La primera vegada que vaig veure els hivernacles que s’estenen des de Níjar a El Ejido a la província d’Almeria vaig tenir la sensació de que era al davant d’un món fictici. Em costava creure que sota aquelles estructures de ferro i plàstic tot fluís i fos amable, que el mar de plàstic que divisava des de l’autopista fos sinònim, com deien, d’eficiència agrícola, de sostenibilitat i encara més de respecte a la natura, en definitiva una mostra d’enginyeria que permetia posar a disposició del mercat productes d’horta, especialment tomàquets i cogombres, de bona qualitat i a preus assequibles pels consumidors de ciutat.
Poc a poc vaig descobrir que sota la carcassa dels hivernacles s’hi amagava una realitat diferent, que sí, l’horta funcionava a ple rendiment i per els propietaris, una gran part fons d’inversió europeus, es tractava d’un negoci lucratiu, però l’altra cara de la moneda és que l’èxit comercial es basava en ma d’obra barata, la majoria migrants procedents del Marroc i especialment subsaharians, molts d’ells sense permís de residència i obligats a treballar en condicions d’extrema precarietat, i en una sobreexplotació dels aqüífers com ho demostra la necessitat d’aprofundir fins a 400 metres la barrina que permet obtenir aigua dolça.
Com exemple d’una realitat distòpica tenia davant meu una doble imatge. D’una banda, la del món ideal del turisme i la bellesa paisatgística, amb la costa del cabo de Gata i la platja de Roquetas de Mar, i a poca distància l’inframón del capitalisme més descarnat on els drets dels treballadors cotitzen a la baixa, la misèria s’expandeix sense parar, l’habitatge és lluny d’unes condicions mínimes de dignitat i salubritat i els preus de l’hora treballada, quan el capatàs tria i ofereix feina, estan molt per sota del que fixa la llei.
El mar de plàstic d’Almeria és el símbol de l’explotació i la degradació laboral, apaivagada als ulls dels consumidors, molts de nosaltres, per un producte d’horta ben presentat i atractiu a la vista. Un producte que es distribueix en una petita part al mercat espanyol i que s’exporta fins el 70% a la Unió Europea i Gran Bretanya.
La descripció d’aquest submón, on el plàstic és el rei mentre redibuixa el paisatge i transforma en brutícia l’harmonia de la natura, on la voracitat de les explotacions no té límits i pugna per conquerir espai arrabassant-lo a terrenys urbans, poques vegades se’ns mostra de manera explícita. Qui no el veu i no té la possibilitat de quedar atrapat per una d’aquelles estranyes confabulacions del Google Maps que fa sortir el cotxe de la ruta principal i endinsa al conductor pels camins de la misèria, no n’és conscient de tot el que amaga sota les formes fantasioses dels hivernacles.
Diumenge passat, en una mostra del bon periodisme i que posa en valor el per què en aquests moments és més necessari que mai preservar la feina dels professionals que s’hi dediquen, el diari ‘Ara’ va publicar dos reportatges per descriure el que hi ha al darrera d’aquest model d’explotació agrícola. Albert Llimós va recollir testimonis impactants de professionals i voluntaris que ajuden als migrants, de en quines condicions laborals treballen i de com és el seu dia a dia a mig camí entre el tuguri que els serveix d’habitatge (‘La misèria que he vist als assentaments d’Almeria només l’havia vist a Calcuta’, afirma un dels testimonis), les anades i tornades en patinet elèctric i la desprotecció a la que se’ls sotmet sense garanties ni respecte a la llei.
Regularitzar per a dignificar és el que demanen molts d’ells. És un acte de justícia. Quan s’obri el període per a presentar la sol·licitud no sé si el capatàs els posarà les coses fàcils, està molt ben acostumat que les autoritats mirin cap a l’altra banda i d’això n’obté uns bons guanys.
I encara hi ha qui diu que el Govern de Pedro Sánchez impulsa la iniciativa ‘per què necessita de ciutadans pobres per viure de la pancarta i la subvenció’. La misèria moral d’alguns dirigents polítics no té límits.