gener de 2017

Fets alternatius

Captura de pantalla 2017-01-29 a la(s) 04.24.25 Als Estats Units s’ha disparat la venda de la novel·la de George Orwell ‘1984’. Ho confirmen els responsables d’Amazon, que han descobert com des de dissabte passat, un dia després de la pressa de possessió de Donald Trump, les comandes d’usuaris interessats en el llibre de l’autor anglès no paren de créixer.

Quina és la raó d’aquest imprevist interès? Doncs cal buscar-lo en una expressió l’assessora del president, Kellyanne Conway, quan es va qualificar amb l’expressió ‘fets alternatius’ la versió que ha donat la Casa Blanca i el propi President sobre el número d’assistents a la presa de possessió, que diuen va ser superior a la Barack Obama al 2009. Una opinió que contrasta amb les imatges aèries i les dels usuaris dels transports públics que duen a l’esplanada que hi ha davant del Capitoli.

No és una estratègia nova, com molt bé va descriure Orwell obsedit per denunciar els mecanismes de l’estalinisme per manipular la realitat. El que veus, gràcies a un Ministeri de la Veritat, no és el que veus sinó allò que unes ments superiors volen que vegis. I a partir d’aquí tot es pot justificar, a costa de carregar-se la veritat i la llibertat de premsa.

‘Fets alternatius’ és una nova expressió que haurem d’incorporar al nostre vocabulari com ha passat amb la post-veritat i d’altres que en vindran darrera. Em pregunto on ens durà aquesta bogeria, que només serveix per entronitzar la mentida, perquè la realitat és que com a ciutadans som extremadament vulnerables i tenim la massa crítica cada cop més feble.

És difícil fer prediccions, quan les eines a través dels quals es propaguen aquestes falsedats se’ns presenten com a meravelloses joguines amb l’esquer de què ens fan més lliures i globals, que milloren la interrelació, que ens ajuden a comunicar-nos millor i, en definitiva, que ens ajuden a viure en un món on no hi ha fronteres ni límits.

En aquest món globalitzat una imatge ja no val més que mil paraules. Ens ho diu Trump quan fantasieja amb el periodista de la Fox News amb la xifra d’assistents a l’acte de pressa de possessió. Tot plegat una anècdota, sinó fos perquè darrera les bambolines d’aquest petit detall s’hi amaga la desigualtat i la llei de la selva.

(il.lustració Gina Barrera)

Gent normal

Captura de pantalla 2017-01-18 a las 17.11.52 Costa mobilitzar a la gent. Costa que exterioritzin la seva ràbia davant les injustícies. Molts han perdut l’esperança i no són conscients que són subjectes de drets, que tenen drets. I no em refereixo, únicament, als refugiats que moren de fred a les portes de casa nostra sinó a persones veïnes nostres que han perdut la seva capacitat per a reivindicar-los.

En aquesta etapa de regressió de drets en la que ens movem hauríem de prestar molta més atenció a la gent gran. És un dels grans col.lectius que suporta en silenci la pèrdua de de drets que arrossega la crisi econòmica. Alguns s’han organitzat, pocs per l’envestida que els ha suposat en les seves vides. La majoria les veuen a venir en silenci.

El passat mes de setembre un informe d’Insocat, amb el revelador títol ‘Gent gran: Pobresa i vulnerabilitat’, posava negre sobre blanc quina és la situació dels majors de 65 anys a Catalunya. El treball, elaborat per la federació d’Entitats Catalanes d’Acció Social, revelava dades esfereïdores. Una d’elles, que el 60% de les persones grans a Catalunya no arriba a final de mes, que la retallada de pensions els aboca a un procés d’empobriment gradual i que prop del 40% de les percepcions de jubilació tenen un import per sota del salari mínim interprofessional. I que les privacions materials, com a conseqüència de la pèrdua de poder adquisitiu, impacta especialment en les dones, fins el punt que la taxa de pobresa femenina és cinc punts superior a la masculina.

I això sense descuidar els problemes d’habitatge, de pobresa energètica que converteixen moltes llars en autèntiques neveres, de mobilitat o sanitaris.

És evident que aquí hi ha una responsabilitat pública en la gestió dels recursos, en la distribució del cost de les retallades per evitar que sempre i tot recaigui en els mateixos, però no hauríem d’assumir aquest discurs des de la resignació. La societat civil existeix i té noms i cognoms. Representen aquella espurna d’esperança quan tot sembla que està perdut i les paraules provoquen un eco inconsistent.

En aquests moments de modernitat líquida és important reivindicar els principis, interpel.lar als joves i no tan joves, defensar el compromís, cridar a la unió i fer realitat el missatge que Barack Obama, amb incongruències i també amb encerts, va pronunciar fa uns dies davant de milers de seguidors a Chicago: “Quan la gent normal s’implica, es compromet i s’uneix en l’esforç col.lectiu, les coses canvien per a millor”.

(il.lustració Gina Barrera)

Bons desitjos

captura-de-pantalla-2017-01-04-a-las-17-52-55

Som animals de costums. I de la mateixa manera que a mi m’agrada començar l’any estrenant agenda de paper com un auguri de que l’acabaré omplint de noms, reunions, projectes i reflexions també m’imagino el llistat de bones intencions que voldria que es complissin al 2017.

No és un llistat precís i exhaustiu. En tot cas, són propostes que formarien part d’una hipotètica carta als Reis d’Orient, atrafegats i diria que sorpresos per les moltes obligacions que se’ls exigeixen.

Conscient que el dret a l’habitatge no es pot resoldre d’un dia per l’altre, demanaria a l’any una acció molt més concertada de la Generalitat i els ajuntaments que permetés encarrilar solucions eficients per garantir aquest dret a tots els que viuen en una situació de precarietat, en habitacions o al carrer. Que donés esperances al joves que es volen independitzar, que millorés l’oferta de lloguer i d’habitatge social, que impedís la pressió especulativa en aquells barris cobejats pel turisme i que posés fre a la temptació de convertir l’habitatge en un sucós producte financer com d’altres hi ha al mercat.

Voldria que el nou any fes possible el desig de viure la vellesa amb dignitat, en ciutats molt més adaptades per les persones que tenen mobilitat reduïda i que no van en bicicleta, que hi haguessin els recursos suficients per a què funcioni plenament la llei de dependència ara que alguns celebren que fa 10 anys de la seva aprovació i que les pensions en lloc de perdre poder adquisitiu reconeguessin l’esforç que aquests ciutadans han fet per arribar on som.

Desitjaria que es garantís el dret un treball estable, allunyat de la precarietat, amb sous dignes, que permetés l’autonomia econòmica i la conciliació de la vida laboral i familiar i que fos un actiu fonamental per a garantir l’autonomia personal.

Li demanaria al 2017 que fes possible el dret a la segona oportunitat, que s’avancés en la implantació de la renda mínima garantida, tal com reconeix l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, no entesa com una concessió sinó com la via per a dignificar i fer més efectius la disparitat d’ajuts que promouen els poders públics per als que viuen en situació d’extrema vulnerabilitat.

L’any que s’inicia hauria de posar fi a la pobresa energètica, fent realitat la idea que els subministraments d’aigua, llum i electricitat són serveis bàsics i que tots els ciutadans tenen blindat per llei el mínim necessari per viure. Una democràcia madura no es pot permetre més talls de subministrament o que hi hagi habitatges amb famílies que, per no poder assumir la despesa energètica, passen fred sense explicar el seu cas ni recórrer als serveis socials.

Demanaria recuperar els recursos econòmics que s’han retallat des del 2008 fins ara en àmbits tan sensibles com els de l’ensenyament i la sanitat. Que les declaracions de bones intencions anessin acompanyades de fets, amb el compromís dels poders públics per evitar que la viabilitat del model recaigui en el voluntarisme dels bons professionals que el sostenen, sense col.lapses als serveis d’urgències i amb més recursos i especialistes per atendre als infants i adolescents que han viscut situacions traumàtiques a causa de la crisi econòmica.

I tot i que les notícies dels darrers dies contradiuen el desig de bones intencions, voldria que el 2017 fos el del punt d’inflexió per eradicar la lacra de la violència de gènere, amb més recursos per acompanyar a les víctimes en el procés judicial contra el maltractador, per ajudar-les a recuperar l’autoestima i una vida lliure de cadenes i comportaments masclistes. Que hi hagués una acció continuada de pedagogia entre els joves a favor de la igualtat i que es notés el rebuig social contra expressions o imatges de sotmetiment de la dona a l’home, tan habituals als mitjans de comunicació i a les xarxes socials.

Finalment, voldria que es fes realitat el dret a la ciutat com aquell espai inclusiu on tots els ciutadans projecten el seu futur, reben el suport necessari en moments de crisi i concreten la seva participació en els afers públics. Un objectiu que passa per reconèixer i enfortir el paper de les administracions locals en la defensa dels drets de proximitat, una expressió que mai, mai, hauria de quedar buida de contingut.

(il.lustració Gina Barrera)