Ironia: ‘Figura retòrica que consisteix a dir alguna cosa amb una expressió o un to que indueix a entendre el contrari d’allò que aparentment és dit’. Així defineix la paraula ironia l’Institut d’Estudis Catalans. I jo afegiria que tenir sentir de la ironia forma part d’aquelles actituds que tendeixen a rebaixar dramatisme a les situacions tenses.
Ser irònic no significa menystenir al destinatari del missatge, ni tampoc és sinònim de provocació ni molt menys es pot identificar amb l’escarni que és una burla amb què algú tracta de cobrir de ridícul algú.
Amb la ironia cal anar en compte, ja que si et manca habilitat dialèctica o jugues malament amb les paraules pots acabar fent el ridícul. Amb tot, és recomanable. En definitiva, tenir com un tret característic la ironia, i els britànics diuen que en són mestres, suma més que resta.
No cal ser extremadament perspicaç per adonar-nos que en un món cada vegada més polaritzat la ironia hi té poc a fer, perquè massa sovint el destinatari o l’interlocutor la confon amb una grolleria. Mala peça al taler quan el llenguatge es redueix a frases curtes i unívoques, on predomina el sí i el no i on s’ha perdut l’hàbit de jugar amb les paraules.
Penso en la ironia cada vegada que llegeixo Salvador Pániker, tot i que em deixa garratibat el seu coneixement i la reflexió a l’entorn de la vida i la seva quotidianitat. Quina sort que ens quedin els seus dietaris, que permeten reflexionar sobre l’essència del què és viure.
I quina sort que, de tant en tant, en puguem extreure frases i descripcions memorables com aquesta: ‘La vida social se sustenta en el maquillaje y en el disimulo’, del llibre ‘Adiós a casi todo’. Pura ironia.
(il.lustració Gina Barrera)
Una
Hi torna a haver neguit. Neguit i por, que és el pitjor escenari per aquells a qui la vida situa en una posició de ‘match point’. Neguit, por i impotència quan albiren que a l’entorn d’un dret tan essencial com el de l’habitatge es crea una nova confrontació, en el que ells, les víctimes, tenen totes les de perdre.
Confesso que cada dia em costa més seguir l’actualitat a través dels mitjans de comunicació convencional. Aquesta actitud diària de comprar un o dos diaris en paper, les dificultats per trobar un quiosc i després resseguir el contingut s’ha acabat convertint en un exercici tan rutinari que té el perill que algun dia digui prou i posi punt i final a un costum que m’acompanya des de fa molts anys i que aquells que em coneixen han integrat com una part consubstancial de la meva manera de ser.
Als Estats Units s’ha disparat la venda de la novel·la de George Orwell ‘1984’. Ho confirmen els responsables d’Amazon, que han descobert com des de dissabte passat, un dia després de la pressa de possessió de Donald Trump, les comandes d’usuaris interessats en el llibre de l’autor anglès no paren de créixer.
Costa mobilitzar a la gent. Costa que exterioritzin la seva ràbia davant les injustícies. Molts han perdut l’esperança i no són conscients que són subjectes de drets, que tenen drets. I no em refereixo, únicament, als refugiats que moren de fred a les portes de casa nostra sinó a persones veïnes nostres que han perdut la seva capacitat per a reivindicar-los.
No tot són notícies negatives ni laments quan s’esporga la realitat. De tant en tant, descobrim projectes i iniciatives que ens reconnecten amb el món i ens fan saber que no tot està perdut. Hi ha esperança si hi ha imaginació i no posem límits a la paraula impossible.
Cada moment ha tingut la seva pròpia música, el repertori que la defineix. Ha passat amb els grans canvis socials. Les revolucions, d’un o altre signe, són un bon exemple de com la música, himnes i lletres, han acompanyat l’imaginari col.lectiu. La joventut també s’ha auto-afermat amb la música, intentant marcar territori respecte les generacions més grans, en una mostra clara de ruptura amb el passat.