maig 2026 -

Inframon digital

L’escriptor Sergi Pàmies parla sovint de l’inframon digital per referir-se a un espai indefinit de les xarxes socials habitat per una fauna de depredadors que propaguen l’odi, el ressentiment, la calúmnia, utilitzen l’insult com la manera habitual de comunicar-se i practiquen la forma més barroera de ‘hooliganisme’ contra tot allò que identifiquen, des del seu punt de vista, com l’enemic a batre. Des de fa dies les xarxes socials en van plenes d’aquest nou habitant terrestre que emparant-se en l’anonimat escalfa l’opinió pública amb tot tipus de comentaris.

Per a pertànyer a l’inframon digital no són necessaris requisits especials, ni títols universitaris ni màsters, encara que alguns dels seus profetes presentin un historial acadèmic de primer nivell. És més, l’avantatge és que qualsevol pot tenir espai en aquesta plaça pública de l’animadversió amb un únic requisit: saber barrejar paraules i qualificatius incendiaris i transformar-los en una arma de destrucció massiva dirigida a la peça objecte de cacera.

Els subjectes que en formen part són el substrat més baix d’una torre de Babel segmentada en classes, tropa necessària però d’un sol ús en funció de les conveniències de cada moment. De fet, no hi ha res més malaltís que creure’s important quan el comentari apareix en el llistat d’improperis grollers d’aquest inframon digital. Ser-hi no significa res o com a molt certificar que l’individu és espurna d’un minúscul trosset d’un gran foc d’encenalls, per molt que en la petita dosi d’autoestima particular el jugador visqui l’acció d’expulsar la bilis en públic com la gesta de Hernán Cortés massacrant als indis de l’imperi asteca.

Com l’inframon digital necessita mantenir encesa la flama permanentment qualsevol motiu és vàlid per alimentar la disputa i engreixar la causa amb nous adeptes. Que si una periodista deixa una emissora, per posar un cas, patapam allà s’hi aboca la bateria immunda de la procacitat insolent i grollera, no per demanar explicacions per la decisió i treure’n l’entrellat sinó per a desqualificar des del primitivisme més abjecte. I així sumen osques sense parar.

D’aspirants n’hi ha per a tots els gustos, perquè la tècnica que valida l’inframon és única encara que la temàtica difereixi. Tothom sap que en aquesta piràmide de la porqueria digital hi ha categories i al capdamunt sempre se situa un deixeble d’aquell pertorbat capità Ahab que a bord del balener Pequod persegueix fins els confins de l’oceà la balena blanca Moby Dick.

És l’Ahab del segle XXI el nou arquetip de la condició humana, obstinat, insensible, capaç de prendre decisions sense parar-se a pensar en les conseqüències en altres persones, obcecat en ell i només en ell. No m’atreveixo a tancar el cercle i cloure en aquest punt el relat. Però del que sí estic segur és que cada vegada que escolto o llegeixo l’expressió ‘el que pugui fer que faci’ se m’apareix el personatge descrit magistralment per Herman Melville amb l’arpó preparat, disposat a ferir mortalment el gran cetaci per coronar-se com el rei de la indignitat sense compassió ni respecte. I en aquest punt una veu diu prou a les mil cares de la immoralitat humana.

La història, per molt que hi hagi qui pretengui escriure-la al dictat dels seus interessos, sempre es regira contra la indecència, la substància llefiscosa que greixa l’inframon digital.

Ciutadans metropolitans

Quan necessito allunyar-me del soroll i pensar sense presses acostumo a perdre’m per alguns dels racons del delta del Llobregat, no solament per les zones humides, reserva de la biosfera, i que tantes polèmiques aixeca en el duel inacabable entre preservació de la natura i desenvolupament a costa de les afectacions per l’ampliació d’una de les pistes de l’aeroport de Barcelona. Al contrari, m’agrada caminar i observar les zones on la mà de l’home ha intervingut per a garantir que una part del territori maltractat per l’expansionisme industrial i inconnex esdevingui llegat per la ciutadania.

Aquesta és la diferència, que entre la natura i els interessos econòmics que pressionen de manera permanent hi hagi espais per les persones capaços de convertir-se en elements cohesionadors i determinants per la pervivència i la personalitat d’un territori. El delta del Llobregat i els municipis que l’integren, agrupats bàsicament a l’entorn de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, reuneix les característiques que defineixen una manera pròpia d’entendre la vida digne d’un estudi detallat.

És el que els comento als meus amics, que en tenen una referència difusa, en cada ocasió que puc: el delta és molt més que una estadística amb sumes i restes, escandalls per assegurar beneficis o determinar pèrdues, vials que el creuen de manera indecorosa, un port que tragina mercaderies i un aeroport abans, entre d’altres coses, pol d’atracció de famílies treballadores disposades a passar una estona i sommiar des d’una gran balconada viatges impossibles i ara ase de polèmiques sobre el progrés de Catalunya.

I, de tant en tant, algú acostumat a la quadrícula barcelonina em fa cas, segueix el consell de trepitjar aquest territori i torna amb una expressió de sorpresa. Ara el paisatge metropolità ja no té mala premsa ni és el pati del darrere de la Barcelona satisfeta i aclaparadora, hi ha vida i hi ha gaudi, persisteix el sacrifici i l’ànim de lluita per les moltes dignitats que cal preservar i se sent ufanosa de la seva personalitat.

Fa uns dies ho vaig tornar a comprovar, vorejant el riu des de Cornellà fins El Prat a pas tranquil i contemplant tot el que em rodejava. Possiblement, perquè la meva experiència vital acumula moltes pàgines de records m’adono que la mà de l’home també pot ser com la paleta del pintor que dibuixa un paisatge on les persones no hi sobren. Cada cosa té el seu propi sentit: les fàbriques, les edificacions, el ciclista que passa veloç camí de la desembocadura del riu, la vegetació revifada per les abundants pluges, les aus que segueixen la llera fluvial convertida en navegador GPS en temps real i les persones de diferents edats que fan seus espais d’un territori que els pertany per decisió pròpia i per què han ajudat a transformar-lo.

No és una realitat idíl·lica, allunyada de la veritat, el que intento reflectir. Darrera de cada èxit o fracàs, de cada salvatjada que fa mal a la vista, de cada exemple d’especulació hi ha una retícula de dignitat humana, l’afany de supervivència que manté viva aquesta part del territori de Catalunya.

Per posar-hi xifres. Les 36 poblacions que integren l’ens administratiu conegut com Àrea Metropolitana de Barcelona, que ara celebra el 15è aniversari de la seva constitució, agrupa més de 3,4 milions de persones i suposa en termes econòmics la meitat del producte interior brut de Catalunya. Amb això ja n’hauria prou per a destacar-ne la rellevància, però no és en aquest punt on em vull quedar. Em quedo amb la imatge d’un dia qualsevol on la vida floreix fins i tot en racons que fa anys serien inimaginables.

O negociació o dimissió

Des del 2006 fins ara, vint anys després, a Catalunya hi ha hagut vuit consellers d’Educació de diferents colors polítics. El darrer intent seriós de fixar uns criteris per garantir la viabilitat del sistema educatiu català és del 2009 amb l’aprovació de la Llei d’Educació de Catalunya (LEC), impulsada pel govern tripartit encapçalat pel socialista José Montilla que va comptar amb el suport d’una àmplia majoria parlamentària, inclosa CiU l’antecedent de Junts.

Un suport tan fort i el compromís d’invertir el 6% de la despesa pública en relació al Producte Interior Brut (PIB) en educació en els vuit anys posteriors a l’aprovació de la llei asseguraven que el model a l’entorn de les escoles i instituts públics fos una garantia d’igualtat, dignifiqués l’ofici de mestre, permetés assumir els reptes educatius de futur i frenés la segregació que en aquell moment ja despuntava.

La crisi econòmica que va esclatar al 2008, especialment dura a Catalunya als anys següents, les retallades del governs posteriors i un desinterès per a situar l’educació com un dels puntals de la Catalunya del futur va fer saltar pels aires les propostes de la LEC.

Vist des de la perspectiva del mestre d’una escola de l’entorn de Barcelona o de qualsevol altra comarca catalana gestionar la complexitat d’una classe era i és una carrera d’obstacles. Només el compromís i la professionalitat dels docents va evitar que el sistema públic saltés pel aires i que l’escola, en la franja que va dels zero als 16 anys, es mantingués com un espai de refugi i d’acollida de menors i famílies, especialment dels afectats per la precarietat socio-econòmica. Les conseqüències de la covid-19 i la imprevisió alhora de facilitar la incorporació a la xarxa educativa de nens i joves de famílies migrants va acabar de rematar el que uns anys abans era una proposta de futur.

Els mestres des del 2010 fins al 2024 es van sentir desemparats per aquells que s’havien compromès a donar-los suport: la classe política en els diferents nivells de responsabilitat. Patien una manca de recursos –de fet la despesa pública en educació era al 2023 inferior a la del 2009 tot i la millora dels índexs econòmics– els salaris no reflectien l’increment del cost de vida i la garreperia inversora de la conselleria limitava la contractació d’especialistes indispensables per l’efectivitat de l’escola inclusiva i la possibilitat de dedicar temps a la formació dels docents.

De manera ràpida, durant aquests anys fins l’arribada del govern de Salvador Illa, els únics moviments significatius del departament d’Educació van ser per a reaccionar al toc d’atenció del Síndic de Greuges de Catalunya que advertia dels perills de la segregació escolar i de la presència d’escoles gueto a Catalunya (2021) i la cimera d’experts (2024) per proposar mesures correctores als mals resultats dels alumnes catalans en ciències, matemàtiques i comprensió lectora com destacava l’Informe PISA. I de la resta, dels problemes estructurals que arrossegava el sistema, res de res. Per no parlar del decret d’escola inclusiva del 2017, un compendi de bones intencions sense pressupost.

És evident que qualsevol protesta, i més quan les reclamacions estan plenament justificades, es dirigeixi contra el govern de torn, encara que la seva responsabilitat sigui limitada en el temps i treballi sense pressupostos, incomprensiblement aturats tot i les necessitats reals del país. Forma part del joc polític i sindical. El perill, sent conscients que en qualsevol negociació la voluntat d’arribar a acords i de fer cessions ha de ser compartida, és que les parts s’enquistin en posicions maximalistes que fugin d’un principi de realitat indispensable per aconseguir una posició acceptable que permeti tirar endavant.

Plantejar com a rematada final de les protestes 16 dies de vaga a final de curs i amenaçar per part del sindicat majoritari, la USTEC, amb noves mobilitzacions al setembre i octubre si no hi ha acord no presagia un resultat positiu de la mesa negociadora que es reunirà demà. ¿Què predomina, dur fins el final el crit de ‘o negociació o dimissió’ en referència a la consellera Esther Niubó o posar les bases per a resoldre amb garanties les mancances estructurals del sistema educatiu català? En aquests moments, la resposta és una incògnita.

Torno a situar-me en la trinxera educativa. Si en els pròxims dies no hi ha acord i els curs acaba amb les posicions enfrontades les víctimes de la incertesa seran els mestres (comença a haver-hi un desànim evident en el col·lectiu que incideix en una baixada de la capacitat de mobilització sindical) i els alumnes. Si això passa es tractarà d’una victòria pírrica per els que mantenen posicions irreductibles. I en el front polític, el Govern s’ha d’arremangar i buscar solucions, com demana la portaveu d’ERC Esther Capella, encara que algú pugui retreure als republicans què van fer ells quan al capdavant del departament hi havia Josep Bargalló, Josep Gonzàlez Cambray i Anna Simó.

Periodisme en construcció

La idea que els periodistes som incapaços de reflexionar i que lligats pel present ens preocupa poc el futur és una d’aquestes maldats que des de la inconsistència circulen sovint i no s’ajusten a la realitat. Hi ha una preocupació en el món del periodisme sobre les dificultats de la professió en un món ple de veritats alternatives, desinformació intencionada i un pessimisme existencial que sempre ha estat present i ara sembla, no sé per què, que aflora amb força.

El periodisme mai ha deixat d’estar en construcció i ha tingut la necessitat d’adaptar-se als canvis socials i tecnològics del moment, ha hagut de lluitar contra el sensacionalisme i l’estridència i el filibusterisme que de mala fe contamina i dilueix el sentit d’un ofici que és essencial per la convivència democràtica. Diria, i que em perdonin els companys d’ofici per aquesta idea, que som massa influenciables i ens afecten massa les notícies negatives. Utilitzar la paraula desastre per qualificar l’estat de la professió és injust a més d’incorrecte.

La preocupació per com evolucionarà l’ofici de periodista ha tingut aquests dies dues referències que vull subratllar. La primera és les reflexions de Martin Baron, ex-director del ‘The Washington Post’ entre d’altres mitjans, coincidint amb el lliurament del Premi Ortega i Gasset de Periodisme. Des de la seva experiència i referint-se al que passa al seu país des de l’arribada de Trump a la Casa Blanca, Baron expressa preocupació i fa una crida a reforçar la contribució dels periodistes per assegurar que la seva feina no s’aparti del compromís a favor de la llibertat d’informació, de la necessitat dels ciutadans a saber què passa al seu entorn i de la crítica al poder. No és fàcil, reconeix, mantenir aquestes intencions quan les xarxes socials són un vehicle per exportar la confusió, abonen el terreny per crear desconfiança entre una ciutadania cada cop més bloquejada alhora de discernir entre veritat i mentida i que conviu amb administracions que soscaven la llibertat de premsa i pressionen i alteren als valors democràtics en benefici propi. En aquestes circumstàncies, el bon periodisme és un dels baluards que cal preservar, un combat que s’ha de mantenir.

La segona referència està vinculada a la mort de Soledad Gallego-Díaz, una periodista cabdal per entendre el paper de la premsa durant la transició democràtica i la primera dona en dirigir ‘El País’. Els obituaris han servit per descobrir que en aquella persona compromesa amb la veritat hi havia un compromís ètic i una voluntat permanent de regenerar un periodisme que com Baron percep amenaçat. Convindria recuperar els seus textos i les seves intervencions, en les quals insistia en la necessitat d’un periodisme lliure, transparent i que no defalleix quan ha d’indagar els fets, essència d’un treball de qualitat. Per demostrar que el bon periodisme si que té sentit hem de recordar que com a directora va impulsar i va contribuir a destruir el mur de silenci darrera el qual es parapetava l’Església espanyola per ocultar el casos de pederàstia.

No sóc ingenu si crec que l’essència del periodisme és manté intacta, el que cal és lluitar i preservar els valors que el fan essencial en una societat democràtica: ser un instrument indispensable per què els ciutadans puguin decidir en llibertat i sense manipulacions. En definitiva, escriure per què puguin ser plenament lliures.