Quan parlo de periodisme tot són males notícies. L’ofici, essencial per la bona salut de la democràcia, es bat en retirada, envoltat d’amenaces i sense intuir quina és la sortida que permeti recuperar els valors i la dignitat professional. És l’enyorança de temps passats que ens porta a cometre errors incomprensibles.
Un exemple és el darrer exemplar de ‘Capçalera’, la revista dels periodistes catalans, que per celebrar els 200 números (i que siguin molts més) ha remenat en el bagul dels records en un exercici de nostàlgia que, n’estic segur, farà pujar un graó més el pessimisme de la tropa periodística. Ve a dir, com qui no diu la cosa, nois pinten bastos, anem directes al precipici, si ja tens el títol a la mà i la sort t’empara busca l’aixopluc d’un gabinet de premsa on la teva tasca quedarà circumscrita al que eufemísticament se’n diu comunicació corporativa perquè si desestimes aquesta possibilitat per idealisme o perquè busques altres maneres de fer periodisme hi ha infinites possibilitats de treballar en precari (és la situació del 71% dels professionals) o de que formis part del 46% dels periodistes europeus amb dificultats per cobrir les necessitats familiars bàsiques i a més en el cas d’Espanya que la societat puntuï la teva feina per sota de la dels escombriaires. La publicació no menciona, per descuit, amnèsia o per no prendre mal, el cas dels periodistes que treballen en mitjans de comunicació públics, ben entès que són una categoria apart.
¿Però no ens deien que el periodista és aquell professional que explica històries reals, que treballa perquè suri la veritat, que ho fa amb rigor, honestedat i de manera contrastada, que contribueix a bastir una societat més transparent i democràtica i que amb la seva tasca perseverant, en ocasions jugant-se la vida i la integritat personal, construeix el mur contra la mentida i la desinformació? Doncs sembla que hi ha dubtes o, al menys, així es desprèn del darrer número, el de celebració, de ‘Capçalera’, òrgan del Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC).
Si he fet aquesta introducció és perquè els periodistes catalans comencen a escalfar motors de cara al 7è Congrés que se celebrarà el novembre a Barcelona amb el lema ‘Més necessaris que mai’ (els periodistes) i amb tres objectius clars: reivindicar la credibilitat del periodisme, posar en valor el paper social i encarar els grans reptes de futur com l’impacte de la intel·ligència artificial, la irrupció de nous formats i la sostenibilitat del model informatiu. Déu n’hi do la feina per tanta roba i tan poc sabó.
Com emplacen als del gremi a exposar idees i raonaments amb mirada crítica i constructiva m’apunto a aquesta darrera consideració.
Ens convé que el congrés surti bé i que sigui propositiu per visibilitzar que tot i les dificultats hi ha un col·legi professional disposat a buscar i a promoure propostes que demostrin als periodistes en actiu que no estan sols davant un món i uns entorns que treballen per a destruir l’essència de la professió i que ho proclami a una societat per la qual, diem, som tan necessaris. Tot al contrari d’una trobada de nostàlgics, que lamenten les ferides i descriuen el que és evident: el model de negoci no troba una sortida a la crisi i que observa com el desenvolupament de les noves tecnologies, especialment la intel·ligència artificial, si no s’acompanya de criteris ètics i transparents és el corrosiu que destruirà els pocs vestigis de professió que encara queden i la precaritzarà molt més.
Sense sortir de l’enfoc, el CPC ha de ser un agent actiu de canvi i generar complicitats i aquí, entre d’altres factors, hi ha les empreses i els empresaris. ¿Es pot parlar de precarietat sense avaluar els entorns socio-econòmics que les propicien ni asseure’s a la taula amb la part contrària per escoltar les seves reflexions i necessitats? ¿Seria un absurd que se’ls convidés al congrés per a debatre sense complexos ni apriorismes? ¿Estem convençuts que els periodistes som els únics damnificats d’una situació que se’ns escapa de les mans? Penso que no. Cal una resposta conjunta.
Sortir del congrés sense pena ni glòria no és la millor solució. Ara fa 40 anys es va crear el Col·legi de Periodistes de Catalunya i encara que l’antiga Associació de la Premsa ja havia fet la transició democràtica de les velles estructures periodístiques la seva creació va ser un revulsiu: codi deontològic, punt de referència davant el món polític, projecció internacional i assumpció de realitats emergents com la comunicació corporativa.
Al final hi ha dues opcions: o triar el camí d’un col·legi professional amb una mirada àmplia, inclusiva, aglutinadora, punt de reflexió dels diferents actors que integren el sector econòmic de la comunicació o seguir amb la posició contemplativa que veu com les parets del temple cauen de manera irreparable. Es tracta, en definitiva, de fixar prioritats, de treballar per aconseguir-les i de reinventar-se, en cas contrari cada dia que passa estem més a prop del funeral.