Arxius de Bloc -

Moltes gràcies per venir

Quan sense esperar apareixen moments capaços de vèncer el desànim cal mantenir-los vius el temps que calgui. Sobre tot, per què trenquen la monotonia de la imatge grisa, que tendeix a enfosquir la realitat i segresta els valors més valuosos de la condició humana. La certesa de que no tot està perdut, de que hi ha possibilitats de refer el camí i de sortir de l’embolic social que tracta d’imposar un relat monocromàtic allà on perdura la diversitat, té moments estel·lars especialment quan un artista amb projecció pública aixeca la veu i resumeix de manera efectista la opinió dels milions de persones que no es deixen arrossegar per l’odi i la xenofòbia contra el migrant.

Vivim envoltats per la diversitat i és aquesta la riquesa que ens permet avançar. I els artistes aixequen la veu, pronuncien la paraula ajustada, ‘moltes gràcies per venir’ afirma l’actriu Ángela Cervantes després de recollir el Premi Gaudí a la millor interpretació, i veiem i escoltem a Bruce Springsteen cantant ‘Streets of Minneapolis’ per denunciar la salvatge actuació de l’ICE, la guàrdia pretoriana de Trump, que actua amb criteris hitlerians i sense cap tipus de respecte a la dignitat de les persones siguin migrants o no i, finalment, la sensacional actuació de Bad Bunny diumenge a la final de la Super Bowl i uns dies abans al lliurament dels Grammy, fent bandera de la diversitat (‘no som salvatges, no som animals, no som aliens, som humans, som americans’), un al·legat contundent contra les polítiques anti-immigració i uniformitzadores de l’actual administració nord-americana que s’estenen com taca d’oli per tot el món.

La síntesi d’aquestes tres aportacions és que el silenci o la por a la crítica només ajuden al matonisme de qui es creu superior, de qui falca la bandera comuna no com un acte d’integració sinó per garantir els privilegis d’aquells que amb menyspreu s’autoproclamen ungits i es creuen per sobre del bé i del mal.

Si reflexiono sobre el posicionament de tres persones amb projecció pública, de tres artistes, és per què trobo a faltar la d’altres com ells. La cultura no té sentit si no es posa al servei de les persones, si no serveix per a trencar els murs que la fan hermètica i elitista. La cultura és compartir, és expressar idees, és risc, és anar a la contra quan els vents no bufen de cara, la cultura fonamenta l’esperit democràtic, serveix per lluitar contra la desigualtat, ha d’afavorir el diàleg i permet entendre la diferència.

Com no deixem d’estar immersos en cicles electorals, amb la participació de partits que col·loquen com a prioritat i fins i tot impulsen des del govern iniciatives polítiques contra els migrants, que controlen mitjans, que falsegen la realitat i a qui les elits econòmiques reben en camps de golf en convocatòries restringides i opaques, convé recuperar la paraula que és sinònim de democràcia i de llibertat.

Per un moment, les reflexions de tres artistes són un alè d’esperança, pregonant un mateix missatge, donant veu a qui se li nega, verbalitzant que res està perdut, que la llibertat i el respecte a la diferència és innegociable. Per un moment, la llum marca l’horitzó i deixa entreveure que d’aquesta situació també hi ha sortida.

Un mar de plàstic, un mar de misèria

La primera vegada que vaig veure els hivernacles que s’estenen des de Níjar a El Ejido a la província d’Almeria vaig tenir la sensació de que era al davant d’un món fictici. Em costava creure que sota aquelles estructures de ferro i plàstic tot fluís i fos amable, que el mar de plàstic que divisava des de l’autopista fos sinònim, com deien, d’eficiència agrícola, de sostenibilitat i encara més de respecte a la natura, en definitiva una mostra d’enginyeria que permetia posar a disposició del mercat productes d’horta, especialment tomàquets i cogombres, de bona qualitat i a preus assequibles pels consumidors de ciutat.

Poc a poc vaig descobrir que sota la carcassa dels hivernacles s’hi amagava una realitat diferent, que sí, l’horta funcionava a ple rendiment i per els propietaris, una gran part fons d’inversió europeus, es tractava d’un negoci lucratiu, però l’altra cara de la moneda és que l’èxit comercial es basava en ma d’obra barata, la majoria migrants procedents del Marroc i especialment subsaharians, molts d’ells sense permís de residència i obligats a treballar en condicions d’extrema precarietat, i en una sobreexplotació dels aqüífers com ho demostra la necessitat d’aprofundir fins a 400 metres la barrina que permet obtenir aigua dolça.

Com exemple d’una realitat distòpica tenia davant meu una doble imatge. D’una banda, la del món ideal del turisme i la bellesa paisatgística, amb la costa del cabo de Gata i la platja de Roquetas de Mar, i a poca distància l’inframón del capitalisme més descarnat on els drets dels treballadors cotitzen a la baixa, la misèria s’expandeix sense parar, l’habitatge és lluny d’unes condicions mínimes de dignitat i salubritat i els preus de l’hora treballada, quan el capatàs tria i ofereix feina, estan molt per sota del que fixa la llei.

El mar de plàstic d’Almeria és el símbol de l’explotació i la degradació laboral, apaivagada als ulls dels consumidors, molts de nosaltres, per un producte d’horta ben presentat i atractiu a la vista. Un producte que es distribueix en una petita part al mercat espanyol i que s’exporta fins el 70% a la Unió Europea i Gran Bretanya.

La descripció d’aquest submón, on el plàstic és el rei mentre redibuixa el paisatge i transforma en brutícia l’harmonia de la natura, on la voracitat de les explotacions no té límits i pugna per conquerir espai arrabassant-lo a terrenys urbans, poques vegades se’ns mostra de manera explícita. Qui no el veu i no té la possibilitat de quedar atrapat per una d’aquelles estranyes confabulacions del Google Maps que fa sortir el cotxe de la ruta principal i endinsa al conductor pels camins de la misèria, no n’és conscient de tot el que amaga sota les formes fantasioses dels hivernacles.

Diumenge passat, en una mostra del bon periodisme i que posa en valor el per què en aquests moments és més necessari que mai preservar la feina dels professionals que s’hi dediquen, el diari ‘Ara’ va publicar dos reportatges per descriure el que hi ha al darrera d’aquest model d’explotació agrícola. Albert Llimós va recollir testimonis impactants de professionals i voluntaris que ajuden als migrants, de en quines condicions laborals treballen i de com és el seu dia a dia a mig camí entre el tuguri que els serveix d’habitatge (‘La misèria que he vist als assentaments d’Almeria només l’havia vist a Calcuta’, afirma un dels testimonis), les anades i tornades en patinet elèctric i la desprotecció a la que se’ls sotmet sense garanties ni respecte a la llei.

Regularitzar per a dignificar és el que demanen molts d’ells. És un acte de justícia. Quan s’obri el període per a presentar la sol·licitud no sé si el capatàs els posarà les coses fàcils, està molt ben acostumat que les autoritats mirin cap a l’altra banda i d’això n’obté uns bons guanys.

I encara hi ha qui diu que el Govern de Pedro Sánchez impulsa la iniciativa ‘per què necessita de ciutadans pobres per viure de la pancarta i la subvenció’. La misèria moral d’alguns dirigents polítics no té límits.

Els immigrants segons García Albiol

Quina casualitat. Pràcticament a la mateixa hora que l’alcalde de Badalona, Xavier García Albiol, distribuïa per la xarxes socials un contundent missatge en contra de la proposta de regularització d’immigrants a Espanya, que promou el Govern de Pedro Sánchez amb l’aval de Podemos, poc més de 200 veïns es manifestaven al barri de Sant Roc de Badalona i tallaven l’autopista C-31 exigint més seguretat el barri i l’expulsió de la vintena de migrants que encara continuen sota el pont d’aquesta via on al seu moment es van refugiar una part del desallotjats de l’institut B9.

Hi hagi coincidència o no, el cert és que les dues peces, la de García Albiol i la dels veïns, encaixen perfectament i venen a donar la raó al missatge incendiari de l’alcalde badaloní que sense tallar-se, falsejant la realitat sobre l’origen majoritari de les persones que podran optar a la regularització i fent una interpretació esbiaixada de les condicions per acollir-se al procediment administratiu, posa en peu de guerra als veïns d’una ciutat que com d’altres de l’àrea metropolitana s’ha nodrit i ha prosperat gràcies a persones de diferent procedència.

D’això se’n diu demagògia, és un exemple de la manca de respecte als drets bàsics de les persones i la variant local quan es tracta de seguir les passes d’un aspirant a dictador com Donald Trump que es vanagloria d’incomplir la llei.

El cas de García Albiol no és únic. A la proposta també s’hi oposen Vox i el PP i ja veurem si en el futur ho fan de manera explícita algunes formacions independentistes catalanes amb l’argument de que mesures com aquesta erosionen l’estat del benestar i provoquen el reemplaçament social dels ‘veritables’ ciutadans de Catalunya.

Tenen mala memòria o una amnèsia deliberada alguns dels que ara aixequen la bandera del rebuig i no recorden o esborren del seu discurs que amb anterioritat a Espanya ja s’han fet sis regularitzacions, aquesta és la setena, i una d’elles la promoguda durant el mandat de José María Aznar a la qual es van acollir 524.621 persones.

A què ve ara esquinçar-se les vestidures, posar el crit al cel i qualificar de gentussa als migrants, com li agrada dir a l’edil badaloní, en funció del color de pell o de si tenen o no papers. Hi ha un interès en tots aquests discursos d’odi i xenòfobs: a través de la por i de la mentida deliberada esgarrapar vots d’aquí i d’allà al preu que sigui.

Tant s’hi val que entitats socials, empresaris i sindicats i la Conferència Episcopal Española hi estiguin a favor, que hi hagi un ampli suport a la societat demanant dignificar la situació d’unes persones que són necessàries per a sectors concrets de l’economia, que amb el seu treball ajuden al creixement del país i que una vegada regularitzats i amb l’aportació a les arques públiques i a la Seguretat Social contribueixen com la resta de ciutadans al benestar del conjunt de la població, que com en d’altres ocasions és fal·laç l’argument de que mesures així incentiven un efecte crida, la conclusió és que qui s’hi oposa segueix negant l’evidència, instrumentalitza les emocions i busca rèdits polítics sense escrúpols.

Amb la seva posició avalen la llei del més fort, antítesi de la més justa, abonen el terreny a l’explotació humana i laboral, donen cobertura a activitats empresarials que funcionen amb diners opacs, torpedinen la solidaritat i es converteixen en agents actius de la lluita de classes treballant per engrandir les diferències entre rics i pobres. Ells, és clar, afavorint la causa dels més poderosos.

Convé dir-ho, mesures com les de regularització ajuden a recuperar la confiança en un futur millor.

El dia més trist de l’any

No sé si és una casualitat o la confirmació de que el tercer dilluns de gener és el dia més trist de l’any però les circumstàncies en aquesta ocasió ajuden. El ‘Blue monday’ en anglès és una predicció recent que parteix d’una afirmació que el 2005 va fer el psicòleg Cliff Arnall en el marc d’una campanya publicitària promoguda per una agència de viatges.

Sense una base científica que ho sostingui, Cliff va justificar la conclusió dient que és just en aquesta data del calendari, al 2026 el 19 de gener, quan l’estat d’ànim dels ciutadans té unes constants més baixes i creix el pessimisme. Ho relacionava amb la climatologia de rigorós hivern i en el record, no sé si en aquest cas es pot utilitzar l’argument com a dada empírica, de les festes nadalenques.

Sigui com sigui i amb la febre per omplir el calendari de dies assenyalats, dilluns, dia 19, més d’un mitjà de comunicació se’n va fer ressò i els tertulians s’hi van agafar com una manera d’alleugerir el dramatisme de la jornada. Només em va faltar que a la cua d’un supermercat em trobés amb un amic, prou conegut en molts àmbits socials, per què certifiqués que alguna cosa estranya passa en el nostre entorn quan sense cap reflexió prèvia em deixés anar després de les salutacions de cortesia que el seu plantejament en aquest moment de la vida és no fer plans a més de 24 hores vista i demanar que el demà no sigui pitjor que l’avui.

Potser per les inclemències del temps, tants dies de pluja sense veure el sol influeixen en l’ànim de les persones, i per les notícies d’un cap de setmana tràgic impactats per l’accident ferroviari d’Adamuz, la por d’una invasió de Groenlàndia i de fets més domèstics i imprevisibles com la convalescència hospitalària per una infecció òssia del President de la Generalitat, el cert és que no vivim moments on es prodiguin les alegries.

Cada vegada són més aquells que entomen el futur sense esperança, que fan seva la dita castellana ‘virgencita que me quede como estoy’ i si han de fer plans quan l’economia els ho permet creuen els dits per no haver-los de modificar a causa d’imprevistos propis o externs.

Si al 2005 el psicòleg Cliff sense cap base científica i veient que la idea li podia servir per eixugar deutes domèstics va afirmar que el tercer dilluns de gener era el dia més trist de l’any amb més èmfasi ho diria ara. I ningú no faria broma, atès el llistat de males notícies que ens encerclen.

Hem entrat en un bucle on el desànim pel futur creix sense parar. Estem desconcertats i no veiem la llum al fons del túnel capaç de fonamentar un bri d’esperança. Quina és la proposta per ordenar tot aquest desgavell? Segur que hi ha una solució i en aquest cas una via de sortida: la de recuperar la confiança en nosaltres mateixos i en la voluntat indestructible per seguir avançant en la defensa i la implementació de valors i drets des de la proximitat, la cuirassa que ens preserva del desgavell extern que anul·la qualsevol espurna d’humanitat.

La història, com en d’altres moments, assenyala el camí i certifica quina és la millor alternativa a la d’aquells que justifiquen la força com a única raó possible o prediquen la llei de la selva en català si són d’aquí o en d’altres idiomes, que en això no són diferents per molt que s’hi entestin.

La revolta dels pagesos

Una vegada retirats els tractors de les dues vies catalanes que els pagesos bloquejaven en protesta per l’acord entre la Unió Europea i el Mercosur, la autopista AP-7 que connecta amb França i la C-16 que enllaça amb el Pirineu, els treballadors de manteniment s’han activat per a condicionar els trams afectats i permetre la circulació de vehicles.

Les imatges dels operaris sorprenen i si ningú digués que hores abans en aquell tram del vial hi havia hagut una protesta que es va allargar durant cinc dies ben bé es podria pensar que la retirada de la runa, més de cent camions de brossa a l’AP-7, la reparació de l’asfalt a la C-16 i recuperar la connexió a internet per la ruptura del cable de fibra òptica que ofereix servei a una part de la comarca del Berguedà, era més pròpia dels efectes d’una macro-festa improvisada que de la necessitat per fer-se escoltar d’un sector essencial de l’economia catalana per les amenaces d’un acord que fa perillar la seva viabilitat.

Hem normalitzat, aquí a Catalunya i també a Europa, que de tant en tant els pagesos treguin els tractors al carrer i tallin la circulació i fins i tot els barcelonins els van aplaudir ara fa un any quan amb els seus vehicles van entrar a la ciutat per oposar-se a l’excés de burocràcia que els obliga a dedicar hores i més hores a tasques complexes que els compliquen la feina a les seves explotacions.

Cada sector té uns mecanismes propis per a visibilitzar el dret a la protesta i en el cas dels pagesos portar els tractors a la carretera dificultant el trànsit és un argument de primer nivell. En qualsevol circumstància, els convocants de l’acte reivindicatiu o de la vaga sempre han de tenir clar que la incidència de la queixa entre la ciutadania mai pot trencar el mínim de complicitat i de suport de la població a una causa que d’entrada no els afecta directament.

En el cas dels pagesos, la salvaguarda d’uns drets que els garanteixin la subsistència i un model d’explotació que prima la qualitat i la proximitat del conreu no hauria de ser aliè a la resta de ciutadans, que se’n beneficiaran quan els productes de la pagesia catalana arribin al mercat. Tenen raó quan expressen temors pels efectes que al camp i en explotacions de bestiar pot provocar la signatura de l’acord del Mercosur, però la desmesura en la protesta té la capacitat d’anul·lar una reclamació justa quan les formes i una determinada manera d’expressar-la generen un rebuig difícil de revertir.

Bloquejar puntualment carreteres o impedir l’accés al port de Tarragona per obligar als responsables del govern de la Generalitat que s’asseguin a la taula i els ofereixin garanties de que vetllaran per què els nous productes que entrin al mercat català responguin al estàndards sanitaris que preveu la Unió Europea i que hi hagi una reparació en cas de competència deslleial és un mecanisme de pressió que no ha de sorprendre. El més cridaner d’aquesta protesta i que en el fons la desvirtua és la forma de presentar-la com si fos una festa a la qual tothom hi és cridat, fins el punt de muntar una discoteca a la concentració de Tarragona la nit de dissabte o de fer botifarrades populars i malmetre el mobiliari en altres punts del territori.

Hi ha una percepció de que la revolta pagesa, en les formes, el llenguatge i la manera d’autoorganitzar-se pot haver traspassat uns límits que fins fa poc eren una garantia de credibilitat. L’aparició a les xarxes socials de missatges de suport que identifiquen als pagesos com els nous patriotes catalans i afirmen que qui està contra els pagesos està contra Catalunya, confrontant la pagesia amb els habitants de les ciutats i abonant una fractura que no és real ni beneficiosa, més que oferir tranquil·litat causa alarma. La mateixa que sorgeix quan des de la manipulació o per interessos amagats algú s’apropia d’una causa digne fins a desvirtuar-la.

Brindem amb cervesa

La decisió dels directius de TV-3, o de 3Cat tant se val, fent que Miki Núñez i Laura Escanes celebressin la benvinguda de l’Any nou brindant amb cervesa i bevent a xarrup ha provocat una polèmica curiosa i fins a cert punt innecessària. Per uns, els seguidors de la tradició, rebre el 2026 sense cava és com fulminar un dels principis essencials de la idiosincràsia catalana, per a qui el cava, més enllà de classe i orígens, és sinònim de celebració i de festa gran i entre els que fan una anàlisi estrictament econòmica la posada en escena de TV-3 és un cop baix als productors, que pugnen per sobreviure en un mercat voluble i de gustos fugissers i lluiten per mantenir una quota de mercat suficient que asseguri la viabilitat del negoci.

És il·lustratiu, en aquest darrer apartat, seguir l’argumentari de les diferents associacions en què s’agrupen els cavistes i com un acte puntual, on els diners que ha posat sobre la taula Estrella Damm per promocionar la marca supera consideracions emotives i tradicionals, permet obtenir conclusions que fluctuen entre la descripció de les febleses del sector i una petició d’ajut al Govern per a reparar el dany a la imatge perpetrat, a parer seu, per la televisió pública catalana.

Ben mirat, la polèmica cenyida a l’estricte marc de la retransmissió no és més que una tempesta en un got d’aigua, absorbida per urgències informatives més transcendents, però que si s’analitza en un context més ampli es converteix en un nou exemple de la banalització, de l’infantilisme amb que tracten a l’audiència certs programes i mostra el desori general d’una cadena i d’una empresa que sembla haver renunciat a la funció de servei públic, parapetada en el sermoneig de les bones audiències i sense altra finalitat que la de guanyar temps davant una audiència fluctuant, diversa i que exigeix un cert nivell de risc en formats, innovacions i capacitat d’atracció de nous talents.

El mal de TV-3 i de Catalunya Ràdio, bucs insígnia de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, és que cadascú treballa pels seus propis interessos, defensant el seu espai i els privilegis de pertànyer a una casa ben condicionada que els protegeix de les inclemències externes. En aquestes circumstàncies arriscar és innecessari i apostar per nous talents i formats una feina feixuga de la qual val més allunyar-se.

No cal mirar al passat per trobar la solució sinó saber anticipar-se al futur i adaptar les capacitats i els recursos dels mitjans públics de la Generalitat en instruments essencials que converteixin aquesta potent plataforma mediàtica en referent de la gran majoria dels vuit milions de ciutadans que viuen a Catalunya. Transformar aquest potencial en excel·lència informativa, bona programació, continguts en català, per avançar en el disseny de nous formats i plataformes de distribució i ampliar el sostre d’audiència a sectors de població que no senten TV-3 i Catalunya Ràdio com a pròpies hauria de guiar el futur del projecte i la voluntat de servei públic.

El més preocupant de la programació de la Nit de Cap d’any a la televisió pública catalana no és el xarrup cerveser de Miki Núñez i Laura Escanes, que fins i tot podria interpretar-se com una provocació en una nit on manen les tradicions, sinó l’embolcall que acompanyava el conjunt de la programació: el refregit de dos programes que en síntesi representen el súmmum de l’infantilisme, la desconsideració i la riota a costa d’altres en el cas de l’APM i el succedani de crítica política farcit de tòpics i de mirades esbiaixades que projecta ‘Polònia’.

Aquesta és la mirada reduccionista en que s’ha convertit la voluntat de servei públic de la televisió i la ràdio catalanes, amb polèmiques banals com al seu moment hi va haver sobre la obligació que els presentadors dels telenotícies es traguessin la corbata amb la pretensió absurda d’atraure una audiència més jove. Postureig i poca cosa més, aquest és el signe que distingeix els mitjans públics de la Generalitat, tot per riure sense solta ni volta.

Badalona, indignitat, vergonya

La imatge de 200 veïns de Badalona concentrats diumenge davant la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat per impedir l’acollida de 15 persones desallotjades de l’institut B-9 que dormien a la intempèrie i obstaculitzant que un vehicle de la Creu Roja descarregués el material necessari per condicionar l’espai, fent crits racistes i vinculant immigració i delinqüència, és un exemple clar de la deriva intransigent que s’apodera de la ciutadania cada vegada que des de l’administració i alguns partits s’utilitza la por als migrants per obtenir beneficis polítics. Badalona és un exemple d’aquesta realitat com ho va ser en altre moment El Ejido, a Almería, i fora de les nostres fronteres la persecució a que els sotmet l’administració Trump als Estats Units.

Però el cas de Badalona ens interpel·la directament perquè la ciutat ens és familiar, coneixem la ideologia i el tarannà de l’alcalde Xavier García Albiol i pensem que, ara sí, hauríem de poder confiar, si l’administració municipal no hi arriba o com ara no és diligent en la seva feina, en institucions com el Govern de la Generalitat i la Síndica de Greuges de Catalunya encarregades de vetllar pels drets socials de la ciutadania sigui quin sigui el seu origen.

Penso que qualsevol expert amb un mínim coneixement de la realitat hagués previst la seqüència de fets que es desencadenarien després del desallotjament de l’institut B-9 de Badalona, quan no hi ha cap alternativa habitacional per les persones que de cop i volta es queden al carrer. Qui no té cap lloc on anar s’instal·la allà on pot a una plaça o sota el pont d’una autopista.

Càritas i Badalona acull, amb molta informació sobre la pobresa material que s’amaga a la ciutat i a d’altres de l’àrea metropolitana, van reaccionar des del primer moment deixant en evidència les mancances d’un sistema atrapat entre la hipocresia de l’alcalde Albiol i la por d’altres administracions a enfangar-se i trobar alternatives.

Aquí tenim el resultat quan hi ha persones sense saber on anar i la resposta és la d’institucions llençant-se els trastos pel cap amb un efímer argument competencial: concentracions de veïns irats que impedeixen entrar en una parròquia a 15 persones en situació d’extrema vulnerabilitat i que la Creu Roja faci la seva feina.

Podem dir que aquesta és la materialització dels discursos d’odi contra els migrants, doncs sí, encara que entre ells hi ha qui té papers, està empadronat o treballa i rep un sou que no li arriba per pagar els cost d’una habitació.

Estupefactes contemplem el desori institucional. L’oportunisme de García Albiol, que es treu la careta de bon gestor per mostrar la imatge de la xenofòbia més descarnada presumint d’incomplir les seves responsabilitats; l’actitud timorata de la Conselleria de Drets socials, que fa un nou pas en el descrèdit d’una gestió que hauria de ser un referent en la defensa de les polítiques d’igualtat a Catalunya; i el silenci incomprensible de la Síndica de greuges, a qui el Parlament encomana la defensa dels drets de les persones que viuen a Catalunya.

Està clar que en aquest escenari guanya l’odi, la xenofòbia, la desigualtat, els espavilats que procuren per ells i creix el descrèdit de les institucions, pobres de nosaltres, aquelles que haurien de ser un mur en la garantia dels drets humans. No m’estranya que Vox pugi i que Aliança Catalana, atenta a qualsevol oportunitat, s’hagi apressat a dir la seva. Sort de la societat civil i les seves organitzacions que aixequen la bandera de la dignitat.

Qui protegeix els alcaldes

Joan Roig és alcalde d’Alcanar, una població de 10.000 habitants, capital de la comarca del Montsià que limita amb la província de Castelló. Roig, que de manera poc habitual va anunciar que deixava el càrrec en unes declaracions a ‘Salvados’, el programa dels diumenges de la cadena de televisió ‘La Sexta’, és convertirà en el primer alcalde de l’Estat espanyol que abandona les seves responsabilitats públiques a causa del canvi climàtic.

Alcanar ha estat notícia sovint per què els episodis d’intenses pluges que als darrers anys assolen la conca mediterrània han provocat importants destrosses d’habitatges i al càmping que hi ha prop de la platja. Una persona que no conegui l’orografia del territori pot pensar que és el mar enfurismat qui arrabassa les cases del litoral, però no és el cas d’aquesta població de les Terres de l’Ebre. El motiu és que per decisions urbanístiques irresponsables les construccions i el càmping obstrueixen el barranc del Llop per on baixen les aigües quan plou amb intensitat. És un problema que des de fa anys tothom coneix, parlo de les diferents administracions, sense posar fil a l’agulla fins ara que la Generalitat ha iniciat el procés d’expropiació dels habitatges que taponen la barrancada i preveu traslladar els veïns afectats a zones segures.

La rellevància de la decisió de Roig, que va accedir a l’alcaldia al 2018, ha hagut d’entomar una pandèmia i cinc inundacions, que cobra 31.000 euros per la dedicació completa com alcalde i que tot i els seus 42 anys cada vegada li costa més justificar a uns veïns que reclamen solucions la impotència per manca de recursos suficients, diu prou per motius personals i amb una frase que indueix a la reflexió: la política municipal, quan la normalitat és una concatenació de catàstrofes (previsibles i que requereixen de solucions dràstiques) és una trituradora humana. Quan deixi l’alcaldia Roig recuperarà la professió de docent.

Les declaracions de l’alcalde d’Alcanar no són una raresa ja què amb més o menys intensitat aquest és el sentiment d’altres com ell sobrepassats per unes necessitats que ofeguen les seves poblacions mentre esperen decisions, recursos materials i ajuts que no arriben i que permetrien resoldre necessitats de màxima urgència que afecten als seus veïns. Un exemple. Fa més d’un any de la catàstrofe de la dana a València i els ajuts estan arribant en comptagotes mentre preval la disputa política que demostra la baixa qualitat ètica i moral d’uns responsables institucionals aliens a les necessitats dels afectats, preocupats únicament per la seva supervivència política i que per sort tenen davant seu a la jutgessa de Catarroja que treballa per aclarir els fets i desemmascarar als còmplices de la mort de 227 persones.

Cada cop són més aquells que des de la política pensen que un país es construeix des dels municipis, que és en aquest marc institucional on la democràcia, la defensa de drets i la solució més efectiva a les necessitats de la ciutadania pren dimensions reals i abastables, que els ajuntaments no són una estructura administrativa subordinada a la Generalitat o a l’Administració central, que els seus alcaldes també són estat i els regidors tan dignes com els diputats del Parlament o les Corts i que opinen que la gasiveria per a reconèixer-los funcions essencials en la vida quotidiana demostra una visió reduccionista del compromís públic i facilita el germen de l’anti-política, l’eclosió de l’extrema dreta i els populismes autoritaris.

En el seguit de declaracions que ha fet Joan Roig justificant la seva decisió hi ha una frase colpidora: ‘L’alta política ja està desconnectada de les trinxeres’. La solitud d’un alcalde en estat pur.

Adéu a les cartes i els segells

Aquell interès per escriure cartes intueixo que arriba al final. La lenta decadència de la correspondència que servia per intercanviar notícies, recollir declaracions d’amor, relatar confidències, tancar tractes o comentar fets d’actualitat pot haver rebut l’estocada definitiva si s’estén a altres països la decisió del govern de Dinamarca de que l’empresa pública de servei postal, PostNord, deixi de repartir cartes a partir de l’1 de gener.

Ni cartes ni venda de segells, aquest és el pas definitiu que posa fi a 400 anys d’història i tanca una etapa que ha viscut temps esplendorosos i que l’auge de les noves tecnologies, la immediatesa del whatsapp i la pèrdua del valor de la paraula com a mecanisme transmissor d’idees i de sentiments o per a descriure fets han condemnat a mort.

El responsables de l’empresa fan aquest pas definitiu, que va començar fa mesos amb la retirada de les bústies als carres de les ciutats i dels pobles danesos, per què els números no els surten i no s’albira una mínima possibilitat de que les coses canviïn. Indiquen que si l’any 2000 van repartir 1.400 milions de cartes la xifra va caure als 200 milions al 2024. Ara orientaran la feina al repartiment de paquets, una activitat que es generalitza als països occidentals esperonada per la venda per internet i que amaga la cara més dura d’un capitalisme que desatén la sostenibilitat, se sosté amb la precarietat laboral i creix reduint drets laborals.

Amb la desaparició de l’hàbit d’escriure cartes les futures generacions es condemnen a perdre una gran part de la memòria històrica i un gènere literari que ofereix peces remarcables d’autors consagrats que ajuden a entendre la seva producció, el moment històric que vivien o desacords que plasmaven d’una manera civilitzada en cada una de les missives que s’intercanviaven.

Penso en la correspondència que durant 23 anys van mantenir Mercè Rodoreda i el seu editor Joan Sales i que són cabdals per entendre la transformació de la cultura catalana durant el franquisme o les missives que una vegada concedit el Premi Nobel de literatura al 1957 redacta l’escriptor Albert Camus al seu mestre Louis Germain per agrair-li que li inculqués l’interès per l’escriptura i el coneixement literari.

Reconec que escriure una carta o redactar un text no és un exercici fàcil, que requereix temps i que obliga a meditar cadascuna de les paraules. Escriure, encara que sigui amb un to contundent, s’avé malament amb la polarització de la nostra vida diària. Si de tant en tant sorgís un polític escriptor estic convençut que costaria més en arribar al punt en el que ens trobem, on l’arrogància, el matonisme, la manca de consideració amb l’adversari i la ignorància són una petjada habitual que incomoda als ciutadans i provoca que desconnectin de l’enfrontament.

A Dinamarca han fet els pas per què no els surten els comptes i darrera d’aquesta decisió, que s’adopta en clau econòmica, apareix el fantasma de la incultura. Ja no s’ensenya a redactar, a expressar oralment una idea, les presses obliguen a un llenguatge sincopat, empobrit i mancat de recursos.

Redactar, com quan s’està davant un full en blanc o la pantalla d’un ordinador, pressuposa estructurar el pensament, trobar la paraula adequada, fer un exercici de consició i entrenar el nostre cervell per què no caigui en l’apatia i es torni mandrós. O potser així ens volen amb l’argúcia de que som la generació més ben comunicada del món.

Passejant per la ciutat

Hi ha llibres que et concilien amb la vida. No sóc un lector metòdic, m’agrada espigolar i deixar-me temptar. Segueixo les recomanacions, especialment les d’aquells que tenen bagatge de bons prescriptors, poso distància als suggeriments de les grans editorials massa sovint més preocupades per les vendes que pel contingut i em deixo guiar per la intuïció quan el títol d’un llibre o un autor em criden l’atenció.

M’agraden les llibreries que exposen el catàleg de novetats i els suggeriments en una gran taula on l’aprenent de lector pot entretenir-se, tocar el format, llegir la ressenya i deixar-se seduir pel misteri que s’amaga a l’interior d’una coberta que actua com a carta de presentació sense altres pretensions.

Mancat de rigor acadèmic, obert a l’impacte de la narració, deixant-me seduir per mons reals o imaginaris les meves lectures configuren un garbuix d’impressions i d’experiències algunes de les quals em relliguen amb tot el que m’envolta, m’hi sento identificat o donen sentit a petites accions aparentment intranscendents.

Fa poc vaig descobrir a l’escriptor suïs en llengua alemanya Robert Walser a través d’un llibre de petit format titulat ‘El Paseo’ (editorial Siruela) /’La passejada’ (ed. Flaneur), que descriu des de quotidianitat d’una acció aparentment anodina com la de passejar les virtuts de l’art d’observar i la importància dels petits detalls per a descobrir la riquesa de les coses i de les persones que des de l’anonimat ens envolten. Passejar amb una actitud d’observador és tot el contrari de la xafarderia, que alimenta les baixes passions i empobreix les relacions humanes fins a desnaturalitzar-les.

Seguint el criteri de Walser sortir a passejar sense el neguit de la pressa es converteix en una lliçó magistral per a recuperar una identitat col·lectiva que les urgències i la necessitat de complir amb un horari desdibuixen. Al passejant no li falta esperit crític, però inclús en aquesta circumstància adversa sap treure’n profit per a deduir que allò que apareix com una dissonància forma part de la carcassa vital que ens envolta.

Havent llegit el llibre de Walser vaig tenir la necessitat de recuperar-lo diumenge després de recórrer una petita fira nadalenca al barri de Sant Ildefons de Cornellà, la meva ciutat. Al contrari d’altres fires, aquesta no tenia un interès comercial ni pretenia que qui hi anés deixés anar uns calerons endut per la febre consumista de les dates. Es tractava en diferents carpes de traslladar l’esperit de Nadal a través d’objectes, figures i dibuixos fets per nens amb les seves pròpies mans. Com no era una activitat extra-escolar estava oberta a tothom i les cues, amb els pares d’acompanyants, eren considerables. Sort que la música i les cançons d’artistes locals ajudava a fer agradable l’espera.

Estic segur que Walser de trobar-s’hi hagués tret infinitat de conclusions, recreant-se en els detalls i descobrint com l’art de crear una figureta o el petit objecte que serveix per a recordar una celebració uneix cultures, procedències i realitats diferents. La fira feia barri, el dignificava i ajudava a mostrar que la diversitat no és un obstacle per la convivència.

M’hagués agradat coincidir amb algun d’aquells que des de la tribuna d’oradors passen comptes amb enemics imaginaris, alliçonen o llencen propostes des de la superficialitat d’unes dades i que havent-se transformat en passejants circulen inadvertits amb la mirada atenta a allò que els envolta. M’hagués agradat, però penso que ara per ara és una il·lusió.