Etiqueta: educació

Deures estiuencs

Onze setmanes, aquest és el període vocacional dels estudiants en la franja obligatòria a Catalunya. Segons com es miri massa temps, que facilita que els alumnes perdin la connexió amb la dinàmica d’aprenentatge. Per això, la majoria de mestres els posen deures estiuencs, simples recomanacions, en un intent de mantenir aquest vincle que el deixar-se anar, la calor i les pantalles treballen per fer-lo inoperant.

En el batibull actual i en l’àmbit de l’educació més, l’aturada vacacional és necessària. Els mestres se la mereixen i els alumnes també. En el cas dels docents les vacances no són una dàdiva ni un privilegi com la gent desinformada pretén vendre. Convé parar per a recuperar forces i, en tot cas, repassar objectius i corregir errors. Les vacances, un període de descans i en el cas dels professionals la possibilitat de reflexió.

No proposo, com passa amb els alumnes, que als mestres els posin deures ni tampoc que es vulneri el dret constitucional al descans, senzillament incito a l’anàlisi ara que ha aparegut un estudi rellevant per a corregir els mals resultats de l’aprenentatge a Catalunya. Em refereixo a l’informe de més de 300 pàgines elaborat per tècnics de l’OCDE i que el Govern de Salvador Illa va encarregat fa un any i mig en una nova temptativa per a traçar un programa seriós, efectiu i igualitari que permeti al sistema educatiu públic del nostre país tornar al rànquing de l’excel·lència.

Que s’encarregui un estudi a una organització seriosa, desproveïda d’interessos particulars en el món educatiu català i amb l’objectiu que aporti conclusions fonamentades en multiplicitat de dades hauria de servir de referència a les parts implicades, més enllà de les reclamacions puntuals i lògiques que des de perspectives específiques fan famílies, educadors i sindicats d’entrada interessats, es dona per fet, en la millora de l’educació.

Com és un treball amb voluntat de transcendir la immediatesa, l’estudi de l’OCDE es deslliure de polèmiques partidistes que limiten l’abordatge integral del problema i alhora facilita solucions. Quines són les més rellevants? Com l’objectiu del sistema públic educatiu és preservar la igualtat d’oportunitats entre els alumnes, destaca que la mare de tots els problemes i sobre el qual s’han de vestir les polítiques educatives és corregir la segregació escolar i atendre prioritàriament als alumnes que viuen en entorns socio-econòmics vulnerables.

Insisteix que abocar recursos o ampliar plantilles és necessari però no suficient i és aquí on comença la tasca política que hauria d’entomar de manera decidida un govern socialdemòcrata com el d’Illa i la Conselleria d’Educació, traçant un pla a mitjà i llarg termini, buscant complicitats en el sector i entre partits polítics i revertint una dinàmica heretada que no mostra signes de recuperació.

I en aquest desideràtum la investigació entra en el moll de l’os de la reforma, la més complicada però necessària, i avança les seves propostes: millora de la preparació dels nous mestres, una referència explícita al nivell dels estudis universitaris; promoció de l’experiència, estímul a la formació dels docents i garantia de compensacions salarials per l’esforç; definir millor el perfil dels professors del futur i enfortir la capacitat de les direccions per a captar aquells que més s’adeqüin al centre en el que impartiran classe, una proposta que no agrada als sindicats encastats en un igualitarisme sense concessions; repartir recursos en funció de la complexitat i dels programes que impulsa cada escola; qüestionar l’efectivitat de la baixada indiscriminada de ràtios i insistir en que qualsevol sistema d’avaluació s’acompanyi de mesures pràctiques per a resoldre els dèficits.

Déu n’hi do la feina i l’ambició que impliquen les propostes. Abordar-les no hauria de fer por i marcaria un abans i un després en el que s’ha fet fins ara. El Govern de tothom, com en altres polítiques públiques que incideixen en la vida quotidiana, faria honor a la voluntat d’integració i de canvi que es desprèn del lema impulsar-les. Amb uns pressupostos nous i a l’espera del debat de política general de setembre Salvador Illa hauria de marcar el rumb de la Catalunya del futur.      

Nou curs, sacsejar el model educatiu

No es pot confondre la bona gestió amb la necessitat de polítiques transformadores. És veritat que sense una millora dels procediments, quan s’han detectat mancances i espais per avançar, qualsevol canvi està condemnat al fracàs. I en aquesta disjuntiva, apostar per noves propostes, sacsejar el model i adequar-lo a les noves realitats socials es converteix en una eina imprescindible en mans dels gestors públics que volen anar més enllà del que hi ha fins ara, tot i que circular per aquest camí comporti riscos.

És el que passa amb el model educatiu a Catalunya i amb les novetats que ha presentat la consellera d’Educació, Esther Niubó, per el curs 2025-2026 que comença dilluns, 8 de setembre.

A ningú no se li escapa que gestionar les diferents etapes de l’ensenyament públic i obligatori en un país, sobre tot si es fa amb l’objectiu de garantir la igualtat d’oportunitats de tots els alumnes, no és una tasca fàcil ni amb resultats immediats. Per això, persistir en destacar xifres (increment de plantilles, afectació de la baixa natalitat en la mitjana d’alumnes per classe i genèricament en la formació del professorat) mostra una visió limitada de la realitat, sempre més complexa.

I això perquè? Doncs, perquè al pròxim curs escolar, amb dades del propi departament, un de cada tres alumnes catalans (34% del total) necessitarà suport especial a l’aula i d’aquests (vuit de cada deu) té necessitats específiques de suport educatiu derivades d’entorns precaris econòmicament i amb un nivell sociocultural baix.

Per aclarir-nos. En una mateixa classe no té les mateixes necessitats d’aprenentatge un alumne que viatja de vacances amb els pares, disposa de llibres a casa, té un espai per fer els deures escolars i una bona línia d’internet on connectar-se que aquell que durant l’estiu no ha sortit del barri, potser viu en una habitació, els àpats que ingereix són desequilibrats i la precarietat econòmica familiar es tradueix en dificultats de connectivitat.

Afrontar tots aquests reptes i minimitzar unes diferències que depassen els límits físics de l’escola i dels horaris de classe també haurien de formar part de la política educativa i de les directrius del departament d’Educació.

Una de les característiques de l’administració pública és l’excesiva compartimentació de funcions. Hi ha poca transversalitat, o pitjor poca comunicació entre departaments, especialment en l’abordatge de situacions complexes condicionades per factors aparentment allunyats de l’objectiu final. Les polítiques d’ensenyament si es fixen en el propòsit de garantir la igualtat d’oportunitats entre alumnes són un bon exemple d’aquests desajustos.

I és per aquesta necessitat, donar resposta a circumstàncies extremadament complexes, que cal traspassar el llindar de les xifres i anar més enllà dels mecanismes que garanteixen el funcionament de les aules.

Aquesta setmana, quan la consellera Niubó va presentar el nou curs va quedar emmanillada per les xifres, seguint les pautes que des de fa temps reclamen els docents, sobrepassats per les dificultats a l’interior de les aules i víctimes d’una previsió passada curta en recursos, desastrossa i en mans de gestors frívols i incompetents més preocupats del titular que de l’eficàcia.

L’exposició de Niubó va ser un reguitzell de xifres, acompanyades d’un llistat de bones intencions, que difícilment arribaran a bon port sense pressupost. S’intuïa amb encert la diagnosi dels problemes que encerclen el model educatiu català, que obté qualificacions pèssimes en competències bàsiques i comprensió lectora dels alumnes, però hi faltava la partitura que hauria de marcar un punt i apart respecte al passat.

Cert, aquest curs no hi haurà mòbils a les aules, s’agilitarà, ja veurem, el sistema de suplències i es destinaran més docents a l’acollida de nous alumnes, especialment fills de migrants, però ben mirat és una petita part del problema i no la substancial. I la substancial és determinar quina és l’aportació del model educatiu català dins i fora de les aules per garantir que la desigualtat econòmica, que afecta a més d’una tercera part dels alumnes, no incideixi negativament en el dret a l’educació: de quina manera es coordina amb entitats que treballen en l’àmbit socio-educatiu, imprescindibles per afrontar el suport fora de les aules i vitals per evitar l’abandonament escolar; quines propostes té per millorar la preparació dels futurs mestres començant per la universitat; com articula una millor coordinació amb el ajuntaments i els serveis socials en casos de famílies i menors desprotegits; i què aporta el departament en polítiques d’integració.

Ensenyar és complex i en aquesta tasca ser ambiciosos en les polítiques públiques hauria de marcar les diferències entre el passat i el present i més quan parlem del futur de les noves generacions.

Educació, la necessitat d’un gran pacte

La 60a Escola d’estiu Rosa Sensat, que finalitza el 10 d juliol a Barcelona, preveu a l’acte de cloenda una taula rodona sobre el paper dels mitjans de comunicació en la configuració del debat educatiu. La proposta és agosarada, en part perquè atorga als mitjans un paper rellevant a l’hora de perfilar la imatge que avui en dia té l’escola i també perquè en la mesura que posa el focus en els periodistes deixa de banda altres elements que són substancials com les famílies i, sobre tot, a l’administració pública encarregada de proveir i de gestionar pressupostos, dictar normes, garantir la bona preparació del professorat, generar sinèrgies d’acompanyament de l’infant i adolescent i de bastir una escola amb les eines necessàries per entomar una realitat social cada cop més complexa.

Estic convençut que els professionals que informen d’ensenyament als mitjans de comunicació són grans experts en la matèria, saben destriar el gra de la palla i segur que les seves cròniques, una altra cosa és si tenen incidència quan denuncien irregularitats i problemes, són seguides amb atenció pels responsables educatius a l’hora de calibrar l’estat de salut d’un dret i d’una xarxa pública d’escoles que, atrapada en una multiplicitat d’interessos, d’obligacions i diria que de burocràcia, treballa amb més dificultats que alegries per garantir el principi d’igualtat entre l’alumnat.

Les notícies recents conflueixen en un desconcert generalitzat en el món de l’educació i mostren un estat d’angoixa permanent de mestres, professors, responsables polítics i famílies atrapats en la necessitat de trobar una resposta immediata als informes negatius que de tant en tant apareixen als mitjans, sense albirar una sortida raonable als problemes que s’acumulen. Em refereixo, per posar tres exemples de darrera hora, a la conveniència de prohibir els mòbils a les aules, als mals resultats dels alumnes catalans de primària i ESO en competències bàsiques com matemàtiques, ciències i anglès i, per acabar-ho d’adobar, a les carències  greus que s’han detectat en joves que aspiren a entrar a la universitat molts d’ells incapaços d’exposar per escrit un raonament, d’escriure sense faltes d’ortografia o de respondre de manera coherent i ordenada a les qüestions plantejades a la selectivitat.

Que els periodistes hi tenen alguna cosa a dir, segur, i ja ho diuen quan informen i denuncien amb exemples concrets les mancances d’un sistema educatiu tensionat, amb excel·lents mestres que comparteixen claustre amb companys cremats i desconcertats o senzillament no aptes per fer la feina que fan, sota la mirada sovint inquisidora de famílies que en comptes d’ajudar s’atribueixen el paper de jutge sense que ningú els freni i amb la pressió de buròcrates departamentals i  sindicals més preocupats per aplicar la norma que per garantir una adequada evolució de l’alumne.

La conclusió és que per reconduir aquest desgavell no es necessiten pegats com prohibir els mòbils a les classes, tauletes i pantalles digitals (per cert, que no es poden retirar de manera immediata tret que el departament d’Educació vulgui retornar els fons Next Generation concedits per instal·lar-les) o amb petits reforços de professorat de dubtosa eficàcia. El que cal és un gran debat, un gran pacte entre tots els implicats i assumir que corregir les mancances es cosa d’anys, que hi sobren oportunistes i xerraires sense escrúpols, que el dret a l’educació amb mirada progressista comporta garantir la igualtat dels alumnes i dotar-lo de recursos suficients, que s’ha de recuperar la dignitat de la funció de mestre, que convé situar l’escola en el centre de les polítiques socials i ser conscient que dirigir un departament d’Educació compromès amb el progrés d’infants i joves comporta optar, dir no quan convé i arriscar-se, sobretot arriscar-se, per fer avançar un projecte essencial pel futur de les noves generacions.

De moment, a l’horitzó no hi ha indicis de caminar en aquesta direcció. Govern i oposició tenen altres prioritats. Els perd la paraula i els falta acció. La única certesa és que els periodistes seran allà per explicar-ho. Sort en tenim d’ells que ajuden a tocar de peus a terra.