Etiqueta: canvi climàtic

L’extrema dreta i el canvi climàtic

Coincidint amb els preparatius dels Jocs Olímpics de Barcelona i amb el canvi urbanístic de la ciutat va sorgir el debat sobre el disseny de les noves places que amb la transformació de barris i districtes es posaven a disposició de la ciutadania. La tesi que va triomfar va ser la de construir places dures en les quals el ciment fos l’element predominant en detriment de zones enjardinades i més presència d’arbres. L’argument per avançar en aquesta nova proposta de brutalisme arquitectònic era que el clima mediterrani de Barcelona, amb pluges escasses i irregulars, feia inassumible el cost de manteniment dels nous espais públics.

Ara, quan ja no hi ha dubtes de que el canvi climàtic obligarà a redissenyar un altre model de ciutat i de que el ciment amb les altes temperatures transforma les zones urbanitzades en un forn, aquell debat que va obligar a arquitectes i urbanistes fa poc més de trenta anys a posicionar-se a favor o en contra d’una o altra alternativa el veiem insòlit.

Confirmada la tesi de que els habitants de les ciutats també són uns dels grans damnificats del canvi climàtic i que protegir-se de les altes temperatures varia en funció del poder adquisitiu, les propostes urbanístiques i les decisions polítiques que s’adoptin sobre aquesta qüestió són rellevants i no s’haurien de menystenir sobre tot ara a les portes d’unes noves eleccions municipals. No es tractaria únicament de presentar el llistat de nous projectes per enlluernar a la ciutadania sinó de resoldre l’equació que passa per ajustar millores urbanes i creació de nous serveis i equipaments amb la necessitat de millorar la protecció dels ciutadans, especialment els de menor nivell de renda, de la insolació descontrolada.

Passar l’estiu a la ciutat per els més vulnerables, aquells que no disposen d’un aparell d’aire condicionat que els ajudi a suportar la calor o que viuen en un espai tan reduït que impossibilita els corrents d’aire és un infern i si a més les places i espais oberts no fan la funció de refugi climàtic la sensació d’ofec s’accentua.

A França, que des de fa setmanes viu una onada de calor sense precedents, el debat de què fer davant un imprevist que no té aturador ha generat una controvèrsia entre els ecologistes, forces progressistes i l’extrema dreta per l’anunci oportunista de Marine Le Pen d’impulsar un pla nacional de climatització que passaria per instal·lar aparells d’aire condicionat a hospitals, escoles, residències i centres públics de tot el país.

Pot semblar una tonteria, però per a qui pateix els estralls de la calor una iniciativa com aquesta es converteix en una benedicció encara que els aparells d’aire condicionat no siguin la millor alternativa per la sostenibilitat climàtica del planeta.

A Espanya i a Catalunya, ara per ara, la picabaralla no hi és, encara que no tardarà en arribar si les tesis ultradretanes triomfen. El debat en el que des d’ara s’haurien d’implicar persones i forces amb consciencia ecològica és el de com adaptar les nostres ciutats als desafiaments climàtics, en com transformar una necessitat en un nou pas a favor de la igualtat, en què fer amb aquells barris on les persones s’amunteguen sense altra alternativa que la de sobreviure, en convertir l’ombra en sinònim de gaudi i llibertat i encaixar tots aquests desitjos en realitats tangibles: una visió metropolitana cada cop més necessària, per a frenar que negacionistes i extrema dreta converteixin solucions enganyoses contra el canvi climàtic en bandera per a guanyar vots.   

Qui protegeix els alcaldes

Joan Roig és alcalde d’Alcanar, una població de 10.000 habitants, capital de la comarca del Montsià que limita amb la província de Castelló. Roig, que de manera poc habitual va anunciar que deixava el càrrec en unes declaracions a ‘Salvados’, el programa dels diumenges de la cadena de televisió ‘La Sexta’, és convertirà en el primer alcalde de l’Estat espanyol que abandona les seves responsabilitats públiques a causa del canvi climàtic.

Alcanar ha estat notícia sovint per què els episodis d’intenses pluges que als darrers anys assolen la conca mediterrània han provocat importants destrosses d’habitatges i al càmping que hi ha prop de la platja. Una persona que no conegui l’orografia del territori pot pensar que és el mar enfurismat qui arrabassa les cases del litoral, però no és el cas d’aquesta població de les Terres de l’Ebre. El motiu és que per decisions urbanístiques irresponsables les construccions i el càmping obstrueixen el barranc del Llop per on baixen les aigües quan plou amb intensitat. És un problema que des de fa anys tothom coneix, parlo de les diferents administracions, sense posar fil a l’agulla fins ara que la Generalitat ha iniciat el procés d’expropiació dels habitatges que taponen la barrancada i preveu traslladar els veïns afectats a zones segures.

La rellevància de la decisió de Roig, que va accedir a l’alcaldia al 2018, ha hagut d’entomar una pandèmia i cinc inundacions, que cobra 31.000 euros per la dedicació completa com alcalde i que tot i els seus 42 anys cada vegada li costa més justificar a uns veïns que reclamen solucions la impotència per manca de recursos suficients, diu prou per motius personals i amb una frase que indueix a la reflexió: la política municipal, quan la normalitat és una concatenació de catàstrofes (previsibles i que requereixen de solucions dràstiques) és una trituradora humana. Quan deixi l’alcaldia Roig recuperarà la professió de docent.

Les declaracions de l’alcalde d’Alcanar no són una raresa ja què amb més o menys intensitat aquest és el sentiment d’altres com ell sobrepassats per unes necessitats que ofeguen les seves poblacions mentre esperen decisions, recursos materials i ajuts que no arriben i que permetrien resoldre necessitats de màxima urgència que afecten als seus veïns. Un exemple. Fa més d’un any de la catàstrofe de la dana a València i els ajuts estan arribant en comptagotes mentre preval la disputa política que demostra la baixa qualitat ètica i moral d’uns responsables institucionals aliens a les necessitats dels afectats, preocupats únicament per la seva supervivència política i que per sort tenen davant seu a la jutgessa de Catarroja que treballa per aclarir els fets i desemmascarar als còmplices de la mort de 227 persones.

Cada cop són més aquells que des de la política pensen que un país es construeix des dels municipis, que és en aquest marc institucional on la democràcia, la defensa de drets i la solució més efectiva a les necessitats de la ciutadania pren dimensions reals i abastables, que els ajuntaments no són una estructura administrativa subordinada a la Generalitat o a l’Administració central, que els seus alcaldes també són estat i els regidors tan dignes com els diputats del Parlament o les Corts i que opinen que la gasiveria per a reconèixer-los funcions essencials en la vida quotidiana demostra una visió reduccionista del compromís públic i facilita el germen de l’anti-política, l’eclosió de l’extrema dreta i els populismes autoritaris.

En el seguit de declaracions que ha fet Joan Roig justificant la seva decisió hi ha una frase colpidora: ‘L’alta política ja està desconnectada de les trinxeres’. La solitud d’un alcalde en estat pur.