El concepte post-veritat comença a fer estralls en el nostre dia a dia. En l’àmbit de la política és prou evident. En el de la sociologia, intentant discernir l’impacte de les emocions en la conformació de veritats absolutes i de comportaments electorals, sense èxit si ens fixem en les enquestes i els posteriors resultats electorals. I en el d’una determinada literatura, que s’expandeix principalment a través dels mitjans de comunicació i que deixa les preguntes i els dubtes a banda per a consagrar escenaris bidireccionals que es mouen entre l’eufòria i les consideracions més catastrofistes.
La post-veritat, paraula de l’any, que el diccionari Oxford defineix com el substantiu que descriu un procés en el qual a l’hora de conformar l’opinió pública les emocions i les creences personals passen per davant dels fets objectius, s’ha convertit en la clau per explicar les situacions més inversemblants o aquelles que necessitarien d’una anàlisi més profunda que la immediatesa per ser el primer desestima.
Estic convençut que d’aquí un temps el concepte perdrà l’aura màgica i es transformarà en una pura i simple referència del diccionari. No sé si succeirà el mateix en la vida quotidiana de seguir com ara.
A ningú no se li escapa que les noves tecnologies i plataformes digitals com facebook, twitter o similars, que permeten globalitzar missatges sense dedicar temps a certificar la veracitat, són un vehicle perfecte en la difusió de continguts de l’anomenada post-veritat. I, també, la connivència, penso que en la majoria de casos involuntària, d’una part rellevant del món de la comunicació, que en la expansió de la realitat emocional ha trobat un filó en forma d’audiències a través de profetes i tertulians disposats a convertir-se en hooligans de causes inversemblants però molt lucratives.
El periodisme i els periodistes observen amb perplexitat aquest fenomen, de moment amb poca autocrítica, això sí, i amb els nivells de credibilitat sota mínims. A ulls del ciutadà han deixat de ser la peça indispensable que garanteix la bona informació i, en conseqüència, enforteix la democràcia, exercint de mur de contenció a tan bocamoll escampat pel món.
Els especialistes i grans factòtums del món de la comunicació diuen que cal tornar a les essències del bon periodisme i recuperar l’esperit fundacional que dóna sentit a aquest ofici. Contrastar els fets, tractar-los amb rigor i honestedat, cuinar la informació a foc lent sense presses i no oferir-la fins que no estigui al punt. Però de què serveixen les essències si cada vegada costa més sortir al carrer i descriure la pura i simple realitat. En les històries que s’hi trobarien segur que hi ha el veritable contrapès a tanta mentida que es presenta com a post-veritat.
(il.lustració Gina Barrera)
Sovint la ficció és la manera més explícita de retratar la realitat. És el cas de la pel.lícula de Ken Loach ‘I Daniel Blake’, que descriu les peripècies d’un ciutadà anglès forçat a lluitar contra la burocràcia del sistema en el reconeixement d’una prestació per llarga malaltia. El que podria ser una descripció dramàtica d’esdeveniments es converteix en una imatge fidedigna de la perversitat d’un model que formalment garanteix al ciutadà l’ajut però a costa de convertir-lo en un simple número en el registre de sol.licitants i de transformar el procediment en una epopeia inabastable.
El Fòrum de síndics locals de Catalunya organitza a Girona, els dies 23, 24 i 25 de novembre, el Primer Congrés internacional de defensors locals. La cita no hauria de tenir major transcendència, a la vista de les convocatòries que es fan a diari, sinó fos perquè combina dos elements substancials que s’entrecreuen en el dia a dia de cadascun de nosaltres: drets i ciutat.
La primera vegada que m’ho van comentar vaig posar cara d’escèptic. Dies més tard, un perspicaç observador de la realitat i coneixedor del que es cou en l’àmbit social m’ho va corroborar. La dada no pot ser més preocupant. Entre les persones que estan en risc d’exclusió social comença a créixer el percentatge de ciutadans que han renunciat a lluitar per sortir de la situació en la que es troben. El perfil és el d’una persona resignada, que s’agafa com pot als ajuts que vénen l’administració o d’entitats socials, que es troba en aquesta situació des de fa més d’un any i que no troba la manera de sortir-se’n.
De tant en tant els mitjans de comunicació trenquen la grisor cromàtica dels continguts per explicar històries de persones, aparentment irrellevants, que amb la seva trajectòria fan una radiografia del que es cou a la vida real. Diumenge, 
La Fundació Arrels, l’entitat amb més prestigi de les que treballen per tornar a la societat als ‘sense sostre’, ha dedicat una jornada a debatre i a veure les possibilitats a Catalunya del Housing First, una iniciativa en la que ells ja hi aposten amb la creació de pisos tutelats per les persones que viuen al carrer i estan en vies de reinserció.
Entretinguts en el debat sobre la feminització del nomenclàtor urbà i en un afany, des d’àmbits diversos, per esmenar la plana a l’Institut d’Estudis Catalans estem confonen l’anècdota amb la substància.