febrer 2025 -

Flirtejar amb la ultradreta casolana

Tothom espera que el cordó sanitari per aïllar a la ultradreta funcioni a Alemanya i que conservadors i socialdemòcrates formin un govern de coalició que permeti sortir de l’atzucat en què es troba el país després de les eleccions de diumenge. Políticament la solució és clara. No sé si hi ha una mateixa certesa entre els ciutadans, atès el número de vots que ha aconseguit la ultradretana Alternativa per Alemanya, segona força política amb un 20,7% dels vots escrutats, el doble dels que va aconseguir fa pocs més de tres anys.

A Espanya, el cordó per aïllar la extrema-dreta ja s’ha trencat amb els governs de coalició entre Vox i PP. I a Catalunya, el debat que han obert dirigents de Junts i entitats independentistes com l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) plantejant obertament la conveniència d’establir ponts amb Aliança Catalana, la formació que lidera l’alcaldessa de Ripoll Sílvia Orriols, va més enllà d’una tertúlia de cafè. Si no s’atura, l’escletxa que ara s’ha obert –el rebuig de Junts a un front comú per desbancar Orriols de l’alcaldia és l’exemple més clar de la fragilitat del mur de contenció— s’anirà engrandint fins les eleccions municipals del 2027, la veritable prova de foc per a naturalitzar una opció que poc a poc s’enforteix entre un electorat, l’independentista, que fins fa dos dies es presentava com l’exemple més genuí de la ’revolució dels somriures’.

No és una broma intuir què pot passar en el futur i quins són els efectes que tindria en la nostra societat l’onada populista que representa l’independentisme d’extrema-dreta, si més enllà de les declaracions s’entra en l’acció política des dels governs municipals.

Només cal furgar en la web oficial del partit d’Orriols per detectar el pa que s’hi dóna i que s’agrupa en quatre grans propostes: independència (per expulsar definitivament l’Estat espanyol de Catalunya), economia (per aconseguir el màxim nivell de vida per als catalans), immigració (per implementar polítiques que beneficiïn als catalans i no als estrangers) i família (per avançar en un model de societat i de família catalanes basat en els valors i l’educació).

Per una ciutadania atrapada en la incertesa i el neguit del què passarà en el futur un missatge com el descrit pot ser atractiu i la prova són els vots que formacions similars aconsegueixen en les diferents eleccions, però aquest és un camí cap a la confrontació social. Com també és un error contemporitzar i vestir acords fonamentats en el nexe comú de la independència de Catalunya.

La política és pedagogia i fermesa en la defensa d’uns valors compartits que han d’aspirar a la igualtat entre tots aquells que viuen en una mateixa comunitat, sigui quin sigui el seu origen. La democràcia serveix per assolir aquests objectius. Pot semblar una obvietat recordar aquests principis, però no ho és quan des de la desconsideració més extrema els somriures d’uns es transformen en la desesperança d’altres.

Catalunya no està exempta dels perills que amaguen les opcions d’ultradreta. Flirtejar-hi per omissió, encara que sigui per un simple càlcul electoral, ara a Ripoll demà no se sap on, és molt més que una irresponsabilitat és un atemptat a la dignitat humana i un mal favor a la causa que defensen aquells que de cor o per interès es proclamen independentistes.

Una casa amb dues portes

Com estem saturats de despropòsits que hi hagi qui amb una certa influència mediàtica en digui un altre ens deixa insensibles. En la part superior del rànquing d’idees perilloses que ens arriben ara tenim a Trump i Elon Musk, les dues estrelles planetàries que revolten el món i el sacsegen com si fos un mitjó, convençuts que només ells tenen dret a imposar les seves propostes sense tenir en compte les persones. És la nova cara del colonialisme sense escrúpols ni valors, capaç d’obrir la porta a idees i propòsits on la força i només la força de qui s’atribueix tot el poder marca el ritme de la història.

Els drets per els qui es comporten d’aquesta manera i se senten atrets pel mestratge dels nous emperadors planetaris no tenen cap valor o si els mencionen és per traçar una frontera en la qual cadascú, d’acord amb la consideració que li donen, té assignada una percel·la on regeixen les normes que altres, més forts, més rics, més autoritaris, els assignen.

Què diria Rosa Parks, l’activista nord-americana que el desembre del 1955 a la ciutat de Montgomery va rebutjar asseure’s a la part del darrera del bus que la transportava, l’espai reservat a la població negra, i va ocupar un seient només per blancs. Un gest de desobediència, només un gest pel qual va ser arrestada, però que es va convertir en un pas definitiu fins abolir les lleis que servien per aplicar la segregació racial als Estats Units. Les mateixes lleis que permetien als nens blancs pujar al bus escolar, mentre els de raça negra anaven a l’escola a peu.

En la nostra quotidianitat els tics segregacionistes són més subtils. No hi ha cartells, com passava a l’època de Parks, que separin espais per a blancs i els de persones amb un color de pell diferent. Ara, la diferència té altres biaixos, lligats essencialment als recursos que disposa cadascú: com més rics més possibilitats de prebendes i més consideració i així en una escala de valors que va de més a menys i que s’identifica perfectament.

La primera vegada que em vaig topar sense preveure-ho amb un cas d’aquests, a banda de referències i de situacions que no m’implicaven directament, va ser en una reunió amb un grup de pares joves queixosos per no poder escolaritzar als seus fills a l’escola pública que havien triat i que rebutjaven la possibilitat que els oferia l’administració d’inscriure’ls en un altre centre pròxim dels que ara s’anomenen d’alta complexitat, modèlic d’altra banda per la forma d’acollida dels menors. En l’intercanvi d’opinions em vaig guardar prou d’esmentar la paraula segregació, però vaig tenir clar que ells actuaven amb els mateixos criteris que els ciutadans blancs que inconscientment ocupaven els seients reservats per llei sense fixar-se en aquells que nomès se’ls oferia l’alternativa de viatjar apilats a la part del darrere del vehicle.

Ara hem tingut un nou exemple d’aquesta manera d’aproximar-se a la realitat. En un debat sobre habitatge, la vicepresidenta de l’Associació de Promotors de Catalunya, Elena Massot, ha proposat que si per normativa a Barcelona en les noves promocions de pisos hi ha d’haver una reserva del 30% d’habitatge protegit els blocs es construeixin amb una doble porta d’accés: una per els propietaris dels pisos adquirits al mercat lliure (i amb més recursos econòmics) i una altra per les persones que resideixin en pisos socials.

No sé que hagués dit de la fórmula Rosa Parks, encara que ja m’ho suposo. La conclusió que cadascú la tregui.

Reflexions sobre la casa Orsola

Qualsevol gestor o responsable polític és conscient de la importància de controlar els temps a l’hora de prendre una decisió, i més quan sap que l’objectiu es lluny de materialitzar-se. El cas de l’habitatge és paradigmàtic. Hi ha una urgència amb milers de persones afectades, però tothom s’adona que per molt que es digui ara per ara les solucions són puntuals i de poc serveixen per a resoldre l’angoixa de tots aquells que treballant hores i més hores no aconsegueixen reunir els diners necessaris per la compra d’un pis o per pagar un lloguer desorbitat.

Mediàticament, un desnonament és una notícia llaminera pels mitjans de comunicació. I no ho dic des d’una posició frívola o insensible. Qui coneix la meva trajectòria professional, especialment en els darrers deu anys, sap de què parlo. Ho dic des del punt de vista de la dissecció de la notícia, capaç de proporcionar imatges d’impacte en les quals els diferents actors estan perfectament delimitats a ulls del receptor: d’una banda les víctimes, de l’altra la llei en forma de comissió judicial i amb els cossos policials preparats per què es compleixi l’ordre del jutge i, finalment, els ciutadans que es concentren, organitzats o no, per evitar la injustícia de deixar unes persones al carrer.

No frivolitzo, però per desgràcia la mecànica de un desnonament és sempre la mateixa. Per això, en aquest conflicte d’interessos el cas de la casa Orsola, a Barcelona, té una especial rellevància, perquè mediàticament la intensitat era màxima, amb la presència fins i tot de cares conegudes del món de la comunicació defensant els drets d’uns llogaters davant els interessos d’uns especuladors que consideren, amb suport legal, que el dret a la propietat és una mena de barra lliure que facilita el pas per sobre de persones com una apisonadora.

Com és conegut, en el desnonament de la casa Orsola hi ha hagut una solució que implica a l’Ajuntament de Barcelona i, penso que és molt rellevant, a la Fundació Habitat 3, que a partir d’ara s’encarregarà de gestionar els 26 habitatges de l’edifici en règim de lloguer assequible. I un altre detall: s’anul·len els desnonaments que el jutge havia activat.

La fórmula d’un acord entre l’administració municipal i una entitat social tan solvent com Habitat 3, que els mitjans sempre disposats a posar adjectius qualifiquen d’imaginativa, és una molt bona solució. Obre les portes a una línia de treball que mai abans s’havia explorat amb la intensitat i el volum del cas que ens ocupa.

Quan a l’inici d’aquest comentari parlava de la gestió dels temps em referia a algunes de les reaccions que es van produir amb l’anunci de l’acord i més sorprenentment per part de persones beneficiàries. Mostraven en el cas dels partits de l’oposició i del Sindicat de llogateres un regust agredolç, no se sap si perquè no se’ls havia convidat a la taula de la negociació i en conseqüència no tenien dret a aparèixer en la fotografia junt amb els protagonistes del pacte, o bé llençaven sospites de traïcions inconfessables en el cas dels Comuns a l’entorn del compromís de reserva del 30% d’habitatge social en les noves promocions immobiliàries i els més dogmàtics qüestionaven el destí dels diners públics en l’operació de compra-venda.

No cal que ningú recordi que a Barcelona hi ha altres cases Orsola en igual o pitjor situació. És una evidència, amb un detall que no és menor. Són finques sense el glamur de formar part de l’Eixample barceloní i tractar-se d’un edifici modernista. En conseqüència, no apareixen a ulls de la gent i sobre tot dels mitjans de comunicació com un símbol de les dificultats d’accés a l’habitatge al nostre país.

És cert que la solució d’aquest conflicte no resol el problema de fons, que requeriria de més inversió i del compromís dels grans partits per elaborar un potent Pla de l’habitatge i que mentre això no passa convé millorar la seguretat jurídica en tot el procediment, garantir la continuïtat dels llogaters que paguen religiosament, limitar els pisos turístics i els lloguers de temporada, ajudar a incorporar al mercat els pisos buits i crear mecanismes per frenar l’onada especulativa. Són certes totes aquestes coses, a ulls de la ciutadania massa rellevants per què ara i aquí es desqualifiqui o simplement es qüestioni un acord que ben mirat és un exemple que convindria repetir molts més cops.

Jugar a pilota

El Síndic de greuges Barcelona, David Bondia, reclama a l’Ajuntament de la ciutat que retiri de les places i espais públics el cartel de ‘Prohibit jugar a pilota’. Entén –és un suggeriment i per tant l’administració no està obligada a complir la demanda– que l’exigència afecta a un dret fonamental dels menors: el dret a jugar en un espai públic. De moment, la petició ha passat de manera discreta i sense polèmiques, més enllà de comptades opinions a les xarxes socials on es barregen les de qui aplaudeixen la iniciativa amb les d’aquells altres que han resultat perjudicats per cops de pilota mentre gaudien o passaven per la zona de joc.

Sigui com sigui, la proposta va més enllà de l’acció formal de treure una placa del carrer i s’inscriu en un debat molt més ampli i necessari, que és el de pensar que en l’espai públic no solament hi ha adults, amb les seves necessitats i els seus interessos, ni tot s’acaba amb pacificar els carrers des el prisma de l’ús del cotxe privat i la millora ambiental, sinó que també hi ha nens i adolescents que encara que no tinguin una veu pròpia en els fòrums de debat públic ni votan requereixen que se’ls consideri en una qüestió fonamental com la de poder gaudir d’espais propis allà on viuen.

Barcelona, que en molts aspectes és un referent, ha emprès en els darrers anys iniciatives per què la ciutadania recuperi els carrers. L’exemple dels espais verds és el més clar, però amb resultats que obliguen a una reflexió per a no malmetre l’invent. Crear una via per a vianants on els principals beneficiaris siguin els especuladors immobiliaris, els propietaris de terrasses per expandir el seu negoci de restauració, els espavilats que les utilitzen com una zona d’aparcament a la carta o com a drecera per esquivar vies saturades de cotxes és un mal negoci. I no parlem d’on col·locar els nens, a qui, quan algú hi pensa, només se’ls ofereixen esquitxos per què no sigui dit, sense solució de continuïtat.

Obrir el debat de si cal o no mantenir unes plaques que prohibeixen la possibilitat de jugar a pilota en una plaça pública no és cap tonteria. D’entrada, facilita obrir el focus sobre com s’ha de distribuir i quins usos volem que tingui l’espai públic, obliga a treure conclusions que depassen mirades i interessos particulars i reduccionistes i mostra els beneficis del joc com una activitat que facilita la sociabilització, la convivència i la inclusió entre iguals, especialment en barris amb una gran concentració d’habitants, una part d’ells menors.

I a més, serviria per acabar, en cas de que per part dels poders públics i de ciutadans interessats hi hagués voluntat d’encetar-lo, amb la poca-soltada d’aquells veïns que traient del calaix el seu particular memorial de greuges han muntat una gran campanya protestant pel soroll de nens i adolescents jugant al pati de l’escola. Els afectats diuen que se’ls vulnera el dret al descans i que els sorolls que provoquen els jocs sobrepassa els decibels permesos per la normativa. Quina estupidesa d’argumentari, quina insensibilitat i quina ignorància. Tot plegat conformen aquell model de ciutadà que des de una pretesa supèrbia moral i una falsa categoria d’urbanita es dediquen amb la seva actitud a escriure nous capítols del Manual d’incivisme.