Etiqueta: Esther Niubó

O negociació o dimissió

Des del 2006 fins ara, vint anys després, a Catalunya hi ha hagut vuit consellers d’Educació de diferents colors polítics. El darrer intent seriós de fixar uns criteris per garantir la viabilitat del sistema educatiu català és del 2009 amb l’aprovació de la Llei d’Educació de Catalunya (LEC), impulsada pel govern tripartit encapçalat pel socialista José Montilla que va comptar amb el suport d’una àmplia majoria parlamentària, inclosa CiU l’antecedent de Junts.

Un suport tan fort i el compromís d’invertir el 6% de la despesa pública en relació al Producte Interior Brut (PIB) en educació en els vuit anys posteriors a l’aprovació de la llei asseguraven que el model a l’entorn de les escoles i instituts públics fos una garantia d’igualtat, dignifiqués l’ofici de mestre, permetés assumir els reptes educatius de futur i frenés la segregació que en aquell moment ja despuntava.

La crisi econòmica que va esclatar al 2008, especialment dura a Catalunya als anys següents, les retallades del governs posteriors i un desinterès per a situar l’educació com un dels puntals de la Catalunya del futur va fer saltar pels aires les propostes de la LEC.

Vist des de la perspectiva del mestre d’una escola de l’entorn de Barcelona o de qualsevol altra comarca catalana gestionar la complexitat d’una classe era i és una carrera d’obstacles. Només el compromís i la professionalitat dels docents va evitar que el sistema públic saltés pel aires i que l’escola, en  la franja que va dels zero als 16 anys, es mantingués com un espai de refugi i d’acollida de menors i famílies, especialment dels afectats per la precarietat socio-econòmica. Les conseqüències de la covid-19 i la imprevisió alhora de facilitar la incorporació a la xarxa educativa de nens i joves de famílies migrants va acabar de rematar el que uns anys abans era una proposta de futur.

Els mestres des del 2010 fins al 2024 es van sentir desemparats per aquells que s’havien compromès a donar-los suport: la classe política en els diferents nivells de responsabilitat. Patien una manca de recursos –de fet la despesa pública en educació era al 2023 inferior a la del 2009 tot i la millora dels índexs econòmics– els salaris no reflectien l’increment del cost de vida i la garreperia inversora de la conselleria limitava la contractació d’especialistes indispensables per l’efectivitat de l’escola inclusiva i la possibilitat de dedicar temps a la formació dels docents.

De manera ràpida, durant aquests anys fins l’arribada del govern de Salvador Illa, els únics moviments significatius del departament d’Educació van ser per a reaccionar al toc d’atenció del Síndic de Greuges de Catalunya que advertia dels perills de la segregació escolar i de la presència d’escoles gueto a Catalunya (2021) i la cimera d’experts (2024) per proposar mesures correctores als mals resultats dels alumnes catalans en ciències, matemàtiques i comprensió lectora com destacava l’Informe PISA. I de la resta, dels problemes estructurals que arrossegava el sistema, res de res. Per no parlar del decret d’escola inclusiva del 2017, un compendi de bones intencions sense pressupost.

És evident que qualsevol protesta, i més quan les reclamacions estan plenament justificades, es dirigeixi contra el govern de torn, encara que la seva responsabilitat sigui limitada en el temps i treballi sense pressupostos, incomprensiblement aturats tot i les necessitats reals del país. Forma part del joc polític i sindical. El perill, sent conscients que en qualsevol negociació la voluntat d’arribar a acords i de fer cessions ha de ser compartida, és que les parts s’enquistin en posicions maximalistes que fugin d’un principi de realitat indispensable per aconseguir una posició acceptable que permeti tirar endavant.

Plantejar com a rematada final de les protestes 16 dies de vaga a final de curs i amenaçar per part del sindicat majoritari, la USTEC, amb noves mobilitzacions al setembre i octubre si no hi ha acord no presagia un resultat positiu de la mesa negociadora que es reunirà demà. ¿Què predomina, dur fins el final el crit de ‘o negociació o dimissió’ en referència a la consellera Esther Niubó o posar les bases per a resoldre amb garanties les mancances estructurals del sistema educatiu català? En aquests moments, la resposta és una incògnita.

Torno a situar-me en la trinxera educativa. Si en els pròxims dies no hi ha acord i els curs acaba amb les posicions enfrontades les víctimes de la incertesa seran els mestres (comença a haver-hi un desànim evident en el col·lectiu que incideix en una baixada de la capacitat de mobilització sindical) i els alumnes. Si això passa es tractarà d’una victòria pírrica per els que mantenen posicions irreductibles. I en el front polític, el Govern s’ha d’arremangar i buscar solucions, com demana la portaveu d’ERC Esther Capella, encara que algú pugui retreure als republicans què van fer ells quan al capdavant del departament hi havia Josep Bargalló, Josep Gonzàlez Cambray i Anna Simó.

Nou curs, sacsejar el model educatiu

No es pot confondre la bona gestió amb la necessitat de polítiques transformadores. És veritat que sense una millora dels procediments, quan s’han detectat mancances i espais per avançar, qualsevol canvi està condemnat al fracàs. I en aquesta disjuntiva, apostar per noves propostes, sacsejar el model i adequar-lo a les noves realitats socials es converteix en una eina imprescindible en mans dels gestors públics que volen anar més enllà del que hi ha fins ara, tot i que circular per aquest camí comporti riscos.

És el que passa amb el model educatiu a Catalunya i amb les novetats que ha presentat la consellera d’Educació, Esther Niubó, per el curs 2025-2026 que comença dilluns, 8 de setembre.

A ningú no se li escapa que gestionar les diferents etapes de l’ensenyament públic i obligatori en un país, sobre tot si es fa amb l’objectiu de garantir la igualtat d’oportunitats de tots els alumnes, no és una tasca fàcil ni amb resultats immediats. Per això, persistir en destacar xifres (increment de plantilles, afectació de la baixa natalitat en la mitjana d’alumnes per classe i genèricament en la formació del professorat) mostra una visió limitada de la realitat, sempre més complexa.

I això perquè? Doncs, perquè al pròxim curs escolar, amb dades del propi departament, un de cada tres alumnes catalans (34% del total) necessitarà suport especial a l’aula i d’aquests (vuit de cada deu) té necessitats específiques de suport educatiu derivades d’entorns precaris econòmicament i amb un nivell sociocultural baix.

Per aclarir-nos. En una mateixa classe no té les mateixes necessitats d’aprenentatge un alumne que viatja de vacances amb els pares, disposa de llibres a casa, té un espai per fer els deures escolars i una bona línia d’internet on connectar-se que aquell que durant l’estiu no ha sortit del barri, potser viu en una habitació, els àpats que ingereix són desequilibrats i la precarietat econòmica familiar es tradueix en dificultats de connectivitat.

Afrontar tots aquests reptes i minimitzar unes diferències que depassen els límits físics de l’escola i dels horaris de classe també haurien de formar part de la política educativa i de les directrius del departament d’Educació.

Una de les característiques de l’administració pública és l’excesiva compartimentació de funcions. Hi ha poca transversalitat, o pitjor poca comunicació entre departaments, especialment en l’abordatge de situacions complexes condicionades per factors aparentment allunyats de l’objectiu final. Les polítiques d’ensenyament si es fixen en el propòsit de garantir la igualtat d’oportunitats entre alumnes són un bon exemple d’aquests desajustos.

I és per aquesta necessitat, donar resposta a circumstàncies extremadament complexes, que cal traspassar el llindar de les xifres i anar més enllà dels mecanismes que garanteixen el funcionament de les aules.

Aquesta setmana, quan la consellera Niubó va presentar el nou curs va quedar emmanillada per les xifres, seguint les pautes que des de fa temps reclamen els docents, sobrepassats per les dificultats a l’interior de les aules i víctimes d’una previsió passada curta en recursos, desastrossa i en mans de gestors frívols i incompetents més preocupats del titular que de l’eficàcia.

L’exposició de Niubó va ser un reguitzell de xifres, acompanyades d’un llistat de bones intencions, que difícilment arribaran a bon port sense pressupost. S’intuïa amb encert la diagnosi dels problemes que encerclen el model educatiu català, que obté qualificacions pèssimes en competències bàsiques i comprensió lectora dels alumnes, però hi faltava la partitura que hauria de marcar un punt i apart respecte al passat.

Cert, aquest curs no hi haurà mòbils a les aules, s’agilitarà, ja veurem, el sistema de suplències i es destinaran més docents a l’acollida de nous alumnes, especialment fills de migrants, però ben mirat és una petita part del problema i no la substancial. I la substancial és determinar quina és l’aportació del model educatiu català dins i fora de les aules per garantir que la desigualtat econòmica, que afecta a més d’una tercera part dels alumnes, no incideixi negativament en el dret a l’educació: de quina manera es coordina amb entitats que treballen en l’àmbit socio-educatiu, imprescindibles per afrontar el suport fora de les aules i vitals per evitar l’abandonament escolar; quines propostes té per millorar la preparació dels futurs mestres començant per la universitat; com articula una millor coordinació amb el ajuntaments i els serveis socials en casos de famílies i menors desprotegits; i què aporta el departament en polítiques d’integració.

Ensenyar és complex i en aquesta tasca ser ambiciosos en les polítiques públiques hauria de marcar les diferències entre el passat i el present i més quan parlem del futur de les noves generacions.