Arxius de Catalunya -

La revolta dels pagesos

Una vegada retirats els tractors de les dues vies catalanes que els pagesos bloquejaven en protesta per l’acord entre la Unió Europea i el Mercosur, la autopista AP-7 que connecta amb França i la C-16 que enllaça amb el Pirineu, els treballadors de manteniment s’han activat per a condicionar els trams afectats i permetre la circulació de vehicles.

Les imatges dels operaris sorprenen i si ningú digués que hores abans en aquell tram del vial hi havia hagut una protesta que es va allargar durant cinc dies ben bé es podria pensar que la retirada de la runa, més de cent camions de brossa a l’AP-7, la reparació de l’asfalt a la C-16 i recuperar la connexió a internet per la ruptura del cable de fibra òptica que ofereix servei a una part de la comarca del Berguedà, era més pròpia dels efectes d’una macro-festa improvisada que de la necessitat per fer-se escoltar d’un sector essencial de l’economia catalana per les amenaces d’un acord que fa perillar la seva viabilitat.

Hem normalitzat, aquí a Catalunya i també a Europa, que de tant en tant els pagesos treguin els tractors al carrer i tallin la circulació i fins i tot els barcelonins els van aplaudir ara fa un any quan amb els seus vehicles van entrar a la ciutat per oposar-se a l’excés de burocràcia que els obliga a dedicar hores i més hores a tasques complexes que els compliquen la feina a les seves explotacions.

Cada sector té uns mecanismes propis per a visibilitzar el dret a la protesta i en el cas dels pagesos portar els tractors a la carretera dificultant el trànsit és un argument de primer nivell. En qualsevol circumstància, els convocants de l’acte reivindicatiu o de la vaga sempre han de tenir clar que la incidència de la queixa entre la ciutadania mai pot trencar el mínim de complicitat i de suport de la població a una causa que d’entrada no els afecta directament.

En el cas dels pagesos, la salvaguarda d’uns drets que els garanteixin la subsistència i un model d’explotació que prima la qualitat i la proximitat del conreu no hauria de ser aliè a la resta de ciutadans, que se’n beneficiaran quan els productes de la pagesia catalana arribin al mercat. Tenen raó quan expressen temors pels efectes que al camp i en explotacions de bestiar pot provocar la signatura de l’acord del Mercosur, però la desmesura en la protesta té la capacitat d’anul·lar una reclamació justa quan les formes i una determinada manera d’expressar-la generen un rebuig difícil de revertir.

Bloquejar puntualment carreteres o impedir l’accés al port de Tarragona per obligar als responsables del govern de la Generalitat que s’asseguin a la taula i els ofereixin garanties de que vetllaran per què els nous productes que entrin al mercat català responguin al estàndards sanitaris que preveu la Unió Europea i que hi hagi una reparació en cas de competència deslleial és un mecanisme de pressió que no ha de sorprendre. El més cridaner d’aquesta protesta i que en el fons la desvirtua és la forma de presentar-la com si fos una festa a la qual tothom hi és cridat, fins el punt de muntar una discoteca a la concentració de Tarragona la nit de dissabte o de fer botifarrades populars i malmetre el mobiliari en altres punts del territori.

Hi ha una percepció de que la revolta pagesa, en les formes, el llenguatge i la manera d’autoorganitzar-se pot haver traspassat uns límits que fins fa poc eren una garantia de credibilitat. L’aparició a les xarxes socials de missatges de suport que identifiquen als pagesos com els nous patriotes catalans i afirmen que qui està contra els pagesos està contra Catalunya, confrontant la pagesia amb els habitants de les ciutats i abonant una fractura que no és real ni beneficiosa, més que oferir tranquil·litat causa alarma. La mateixa que sorgeix quan des de la manipulació o per interessos amagats algú s’apropia d’una causa digne fins a desvirtuar-la.

Lenta, burocràtica, complicada, obsoleta

No sé quin interès tenen les sessions de control al Congrés dels diputats entre el president del Govern, Pedro Sánchez, i el cap de l’oposició Alberto Núñez Feijóo si ja sabem com acabaran i, fins i tot, podem intuir què es diran. Tot plegat per res, ben bé un diàleg de sords que només convenç als seus i fastigueixa la ciutadania. Avui parlen de l’acord amb Junts pel repartiment de 4.400 menors migrants entre comunitats, que actualment viuen en condicions infrahumanes i indecents a Canàries.

El directe a través de les xarxes socials permet a aquell qui no té altre cosa més interessant a fer seguir el xoc dialèctic del no res en el qual uns i altres s’intercanvien retrets equiparables a l’ensulsiada de Junts que per treure pit del pacte i tranquil·litzar als seus seguidors li va faltar temps per fixar la quota que suposarà per Catalunya el repartiment a fi d’enfortir el missatge de que ells sí que vetllen pels interessos dels catalans i que alhora de posar-se durs, mirant de reüll els vots que es diputen amb l’extrema-dreta catalana, no hi ha qui els guanyi. Dit i fet, n’arribaran de 20 a 30 a terres catalanes mentre que Madrid, l’etern rival, n’haurà d’acollir més de 700. I això perquè Catalunya és més solidària que altres autonomies espanyoles i d’aquesta manera es compensa.

Més llenya al foc, en una qüestió que requereix prudència, respecte, menys postureig i no deshumanitzar a joves que han arribat a Espanya en pastera reduint-los en un simple número sense cap altra consideració.

¿Són aquestes certeses de paraula les que tranquilitzen la ciutadania en un món tan convuls com l’actual o potser convindria resoldre sense tantes floritures aquesta i d’altres qüestions que també els interpel·len en el dia a dia? Reconec que la necessitat de marcar territori, falcant la bandera i que sigui ben visible, és un dels trets distintius de la política, però la displicència en la manera d’abordar qüestions rellevants desincentiva fins i tot als convençuts. De l’abús es passa al descrèdit, sense que s’intueixi la manera de revertir la situació.

Com a la vida no tot són paraules sinó que de tant en tant convé prendre decisions, és aquesta la qualitat que diferencia als bons dels mals governants, m’agradaria un compromís urgent i necessari per millorar l’eficàcia de l’administració a Catalunya en particular i d’Espanya en general, per deslliurar-se de l’estigma que fa gairebé 200 anys va resumir en la frase ‘vuelva usted mañana’ Mariano José de Larra.

L’advertiment de la Síndica de Greuges de Catalunya, Esther Giménez-Salinas, sobre el funcionament de l’administració catalana que inclou l’Informe sobre l’activitat de la institució durant el 2024 i que ha presentat al Parlament hauria de remoure les consciències d’aquells que tenen la responsabilitat de millorar les condicions de vida de la ciutadania. Diu la defensora de les persones: ‘La ineficàcia de l’Administració frena el progrés social de Catalunya’. Aquest sí que és un motiu de pes per buscar acords i posar-se a treballar.

Amb una administració que en paraules de la síndica és lenta, complicada, excessivament burocràtica, obsoleta, que utilitza massa sovint un llenguatge incomprensible, que en els mecanismes interns anteposa de manera constant els propis interessos als drets de les persones, que peca de falta d’empatia i d’amabilitat, que castiga amb la seva ineficàcia a milers de persones en àmbits tan sensibles com el de la sanitat i les llistes d’espera, en l’accés a l’habitatge social, en la cobertura dels serveis de dependència i en l’atenció a la gent gran i que es queda curta en la protecció a la infància, algú pot ser insensible.

La tàctica de qui dia passa any empeny en aquests casos hauria de ser penalitzada.

Flirtejar amb la ultradreta casolana

Tothom espera que el cordó sanitari per aïllar a la ultradreta funcioni a Alemanya i que conservadors i socialdemòcrates formin un govern de coalició que permeti sortir de l’atzucat en què es troba el país després de les eleccions de diumenge. Políticament la solució és clara. No sé si hi ha una mateixa certesa entre els ciutadans, atès el número de vots que ha aconseguit la ultradretana Alternativa per Alemanya, segona força política amb un 20,7% dels vots escrutats, el doble dels que va aconseguir fa pocs més de tres anys.

A Espanya, el cordó per aïllar la extrema-dreta ja s’ha trencat amb els governs de coalició entre Vox i PP. I a Catalunya, el debat que han obert dirigents de Junts i entitats independentistes com l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) plantejant obertament la conveniència d’establir ponts amb Aliança Catalana, la formació que lidera l’alcaldessa de Ripoll Sílvia Orriols, va més enllà d’una tertúlia de cafè. Si no s’atura, l’escletxa que ara s’ha obert –el rebuig de Junts a un front comú per desbancar Orriols de l’alcaldia és l’exemple més clar de la fragilitat del mur de contenció— s’anirà engrandint fins les eleccions municipals del 2027, la veritable prova de foc per a naturalitzar una opció que poc a poc s’enforteix entre un electorat, l’independentista, que fins fa dos dies es presentava com l’exemple més genuí de la ’revolució dels somriures’.

No és una broma intuir què pot passar en el futur i quins són els efectes que tindria en la nostra societat l’onada populista que representa l’independentisme d’extrema-dreta, si més enllà de les declaracions s’entra en l’acció política des dels governs municipals.

Només cal furgar en la web oficial del partit d’Orriols per detectar el pa que s’hi dóna i que s’agrupa en quatre grans propostes: independència (per expulsar definitivament l’Estat espanyol de Catalunya), economia (per aconseguir el màxim nivell de vida per als catalans), immigració (per implementar polítiques que beneficiïn als catalans i no als estrangers) i família (per avançar en un model de societat i de família catalanes basat en els valors i l’educació).

Per una ciutadania atrapada en la incertesa i el neguit del què passarà en el futur un missatge com el descrit pot ser atractiu i la prova són els vots que formacions similars aconsegueixen en les diferents eleccions, però aquest és un camí cap a la confrontació social. Com també és un error contemporitzar i vestir acords fonamentats en el nexe comú de la independència de Catalunya.

La política és pedagogia i fermesa en la defensa d’uns valors compartits que han d’aspirar a la igualtat entre tots aquells que viuen en una mateixa comunitat, sigui quin sigui el seu origen. La democràcia serveix per assolir aquests objectius. Pot semblar una obvietat recordar aquests principis, però no ho és quan des de la desconsideració més extrema els somriures d’uns es transformen en la desesperança d’altres.

Catalunya no està exempta dels perills que amaguen les opcions d’ultradreta. Flirtejar-hi per omissió, encara que sigui per un simple càlcul electoral, ara a Ripoll demà no se sap on, és molt més que una irresponsabilitat és un atemptat a la dignitat humana i un mal favor a la causa que defensen aquells que de cor o per interès es proclamen independentistes.

La veritable casa en flames

Es veia venir que el discurs d’Eduard Sola, guardonat amb un premi Gaudí al millor guió original per la pel·lícula ‘La casa en flames’, no passaria sense pena ni glòria. Parlar dels orígens familiars, reivindicar la procedència dels teus avis que van emigrar a Catalunya per sortir de la pobresa i posar en valor la funció dels serveis públics i de l’escola com a peces essencials a l’hora de garantir el progrés i la integració pot incomodar, especialment entre aquelles persones que només entenen la catalanitat des d’un prisma essencialista i unidireccional.

Per això, durant molts anys, s’ha identificat la paraula ‘xarnego’ com a català de segona i ara que se li reconeix un paper clau en la història recent de Catalunya encara hi ha qui des de les xarxes socials menysprea el discurs de Sola i el titlla d’esbiaixat i espanyolista, obviant la veritable transcendència del missatge.

El rellevant no és que l’avi de Sola fos migrant i analfabet i que malgrat tot pogués tirar endavant la seva família. Conec casos de persones que tampoc no sabien llegir ni escriure i que no els va quedar altra alternativa que ser migrants sense sortir de Catalunya. El rellevant del cas, per boca de qui la societat li reconeix la feina, té estudis i per això fa la intervenció que fa, és que quan el sistema públic funciona, acull, no discrimina i exerceix una funció integradora, la suma de realitats diferents enriqueix la societat d’acollida. I Catalunya compleix amb aquests requisits.

El crit ‘a la merda els xenòfobs i els que s’aprofiten dels altres’ resumeix l’essència del missatge. No és una insolència, ni una descortesia, ni molt menys una mostra de llenguatge barroer, al contrari és una llança que trenca el silenci, massa sovint farcit d’interessos inconfessables o emparat en pors que atien aquells qui amb el missatge de la desqualificació tracten d’assegurar privilegis personals.

Algunes de les intervencions dels guanyadors i la mateixa gala dels premis Gaudí va ser un bany de realitat, fins i tot en detalls aparentment tant simples com la petició de l’actor Eduard Fernàndez, protagonista de ‘El 47’, de que no es caigués en la temptació de doblar-lo i que es respectés la parla original dels personatges que representen. Una missiva adreçada especialment als qui, des de l’interior d’Espanya, s’ofenen i consideren inapropiat que una pel·lícula feta aquí i distribuïda al mercat espanyol mantingui el català dels diàlegs.

En fi, missatges com el de Sola o el de Joana Vital, néta del conductor d’autobús Manolo Vital, són un alè d’esperança, sobre tot tal dia com avui, 20 de gener, quan el supremacisme i els discursos d’odi als migrants, amb anuncis de grans batudes per expulsar-los dels Estats Units, arriben al cap de la nació més poderosa del món, prenen carta de naturalesa i serveixen per esperonar micro-relats locals amb implicacions molt properes i no per això menys perilloses.

Catalunya no és un oasi per haver resolt amb nota el repte de la integració dels nouvinguts, facilitant-los mecanismes de progrés i espais de dignitat. L’acollida segueix sent una realitat amenaçada per silencis còmplices o per propostes polítiques que prometen als seus seguidors i votants una il·lusòria redempció, embolicats amb falses banderes d’un o altre color.