Etiqueta: menors

La síndica i el bon titular

No deixis mai que la realitat espatlli un bon titular. Es tracta d’una frase irónica que de tant en tant s’escolta en el món del periodisme i denuncia la temptació de forçar la màquina per atreure l’atenció al marge d’uns fets que justifiquin de manera explícita el titular o dissimulant aquelles dades que el poden desnaturalitzar.

Estic convençut que aquest matí quan els assessors de comunicació de la Síndica de Greuges de Catalunya s’han topat amb el ressò mediàtic de la roda de premsa de presentació de l’Informe anual sobre l’estat dels drets dels menors catalans hauran saltat d’alegria. En el maremàgnum de notícies que arriben a les redaccions i que obliguen als periodistes a una tria escrupolosa dels continguts han aconseguit colar un parell de titulars que fan patxoca: un que es rebaixi l’edat per a votar als 16 anys i l’altre que s’allargui l’escolarització obligatòria fins els 18.

Que ho digui la síndica no és una qüestió irrellevant o al menys així s’ha de tenir en compte per a qui valora la institució. El que passa és que en el cas d’allargar l’escolarització obligatòria als 18 anys s’hi amaguen paranys no gens menors que en l’exposició pública es deixen de banda i que dit amb contundència generen unes expectatives que no ajuden a resoldre les greus mancances dels sistema educatiu català que ara, desprès d’anys de desídia i de desinversió, de mirar-se el melic i de perdre el temps en iniciatives extemporànies, es volen corregir.

Diu la síndica i l’adjunta que vetlla pels drets de la infància que la proposta ajudarà a reduir l’absentisme escolar a Catalunya, que és del 13,7% molt per sobre del 9,5% de mitjana europea. Posa com exemple el que fan a Portugal (quina mania en emmirallar-se en els altres per tirar endavant) que ha reduït l’abandonament allargant l’escolarització obligatòria i per apuntalar la proposta farceix l’argumentari en conceptes com l’edatisme que, diu, també pateixen els menors (pobre gent gran ja els ha sortit un competidor) i els invisibilitza a ulls de l’administració o fent suggeriments com dotar-los de més autonomia i menys tutela parental en l’elecció de centre i que en el cas de sancions econòmiques el pagament no recaigui obligatòriament en els pares o tutors i es permeti substituir-les per alternatives educacionals.

Se’m fa difícil aventurar quin serà el recorregut d’aquestes propostes. Em temo que més enllà d’incentivar en determinats àmbits el debat sobre l’estat de l’educació a Catalunya, sobre el qual ja existeix una radiografia prou precisa dels punts febles i de les coses a resoldre, l’informe de la síndica no tindrà altre recorregut que el minut de glòria que proporciona un titular als mitjans de comunicació.

Ben mirat, es tracta d’una altra ocasió desaprofitada. No crec que la funció de la sindicatura de greuges sigui fer bons titulars, al contrari. Si hi ha abandonament escolar és perquè creix i s’enquista la pobresa, germen de totes les desigualtats en les diferents etapes educatives. Treballar amb l’administració per resoldre-les és la seva funció, des de la denúncia però també amb el rigor, l’escrupolositat i la discreció que requereix una problemàtica essencial pel futur de Catalunya com és l’educació de les futures generacions. Convé que la realitat prevalgui, encara que sigui reiterativa i en una època sotmesa al dictat de les emocions poc cridanera, abans de caure en la temptació del bon titular, efectista però de curta volada.

Rebel·lia o pocavergonya institucional

Mitjans de comunicació han qualificat de rebel·lia el posicionament d’algunes autonomies del PP i del company de viatge, el socialista Emilio García-Page, en contra de la decisió del Govern de Pedro Sánchez de repartir per diferents punts del territori espanyol 5.000 menors migrants que s’amunteguen en condicions infrahumanes a Canàries, Ceuta i Melilla.  No sé si rebel·lia és la paraula adequada, més aviat ho qualificaria d’insubordinació i de praxi racista disfressades de consideracions legals i econòmiques que amaguen, diguem-ho de manera clara, un rebuig al diferent, especialment quan és pobre i fuig de la misèria.

El PP ja fa temps que ha abraçat els plantejaments en contra dels immigrants, seguint l’estol que marca Trump als Estats Units, l’extrema dreta a Europa i de manera indigna Vox, que en la darrera invectiva contra el col·lectiu no ha dubtat en qualificar el vaixell ‘Open Arms’, que de forma altruista es dedica a socórrer i evitar que morin centenars de persones que s’arrisquen a creuar la Mediterrània des d’Àfrica a Europa, de ‘vaixell negrer’ i proposa confiscar-lo i enfonsar-lo, una acció pròpia de governs i polítics que actuen al marge de la democràcia.

Si l’acollida i la distribució de 5.000 menors és, a parer del PP, un acte d’autoritarisme, estem davant d’una mostra de cinisme descomunal que supera les fronteres de la dignitat humana. La punta de llança en contra de la distribució que encapçalen les comunitats de Madrid, Andalusia, Balears i Castella-La Manxa, aquesta amb govern socialista, hauria de ser un nou toc d’atenció sobre l’ús de la xenofòbia com a arma política per aconseguir el poder.

El debat sobre la migració i les polítiques que pretenen controlar el fenomen sobre la base de rebutjar i denigrar a les persones afectades s’estén com una taca d’oli i amenaça de contaminar la gestió i les decisions de les administracions públiques fins al més mínim detall. L’estratègia de terra cremada que practica el PP per arribar a La Moncloa i enderrocar el govern de Pedro Sánchez n’és una, la més clara i que exerceix indiscriminadament, però en àmbits més propers, com el de Catalunya, poc a poc aquesta estratègia comença a dominar els missatges polítics.

Les sessions del Parlament de Catalunya són cada cop amb més freqüència el marc per a difondre les idees de rebuig al migrant. Els diputats d’Aliança Popular i Vox les han incorporat amb tota naturalitat als seus discursos, sense miraments, amb falsedats i crides emocionals a la defensa d’un territori i d’uns costums que ens haurien de terroritzar si fem un ull a la història. En fan bandera, convençuts dels rèdits polítics que les enquestes certifiquen.

Podem pensar que són els únics moviments preocupants, però no és així. N’hi ha de més subtils, en els quals hi participen forces amb voluntat de govern com Junts i de manera esporàdica ajuntaments socialistes per  limitar, per exemple, un dret que ningú no hauria de qüestionar com el de l’empadronament.

S’acosten les eleccions municipals i el que per alguns és insubordinació, no m’atreveixo a dir rebel·lia, que frega el possible delicte de prevaricació quan es neguen a complir la llei sobre repartiment de menors migrants per altres pot ser el full de ruta d’accions futures.

Si els anomenats rebels aconsegueixen el seu objectiu, amb les seves artimanyes avancen i contaminen la gestió pública costarà redreçar el camí. És un estil de fer política que, de moment, no sembla que tingui aturador.

Vistes les circumstàncies i la pocavergonya institucional que empeny als xenòfobs, mantenir amb fermesa els principis de la dignitat humana, especialment des de l’administració, no es pot reduir a una voluntariosa declaració rebuig. Amb això, no n’hi ha prou.