Escriure amb l’obligació de no fugir de la realitat més immediata té avantatges i inconvenients. Mentre començo escolto de fons les destrosses i el número de víctimes mortals que ha provocat la DANA a València i Albacete. Esfereïdor.
Com pot ser que en ple segle XXI ningú no advertís ni prengués mesures per evitar situacions de risc com aquesta, que hi hagués població desinformada davant l’anunci de pluges torrencials, que es permetés la circulació de vehicles, que es mantinguessin indústries obertes amb treballadors a dins quan les previsions meteorològiques advertien del perill de riuades o no tanquessin abans grans magatzems.
Aquestes acostumen a ser les conseqüències de reduir recursos en matèria de prevenció i que en els platerets de la mateixa balança pesin més el diners que es deixen d’invertir que l’interès per salvaguardar vides humanes. En fi, massa preguntes que amb l’impacte emocional de vides perdudes per la força de l’aigua demanen una resposta prou argumentada, sense excuses ni mitges veritats, com les d’aquells que amaguen el cap sota l’ala.
Escriure serveix per això, per a recordar que sempre hi ha una necessitat de revisar el present, que a banda dels creadors de mons imaginaris i de futurs amenaçadors ens movem en una realitat líquida que de tant en tant provoca sotracs i genera preguntes incòmodes. No es tracta d’aigualir el sentiment de pena per la mort de persones, ni d’oblidar-se d’aquell moment o d’aquell instant, sinó de cercar el perquè, de manera insistent, sense pausa.
Es il·lustratiu veure que amb tragèdies com la de València allò que fa poc més de 24 hores formava part de la brega mediàtica queda en segon terme. Ens hem acostumat que davant un fet que ens trasbalsa les víctimes quedin arraconades pel soroll de les desqualificacions i dels oportunismes i es transformin en números i circumstàncies. Hi ha nombrosos exemples. Comença a passar en el cas Errejón, amb proves sòlides d’assetjament sexual. Encara es parla poc de la víctima i de les víctimes i del perquè en un món ple de lleis i de reglaments encara és més efectiu denunciar a través de les xarxes socials que dirigir-se a la policia i rebre una atenció adequada, de la manca de pisos d’acollida per evitar que en casos similars la dona agredida no es vegi obligada a tornar a casa i viure amb l’agressor, del suport emocional i legal, de tantes coses que giren a l’entorn d’un fet tan essencial com la protecció que reclama una persona indefensa i que exigeix justícia. En aquests casos, hi segueix havent preguntes sense resposta i quan n’hi ha sovint es queden en una declaració d’intencions.
Escriure, per tant, serveix per demanar un perquè a tots aquests interrogants. Sense obligacions de posar-se una i una altra vegada transcendents, ni necessàriament adoptant un to greu i majestàtic, sinó disposats a explicar la realitat, els dubtes, les incongruències, desemmascarant el doble llenguatge o la utilització pèrfida que veu en una desgràcia la oportunitat per desgastar l’adversari en lloc d’intercalar paraules i treure el gra de la palla.
Escriure, escriure, escriure com a eina indispensable en la construcció d’un món i d’una societat que persisteix en avançar.