Ceuta, i si parlem de supremacisme

El regal enverinat del Marroc permetent l’entrada de 80.000 persones per la frontera de Ceuta ha propiciat nous elements de tensió a les deteriorades relacions entre el Govern i la oposició. No es tracta de divergències polítiques sobre com abordar la greu crisi migratòria i de convivència a la ciutat sinó que, aprofitant el desgavell i la implementació de mesures per contenir un problema humanitari de primer nivell, comença a normalitzar-se en els discursos de PP i Vox el vocabulari barroer i perillós del supremacisme.

Em refereixo a expressions com ‘ni adults ni menors, hem de retornar-los tots’, ‘és un precedent pervers concedir drets a qui ha participat en una invasió il·legal’ com diu el president del PP o en el cas de Vox cridant a militaritzar la frontera i qualificant els fets com un ‘acte de guerra’ del que cal defensar-se.

El súmmum, per ara, és la picabaralla pel trasllat a la península de 500 nenes per a protegir-les i evitar que caiguin en mans de xarxes d’explotació infantil, aprofitant la situació de vulnerabilitat en la qual es troben.

El llistat de despropòsits llençats per dirigents polítics que possiblement d’aquí un any ocupin càrrecs de govern pot ser més extens, però és inútil recrear-s’hi. De la vergonya social que produeix aquest espectacle se’n diu supremacisme i s’alimenta de l’odi al diferent. Espanya, i Catalunya amb forces que fan servir el mateix llenguatge sense que de moment l’avali una realitat punyent que el recolzi com el cas ceutí, no se’n lliura d’aquest mal sobradament definit a escala global i amb referents que omplen minuts i minuts a les televisions i a les xarxes socials amb total impunitat.

Com que del que es tracta en el cas espanyol és d’erosionar tant com es pugui al govern de Pedro Sánchez, sense que això el lliuri d’haver de donar explicacions del perquè i de com ha actuat en el cas de Ceuta, més d’un pot pensar que en el moment que els socialistes passin a l’oposició s’imposarà la correcció i se silenciaran els despropòsits. Quin error. La fera que ha tastat sang mai deixa de provar-ho per segona vegada.

El supremacisme, l’odi al diferent, la voluntat de confinar en guetos les minories socials, l’interès per a tergiversar la història i adequar-la als interessos de la suposada raça superior, endurir les lleis sense tenir en compte els drets de les persones i militaritzar la societat i activar-la com agent actiu contra l’anomenat intrús no són fenòmens temporals, que passen d’un dia per altre, perduren en el temps. Són una constant, com veiem a Alemanya amb el rebrot de l’extrema dreta o a Israel que ha passat amb una facilitat escandalosa de poble agredit a agressor copiant les maneres dels seus botxins.

El que ens juguem a Espanya no és un canvi de govern o de majories, és una cosa pitjor: el retorn a la cara més perversa de l’autoritarisme, on la violència institucional s’imposa al diàleg, les normes deixen de ser garantia de drets, una part de la societat viu encaixonada en els seus privilegis i les lleis es fan en funció dels interessos del grup dominant.

És un error insistir en l’amenaça de PP i Vox, com un intent de que l’electorat amb conviccions demòcrates tanqui files i permeti assegurar un govern progressista. La pugna no va únicament d’escons sinó de conviccions, de llibertat enfront intrasigència, de dignitat en lloc de submissió, de respecte al diferent, de pluralisme davant els intents uniformitzadors.

Els mesos que vindran no seran fàcils. Ceuta no és un detall en el relat, és la síntesi del que pot venir a una escala més gran.

Rebel·lia o pocavergonya institucional

Mitjans de comunicació han qualificat de rebel·lia el posicionament d’algunes autonomies del PP i del company de viatge, el socialista Emilio García-Page, en contra de la decisió del Govern de Pedro Sánchez de repartir per diferents punts del territori espanyol 5.000 menors migrants que s’amunteguen en condicions infrahumanes a Canàries, Ceuta i Melilla.  No sé si rebel·lia és la paraula adequada, més aviat ho qualificaria d’insubordinació i de praxi racista disfressades de consideracions legals i econòmiques que amaguen, diguem-ho de manera clara, un rebuig al diferent, especialment quan és pobre i fuig de la misèria.

El PP ja fa temps que ha abraçat els plantejaments en contra dels immigrants, seguint l’estol que marca Trump als Estats Units, l’extrema dreta a Europa i de manera indigna Vox, que en la darrera invectiva contra el col·lectiu no ha dubtat en qualificar el vaixell ‘Open Arms’, que de forma altruista es dedica a socórrer i evitar que morin centenars de persones que s’arrisquen a creuar la Mediterrània des d’Àfrica a Europa, de ‘vaixell negrer’ i proposa confiscar-lo i enfonsar-lo, una acció pròpia de governs i polítics que actuen al marge de la democràcia.

Si l’acollida i la distribució de 5.000 menors és, a parer del PP, un acte d’autoritarisme, estem davant d’una mostra de cinisme descomunal que supera les fronteres de la dignitat humana. La punta de llança en contra de la distribució que encapçalen les comunitats de Madrid, Andalusia, Balears i Castella-La Manxa, aquesta amb govern socialista, hauria de ser un nou toc d’atenció sobre l’ús de la xenofòbia com a arma política per aconseguir el poder.

El debat sobre la migració i les polítiques que pretenen controlar el fenomen sobre la base de rebutjar i denigrar a les persones afectades s’estén com una taca d’oli i amenaça de contaminar la gestió i les decisions de les administracions públiques fins al més mínim detall. L’estratègia de terra cremada que practica el PP per arribar a La Moncloa i enderrocar el govern de Pedro Sánchez n’és una, la més clara i que exerceix indiscriminadament, però en àmbits més propers, com el de Catalunya, poc a poc aquesta estratègia comença a dominar els missatges polítics.

Les sessions del Parlament de Catalunya són cada cop amb més freqüència el marc per a difondre les idees de rebuig al migrant. Els diputats d’Aliança Popular i Vox les han incorporat amb tota naturalitat als seus discursos, sense miraments, amb falsedats i crides emocionals a la defensa d’un territori i d’uns costums que ens haurien de terroritzar si fem un ull a la història. En fan bandera, convençuts dels rèdits polítics que les enquestes certifiquen.

Podem pensar que són els únics moviments preocupants, però no és així. N’hi ha de més subtils, en els quals hi participen forces amb voluntat de govern com Junts i de manera esporàdica ajuntaments socialistes per  limitar, per exemple, un dret que ningú no hauria de qüestionar com el de l’empadronament.

S’acosten les eleccions municipals i el que per alguns és insubordinació, no m’atreveixo a dir rebel·lia, que frega el possible delicte de prevaricació quan es neguen a complir la llei sobre repartiment de menors migrants per altres pot ser el full de ruta d’accions futures.

Si els anomenats rebels aconsegueixen el seu objectiu, amb les seves artimanyes avancen i contaminen la gestió pública costarà redreçar el camí. És un estil de fer política que, de moment, no sembla que tingui aturador.

Vistes les circumstàncies i la pocavergonya institucional que empeny als xenòfobs, mantenir amb fermesa els principis de la dignitat humana, especialment des de l’administració, no es pot reduir a una voluntariosa declaració rebuig. Amb això, no n’hi ha prou.