Gent normal

Captura de pantalla 2017-01-18 a las 17.11.52Costa mobilitzar a la gent. Costa que exterioritzin la seva ràbia davant les injustícies. Molts han perdut l’esperança i no són conscients que són subjectes de drets, que tenen drets. I no em refereixo, únicament, als refugiats que moren de fred a les portes de casa nostra sinó a persones veïnes nostres que han perdut la seva capacitat per a reivindicar-los.

En aquesta etapa de regressió de drets en la que ens movem hauríem de prestar molta més atenció a la gent gran. És un dels grans col.lectius que suporta en silenci la pèrdua de de drets que arrossega la crisi econòmica. Alguns s’han organitzat, pocs per l’envestida que els ha suposat en les seves vides. La majoria les veuen a venir en silenci.

El passat mes de setembre  un informe d’Insocat, amb el revelador títol ‘Gent gran: Pobresa i vulnerabilitat’, posava negre sobre blanc quina és la situació dels majors de 65 anys a Catalunya. El treball, elaborat per la federació d’Entitats Catalanes d’Acció Social, revelava dades esfereïdores. Una d’elles, que el 60% de les persones grans a Catalunya no arriba a final de mes, que la retallada de pensions els aboca a un procés d’empobriment gradual i que prop del 40% de les percepcions de jubilació tenen un import per sota del salari mínim interprofessional. I que les privacions materials, com a conseqüència de la pèrdua de poder adquisitiu, impacta especialment en les dones, fins el punt que la taxa de pobresa femenina és cinc punts superior a la masculina.

I això sense descuidar els problemes d’habitatge, de pobresa energètica que converteixen moltes llars en autèntiques neveres, de mobilitat o sanitaris.

És evident que aquí hi ha una responsabilitat pública en la gestió dels recursos, en la distribució del cost de les retallades per evitar que sempre i tot recaigui en els mateixos, però no hauríem d’assumir aquest discurs des de la resignació. La societat civil existeix i té noms i cognoms. Representen aquella espurna d’esperança quan tot sembla que està perdut i les paraules provoquen un eco inconsistent.

En aquests moments de modernitat líquida és important reivindicar els principis, interpel.lar als joves i no tan joves, defensar el compromís, cridar a la unió i fer realitat el missatge que Barack Obama, amb incongruències i també amb encerts, va pronunciar  fa uns dies davant de milers de seguidors a Chicago: “Quan la gent normal s’implica, es compromet i s’uneix en l’esforç col.lectiu, les coses canvien per a millor”.

(il.lustració Gina Barrera)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *