Arxius de Salvador Illa -

Qui coneix el president Illa

Quan hi ha tant per remenar i triar és difícil un moment de tranquil·litat. El cert és que els missatges no poden ser més descoratjadors. Em connecto a les xarxes i comencen a saltar les alarmes. Les borses cauen, els atacs a l’Iran i al Líban ja no són una campanya de quatre dies, com anunciaven els dos piròmans Trump i Netanyahu, sinó que segueix escalant amb violència i sense aturador. La percepció és que d’aquesta en sortirem més pobres, creixeran les desigualtats i sotmetrem a una tensió extrema unes institucions creades per dialogar i facilitar els acords fins a convertir-les en simples decorats de cartró pedra.

Hi ha qui es consola. A França, en unes eleccions municipals molt disputades, l’esquerra i les forces progressistes aguanten l’envestida de l’extrema dreta, sobretot a les ciutats més emblemàtiques, i en clau local les previsions turístiques per Setmana Santa són positives amb un increment de reserves de ciutadans estrangers que veuen Espanya com una opció refugi entre tantes incerteses provocades pel conflicte bèl·lic al Pròxim Orient.

Podríem dir que estem en una giragonsa, de les moltes, en que s’ha convertit el ‘dragon khan’ de la política internacional amb ramificacions casolanes. Fins i tot sembla que els idus reaccionaris hagin volgut afegir una nota grotesca amb la decisió de Trump de col·locar als jardins de la Casablanca una estàtua de Colom, símbol de la colonització espanyola a Amèrica Llatina, un fet que farà feliç a Isabel Díaz-Ayuso, que cada dia dona un pas més per a convertir-se en la caricatura castissa i perversa de la Marianne però de les forces ultra-reaccionàries espanyoles que han posat el crit al cel per què Felip VI ha reconegut públicament que potser en aquella croada evangelitzadora, així la qualificaven durant el franquisme, hi va haver moments de violència injustificada, massa sang i destrucció innecessària per robar i obtenir sense escrúpols gran beneficis en nom de Déu.

I enmig d’aquesta conjunció maligna i de qui no li importa reescriure la història ha sorgit una notícia que bascula entre el riure i el plorar. Als responsables de l’emissora Flaixbac se’ls va acudir preguntar a joves de secundària catalans que assistien al Saló de l’Ensenyament a Barcelona si sabien o podien dir quin és el nom del president de la Generalitat. Si alguna ment recargolada hagués ideat una manera de deixar en evidència l’adversari polític no li hagués sortir tan bé. Cap ho va encertar, ni per aproximació, fins al punt que un d’ells va dir convençut el nom de Salvador Dalí, una confusió que diu molt de com està el sistema educatiu al nostre país.

Aquesta incursió demoscòpica m’ha fet pensar què li passa a Catalunya quan entre els més joves, activistes de les xarxes socials i tots quan se’ls pregunta preocupats pel seu futur, no saben qui hi ha al capdavant del govern que vetlla per l’educació, l’accés a l’habitatge, la seva salut i la dels seus progenitors i la mobilitat, per citar realitats prou conegudes, ni que sigui per llençar contra el president de la Generalitat la crítica més ferotge i convertir-lo en l’ase dels cops de la seva protesta.

No m’estranya la perplexitat d’Illa en veure les imatges i avançar amb cara de circumstàncies que això no pot ser i s’ha de corregir. A mi m’ha indignat el desconeixement, no tant per com afecta a la imatge del Govern català sinó per què és un símptoma d’ignorància i desinterès, l’adob necessari per què circulin les idees que vesteixen l’onada totalitària que avança imparable.

El Govern català necessita millorar la comunicació i en la selva de notícies en la que ens movem, quan hi ha un ús sense miraments de la retòrica impostada i buida de contingut per part dels dits socis del govern i circulen infinitat de falsedats creuades fora bo que plantés cara a la realitat i forcés al màxim el seu lideratge i la gestió.

Als joves sí que els interessa la política, i si no per què Vox és on pesca seguidors amb més facilitat, qui la dirigeix i com es prenen les decisions. Desconfien, com la resta de la societat, d’aquells que opten per les mitges veritats o fomenten enfrontaments constants i estèrils. Aprecien les opcions que els diuen les coses tal com són i ho fan amb un llenguatge entenedor, clar i concís. Els retreu la crida a la prudència quan amaga dubtes i debilitats i desconnecten davant l’excés de tacticisme, artifici de líders poc sòlids, mentre valoren el compromís i el coratge, dues virtuts que recompensen.

El Govern del canvi ha de fer honor a la paraula que el defineix per dissipar la ignorància dels votants més joves, els destinataris de gran part de les seves polítiques.

La Catalunya del futur

La pregunta encara que sembli recurrent no ho és. Es pot parlar el futur quan el 34,7% de la població menor de 18 anys està en risc de pobresa o pateix exclusió social i a Barcelona, la capital de Catalunya, la xifra arriba al 40% d’aquesta franja de població? Podem parlar de cohesió social amb aquests nivells de desigualtat? Quin futur els espera a les noves generacions i com reaccionaran des d’un punt de vista polític i social si les seves perspectives de vida els aboquen a viure en una pobresa perpetua de la qual és difícil sortir?

Tot i que no és la primera vegada i ni serà l’última que aquestes preguntes es posen sobre la taula, la urgència de respostes és cada cop més necessari. Interpel·len a la societat en general, però sobre tot es projecten als dirigents polítics encarregats de plantejar solucions efectives que ajudin a capgirar un percentatge inassumible i escandalós es miri com es miri.

Potser perquè s’acosta el debat anual de política general al Parlament de Catalunya, el primer real del govern de Salvador Illa al capdavant de la Generalitat, i que entre els objectius programàtics de l’executiu català hi ha el foment de la convivència i la reducció de la desigualtat, apareixen als darrers dies propostes impulsades des del departament de Drets socials per abordar aquesta anomalia.

Una d’elles, redactada pel comitè d’experts per la transformació i la innovació social (Cetis), aposta per diferents tipus d’ajuts destinats a les famílies dels menors econòmicament vulnerables, entre els quals, el més cridaner, és una percepció universal en els primers anys de vida de l’infant. Com és el més llampant domina els titulars dels mitjans de comunicació però en la pràctica no passa d’un brindis al sol, ja que, de moment, no hi ha recursos per a fer-lo efectiu ni està clar que l’administració tal com està configurada estigui en condicions d’assumir-ne la gestió.

Només amb aquestes dues consideracions ja queda clar que Drets socials fa un exercici de voluntarisme insuficient per la magnitud de la tasca i exposa la seva solitud en un govern que ara per ara sembla més interessat en acontentar, de moment amb poc èxit, als socis i adversaris polítics que en definir de manera clara i entenedora el projecte polític i el model de societat que vol impulsar pels pròxims anys a Catalunya.

Transcorregut més d’un any des que els socialistes van arribar a la Generalitat, el més preocupant, tal com mostren les enquestes quan es pregunta a la ciutadania que valori l’acció de l’executiu, és que no hi ha una percepció majoritaria de canvi en allò que l’afecta en el dia a dia a banda de bones intencions i de diagnòstics precisos sense continuïtat.

Si no fos perquè seria massa escruixidor i injust podríem dir que la pobresa existeix, amb una afectació directa en la franja d’edat del 0 i 18 anys, però que tot i l’emergència social amb què definim la situació no sembla que hi hagi una estratègia clara de què fer ni de com actuar.

Es fan pedaços, hi ha desconnexió entre departaments, un excés de burocràcia i complexitat administrativa que es vol reduir amb intel·ligència artificial no se sap a partir de quan i al final el ciutadà desconnecta i assumeix que no li queda altra opció que resignar-se. La conseqüència és que poc a poc es dilueix l’esperança del canvi, un mal negoci que convindria redreçar.

Hi som a temps i la primera oportunitat és la del debat parlamentari a primers d’octubre. No pot ser que l’agenda política la marqui l’oposició, per molt necessària que sigui en l’actual correlació de forces parlamentàries. Cal sortir dels plantejaments defensius i exposar de manera clara i entenedora què està disposat a fer el Govern, en el seu conjunt, per redreçar anys d’inoperància i de conflictivitat emocional instigada de manera irresponsable. Cal recuperar el millor de la gestió política per a dignificar la vida dels ciutadans. Cal començar a posar les bases de la Catalunya del futur.

El català, del paper al carrer

El president de la Generalitat, Salvador Illa, va ser clar dimarts al presentar el Pla Nacional per Llengua i dir que de res serviran el compromisos i les mesures que conté el document si no es passa ‘del paper al carrer’. En altres paraules, l’èxit del pla per extendre l’ús de la llengua catalana ha de saber unir a les bones intencions i recursos per finançar les diferents propostes una actitud i major disposició dels ciutadans per parlar català de forma habitual i en tots els àmbits de la vida diària. Són dos elements indisociables.

Aquesta és la clau de volta del pla, més enllà de que en un afany descriptiu i mediàtic s’hagi col·locat l’aspiració de fer créixer el número de catalano-parlants en 600.000 persones fins el 2030.

Però bé, ja tenim pla, amb absències interessades per tacticismes polítics com les de Junts i la CUP i per descomptat les de qui han convertit l’ensenyament del català a l’escola (PP i Vox) en un instrument de bel·ligerància política de primer nivell.

Ben mirat i amb aquestes absències no es pot parlar de bon començament, tot i la bona voluntat de projectar unitat i determinació com reflectia la fotografia amb cara de satisfacció dels assistents a la signatura en el marc simbòlic del claustre de l’Institut d’Estudis Catalans. Molt diferent a la que un dia abans , sense tanta pompa, representació partidista i cívica fora del president Illa, la consellera de Drets socials, Mònica Martínez Bravo, i algunes entitats del tercer sector, es va fer a la seu de la Fundació Maria Raventós al barri de Gràcia de Barcelona en la presentació del pla dotat amb 700 milions d’euros per mirar de revertir la pobresa infantil i el risc d’exclusió de 450.000 menors catalans, el 35% del més joves de 16 anys.

Ara que tant es parla del llibre ‘Els altres catalans’, de Francesc Candel, convé recordar com el sentit de pertinença, de respecte, de millora i d’integració van ser peces essencials per què Catalunya mantingués les senyes d’identitat i la seva llengua, el català, a la dècada del 60 i dels 70 del segle passat quan encara cuejava el franquisme. De fet, aquell esforç de determinació i d’empatia amb els nous catalans va evitar una fractura social i la Llei de normalització lingüística del 1983, especialment aplicada a l’escola, n’és el millor exemple. El català pels nouvinguts era una llengua amable, que ajudava a eliminar diferències i no era excloent, que entrava des del convenciment, que era considerada un patrimoni comú, que en cap cas s’imposava i que per la gran majoria de catalans era una eina més de progrés i de prosperitat.

Amb aquesta base, l’ús social de la llengua hagués hagut d’avançar i no ha estat així. Què és el que ha fallat perquè només sigui llengua de parla habitual entre el 32,6% de la població, una xifra que baixa encara més entre els joves, plenament escolaritzats uns i altres en català gràcies a la normalització i la immersió lingüística?

Aquesta és la pregunta essencial a la qual el pla passa de puntetes. Busquem massa sovint elements exteriors, convertim la immigració en part essencial del problema, intentant dissimular que aquest argument és una manera d’acostar-se a posicions d’extrema-dreta que ens haurien de fer caure la cara de vergonya, parlem de l’impacte de les noves tecnologies i atribuïm el baix ús del català a enemics exteriors identificats amb l’Estat espanyol, que certament no posa les coses fàcils.

I per part nostra, on hem fallat per què el català hagi perdut empatia, no es vegi com el punt de trobada comú i passi com la llengua d’una part de la població oblidant massa sovint que els altres, com deia Candel, també són catalans?

És una herència del nacionalisme o del ‘procés’ independentista? Que cadascú hi posi la resposta. El que està clar és que sense desfer aquest nus interior difícilment hi haurà una solució. La necessitat de passar del paper al carrer també depèn de nosaltres i de governs i entitats que sense caure en el maximalisme i la retòrica emocional acompanyin en el camí. Defensar una llengua sense promoure la igualtat empobreix la societat que la parla i culturalment és un fracàs.