Mar, i a poca distància l’inframón del capitalisme més descarnat on els drets dels treballadors cotitzen a la baixa, la misèria s’expandeix sense parar, l’habitatge és lluny d’unes condicions mínimes de dignitat i salubritat i els preus de l’hora treballada, quan el capatàs tria i ofereix feina, estan molt per sota del que fixa la llei.

El mar de plàstic d’Almeria és el símbol de l’explotació i la degradació laboral, apaivagada als ulls dels consumidors, molts de nosaltres, per un producte d’horta ben presentat i atractiu a la vista. Un producte que es distribueix en una petita part al mercat espanyol i que s’exporta fins el 70% a la Unió Europea i Gran Bretanya.

La descripció d’aquest submón, on el plàstic és el rei mentre redibuixa el paisatge i transforma en brutícia l’harmonia de la natura, on la voracitat de les explotacions no té límits i pugna per conquerir espai arrabassant-lo a terrenys urbans, poques vegades se’ns mostra de manera explícita. Qui no el veu i no té la possibilitat de quedar atrapat per una d’aquelles estranyes confabulacions del Google Maps que fa sortir el cotxe de la ruta principal i endinsa al conductor pels camins de la misèria, no n’és conscient de tot el que amaga sota les formes fantasioses dels hivernacles.

Diumenge passat, en una mostra del bon periodisme i que posa en valor el per què en aquests moments és més necessari que mai preservar la feina dels professionals que s’hi dediquen, el diari ‘Ara’ va publicar dos reportatges per descriure el que hi ha al darrera d’aquest model d’explotació agrícola. Albert Llimós va recollir testimonis impactants de professionals i voluntaris que ajuden als migrants, de en quines condicions laborals treballen i de com és el seu dia a dia a mig camí entre el tuguri que els serveix d’habitatge (‘La misèria que he vist als assentaments d’Almeria només l’havia vist a Calcuta’, afirma un dels testimonis), les anades i tornades en patinet elèctric i la desprotecció a la que se’ls sotmet sense garanties ni respecte a la llei.

Regularitzar per a dignificar és el que demanen molts d’ells. És un acte de justícia. Quan s’obri el període per a presentar la sol·licitud no sé si el capatàs els posarà les coses fàcils, està molt ben acostumat que les autoritats mirin cap a l’altra banda i d’això n’obté uns bons guanys.

I encara hi ha qui diu que el Govern de Pedro Sánchez impulsa la iniciativa ‘per què necessita de ciutadans pobres per viure de la pancarta i la subvenció’. La misèria moral d’alguns dirigents polítics no té límits.

Carnet per punts

Fins ara l’únic carnet per punts que coneixia era el de conduir, una mesura dissuasòria per intentar evitar els accidents de trànsit i frenar els hàbits incívics dels mals conductors. Des d’aquest cap de setmana, el ‘run-run’ de que hi haurà un nou carnet per punts per a classificar els migrants que arribin a Espanya ha fet que desviem el focus de la simple mesura coercitiva que afecta a tots els que disposem de carnet de conduir a una altra més transcendent que en la pràctica equival a seleccionar entre migrants bons i dolents.

El PP, i el seu líder Alberto Núñez Feijóo, intenta amb aquesta proposta mantenir-se viu en un debat, el de la immigració, que el tenalla per la pinça que li fan Vox i el sector més radical del seu partit, capitanejat per José María Aznar i la seva escudera Isabel Díaz Ayuso. Encara que la proposta estigui per definir i que, com assenyalen els experts, generi dubtes sobre l’encaix constitucional no li resta valor, especialment quan una part de la societat, i no necessàriament situada a l’extrema dreta, ha comprat i comença a familiaritzar-se amb aquest argumentari que no és altre que els migrants només venen al nostre país per la pagueta i els ajuts socials.

Cada vegada soc més escèptic sobre l’efectivitat de les respostes que intenten desmuntar el discursos d’odi i xenòfobs amb bones paraules, que aporten dades per desmentir una suposada voluntat dels migrants per apropiar-se d’ajuts públics sense fer res i malmetre el concepte solidaritat, no tant per la conveniència de posar-les sobre la taula sinó perquè el descrèdit institucional i el ferotge individualisme que impregna àmplies capes de la població actuen de barrera natural difícil de traspassar.

En una societat que és immune a plantejaments com el de la igualtat, que integra molt millor els discursos emocionals que els raonaments fonamentats en dades incontrastables i que no troba una perspectiva digna de futur on emmirallar-se qualsevol messies pot ser benvingut sense necessitat de baixar de l’autobús. En aquest punt estan les forces de progrés, donant voltes i més voltes a la sínia de la frustració sense trobar un camí transitable que permeti sortir del pedregar.

Fa uns dies llegia a ‘La Vanguardia’ una entrevista a l’eurodiputat i dirigent socialdemòcrata francès Raphaël Glucksmann, on parlava del futur d’Europa, de democràcia i de l’auge de l’extrema dreta. Apuntava una sèrie d’idees sobre les quals convindria reflexionar: perquè, tot i les transformacions positives de les nostres societats, hi ha cada vegada més joves que no troben el seu lloc i tenen la impressió d’estar estigmatitzats i exclosos del discurs sobre el que som junts i perquè l’extrema dreta és avui qui encarna el gran canvi, ostenta l’impuls revolucionari i l’esquerra apareix com la defensora de les elits i l’statu quo.

La sortida, en la que jo també hi crec, és donar un nou sentit als valors democràtics i demostrar que la democràcia continua sent la millor eina transformadora de la societat. És el gran repte en una cursa contra rellotge que, de moment, guanyen els autoritarismes.

De fet, diu Glucksmann, no n’hi ha prou en pujar a la barricada i cridar que el feixisme no passarà, cal recuperar la fe en la construcció europea. I entre nosaltres, em permeto afegir, que institucions, governs, partits democràtics i societat treballin conjuntament per aconseguir frenar l’efecte centrifugador de l’extrema dreta que a Catalunya i en el cas d’Aliança Catalana aconseguiria, segons darrers estudis demoscòpics, fins a 430.000 vots dels quals 65.000 procedents del PSC, Esquerra i Comuns, gairebé 150.000 de Junts, fins a 70.000 d’abstencionistes, 10.000 de nous votants i 30.000 procedents de Vox i PP. Tancar els ulls i esperar que escampi és una temeritat.

Rebel·lia o pocavergonya institucional

Mitjans de comunicació han qualificat de rebel·lia el posicionament d’algunes autonomies del PP i del company de viatge, el socialista Emilio García-Page, en contra de la decisió del Govern de Pedro Sánchez de repartir per diferents punts del territori espanyol 5.000 menors migrants que s’amunteguen en condicions infrahumanes a Canàries, Ceuta i Melilla. No sé si rebel·lia és la paraula adequada, més aviat ho qualificaria d’insubordinació i de praxi racista disfressades de consideracions legals i econòmiques que amaguen, diguem-ho de manera clara, un rebuig al diferent, especialment quan és pobre i fuig de la misèria.

El PP ja fa temps que ha abraçat els plantejaments en contra dels immigrants, seguint l’estol que marca Trump als Estats Units, l’extrema dreta a Europa i de manera indigna Vox, que en la darrera invectiva contra el col·lectiu no ha dubtat en qualificar el vaixell ‘Open Arms’, que de forma altruista es dedica a socórrer i evitar que morin centenars de persones que s’arrisquen a creuar la Mediterrània des d’Àfrica a Europa, de ‘vaixell negrer’ i proposa confiscar-lo i enfonsar-lo, una acció pròpia de governs i polítics que actuen al marge de la democràcia.

Si l’acollida i la distribució de 5.000 menors és, a parer del PP, un acte d’autoritarisme, estem davant d’una mostra de cinisme descomunal que supera les fronteres de la dignitat humana. La punta de llança en contra de la distribució que encapçalen les comunitats de Madrid, Andalusia, Balears i Castella-La Manxa, aquesta amb govern socialista, hauria de ser un nou toc d’atenció sobre l’ús de la xenofòbia com a arma política per aconseguir el poder.

El debat sobre la migració i les polítiques que pretenen controlar el fenomen sobre la base de rebutjar i denigrar a les persones afectades s’estén com una taca d’oli i amenaça de contaminar la gestió i les decisions de les administracions públiques fins al més mínim detall. L’estratègia de terra cremada que practica el PP per arribar a La Moncloa i enderrocar el govern de Pedro Sánchez n’és una, la més clara i que exerceix indiscriminadament, però en àmbits més propers, com el de Catalunya, poc a poc aquesta estratègia comença a dominar els missatges polítics.

Les sessions del Parlament de Catalunya són cada cop amb més freqüència el marc per a difondre les idees de rebuig al migrant. Els diputats d’Aliança Popular i Vox les han incorporat amb tota naturalitat als seus discursos, sense miraments, amb falsedats i crides emocionals a la defensa d’un territori i d’uns costums que ens haurien de terroritzar si fem un ull a la història. En fan bandera, convençuts dels rèdits polítics que les enquestes certifiquen.

Podem pensar que són els únics moviments preocupants, però no és així. N’hi ha de més subtils, en els quals hi participen forces amb voluntat de govern com Junts i de manera esporàdica ajuntaments socialistes per limitar, per exemple, un dret que ningú no hauria de qüestionar com el de l’empadronament.

S’acosten les eleccions municipals i el que per alguns és insubordinació, no m’atreveixo a dir rebel·lia, que frega el possible delicte de prevaricació quan es neguen a complir la llei sobre repartiment de menors migrants per altres pot ser el full de ruta d’accions futures.

Si els anomenats rebels aconsegueixen el seu objectiu, amb les seves artimanyes avancen i contaminen la gestió pública costarà redreçar el camí. És un estil de fer política que, de moment, no sembla que tingui aturador.

Vistes les circumstàncies i la pocavergonya institucional que empeny als xenòfobs, mantenir amb fermesa els principis de la dignitat humana, especialment des de l’administració, no es pot reduir a una voluntariosa declaració rebuig. Amb això, no n’hi ha prou.

El trumpisme arriba a l’escola

Amb la pregunta qui són les bones i les males persones com a conclusió final del missatge, el comentarista polític nord-americà Tucker Carlson, amb milions de seguidors a les xarxes socials i un dels més radicals seguidors de Donald Trump, ha fet un servei inestimable a la causa del trumpisme. Com un preparador físic que anima els seus jugadors abans del partit, Carlson s’ha encarregat amb els seus missatges i la seva presència de preparar l’ambient per què el mestre de cerimònies i candidat a la presidència dels Estats Units tingués el terreny abonat a l’hora de llençar els missatges incendiaris i desqualificacions contra Kamala Harris, farcits de mentides, falòrnies i insults, i contra la bèstia negra de l’extrema dreta: els immigrants.

Carlson no és un qualsevol quan es tracta de transmetre missatges i ho prova l’èxit d’audiència en les diferents i importants cadenes de televisió per on ha passat. Potser per això i perquè s’ha convertit en un fidel escuder de l’amo Trump, el setmanari ‘The New Yorker’, la bíblia periodística dels bons reportatges, dedica unes quantes pàgines del penúltim número a com i de quina manera la pluja fina de missatges primaris dirigits a la part més emocional de l’audiència aconsegueix incidir en la percepció ciutadana i conduir el vot a favor de Trump.

A Espanya, Carlson s’identifica amb Vox, a qui el presentador i admirador del president argentí Javier Milei, de l’ex-president del Brasil Jair Bolsonaro, del primer ministre hungarès Viktor Orban afegeix, a través del president de la formació, Santiago Abascal, a la llista de bons dirigents i de bones persones amb qui es pot confiar.

Si faig aquesta referència és per confirmar que en un món globalitzat ningú està protegit de les males influències, perquè de Carlsons a prop nostre també n’hi ha i la pluja fina dels seus comentaris, especialment contra els migrants, no deixa de caure.

I sinó, com s’explica el festeig i compromís entre PP i Vox en forma de governs autonòmics o la necessitat que tenen dirigents conservadors d’assumir sense immutar-se propostes que fa uns anys eren estrambòtiques i estaven fora de lloc, pregonant la insubmissió contra disposicions legals aprovades per institucions democràtiques, convertint les mentides en veritats absolutes i configurant governs d’amics incapaços de gestionar una tragèdia com la de València.

Aquesta és la realitat més visible de l’amenaça populista que pot descarregar sobre nostre, la més evident però no l’única i sinó una mostra. Aquesta setmana la Universitat Pompeu Fabra ha divulgat un estudi, fet en diferents centres escolars públics de Barcelona, que conclou que la presència de menors migrats és un factor que incideix negativament en la confiança de les famílies autòctones quan valoren l’escola que també acull als seus fills . Els motius per justificar aquesta percepció són el distanciament cultural que hi ha entre uns i altres alumnes, en la diferent manera de tractar els menors en el sí de la família i en consideracions més preocupants empeltades de racisme i islamofòbia. Cap menció, per contra, a les dificultats socio-econòmiques que sovint tenen les famílies migrants, molt més determinats que les raons esmentades.

Més d’un pot pensar que el treball no és representatiu, que vivim en una societat oberta i respectuosa amb la diferència, i en general és així, però quan en el futur preval l’ombra de la incertesa, costa arribar a final de mes, hi ha dificultats per a garantir les necessitats més bàsiques, l’habitatge és un problema i als joves els hem promès una societat idíl·lica i sovint inabastable a la que s’hi arriba sense cap esforç assumir el missatge que la culpa de tot la té qui arriba de fora costa ben poc.

De personatges com Carlson n’hi ha als Estats Units i aquí, entre el magma de la irresponsabilitat política, ja treuen el cap i es preparen per expandir això que anomenem trumpisme. Se’ls coneix perquè fan bandera de la llibertat individual, atien el fantasma de la suplantació cultural, desacrediten les institucions amb eslògans com ‘només el poble salva al poble’ i aposten per un segregacionisme escolar com el que traspua l’estudi.

No està de menys recordar que davant d’aquestes propostes conspiratives ens hi juguem peces tant essencials com la igualtat, la llibertat, la solidaritat i la pròpia democràcia.