gener 2025 -

Banalitzar Auschwitz

Mentre ressonen les paraules de Donald Trump que proposa ‘netejar’ la franja de Gaza desplaçant als palestins per enviar-los a Egipte i Jordània, centenars de persones s’han reunit a Auschwitz per a commemorar el 80è aniversari de l’alliberament del camp de concentració, símbol de la major màquina de matar creada pel nazisme i on van perdre la vida 1,1 milions de persones, la gran majoria jueus. Novament els supervivents d’aquella atrocitat, més grans i per raons d’edat conscients de que arribarà el dia que el seu testimoni directe deixarà d’escoltar-se, van alertar dels perills que en un món cada cop més polaritzat es repeteixin fets com aquells.

L’advertència va ser explícita per a qui vulgui escoltar-la: repunta l’anti-semitisme, esperonat entre d’altres motius pel conflicte entre israelians i palestins a la franja de Gaza, i creix l’odi al diferent, ja sigui pel color de pell, religió o orientció sexual. Per ells, ho recalquen de manera clara, tot va començar amb la paraula i de la paraula als fets fins a desembocar en l’Holocaust.

Des del convenciment que els contrapesos de la democràcia encara funcionan en el nostre entorn, costa creure que les vexacions que van sofrir els testimonis que intervenien dilluns entre els filats del camp de la mort tornin a repetir-se. Possiblement a Europa i als països del primer món estem lluny d’aquell moment, però el missatge de l’odi segueix creixent impulsat per una extrema-dreta que s’aprofita de la mateixa democràcia per guanyar pes a les institucions, blindar les fronteres als nouvinguts, expulsar del país a migrants emmanillats com passa als Estats Units o creant centres de reclusió en països tercers en el cas d’Itàlia.

Ara que fa 80 anys de l’alliberament d’Auschwitz, símbol de la tragèdia de l’Holocaust, un altre temor preocupa a les víctimes: que el record desaparegui o que per la via de la indiferència, el desconeixement o de manera intencionada es banalitzin uns fets i uns espais, imatge d’una veritat irrefutable, fins a reduir-los a un apunt a peu de pàgina o transformant-los en una petjada fotogràfica que com d’altres s’incorpora a la memòria del mòbil.

El responsables del camp de concentració, on l’any 2024 s’hi van desplaçar 1,8 milions de persones per contemplar el museu, els barracons i els crematoris, observen amb preocupació com creixen els visitants que fent cas omís a les crides que demanen respecte a les víctimes i al significat del recinte no s’estan de fotografiar-se davant els crematoris o sobre les vies per on els trens traslladaven milers de persones a la mort insensibles a la transcendència del lloc. És un corrent imparable, consolidat pel desconeixement cada vegada més gran que la ciutadania, especialment la més jove, té de la història més recent.

En aquest conflicte cultural entre democràcia i autoritarisme, la banalització de la història més recent, sobre tot si interpel·la, és la clau de volta per impulsar l’odi i la discriminació. Les paraules d’Elon Musk donant suport a la ultra-dreta alemanya, dient que està en joc el futur de la civilització, acusant al multiculturalisme de diluir els valors d’Alemanya i recomenant als ciutadans alemanys que no pensin tant en el seu passat són tant explícites que recorden temps de creus gamades i salutacions braç en alt.

Entre nosaltres també hi ha exemples que s’esforcen per promoure el mateix discurs. Joe Biden, en la darrera intervenció del seu mandat, va fer una descripció d’un dels molts reptes al qual s’enfronten els defensors de la democràcia per evitar que es tergiversi la realitat: ‘Els nord-americans estan sepultats sota un allau de desinformació, cosa que permet l’abús de poder. La premsa lliure s’enfonsa. Els editors estan desapareguts. La veritat és sufocada per mentides explicades per guanyar poder i beneficis… Arriba al poder una nova oligarquia tecnològica’. Poc o molt, nosaltres no estem al marge de l’onada.

La veritable casa en flames

Es veia venir que el discurs d’Eduard Sola, guardonat amb un premi Gaudí al millor guió original per la pel·lícula ‘La casa en flames’, no passaria sense pena ni glòria. Parlar dels orígens familiars, reivindicar la procedència dels teus avis que van emigrar a Catalunya per sortir de la pobresa i posar en valor la funció dels serveis públics i de l’escola com a peces essencials a l’hora de garantir el progrés i la integració pot incomodar, especialment entre aquelles persones que només entenen la catalanitat des d’un prisma essencialista i unidireccional.

Per això, durant molts anys, s’ha identificat la paraula ‘xarnego’ com a català de segona i ara que se li reconeix un paper clau en la història recent de Catalunya encara hi ha qui des de les xarxes socials menysprea el discurs de Sola i el titlla d’esbiaixat i espanyolista, obviant la veritable transcendència del missatge.

El rellevant no és que l’avi de Sola fos migrant i analfabet i que malgrat tot pogués tirar endavant la seva família. Conec casos de persones que tampoc no sabien llegir ni escriure i que no els va quedar altra alternativa que ser migrants sense sortir de Catalunya. El rellevant del cas, per boca de qui la societat li reconeix la feina, té estudis i per això fa la intervenció que fa, és que quan el sistema públic funciona, acull, no discrimina i exerceix una funció integradora, la suma de realitats diferents enriqueix la societat d’acollida. I Catalunya compleix amb aquests requisits.

El crit ‘a la merda els xenòfobs i els que s’aprofiten dels altres’ resumeix l’essència del missatge. No és una insolència, ni una descortesia, ni molt menys una mostra de llenguatge barroer, al contrari és una llança que trenca el silenci, massa sovint farcit d’interessos inconfessables o emparat en pors que atien aquells qui amb el missatge de la desqualificació tracten d’assegurar privilegis personals.

Algunes de les intervencions dels guanyadors i la mateixa gala dels premis Gaudí va ser un bany de realitat, fins i tot en detalls aparentment tant simples com la petició de l’actor Eduard Fernàndez, protagonista de ‘El 47’, de que no es caigués en la temptació de doblar-lo i que es respectés la parla original dels personatges que representen. Una missiva adreçada especialment als qui, des de l’interior d’Espanya, s’ofenen i consideren inapropiat que una pel·lícula feta aquí i distribuïda al mercat espanyol mantingui el català dels diàlegs.

En fi, missatges com el de Sola o el de Joana Vital, néta del conductor d’autobús Manolo Vital, són un alè d’esperança, sobre tot tal dia com avui, 20 de gener, quan el supremacisme i els discursos d’odi als migrants, amb anuncis de grans batudes per expulsar-los dels Estats Units, arriben al cap de la nació més poderosa del món, prenen carta de naturalesa i serveixen per esperonar micro-relats locals amb implicacions molt properes i no per això menys perilloses.

Catalunya no és un oasi per haver resolt amb nota el repte de la integració dels nouvinguts, facilitant-los mecanismes de progrés i espais de dignitat. L’acollida segueix sent una realitat amenaçada per silencis còmplices o per propostes polítiques que prometen als seus seguidors i votants una il·lusòria redempció, embolicats amb falses banderes d’un o altre color.

Burocràcia a l’escola, pressupostos al Parlament

Hi ha debats que passen sense pena ni glòria i en canvi són rellevants pel futur de la nostra societat. Fa unes setmanes, Robert Velásquez, director de l’institut Miquel Crusafont de Sabadell alertava de l’ingent burocràcia que atrapa als ensenyants en el seu dia a dia. Ho resumia en una frase prou explícita: ‘Dediquem el 70% del temps a la paperassa. No som gestors, som professors’

La queixa la justificava dient que la superposició de noves demandes i un major requeriment d’informació dels alumnes fa que hagin d’omplir tants formularis i de realitzar tantes gestions administratives que no els deixa temps per la feina d’ensenyants. I posava com exemple que ara els mestres es vegin en la necessitat de treballar amb mig centenar d’aplicatius, gestionar més de 30 protocols diferents, que se’ls delegui la contractació de serveis per a feines corrents i necessàries com arreglar una porta i que tinguin l’obligació de passar dades que els serveis centrals del departament d’Educació podrien obtenir sense problemes.

Massa sovint, demandes com aquestes passen desapercebudes, engolides per polèmiques que freguen la retòrica i no entren en el fons de la qüestió: preparar als alumnes per la vida en societat, el veritable objectiu de l’escola. Està bé alarmar-se pels resultats dels informes PISA, requerir l’ajut de l’OCDE per millorar el sistema educatiu català o enfortir determinades matèries en els currículums educatius, però de res serviran les conclusions si al final la feina del mestre o del professor d’institut no es valora adequadament i no se’ls dota dels recursos necessaris per evitar situacions com les que descriu el director de l’institut de Sabadell, que en cap cas són una anècdota.

Sobre la millora de l’educació i l’alarmant dèficit d’aprenentatge dels alumnes en els diferents graus de l’ensenyament públic a Catalunya se superposen massa debats, en la majoria de casos sense fixar prioritats. Com en d’altres urgències socials (la de l’habitatge és una de les més flagrants), tot allò que requereixi temps, dedicació, recursos i un acord transversal, el que eufemísticament se’n diu acord amb sentit de país, passa a segon terme per la necessitat de respondre a la immediatesa i per un desmesurat interès per desgastar, sense més ni més, al govern de torn, transformant la política en un foc creuat que genera decensís i avorreix a la ciutadania. I aquí alguns mitjans s’hi abonen, convertint-se en còmplices de la demagògia i el populisme.

El drama de perdre el temps amb disquisicions que no duen enlloc, d’ultimàtums que són una cortina de fum per amagar debilitats, de persistir en una lectura errònia del temps en què vivim, de jugar i d’entretenir-se en un imaginari joc de ping-pong fent cas omís a les demandes de la societat és que la feina queda per fer i que quan algú s’hi predisposa queda curt per manca dels suports necessaris.

I al mateix nivell, si es reclama posar tota la carn a la graella a favor d’una bona educació, igualitària, inclusiva, transformadora i clau per la cohesió social, també s’ha d’incloure la urgent necessitat que el Govern de la Generalitat disposi de nous pressupostos, indispensables per a moltes polítiques socials que la ciutadania requereix: la millora de barris on viu la població més fràgil de Catalunya, sense anar més lluny.

I això per desemmascarar a aquells que quan parlen de progrés i de defensar els interessos dels ciutadans de Catalunya imiten, sense miraments, al joc dels trilers.

Parlem de Franco i de democràcia

No vaig saber que un dels meus avis va ser víctima de la repressió franquista i va patir pena de presó a la Model fins el 15 anys. A casa, com en moltes altres, no se’n parlava d’aquestes coses i en tot cas, si es feia, es procurava abaixar la veu com si algú mes enllà dels que erem a taula podia escoltar-nos i el simple fet de dir la veritat tingués conseqüències. Com l’avi, que va morir pocs mesos després de que nasqués, no em va poder explicar en primera persona la seva història, la vaig haver de reconstruir a partir de retalls, amb la sensació de que m’he perdut moltes coses ara ja irrecuperables.

La por i el silenci, fins i tot en àmbits tant privats com el de la família, va ser una de les armes que va utilitzar la dictadura del general Franco per terroritzar la població i mantenir-se en el poder. Com diu Raimon a la cançó ‘Jo vinc d’un silenci’ a les classes subalternes, de gent sense místics, ni grans capitans, que viuen i moren en l’anonimat i que en frases solemnes no han cregut mai, el silenci era gairebé una condició natural, de les indispensables a més del treball per a sobreviure.

Del franquisme i del que va suposar en la història d’aquest país se’n parla poc i les vegades que des d’instàncies oficials s’ha intentat fer un exercici de reparació a les víctimes i de memòria democràtica sempre hi ha qui des de posicions de dretes posa pals a la roda o s’exclama dient que per aquest camí només es busca dividir la societat, com si ignorar el que era la dictadura fos un episodi intranscendent en la història d’Espanya.

Ara que el Govern de Pedro Sánchez, coincidint amb els 50 anys de la mort del dictador, vol impulsar durant el 2025 actes i debats que recordin d’on venim i que posin en valor la democràcia com a peça essencial en el progrés de la societat han tornat a ressorgir les veus que fan del silenci i de la por un instrument de domini i de poder. Barregen la història i emmascaren la realitat, com si la concòrdia que ells pregonen estigués sotmesa a la ignorància.

Més enllà de l’entorn familiar, vaig prendre plenament consciència del que va suposar la dictadura franquista i de la democràcia com a peça indispensable per a garantir la igualtat en l’època universitària i vaig poder seguir, des d’una posició privilegiada, la transició a un règim de llibertats que poc a poc anava avançant a Espanya i a Catalunya. Conec alguns dels entrebancs per fer descarrilar el procés, les dificultats, les demandes de prudència en una situació que era, i encara avui és, inestable. Mai vaig creure que el camí tenia un final, ni que la necessitat de recuperar forces, temperar els temps i dialogar suposés una traïció als ideals democràtics com alguns nouvinguts de xassís recent ens volen fer creure des del desconeixement i des d’una supèrbia intel·lectual que enfarfega.

Crec que és més que necessari el debat que ens proposen, en un moment que banalitzar la democràcia i caure en la temptació del autoritarisme guanya adeptes especialment entre els joves. Convé implicar-s’hi. És millor arriscar-se que quedar-se quiets, el contrari es fer el joc a la reacció. Temps hi haurà per anàlisi i conclusions. En tot cas, saber d’on venim, valorar el que hem fet per afermar la democràcia i entreveure el camí que ens queda per recórrer ens fa més forts. Aprofitar els 50 anys de la mort de Franco és una bona ocasió per donar el pas.