Coincidint amb els preparatius dels Jocs Olímpics de Barcelona i amb el canvi urbanístic de la ciutat va sorgir el debat sobre el disseny de les noves places que amb la transformació de barris i districtes es posaven a disposició de la ciutadania. La tesi que va triomfar va ser la de construir places dures en les quals el ciment fos l’element predominant en detriment de zones enjardinades i més presència d’arbres. L’argument per avançar en aquesta nova proposta de brutalisme arquitectònic era que el clima mediterrani de Barcelona, amb pluges escasses i irregulars, feia inassumible el cost de manteniment dels nous espais públics.
Ara, quan ja no hi ha dubtes de que el canvi climàtic obligarà a redissenyar un altre model de ciutat i de que el ciment amb les altes temperatures transforma les zones urbanitzades en un forn, aquell debat que va obligar a arquitectes i urbanistes fa poc més de trenta anys a posicionar-se a favor o en contra d’una o altra alternativa el veiem insòlit.
Confirmada la tesi de que els habitants de les ciutats també són uns dels grans damnificats del canvi climàtic i que protegir-se de les altes temperatures varia en funció del poder adquisitiu, les propostes urbanístiques i les decisions polítiques que s’adoptin sobre aquesta qüestió són rellevants i no s’haurien de menystenir sobre tot ara a les portes d’unes noves eleccions municipals. No es tractaria únicament de presentar el llistat de nous projectes per enlluernar a la ciutadania sinó de resoldre l’equació que passa per ajustar millores urbanes i creació de nous serveis i equipaments amb la necessitat de millorar la protecció dels ciutadans, especialment els de menor nivell de renda, de la insolació descontrolada.
Passar l’estiu a la ciutat per els més vulnerables, aquells que no disposen d’un aparell d’aire condicionat que els ajudi a suportar la calor o que viuen en un espai tan reduït que impossibilita els corrents d’aire és un infern i si a més les places i espais oberts no fan la funció de refugi climàtic la sensació d’ofec s’accentua.
A França, que des de fa setmanes viu una onada de calor sense precedents, el debat de què fer davant un imprevist que no té aturador ha generat una controvèrsia entre els ecologistes, forces progressistes i l’extrema dreta per l’anunci oportunista de Marine Le Pen d’impulsar un pla nacional de climatització que passaria per instal·lar aparells d’aire condicionat a hospitals, escoles, residències i centres públics de tot el país.
Pot semblar una tonteria, però per a qui pateix els estralls de la calor una iniciativa com aquesta es converteix en una benedicció encara que els aparells d’aire condicionat no siguin la millor alternativa per la sostenibilitat climàtica del planeta.
A Espanya i a Catalunya, ara per ara, la picabaralla no hi és, encara que no tardarà en arribar si les tesis ultradretanes triomfen. El debat en el que des d’ara s’haurien d’implicar persones i forces amb consciencia ecològica és el de com adaptar les nostres ciutats als desafiaments climàtics, en com transformar una necessitat en un nou pas a favor de la igualtat, en què fer amb aquells barris on les persones s’amunteguen sense altra alternativa que la de sobreviure, en convertir l’ombra en sinònim de gaudi i llibertat i encaixar tots aquests desitjos en realitats tangibles: una visió metropolitana cada cop més necessària, per a frenar que negacionistes i extrema dreta converteixin solucions enganyoses contra el canvi climàtic en bandera per a guanyar vots.