agost 2025 -

Rebel·lia o pocavergonya institucional

Mitjans de comunicació han qualificat de rebel·lia el posicionament d’algunes autonomies del PP i del company de viatge, el socialista Emilio García-Page, en contra de la decisió del Govern de Pedro Sánchez de repartir per diferents punts del territori espanyol 5.000 menors migrants que s’amunteguen en condicions infrahumanes a Canàries, Ceuta i Melilla. No sé si rebel·lia és la paraula adequada, més aviat ho qualificaria d’insubordinació i de praxi racista disfressades de consideracions legals i econòmiques que amaguen, diguem-ho de manera clara, un rebuig al diferent, especialment quan és pobre i fuig de la misèria.

El PP ja fa temps que ha abraçat els plantejaments en contra dels immigrants, seguint l’estol que marca Trump als Estats Units, l’extrema dreta a Europa i de manera indigna Vox, que en la darrera invectiva contra el col·lectiu no ha dubtat en qualificar el vaixell ‘Open Arms’, que de forma altruista es dedica a socórrer i evitar que morin centenars de persones que s’arrisquen a creuar la Mediterrània des d’Àfrica a Europa, de ‘vaixell negrer’ i proposa confiscar-lo i enfonsar-lo, una acció pròpia de governs i polítics que actuen al marge de la democràcia.

Si l’acollida i la distribució de 5.000 menors és, a parer del PP, un acte d’autoritarisme, estem davant d’una mostra de cinisme descomunal que supera les fronteres de la dignitat humana. La punta de llança en contra de la distribució que encapçalen les comunitats de Madrid, Andalusia, Balears i Castella-La Manxa, aquesta amb govern socialista, hauria de ser un nou toc d’atenció sobre l’ús de la xenofòbia com a arma política per aconseguir el poder.

El debat sobre la migració i les polítiques que pretenen controlar el fenomen sobre la base de rebutjar i denigrar a les persones afectades s’estén com una taca d’oli i amenaça de contaminar la gestió i les decisions de les administracions públiques fins al més mínim detall. L’estratègia de terra cremada que practica el PP per arribar a La Moncloa i enderrocar el govern de Pedro Sánchez n’és una, la més clara i que exerceix indiscriminadament, però en àmbits més propers, com el de Catalunya, poc a poc aquesta estratègia comença a dominar els missatges polítics.

Les sessions del Parlament de Catalunya són cada cop amb més freqüència el marc per a difondre les idees de rebuig al migrant. Els diputats d’Aliança Popular i Vox les han incorporat amb tota naturalitat als seus discursos, sense miraments, amb falsedats i crides emocionals a la defensa d’un territori i d’uns costums que ens haurien de terroritzar si fem un ull a la història. En fan bandera, convençuts dels rèdits polítics que les enquestes certifiquen.

Podem pensar que són els únics moviments preocupants, però no és així. N’hi ha de més subtils, en els quals hi participen forces amb voluntat de govern com Junts i de manera esporàdica ajuntaments socialistes per limitar, per exemple, un dret que ningú no hauria de qüestionar com el de l’empadronament.

S’acosten les eleccions municipals i el que per alguns és insubordinació, no m’atreveixo a dir rebel·lia, que frega el possible delicte de prevaricació quan es neguen a complir la llei sobre repartiment de menors migrants per altres pot ser el full de ruta d’accions futures.

Si els anomenats rebels aconsegueixen el seu objectiu, amb les seves artimanyes avancen i contaminen la gestió pública costarà redreçar el camí. És un estil de fer política que, de moment, no sembla que tingui aturador.

Vistes les circumstàncies i la pocavergonya institucional que empeny als xenòfobs, mantenir amb fermesa els principis de la dignitat humana, especialment des de l’administració, no es pot reduir a una voluntariosa declaració rebuig. Amb això, no n’hi ha prou.

Jubilats, l’ase dels cops

Hauria d’estar prohibit jubilar-se. Una de les grans conquestes socials dels treballadors arrossega des de fa anys l’estigma de que jubilar-se i els diners per a pagar les pensions són un pou sense fons que conduirà al conjunt de la societat al desastre, a la fallida econòmica i a la pobresa, especialment de les generacions més joves.

Els jubilats no tenen bona fama, especialment ara que han començat a entrar en el sistema els ‘baby boomers’, la generació nascuda entre finals de la dècada dels 50 i els 70 del segle passat. Se’ls retreu, tot i haver treballat durant tota la seva vida laboral, haver cotitzat religiosament per mantenir el sistema sense poder dir res, més enllà de la simple protesta, que observessin com es buidava el Fons de reserva de la Seguridad social (la anomenada guardiola de les pensions) i sortien més de 60.000 milions d’euros de les seves contribucions per ajudar als bancs afectats per la crisi del totxo del 2008 sense que ningú assumeixi cap responsabilitat i de que amb el seu esforç econòmic fossin un pilar a l’hora de consolidar l’estat del benestar tal com el coneixem ara amb accés gratuït a l’educació i a la sanitat, que són uns insolidaris.

Aquesta és la creu que arrosseguen i que de manera insistent se’ls recorda cada cop que l’administració, estudis pagats per entitats privades i economistes que amb la capa d’un fals progressisme avalen les tesis ultra-liberals divulguen dades que auguren la fallida del sistema, treuen l’espantall de les retallades (eufemísticament titulades ‘propostes de viabilitat’) i en la punta d’aquest malefici posen xifres a la pensió mitjana a Espanya i a Catalunya.

No és estrany que amb aquesta conjunció astral molts, i sorprenent un gruix considerable de joves que es beneficien de les conquestes socials abans esmentades, s’uneixin al bombardeig i s’apuntin a les diatribes contra els jubilats, sense adonar-se que amb el seu posicionament són col·laboradors de les forces reaccionàries i temeràriament llencen pedres al propi terrat.

Aquesta, des d’un punt de vista dialèctic, és una batalla perduda i res no fa pensar que les circumstàncies canviïn.

El problema no és dels ‘baby boomers’, l’ase dels cops contra qui es dirigeixen els atacs, sinó que no hi ha interlocutors amb diferents punts de vista capaços d’arribar a acords que amb rigor, lleialtat i disposició per a plantejar solucions estables i en clau de futur facin possible consensuar els canvis necessaris per mantenir l’estat dels benestar i el sistema de pensions sense retrocessos i amb la mateixa cobertura d’ara.

Dir-ho així pot semblar una utopia o una mostra d’ingenuïtat, però no ho és. El dilema és optar per la llei de la selva i la insolidaritat, sinònim d’un campi qui pugui descarnat, o per un nou model de societat que asseguri a les noves generacions igualtat, cohesió i prosperitat.

No són plantejaments genèrics o inconcrets, formen part del combat que es lliura en aquests moments entre democràcia i autoritarisme i les pensions són una arma molt efectiva i de resultats concrets.

Farien bé aquelles forces que es diuen progressistes de no defugir el repte, evitant caure en l’error de fer propostes ancorades en un model de societat que ja no existeix o recorrent a la consigna, i que s’involucressin a fons i a cara descoberta en el debat real del nou model social del futur.

Fer-ho implica riscos i el resultat és incert però ara o mai és hora de parlar dels canvis que comporten els nous models de treball, de justícia distributiva, de com combatre l’individualisme social, de mecanismes d’integració, de promoure iniciatives per a resoldre necessitats tan urgents com la de l’habitatge, de què significa i de com s’implementa la representativitat, del paper que han de tenir les institucions i, en definitiva, de com crear els fonaments de la nova societat igualitària del segle XXI.

Dit en altres paraules, de recuperar l’esperança en lloc del pim pam pum que culpabilitza, entre d’altres, a jubilats i persones grans de ser causa de part dels mals que ens envolten.

Agost ja no és un mes tranquil

Cadascú concep el mesos d’estiu en funció de la particular experiència vital i personal, tendint a mitificar moments i experiències fixades en la memòria. Per uns el record és de quan eren nens a la platja amb els pares o delerosos de la protecció dels avis i per altres la plenitud estiuenca evoca la joventut fins que avançats els anys l’estiu es converteix en sinònim de relax i amb el temps en la suma de petites experiències amb els fills.

Juan Marsé planteja a ‘Las últimas tardes con Teresa’ una altra versió de l’estiu: la d’un noi de barri marginal i els intents per seduir a la jove benestant de la zona alta de Barcelona que no dubte al final en menystenir-lo. Sigui com sigui, tothom té la seva pròpia versió d’aquest període de l’any, amb un denominador comú: la percepció que el temps s’atura, que és una oportunitat per a trencar motlles i gaudir del que ens envolta.

Agost era, i ho dic conscientment en passat, el punt màxim d’aquesta ruptura mental. El temps s’alentia, les grans ciutats es buidaven i com si fos un èxode massiu a mons coneguts les hores transcorrien sense pressa.

Els mitjans de comunicació, quan les xarxes socials encara no ho havien envaït tot, creaven seccions especials amb un to festiu i molt diferent a les de la resta de l’any. Polítics i personatges del món de l’espectacle o de la moda es prestaven a que se’ls entrevistés i a deixar-se retratar per a que el plebeus alliberessin la seva fantasia, ni que fos per un moment, mentre buscaven qualsevol racó per a prendre la fresca. Una tradició, aquesta de prendre la fresca davant de casa, que s’ha perdut definitivament i que servia per socialitzar entre veïns en temps en que no hi havia aires condicionats ni concursos televisius en hores de màxima audiència.

Ara tot això ja no s’estila. Capten les fotos dels famosos a través d’Instagram, que són les que ells deliberadament pengen, i quant als polítics no hi ha rastre de cap imatge seva en posició d’esbarjo. Si algú s’ho proposés el titllarien de frívol, de desconsiderat i d’irrespectuós amb la ciutadania i segur que li acabaria pasant factura entre l’electorat.

S’imposa, per tant, la discreció, només trencada quan s’albira la possibilitat d’engegar el ventilador de la crítica per qualsevol motiu, feina que correspon al polític de guàrdia o al líder sense miraments, encara que es tracti de treure’n profit de situacions tan dramàtiques com els focs que destrueixen tot el que troben a Galícia, Castella i Lleó i Extremadura.

És curiós com en aquesta tècnica d’esgarrapar el que es pugui, les xarxes socials novament actuen com a dinamitzadores dels estats d’opinió, sense necessitat, sovint, de que el protagonista faci acte de presència, com si una frase redactada a X fos una nota registral a la que s’hagués de creure tant sí com sí.

En aquestes circumstàncies, amb l’afegit de les altes temperatures a causa del canvi climàtic, és difícil per no dir impossible que la ciutadania pugui baixar la guàrdia. El mes d’agost fa temps que ja no és un període d’alentiment, ni per sortir de la rutina i recuperar forces.

No cal ser vident ni estratega per deduir que quan finalitzi aquest mes d’agost tots acabem més crispats i aturdits de com el vam començar i aquesta és una responsabilitat que interpel·la a la classe política per atiar la flama de l’excitació permanent i mantenir a ple rendiment la màquina de despropòsits sense respecte als milers de persones que es juguen la vida per apagar els focs.

No m’estranya que cada dia hi hagi més veus que aconsellen desconnectar de les xarxes socials, aïllar-se del soroll infernal que pul·lula al nostre voltant, atesa la voluntat d’amargar la vida de qui s’obstina en convertir les vacances, qui les fa o d’aquells que les treballen, en un estadi més de la trinxadora de complicitats, d’il·lusió i de civisme en que s’ha convertit la vida pública al nostre país.

Matonisme desacomplexat

Fa uns dies vaig ser testimoni involuntari d’una discussió que demostra com ha crescut la insensibilitat i l’individualisme a la nostra societat. Feia un trajecte en un tren de rodalies i al seient de davant dues persones, vaig deduir que familiars, van iniciar una conversa sobre un problema domèstic en un pis que tenien arrendat. Aliens a les altres dues persones que seiem al davant, l’intercanvi de paraules va anar pujant de to per la impossibilitat de conciliar els arguments d’un i altre.

Mentre el primer defensava que s’havia d’actuar i activar recursos per a resoldre el problema que afectava al llogater del pis propietat seva, l’altre tirava pilotes fora, mirava d’escapolir-se de responsabilitats, aliè als inconvenients que, vaig intuir que es tractava d’una fuita d’aigua i la conseqüent taca d’humitat, afectava a la família d’inquilins que hi vivia. En el que va durar el trajecte les desavinencies van anar creixent, fins al punt d’arribar a la desqualificació personal, sense importar-los les altres persones que érem allà.

Si em refereixo a aquesta experiència, intranscendent des del punt de vista personal, és perquè la considero un bon exemple de com una manera d’entendre les relacions humanes, farcida de supèrbia, de llenguatge desacomplexat, d’individualisme ferotge, de manca d’empatia i que pretén transformar els incompliments en trumfos, està calant a la nostra societat.

Som el que veiem i no és estrany comportaments com el descrit, sobretot quan assumim amb resignació o indiferència, tot va per barris i estats d’opinió, que el primer ministre d’Israel, Benjamin Netanyahu, negui la realitat de la fam a Gaza o es venti de que la seva política per eliminar la població palestina que viu a la Franja no és un genocidi perquè “si volguéssim un genocidi l’hauríem fet en una tarda”.

No és estrany que hi hagi alumnes aplicats que veient com bufen els vents de la història es converteixen en exponents locals d’una manera d’actuar que fluctua entre el cinisme sense miraments i la maldat i que en lloc de censura rebin aplaudiments. És el cas d’Isabel Díaz Ayuso, Santiago Abascal, el mateix Feijóo o de Sílvia Orriols, tots ells reivindicats i aplaudits quan ataquen la immigració perquè a parer seu és el germen de l’inseguretat i destrueix els valors occidentals.

Ara que el govern de Pedro Sánchez ha iniciat la distribució per tot el territori espanyol d’un miler de menors no acompanyats que s’amunteguen en condicions insalubres i degradants a les Canàries, un pas que exigeix el propi Tribunal Suprem, aquests polítics locals i d’altres de menys renom tornaran a aixecar la veu torpedinant la iniciativa. Ja han anat preparant el terreny posant totes les traves possibles, insolència rere insolència, enardint als convençuts i tractant d’atreure a qui dubte, plasmant la doble moral de qui s’investeix amb la cuirassa de la defensa d’uns valors i al cap i a la fi practica el matonisme més descarnat amb els dèbils, aprofitant-se de posicions de privilegi i salvaguardant interessos propis encara que siguin de dubtosa procedència.

El pitjor és que aquesta actitud, que es defineix per una manca de regles i de respecte als més essencials valors democràtics, ja fa forat a la societat, impregna les converses més quotidianes, convertint en irrellevant el respecte entre persones. Si fins fa no res les trinxeres eren patrimoni particular, ara ocupen la plaça pública. Tant se val que s’exposin en un plató de televisió o des des del seient d’un tren de rodalies i que al seu davant hi ha dues persones que assisteixen callades a una disputa que passa de l’anècdota a una indesitjable categoria, mentre ells com a protagonistes gaudeixen amb la seva actitud fatxenda sense immutar-se.

Història d’un fracàs

Hi ha personatges que viuen atrapats en la seva pròpia èpica, que els costa desfer-se del fantasma que els tenalla, que voldrien fer una vida plàcida sense necessitat d’estar exposats al judici públic ni d’haver de retre permanentment comptes als seus seguidors, amb la necessitat de llençar-los de tant en tant espurnes d’esperança per mantenir viva una flama que hauria de seguir sense necessitat del ventall que vivifica la brasa.

Viure atrapat en aquesta necessitat quan en el teu cap hi habiten coses molt mundanes i les aspiracions particulars aspiren a volar soles sense necessitat de retre comptes als teus seguidors pot ser una cuirassa feixuga de suportar. Com no decebre a qui t’ha donat suport i et dona ànims en cada aparició pública? És just deixar orfes als qui han dipositat en aquell líder èpic tantes il·lusions i per no decebre’ls, com les emocions són volubles, haver de seguir arrossegant la llosa de la èpica?

En la literatura romàntica aquests tipus de personatges viuen enormes tribulacions, pateixen, sí pateixen, en la mesura que no poden dissociar el personatge que ells i d’altres han creat del que són realment. Una tribulació terrible per fugir de la pitjor acusació a la qual es poden veure sotmesos: la de traïdor.

No sé si Carles Puigdemont, ex-president de la Generalitat de Catalunya, encaixa en aquesta descripció ni si ell mateix viu amb confort la història que li ha tocat viure. Què fàcil és que a un l’encimbellin quan aquells que lloen les virtuts del personatge, desprès de qualsevol exercici de reconeixement, tornen tranquil·lament a casa seva amb la satisfacció de que han ajudat a mantenir una èpica tant fugissera com els fulls del calendari.

El 8 d’agost fa un any de l’elecció de Salvador Illa com a president de la Generalitat i un any de l’aparició fugaç de Carles Puigdemont a l’Arc de Triomf de Barcelona i és interessant veure com reflecteixen els mitjans de comunicació els dos fets: anàlisi i editorials en el cas del primer i silenci sobre el segon, només trencat per una missiva que el propi Puigdemont ha redactat com per justificar la seva presència.

La síntesi, més enllà de les crítiques raonades i justes de perquè a ell encara no se li ha aplicat la llei d’amnistia, destria un punt de melancolia, descriu la percepció de fracàs de qui, en definitiva, viu en solitud la travessia política, sense mostrar un estat d’ànim que seria incomprès pels seus seguidors, pendents sempre d’organitzar l’ultima arrossada popular en suport al líder.

Diu Puigdemont que amb aquella visita fugaç va complir la promesa de tornar a Catalunya i que si s’hagués deixat atrapar pels Mossos avui estaria a la presó pendent de judici. Poques vegades explicitar un raonament tan humà dignifica a una persona. I aquesta és la clau del missatge. És com dir a la ciutadania i als seus seguidors que l’èpica té un límit i que en el seu cas s’ha sobrepassat amb escreix. A ningú no se li escapa que Puigdemont tindrà un lloc a la història de Catalunya, bo o dolent en funció de qui s’ho miri. Però el personatge, la figura, el referent ja no dona més de sí i és d’insconscients que els seguidors l’obliguin a escriure missatges per mantenir viva la flama d’una èpica que avui per avui resumeix la historia d’un fracàs.

Arpilleres, denúncia i memòria

Durant la dictadura del general Augusto Pinochet a Xile grups de dones, mares i esposes de desapareguts, torturats i empresonats, es van organitzar en un moviment que es coneix com el de les arpilleres. Aprofitant una tècnica ancestral, la de cosir i brodar figures sobre una tela, teixien peces rectangulars on deixaven constància de la repressió incessant contra persones i moviments democràtics. I així, amb el seu treball de cosidores van anar construint el relat d’un dels moments més foscos del país, el del règim militar que va aixefar la democràcia des del 1973 al 1990.

Una exposició al Palau Robert de Barcelona i un excel·lent documental a la mateixa sala que recull les seves vivències recupera aquella experiència i permet, com si fos un diorama, recuperar amb peces perfectament ordenades i missatge clar tot el que va suposar la repressió de Pinochet, el cost en vides humanes, els mètodes de tortura, situar els principals centres de detenció, recordar l’exili de fins a 400.000 persones que van haver de sortir del país per a fugir de la repressió i descriure les tècniques que alimentaven el brutal mecanisme creat per destruir qualsevol espurna de llibertat. L’exposició amb el títol ‘Relats de dictadura’ es pot veure fins el 31 d’agost.

La necessitat de mantenir el record és essencial per a garantir el futur i sense un relat que ens acosti als fets és impossible construir la memòria democràtica. Impressiona la perseverança i el coratge d’aquelles dones, els treballs allà exposats i l’actualitat del seu missatge en uns moments en que el revisionisme històric s’expandeix no solament a Xile sinó entre nosaltres en una temptativa per esborrar com de maligna és des de l’àmbit personal una dictadura.

El pròxim 20 de novembre farà 50 anys de la mort del dictador Francisco Franco i amb aquest motiu el Govern espanyol, altres administracions públiques i entitats memorialistes han programat activitats, xerrades i exposicions que descriuen el que va significar el franquisme i posen en valor la democràcia. Sense anar massa lluny, a finals de juliol un grup de joves va fer parada a Barcelona com a part d’una ruta que ressegueix els camins de l’exili republicà per Navarra, Catalunya i el sud de França. És un altre pas de reparació històrica que cal valorar.

Qui els havia de dir a les dones que van iniciar en diferents poblacions de Xile el moviment de les arpilleres que el seu treball acabaria sent una peça essencial per a fixar en l’imaginari col·lectiu una de les etapes més fosques del seu país, per deixar constància del que va suposar aquella època ominosa, per enfortir el missatge de que res està perdut i que qualsevol acció, per insignificant que sembli, pot ser vital en la recuperació de la memòria històrica.

Per deixadesa, inconsciència o mandra massa sovint reduïm la història a una suma de relats poc útils per a resoldre les urgències actuals i que només interessa a uns quants erudits. I és cert, la història no resol fets com el genocidi de palestins a Gaza, ni serveix per a frenar l’ús de mètodes com el d’utilitzar la fam com a arma de guerra, però ens adverteix dels errors comesos. Serveix per a prendre consciència de tot el que pot passar si ens deixem arrossegar pels cants de sirena de qui aposta per l’amnèsia col·lectiva com una forma d’enfortir poder i privilegis. I en aquest camí l’extrema-dreta i els intel·lectuals dels revisionisme històric, avui per avui, marquen el pas amb decisió. Pel bé de tots, no hauríem de permetre que sortin amb la seva.