Desconcert

L’impacte emocional d’una catàstrofe anul·la altres preocupacions  terrenals. Havia de ser un dia normal, sotmesos a la polarització, al frec a frec d’una campanya electoral que determinarà la vida política dels contendents, amb la vaga de metges i els talls de circulació a la Diagonal, i de cop i volta un accident de tren genera desconcert i obliga a resetejar l’agenda diària, si més no pel que fa a les previsions emocionals que ens rodegen.

L’accident ferroviari d’Urda, a Toledo, amb una xifra de morts esfereïdora, ens fa tocar de peus a terra, mostra com de fràgil és la vida i els racons amagats amb què ens espera el destí. Res de nou, però ho seguim ignorant. Adeqüem la quotidianitat als impulsos més primaris, al joc del tot o res i perdem la perspectiva del nostre cicle vital.

Un accident que ho trasbalsa tot, que atura la campanya electoral i que els analistes en demoscòpia analitzaran frenèticament per esbrinar les conseqüències en uns electors que, ara per ara, tenen al cap vagons girats i víctimes.

Sempre que hi ha una tragèdia d’aquest nivell sorgeix una pregunta recurrent. Hem de focalitzar l’opinió i els comentaris en la desgràcia o sense deixar d’obviar el present mantenir les previsions inicials? En el meu cas, pensava escriure sobre un  tema que no sé si en aquests moments és adequat: del Festival de Pallassos de Cornellà, que la setmana passada va omplir els carrers de la ciutat i els escenaris de rialles, convertit després de més de 40 anys de vida en una tradició que la ciutadania de totes les edats espera cada dos anys.

I perquè l’interès d’escriure sobre el festival? Senzillament, perquè sacseja el relat i la imatge d’una realitat metropolitana que persisteix en mantenir la seva identitat més enllà de les reclamacions econòmiques i socials i ho fa amb un mecanisme d’entrada tant sorprenent com l’art de fer riure.

Estic convençut que els promotors de la idea ho van tenir present al dissenyar la primera proposta al 1984, quan les prioritats municipals eren recosir la ciutat, dotar-la de serveis essencials i mirar d’alleugerir els efectes d’una crisi econòmica que patien milers de persones.

No es van estalviar la incomprensió i les crítiques adverses de molts ciutadans, però la proposta ha seguit endavant fins avui. Llegeixo en el prospecte editat per publicitar les activitats d’aquesta edició que en temps accelerats i massa seriosos el pallasso continua sent més necessari que mai, “perquè ens recorda que podem equivocar-nos, caure, tornar-nos a aixecar i, sobretot, riure de nosaltres mateixos”.

No és una contradicció ni un sarcasme la frase en dies com avui, en què l’actualitat es vesteix de mort per una tragèdia imprevista. Ni tampoc que la iniciativa parteixi d’una ciutat abocada al 1984 a la subordinació cultural i que decideix rebel·lar-se contra el destí amb una proposta agosarada i rupturista. L’himne dels pallassos, escrit per Ignasi Riera i que obre totes les edicions, diu en l’estrofa més cantada que “per capgirar-ho tot fa falta tenir nassos”.

Un missatge clar, enfrontar-se al destí i al desconcert, i el pallasso convertit en mestre de cerimònies, personatge ideat per a riure que remou consciències i promou la llibertat, irreverent però de mirada precisa, lliure per la màgia d’un nas vermell que el fas indestructible, necessari en uns moments que els enemics de la llibertat i de la creativitat treuen del calaix de la buidor el fantasma de la censura per anul·lar les creacions artístiques que, a parer seu, impliquen ‘adoctrinament ideològic’ i amb aquesta excusa macabra i sense sentit tenir el camí lliure a la manipulació més descarada.

És un dia trist perquè l’actualitat mana, però res no impedeix saltar el mur que dóna pas a l’esperança i a la llibertat per ‘capgirar-ho tot’ i frenar l’onada reaccionària.

El contracte

Quin valor té un  contracte per un jove a qui la societat li nega l’accés a l’habitatge o pel treballador que tem perdre el seu lloc de treball per l’impacte de la IA. I no seguim més, perquè la llista seria inacabable. Parlen de contracte i la gent descreguda per tants incompliments ni s’altera. Els temps que un acord quedava certificat per una encaixada de mà o, senzillament, per una signatura que equivalia a dogma de fe ja és història.

Parlo del valor del contracte entre la gent del carrer, la que treballa i viu pràcticament al dia, perquè hi ha una sèrie de privilegiats, bregats en el dret o taurons econòmics, per a qui el contracte és paraula sagrada i arma llancívola sotmesa a múltiples requeriments judicials capaços de protagonitzar ‘guerres’ amb damnificats, de vegades sense nom ni cara.

No dic que el contracte sigui paper mullat, sempre se li ha de tenir respecte i consideració, però ara, en aquests moments de realitat líquida ja no serveix de garantia, més aviat se’l considera com una norma d’obligat compliment amb exigències que com tot a la vida va per barris. Pel pobre, el document subscrit es transforma massa sovint en l’argolla que condicionarà la seva existència per anys i pel poderós, avesat en les dreceres legals, en un artilugi que ben administrat li pot garantir la preeminència en una societat desigual.

Políticament, escenificar la firma d’un contracte és un acte ranci. Amb el descrèdit de les promeses certificades davant l’electorat, de normes i de lleis que asseguren garanties immutables i acaben en paper mullat, que un dirigent polític i màxim aspirant a la presidència del govern com Alberto Núñez Feijóo avali els seus compromisos davant els potencials electors i rubriqui amb la seva signatura les principals iniciatives electorals és un anacrònisme. No li cal fer el paperot, quan la desconfiança en la política i qui la representa ha arribat a un nivell màxim.

Fer-ho demostra arrogància, pèrdua de confiança en les pròpies possibilitats i un punt de carrincloneria impròpia d’un líder amb consciència de viure al segle XXI. A qui vol convèncer? No se sap i segur que si algú es dedideix a preguntar per l’acte ningú ja no el recorda.

Però el paper sempre té una virtut, queda per la posteritat i deixa petjada de les intencions ocultes que en altres circumstàncies passarien desaperçebudes. No serveix com a contracte però exposa les intencions.

Convertir un simulacre de contracte en el succedani de programa electoral mostra el tarannà de qui el promou. És l’antítesi de l’empatia i l’avant-sala de la revenja. Certifica la duresa del futur que ens espera. Sona bé entre els convençuts i tempta el vot de qui implora certeses davant la desorientació. Feijóo no pretén liderar el futur si no ancorar-nos en el passat. Tornar, si la majoria l’acompanya, al ‘ordeno y mando’, revertir avenços socials, laminar la diversitat cultural i lingüística, devaluar les institucions, vestir com una forma de progrés la desigualtat i sostreure de contingut els drets més elementals i necessaris.

Com Milei, com Ayuso, com Trump, ell no ensenya la motoserra però insinua els propòsits. No és estrany que el joves surtin al carrer i protestin.   

Trampes, manipulacions, clavegueres

És difícil sostreure’s a la voràgine de les campanyes electorals. Desconec com les viu el conjunt de la ciutadania, però el que sí que podem certificar és que cada campanya, ja sigui per escollir als representants d’un petit ajuntament o als diputats de les Corts generals, afegeix un punt de misteri que no es resolt fins que es coneixen els resultats. Fins ara, tothom tenia clar les regles de joc, hi confiava per dir-ho de manera planera, però en les darreres convocatòries la voluntat de sembrar dubtes sobre la netedat del procés s’ha incorporat com una variable per a canviar el sentit del vot dels ciutadans indecisos o afavorir l’abstenció.

No és un fenomen aïllat o minoritari. Al contrari, creix entre democràcies consolidades, es produeix a escala planetària i les versions més pròximes mostren un to aspre i radical que denigra als personatges que hi estan al darrere. Funciona com una onada imparable contra la qual sembla que no hi ha murs de contenció capaços d’aguantar l’envestida.

Espanya, i les eleccions convocades pel 29 de novembre, no se n’escapa. De fet, sembla com si una conjunció astral fins ara desconeguda s’hagi format sobre el cap dels electors en el que forces visibles i ocultes hi participen. L’exemple més clar és la decisió del Tribunal Suprem de suspendre de manera cautelar, a l’espera de la resolució definitiva, el dret de vot de 163.000 persones, ciutadans espanyols, que van obtenir la nacionalitat acollint-se a la llei de memòria històrica per ser néts d’exiliats del franquisme. El Suprem, i aquest és un dels elements més preocupants, respon al requeriment de Vox i del partit Iustitia Europea, que ningú sap d’on procedeix ni qui el finança.

Aprofitar la controvertida decisió, com fa PP i Vox, Alberto Nuñez Feijóo i Isabel Díaz Ayuso, per a qüestionar la netedat del procediment electoral és un despropòsit que desvirtua un dret fonamental per convertir-lo en un instrument dels seus interessos, com ho és també dubtar de la netedat del vot per correu. Introduir aquest argumentari, fins el punt d’atacar l’adversari socialista com fa Feijóo a qui acusa de fer trampes, de manipular el cens i de servir-se de les clavegueres de l’Estat per obtenir rèdits electorals, generant sospites i sense aportar proves, altera el principi bàsic de la confiança en la democràcia i la legitimitat de les institucions que la sustenten.

No és una anècdota o un impuls passatger fer ús d’aquesta estratègia, quan l’autoritarisme guanya terreny a nivell mundial. El cas de Trump als Estats Units és un dels exemples més evidents: ell i els seus candidats procuren alterar el sentit del vot amb argúcies legals, mentre la mà fosca del diner, amb l’exemple destacat d’Elon Musk, proporciona combustible econòmic a la maniobra.

I mentre això passa, mentre aquesta treta de distracció avança de manera imparable, els problemes reals de la ciutadania queden en segon terme. Dol dir-ho, però per aquest camí, allò que consideràvem inqüestionable, el valor de la democràcia i del dret, el principi d’una persona un vot, es dilueix per el col·lector d’un inframón que acaba en l’autoritarisme i la manca de llibertat. Tots plegats aquests bruixots ens empenyen cap el precipi de les noves dictadures del segle XXI.   

Un accident de la història

Homer converteix el retorn d’Ulisses a Ítaca en un gran relat èpic. El guanyador de la batalla de Troia rep l’autorització dels déus per tornar al seu regne, però el retorn no serà ni triomfal ni fàcil. Trigarà més de vuit anys en fer el camí de Troia a Ítaca i en aquesta singladura s’haurà d’enfrontar a cants de sirena que volen la seva perdició, a lluites acarnissades per a destruir-lo, perdrà una part de la seva tripulació i finalment quan arriba al seu destí i abans de retrobar-se amb la seva esposa Penélope els enemics interns pugnaran per la seva aniquilació.

Homer fa que l’heroi guanyi, però deixa clar que tornar al punt d’origen o al teu país després d’una llarga i convulsa estada a l’exterior no és una travessa fàcil. A l’heroi se li demana coratge, determinació, enfrontar-se al patiment que causa la incomprensió, sortejar els paranys dels enemics i, si convé, adoptar la forma i les maneres dels pidolaires sense esperar que hi hagi multituds que t’aclamin quan trepitges la teva terra.

En la simbologia catalana el viatge a Ítaca s’ha plantejat, la majoria de vegades, com el destí anhelat, la culminació d’un esforç titànic amb la clau de l’èxit assegurat. Sigui quin sigui el pensament de cadascú, Ítaca és el somni fet realitat.

En la història recent de Catalunya no hi ha herois com Ulisses, líders que retornen i galvanitzen la societat amb un objectiu de millora. Hi ha bons gestors, líders naturals, però a tots ells els falta l’èpica d’una tornada triomfal. L’excepció és Josep Tarradellas que llegeix correctament el moment històric, acumula coratge i determinació, passa del quasi anonimat a líder de masses i es planta al balcó del Palau de la Generalitat amb un ‘Ja soc aquí’, desfermant l’alegria dels congregats.

Dimarts, quan escoltava la declaració de Carles Puigdemont, després que el Tribunal Constitucional obligués al Suprem a aplicar-li la llei d’amnistia i el jutge Llarena aixequés l’ordre de detenció contra ell, Lluís Puig i Toni Comin, vaig percebre com la figura de l’antiheroi es colava per la pantalla del televisor, advertint que la dosi d’èpica que correspondria al ex-president de la Generalitat vivia més en el record que no pas en la realitat. Era com si arribat el moment de proclamar victòria tot fos improvisat i la por al demà es fes present fins a dominar el personatge.

És el perill al qual s’enfrontava Ulisses o fa uns anys Tarradellas o el que va necessitar superar Nelson Mandela quan el guió del què passarà s’escriu sobre la marxa i només serveix la intuïció i l’empenta.

Puigdemont va fer una intervenció que destil·lava cautela, amb la dosi justa de retòrica i amb la incògnita de com el rebrà la societat catalana, més enllà dels incondicionals que li donen copets a l’esquena i li diuen allò que el pot afalagar.

El temps del viatge a Ítaca s’acaba, es tanca el cercle, ara ja no hi possibilitat de llambregades que enlluernen però són inconsistents. Cal decidir, cal enfrontar-se a la realitat, cal saber retirar-se amb dignitat abans que la ciutadania, preocupada per altres qüestions, més mundanes, més transcendents, més vitals, acabi destrossant el personatge fins a deixar-lo com un accident de la història.