Arxius de Salvador Illa -

Maricarmen i les conseqüències

Més que mirar al passat, on surfejen els retrets, la manca de voluntat i la inoperativitat d’una classe política incapaç d’assolir un compromís que faciliti l’accés de joves i de ciutadans amb recursos ajustats a un habitatge digne, convé mirar al futur. Veure què faran les administracions a partir d’ara i si aquesta voluntat de resoldre una qüestió crucial per una majoria de ciutadans té continuïtat o no. Aquests són els dos interrogants que s’hauran de discernir, una vegada feta la votació dels decrets sobre habitatge al Congrés dels diputats i que el govern català posi en marxa les mesures anunciades per a frenar desnonaments i garantir l’accés a l’habitacle de joves i majors de 40 anys.

La discussió de si les propostes són un pedaç, activades per un fet vergonyós com el desnonament de Maricarmen Abascal de 87 anys a Madrid, les protestes ciutadanes i la pressió de les acampades a la Puerta del Sol i a la plaça de Catalunya de Barcelona, és absurda, entre d’altres raons perquè resoldre el dèficit habitacional, oferir lloguers assequibles i permetre que els joves puguin accedir a un sostre des del qual vestir un projecte de vida requereix d’anys, de més d’una i de dues legislatures i transcendeix governs de dretes o d’esquerres.

De la mateixa manera, parapetar-se en posicions maximalistes és poc més que un brindis al sol, veient les dificultats per aprovar mesures i decrets que són ben bé de mínims quan estem davant d’una emergència social de primera categoria i no es preveu a curt termini un pacte d’estat d’ampli suport, que vinculi a les diferents administracions i permeti incrementar el parc públic d’habitatges socials a Espanya.

Per tant, cal valorar positivament que tant el govern espanyol i el català hagin mogut fitxa, impulsant canvis en els mecanismes que faciliten allargar lloguers sense perjudicar als petits propietaris, frenant desnonaments de persones vulnerables, establint línies de crèdit amb interessos reduïts per a joves o recuperant, en el cas de Catalunya, una disposició del Codi Civil català que permet que la Generalitat i particulars de més de 40 anys comparteixin la propietat d’un pis durant 50 anys, mentre intenten desactivar el frenesí especulatiu de fons voltors i gran propietaris que han convertit l’habitatge en un actiu financer i actuen sense escrúpols contra qui hi viu.

Tothom sap, sobre tot els amenaçats d’acabar vivint al carrer o aquells que no tenen altra alternativa que compartir pis en el millor dels casos, que la deixadesa d’anys, i aquí no es pot eximir a cap grup polític, i la inacció crònica han convertit l’accés a l’habitatge en un problema inabastable en què no hi caben fórmules magistrals.

De fet, en el contacte directe, els afectats mostren una dosi de sentit comú més gran que molts dels que apareixen als mitjans de comunicació, reclamen des de les tribunes solucions immediates o fan propostes miraculoses. La duresa de cada cas els fa ser realistes, sense que aquesta actitud pressuposi abandó de seguir lluitant per uns objectius que són legítims.

La pilota ara és en el terreny de joc de la classe política. D’alguna manera en les pròximes hores i en els pròxims dies tots quedaran retratats. Se’ls veurà el llautó en cas que vulguin girar pàgina i permetrà comprovar si el compromís i la bona disposició que alguns d’ells mostren, empesos per una opinió pública i un ampli sector de la societat que ha dit prou a tanta incompetència i manca de compromís, es fonamenta en conviccions fermes o reprodueixen el can-can dels escenaris més truculents.

En una anàlisi a curt termini, podem pensar que depèn de com els surti la jugada a uns i altres els hi van les eleccions, és possible. En qualsevol cas, si no s’encarrila un acord ferm i durador que garanteixi el dret a un habitatge digne perilla la bona salut de la nostra democràcia i la credibilitat de les institucions que ens representen a Espanya i a Catalunya, fins a quedar definitivament desdibuixada la línia que separa autoritarisme i demagògia d’aquella que delimiten els servidors públics que conceben la gestió política com la manera més útil de servir a la ciutadania.

El futur no és aquí

Possiblement per què se n’esperava molt i cadascú havia fet les seves pròpies càbales, el discurs del president de la Generalitat, Salvador Illa, dilluns a Barcelona, per a dibuixar el futur de Catalunya no va complir les expectatives.

No només d’esperança i de confiança viu la ciutadania, sinó que a la persona que ha de dirigir el destins de Catalunya, elegit per mandat democràtic, se li demanen concrecions, propostes efectives, una dosi d’autocrítica i una llista de prioritats suficientment àmplia per encabir aquells sectors de la societat que més ho necessiten. I com la gestió mai és mecànica ni impersonal, una quota suficient d’ideologia capaç d’identificar el rumb de la nau política.

Se li ha de reconèixer a Illa i al seu executiu que després de deu anys de l’ensulsiada del ‘procés’, sense la més mínima autocrítica per part dels seus impulsors, ha sabut asserenar els ànims, situar la gestió, ni que sigui nominalment, en el punt central de l’acció de govern, i evitar una ruptura social que els líders independentistes afavorien des de la irresponsabilitat.

La societat catalana avui té més recursos que fa uns anys per mantenir-se unida, però això no la fa impermeable a les temptatives internes i externes de les forces interessades en dividir i fracturar la societat. No cal posar-hi noms perquè tots sabem quines són les sigles amb què s’identifiquen i quins portamveus les impulsen. El perill és present i per això ideologia i gestió són un binomi necessari per enfrontar-s’hi amb possibilitats d‘èxit.

Illa va fer una intervenció pensada més en el present que en el futur i així ho corroboren els anuncis més rellevants que va fer, vinculats al món de l’educació i a l’impacte de l’IA al teixit empresarial i entre els treballadors a qui pot afectar. Ben pensats si es tracta de respondre a la immediatesa, però de poca entitat per a sustentar una proposta programàtica a anys vista per un país que, com ell mateix va dir, arribarà als nou milions d’habitants al 2050.

Gestió i ideologia, aquesta és la clau de volta per entomar el futur i la que determinarà els lideratges polítics amb disposició de continuïtat. Comparar la intervenció de dilluns amb la que va fer al 2024, poques setmanes abans de guanyar les eleccions autonòmiques, va ser el primer error. En aquell moment projectava un desig i ara s’ha de moure amb la crua realitat de qui incorpora a la seva motxilla dos anys de mandat, amb encerts, errors i mancances.

A la intervenció d’Illa li va faltar el punt d’autocrítica que evités un to triomfalista del tot irreal, quan la majoria de la societat sap que el futur i les urgències del dia a dia faran el camí complicat. Es fa difícil saber a qui es dirigia, si a l’audiència congregada a les Drassanes, al col·lectiu d’ensenyants partidaris d’allargar el conflicte al sector educatiu o al conjunt de la societat com era de suposar. Un segon error que no convé menystenir.

En la seva intervenció no es va parlar de desigualtat, de la quarta part de la població catalana que és pobre o viu en el límits de la pobresa, ni de la pagesia, un sector clau per evitar la desertització de la Catalunya interior, es va oblidar del paper essencial que juguen els ajuntaments en qüestions com la garantia de drets socials, suport a la convivència i en l’accés a l’habitatge i va confondre les inquietuds de la joventut catalana amb la dels joves del vídeo matusser que es va projectar abans de la seva intervenció, una joventut, la real, més rica, emprenedora, diversa i crítica que lluita pel seu futur, demana a la política solucions concretes i aspira a un paper protagonista a la societat.

I un tercer error, es va oblidar d’esmentar la reforma de l’administració, el primer punt en el decàleg de propostes del 2024, un pas impescindible per acostar, fer empàtiques i eficients les institucions entre aquells ciutadans que demanen el suport del poder civil com a garantia d’igualtat de drets.

Fa uns dies, l’alcalde de Nova York, Zohran Mandani, feia unes declaracions al diari ‘El País’ que s’encapçalaven amb aquesta frase: “La democràcia no serveix si la gent no pot cobrir les seves necessitats”. Pot semblar una obvietat, però resumeix en poques paraules l’orientació dels governants que miren pel conjunt de la societat i la d’aquells que només treballen pels interessos propis o els d’una minoria.

En la intervenció de Salvador Illa li va faltar aclarir què s’espera d’un polític socialdemòcrata per avançar cap a la Catalunya del futur.

Elits i escoles

Em pregunto a quina escola han estudiat els 700 alts càrrecs que formaran part del cos d’elit que la Generalitat vol crear per a millorar l’eficiència de l’administració catalana. Com si fos un flash és la pregunta immediata que se m’acudeix després que el govern de Salvador Illa aprovés dimarts l’avantprojecte de llei de la direcció pública de la Generalitat per a captar talent, millorar el funcionament administratiu, frenar les temptacions partidistes en el nomenament d’alts càrrecs, afavorir la meritocràcia, adequar els sous als resultats i sotmetre a aquesta elit funcionarial a rigoroses avaluacions per a determinar el compliment dels objectius que se’ls demanen.

Es pretén, per concretar, que en el club de seleccionats s’incloguin els nous directors i subdirectors generals i directius del sector públic institucional al capdavant d’organismes autònoms, consorcis i fundacions.

¿És aquesta l’alternativa que ha de resoldre les ineficiències d’una administració atrofiada per procediments antiquats, complexa, que desconeix la paraula coordinació, amb funcionaris desmotivats, que presenta tics corporativistes i atrapada per canvis de rumb permanent que impedeixen afrontar de manera estable el grans projectes de país? Ho dubto, per què del que es tracta no és crear un grup d’escollits capaços de resoldre tots aquests interrogants sinó promoure unes condicions globals que facin que els interrogants desapareguin.

Serà interessant seguir el debat parlamentari quan siguin els representants populars els encarregats de donar el vist i plau a la norma, de saber si el propòsit progressa adequadament o se’l sotmet al sedàs de la ‘real politik’, eufemisme que amaga en el cas nostre l’art del tothom content i que ningú prengui mal.

Quan el candidat Salvador Illa va presentar les 17 mesures que articularien el seu programa de govern, fa més de dos anys a les Drassanes de Barcelona, va situar la millora i la reforma de l’administració en el primer punt. Era un toc diferencial amb els governs anteriors i l’expressió més clara de l’agenda reformista i socialdemòcrata que proposava a la ciutadania. Es tractava de convertir l’engranatge administratiu, el que té l’obligació de garantir en els procediments el compliment de la llei, la igualtat i la dignitat entre les persones, en un dels principals actius del canvi. O dit en paraules planeres, l’encarregat de facilitar el dia a dia dels catalans.

No sembla que s’hagi avançat molt per aquesta via. Segurament, i és cert, perquè partíem d’un nivell de desatenció tan alt, perduts en somnis irreals i proclames fantasioses, que redreçar el rumb no era feina d’un dia. Però això no és excusa per renunciar a l’ambició ni per alentir o frenar l’agenda reformista que l’acte de les Drassanes prometia.

Cap on va Catalunya, seria la pregunta clau, ara que fa dos anys del canvi de govern. Es tracta del quid de la qüestió a la qual Illa hauria de respondre, quan ja totes les cartes estan sobre la taula i del diagnòstic s’ha passat a la fase de necessitat per resoldre les urgències diàries. Ningú, i menys una gran part de la ciutadania que afronta el futur amb un alt nivell de realisme, no espera miracles però sí un full de ruta clar que permeti saber cap on anem.

S’ho pregunten els afectats de rodalies, els pares amb fills a l’escola pública preocupats per les incerteses del pròxim curs, els joves a qui els costa independitzar-se per falta d’habitatge, la gent gran pendent dels retards en l’aplicació de la llei de dependència, els afectats per les llistes d’espera sanitària, els que busquen millorar en feines més qualificades i aquells a qui els preocupa que els intolerants arribin a les institucions per a doblegar les llibertats i els avenços socials.

Una flor no fa estiu i el projecte de llei de la direcció pública de la Generalitat s’ajusta a la sentència. Que surti ara amb tot l’enrenou i els problemes irresolts sona a extravagància quan del que es tracta és d’enfortir els fonaments de la casa, protegir i assegurar les parets mestres i acabar construint una teulada capaç d’aguantar les inclemències dels temps, no al revés.

Qui coneix el president Illa

Quan hi ha tant per remenar i triar és difícil un moment de tranquil·litat. El cert és que els missatges no poden ser més descoratjadors. Em connecto a les xarxes i comencen a saltar les alarmes. Les borses cauen, els atacs a l’Iran i al Líban ja no són una campanya de quatre dies, com anunciaven els dos piròmans Trump i Netanyahu, sinó que segueix escalant amb violència i sense aturador. La percepció és que d’aquesta en sortirem més pobres, creixeran les desigualtats i sotmetrem a una tensió extrema unes institucions creades per dialogar i facilitar els acords fins a convertir-les en simples decorats de cartró pedra.

Hi ha qui es consola. A França, en unes eleccions municipals molt disputades, l’esquerra i les forces progressistes aguanten l’envestida de l’extrema dreta, sobretot a les ciutats més emblemàtiques, i en clau local les previsions turístiques per Setmana Santa són positives amb un increment de reserves de ciutadans estrangers que veuen Espanya com una opció refugi entre tantes incerteses provocades pel conflicte bèl·lic al Pròxim Orient.

Podríem dir que estem en una giragonsa, de les moltes, en que s’ha convertit el ‘dragon khan’ de la política internacional amb ramificacions casolanes. Fins i tot sembla que els idus reaccionaris hagin volgut afegir una nota grotesca amb la decisió de Trump de col·locar als jardins de la Casablanca una estàtua de Colom, símbol de la colonització espanyola a Amèrica Llatina, un fet que farà feliç a Isabel Díaz-Ayuso, que cada dia dona un pas més per a convertir-se en la caricatura castissa i perversa de la Marianne però de les forces ultra-reaccionàries espanyoles que han posat el crit al cel per què Felip VI ha reconegut públicament que potser en aquella croada evangelitzadora, així la qualificaven durant el franquisme, hi va haver moments de violència injustificada, massa sang i destrucció innecessària per robar i obtenir sense escrúpols gran beneficis en nom de Déu.

I enmig d’aquesta conjunció maligna i de qui no li importa reescriure la història ha sorgit una notícia que bascula entre el riure i el plorar. Als responsables de l’emissora Flaixbac se’ls va acudir preguntar a joves de secundària catalans que assistien al Saló de l’Ensenyament a Barcelona si sabien o podien dir quin és el nom del president de la Generalitat. Si alguna ment recargolada hagués ideat una manera de deixar en evidència l’adversari polític no li hagués sortir tan bé. Cap ho va encertar, ni per aproximació, fins al punt que un d’ells va dir convençut el nom de Salvador Dalí, una confusió que diu molt de com està el sistema educatiu al nostre país.

Aquesta incursió demoscòpica m’ha fet pensar què li passa a Catalunya quan entre els més joves, activistes de les xarxes socials i tots quan se’ls pregunta preocupats pel seu futur, no saben qui hi ha al capdavant del govern que vetlla per l’educació, l’accés a l’habitatge, la seva salut i la dels seus progenitors i la mobilitat, per citar realitats prou conegudes, ni que sigui per llençar contra el president de la Generalitat la crítica més ferotge i convertir-lo en l’ase dels cops de la seva protesta.

No m’estranya la perplexitat d’Illa en veure les imatges i avançar amb cara de circumstàncies que això no pot ser i s’ha de corregir. A mi m’ha indignat el desconeixement, no tant per com afecta a la imatge del Govern català sinó per què és un símptoma d’ignorància i desinterès, l’adob necessari per què circulin les idees que vesteixen l’onada totalitària que avança imparable.

El Govern català necessita millorar la comunicació i en la selva de notícies en la que ens movem, quan hi ha un ús sense miraments de la retòrica impostada i buida de contingut per part dels dits socis del govern i circulen infinitat de falsedats creuades fora bo que plantés cara a la realitat i forcés al màxim el seu lideratge i la gestió.

Als joves sí que els interessa la política, i si no per què Vox és on pesca seguidors amb més facilitat, qui la dirigeix i com es prenen les decisions. Desconfien, com la resta de la societat, d’aquells que opten per les mitges veritats o fomenten enfrontaments constants i estèrils. Aprecien les opcions que els diuen les coses tal com són i ho fan amb un llenguatge entenedor, clar i concís. Els retreu la crida a la prudència quan amaga dubtes i debilitats i desconnecten davant l’excés de tacticisme, artifici de líders poc sòlids, mentre valoren el compromís i el coratge, dues virtuts que recompensen.

El Govern del canvi ha de fer honor a la paraula que el defineix per dissipar la ignorància dels votants més joves, els destinataris de gran part de les seves polítiques.

La Catalunya del futur

La pregunta encara que sembli recurrent no ho és. Es pot parlar el futur quan el 34,7% de la població menor de 18 anys està en risc de pobresa o pateix exclusió social i a Barcelona, la capital de Catalunya, la xifra arriba al 40% d’aquesta franja de població? Podem parlar de cohesió social amb aquests nivells de desigualtat? Quin futur els espera a les noves generacions i com reaccionaran des d’un punt de vista polític i social si les seves perspectives de vida els aboquen a viure en una pobresa perpetua de la qual és difícil sortir?

Tot i que no és la primera vegada i ni serà l’última que aquestes preguntes es posen sobre la taula, la urgència de respostes és cada cop més necessari. Interpel·len a la societat en general, però sobre tot es projecten als dirigents polítics encarregats de plantejar solucions efectives que ajudin a capgirar un percentatge inassumible i escandalós es miri com es miri.

Potser perquè s’acosta el debat anual de política general al Parlament de Catalunya, el primer real del govern de Salvador Illa al capdavant de la Generalitat, i que entre els objectius programàtics de l’executiu català hi ha el foment de la convivència i la reducció de la desigualtat, apareixen als darrers dies propostes impulsades des del departament de Drets socials per abordar aquesta anomalia.

Una d’elles, redactada pel comitè d’experts per la transformació i la innovació social (Cetis), aposta per diferents tipus d’ajuts destinats a les famílies dels menors econòmicament vulnerables, entre els quals, el més cridaner, és una percepció universal en els primers anys de vida de l’infant. Com és el més llampant domina els titulars dels mitjans de comunicació però en la pràctica no passa d’un brindis al sol, ja que, de moment, no hi ha recursos per a fer-lo efectiu ni està clar que l’administració tal com està configurada estigui en condicions d’assumir-ne la gestió.

Només amb aquestes dues consideracions ja queda clar que Drets socials fa un exercici de voluntarisme insuficient per la magnitud de la tasca i exposa la seva solitud en un govern que ara per ara sembla més interessat en acontentar, de moment amb poc èxit, als socis i adversaris polítics que en definir de manera clara i entenedora el projecte polític i el model de societat que vol impulsar pels pròxims anys a Catalunya.

Transcorregut més d’un any des que els socialistes van arribar a la Generalitat, el més preocupant, tal com mostren les enquestes quan es pregunta a la ciutadania que valori l’acció de l’executiu, és que no hi ha una percepció majoritaria de canvi en allò que l’afecta en el dia a dia a banda de bones intencions i de diagnòstics precisos sense continuïtat.

Si no fos perquè seria massa escruixidor i injust podríem dir que la pobresa existeix, amb una afectació directa en la franja d’edat del 0 i 18 anys, però que tot i l’emergència social amb què definim la situació no sembla que hi hagi una estratègia clara de què fer ni de com actuar.

Es fan pedaços, hi ha desconnexió entre departaments, un excés de burocràcia i complexitat administrativa que es vol reduir amb intel·ligència artificial no se sap a partir de quan i al final el ciutadà desconnecta i assumeix que no li queda altra opció que resignar-se. La conseqüència és que poc a poc es dilueix l’esperança del canvi, un mal negoci que convindria redreçar.

Hi som a temps i la primera oportunitat és la del debat parlamentari a primers d’octubre. No pot ser que l’agenda política la marqui l’oposició, per molt necessària que sigui en l’actual correlació de forces parlamentàries. Cal sortir dels plantejaments defensius i exposar de manera clara i entenedora què està disposat a fer el Govern, en el seu conjunt, per redreçar anys d’inoperància i de conflictivitat emocional instigada de manera irresponsable. Cal recuperar el millor de la gestió política per a dignificar la vida dels ciutadans. Cal començar a posar les bases de la Catalunya del futur.

El català, del paper al carrer

El president de la Generalitat, Salvador Illa, va ser clar dimarts al presentar el Pla Nacional per Llengua i dir que de res serviran el compromisos i les mesures que conté el document si no es passa ‘del paper al carrer’. En altres paraules, l’èxit del pla per extendre l’ús de la llengua catalana ha de saber unir a les bones intencions i recursos per finançar les diferents propostes una actitud i major disposició dels ciutadans per parlar català de forma habitual i en tots els àmbits de la vida diària. Són dos elements indisociables.

Aquesta és la clau de volta del pla, més enllà de que en un afany descriptiu i mediàtic s’hagi col·locat l’aspiració de fer créixer el número de catalano-parlants en 600.000 persones fins el 2030.

Però bé, ja tenim pla, amb absències interessades per tacticismes polítics com les de Junts i la CUP i per descomptat les de qui han convertit l’ensenyament del català a l’escola (PP i Vox) en un instrument de bel·ligerància política de primer nivell.

Ben mirat i amb aquestes absències no es pot parlar de bon començament, tot i la bona voluntat de projectar unitat i determinació com reflectia la fotografia amb cara de satisfacció dels assistents a la signatura en el marc simbòlic del claustre de l’Institut d’Estudis Catalans. Molt diferent a la que un dia abans , sense tanta pompa, representació partidista i cívica fora del president Illa, la consellera de Drets socials, Mònica Martínez Bravo, i algunes entitats del tercer sector, es va fer a la seu de la Fundació Maria Raventós al barri de Gràcia de Barcelona en la presentació del pla dotat amb 700 milions d’euros per mirar de revertir la pobresa infantil i el risc d’exclusió de 450.000 menors catalans, el 35% del més joves de 16 anys.

Ara que tant es parla del llibre ‘Els altres catalans’, de Francesc Candel, convé recordar com el sentit de pertinença, de respecte, de millora i d’integració van ser peces essencials per què Catalunya mantingués les senyes d’identitat i la seva llengua, el català, a la dècada del 60 i dels 70 del segle passat quan encara cuejava el franquisme. De fet, aquell esforç de determinació i d’empatia amb els nous catalans va evitar una fractura social i la Llei de normalització lingüística del 1983, especialment aplicada a l’escola, n’és el millor exemple. El català pels nouvinguts era una llengua amable, que ajudava a eliminar diferències i no era excloent, que entrava des del convenciment, que era considerada un patrimoni comú, que en cap cas s’imposava i que per la gran majoria de catalans era una eina més de progrés i de prosperitat.

Amb aquesta base, l’ús social de la llengua hagués hagut d’avançar i no ha estat així. Què és el que ha fallat perquè només sigui llengua de parla habitual entre el 32,6% de la població, una xifra que baixa encara més entre els joves, plenament escolaritzats uns i altres en català gràcies a la normalització i la immersió lingüística?

Aquesta és la pregunta essencial a la qual el pla passa de puntetes. Busquem massa sovint elements exteriors, convertim la immigració en part essencial del problema, intentant dissimular que aquest argument és una manera d’acostar-se a posicions d’extrema-dreta que ens haurien de fer caure la cara de vergonya, parlem de l’impacte de les noves tecnologies i atribuïm el baix ús del català a enemics exteriors identificats amb l’Estat espanyol, que certament no posa les coses fàcils.

I per part nostra, on hem fallat per què el català hagi perdut empatia, no es vegi com el punt de trobada comú i passi com la llengua d’una part de la població oblidant massa sovint que els altres, com deia Candel, també són catalans?

És una herència del nacionalisme o del ‘procés’ independentista? Que cadascú hi posi la resposta. El que està clar és que sense desfer aquest nus interior difícilment hi haurà una solució. La necessitat de passar del paper al carrer també depèn de nosaltres i de governs i entitats que sense caure en el maximalisme i la retòrica emocional acompanyin en el camí. Defensar una llengua sense promoure la igualtat empobreix la societat que la parla i culturalment és un fracàs.