març 2026 -

Qui coneix el president Illa

Quan hi ha tant per remenar i triar és difícil un moment de tranquil·litat. El cert és que els missatges no poden ser més descoratjadors. Em connecto a les xarxes i comencen a saltar les alarmes. Les borses cauen, els atacs a l’Iran i al Líban ja no són una campanya de quatre dies, com anunciaven els dos piròmans Trump i Netanyahu, sinó que segueix escalant amb violència i sense aturador. La percepció és que d’aquesta en sortirem més pobres, creixeran les desigualtats i sotmetrem a una tensió extrema unes institucions creades per dialogar i facilitar els acords fins a convertir-les en simples decorats de cartró pedra.

Hi ha qui es consola. A França, en unes eleccions municipals molt disputades, l’esquerra i les forces progressistes aguanten l’envestida de l’extrema dreta, sobretot a les ciutats més emblemàtiques, i en clau local les previsions turístiques per Setmana Santa són positives amb un increment de reserves de ciutadans estrangers que veuen Espanya com una opció refugi entre tantes incerteses provocades pel conflicte bèl·lic al Pròxim Orient.

Podríem dir que estem en una giragonsa, de les moltes, en que s’ha convertit el ‘dragon khan’ de la política internacional amb ramificacions casolanes. Fins i tot sembla que els idus reaccionaris hagin volgut afegir una nota grotesca amb la decisió de Trump de col·locar als jardins de la Casablanca una estàtua de Colom, símbol de la colonització espanyola a Amèrica Llatina, un fet que farà feliç a Isabel Díaz-Ayuso, que cada dia dona un pas més per a convertir-se en la caricatura castissa i perversa de la Marianne però de les forces ultra-reaccionàries espanyoles que han posat el crit al cel per què Felip VI ha reconegut públicament que potser en aquella croada evangelitzadora, així la qualificaven durant el franquisme, hi va haver moments de violència injustificada, massa sang i destrucció innecessària per robar i obtenir sense escrúpols gran beneficis en nom de Déu.

I enmig d’aquesta conjunció maligna i de qui no li importa reescriure la història ha sorgit una notícia que bascula entre el riure i el plorar. Als responsables de l’emissora Flaixbac se’ls va acudir preguntar a joves de secundària catalans que assistien al Saló de l’Ensenyament a Barcelona si sabien o podien dir quin és el nom del president de la Generalitat. Si alguna ment recargolada hagués ideat una manera de deixar en evidència l’adversari polític no li hagués sortir tan bé. Cap ho va encertar, ni per aproximació, fins al punt que un d’ells va dir convençut el nom de Salvador Dalí, una confusió que diu molt de com està el sistema educatiu al nostre país.

Aquesta incursió demoscòpica m’ha fet pensar què li passa a Catalunya quan entre els més joves, activistes de les xarxes socials i tots quan se’ls pregunta preocupats pel seu futur, no saben qui hi ha al capdavant del govern que vetlla per l’educació, l’accés a l’habitatge, la seva salut i la dels seus progenitors i la mobilitat, per citar realitats prou conegudes, ni que sigui per llençar contra el president de la Generalitat la crítica més ferotge i convertir-lo en l’ase dels cops de la seva protesta.

No m’estranya la perplexitat d’Illa en veure les imatges i avançar amb cara de circumstàncies que això no pot ser i s’ha de corregir. A mi m’ha indignat el desconeixement, no tant per com afecta a la imatge del Govern català sinó per què és un símptoma d’ignorància i desinterès, l’adob necessari per què circulin les idees que vesteixen l’onada totalitària que avança imparable.

El Govern català necessita millorar la comunicació i en la selva de notícies en la que ens movem, quan hi ha un ús sense miraments de la retòrica impostada i buida de contingut per part dels dits socis del govern i circulen infinitat de falsedats creuades fora bo que plantés cara a la realitat i forcés al màxim el seu lideratge i la gestió.

Als joves sí que els interessa la política, i si no per què Vox és on pesca seguidors amb més facilitat, qui la dirigeix i com es prenen les decisions. Desconfien, com la resta de la societat, d’aquells que opten per les mitges veritats o fomenten enfrontaments constants i estèrils. Aprecien les opcions que els diuen les coses tal com són i ho fan amb un llenguatge entenedor, clar i concís. Els retreu la crida a la prudència quan amaga dubtes i debilitats i desconnecten davant l’excés de tacticisme, artifici de líders poc sòlids, mentre valoren el compromís i el coratge, dues virtuts que recompensen.

El Govern del canvi ha de fer honor a la paraula que el defineix per dissipar la ignorància dels votants més joves, els destinataris de gran part de les seves polítiques.

El valor de ser mestre

Em vaig quedar enganxat a la pantalla des de les primeres seqüències del documental ‘Mr. Nobody contra Putin’, per la denúncia, el coratge i el risc que implica la gravació, la valentia del mestre Pavel Talankin, un professor de primària ben considerat a l’escola de la ciutat russa de Karabaix als Urals, i per la ignomínia del poder, representat per Putin, que sense miraments i amb la força de la por manipula i militaritza als alumnes per justificar la injustícia de la guerra a Ucraïna.

El documental ha rebut un merescut Oscar i Talaskin, que el va recollir juntament amb l’equip de producció i viu a l’exili amb el temor que les autoritats russes atemptin contra la seva vida per posar al descobert la cara més fosca de la dictadura, es va dirigir en rus a l’audiència: ‘Stop a totes les guerres d’una vegada’.

La història de Talankin i la determinació per gravar i denunciar el règim dictatorial de Putin serveix també de reconeixement a la tasca de milers de mestres que s’enfronten a les complexitats de la societat actual i molt més quan les circumstàncies se’ls giren en contra i una onada revisionista burxa per reescriure el significat de valors com el de la llibertat, el de la igualtat i el del respecte a la persona i a l’entorn. Pavel Talankin fa la seva tasca, es rebel·la contra la imposició de directrius contràries a les bones pràctiques educatives, sabent com li adverteixen els seus companys que posa en risc el futur professional i que pot rebre possibles represàlies, i es manté ferm en la denúncia fins que la situació es converteix en insostenible i creix el context advers i opressiu.

El documental és un acte de resistència com ho és la tasca de mestres i professors a casa nostra que han de treballar en una conjuntura en la qual s’expandeix la complexitat a les aules, la desigualtat vestida amb la capa de la pobresa arriba a xifres escandaloses i on cada vegada hi ha més ciutadans que menystenen la feina dels docents. Les vagues i les concentracions al carrer d’aquests dies a Catalunya són un viu exemple d’aquesta deriva.

Podem discutir els mètodes de la protesta, l’oportunitat dels talls de carreteres i les afectacions a la mobilitat o si és realista una nova vaga en el sector de l’ensenyament, però la gran majoria estarem d’acord que avui fer de mestre a Catalunya no és una feina senzilla. Acotar el debat a xifres, a la disponibilitat de més recursos i descuidar que el que convé, a més de dotacions materials i millores econòmiques, es rehabilitar la figura del mestre i reivindicar el bon funcionament del model propi d’ensenyament públic no hauria de passar per alt en una societat que a més de formar a les noves generacions aspira a fer-los dipositaris d’aquells valors que blinden la dignitat de la persona.

Per assolir aquests objectius sobren els tacticismes d’alguns partits polítics, posicions maximalistes que fomenten la confrontació amb l’administració, la superficialitat dels egos sense recorregut i les declaracions maximalistes. Cal tornar a situar l’escola pública en l’avançada de la gestió política. És el que reclamen els ciutadans als diferents sectors implicats i principalment al Govern de Salvador Illa, amb la convicció que una oportunitat com aquesta, la d’enfortir posicions, dignificar la professió, apuntalar el sistema públic i aixecar un mur contra el revisionisme excloent, no pot esperar més.

Temps difícils

Quan Charles Dickens va escriure ‘Temps difícils’ la industrialització a Anglaterra començava amb força a despuntar. Amb el realisme social que el caracteritza, Dickens descriu la vida de Coketown, una població imaginària al centre del país on el fum de les xemeneies i la combustió de carbó ho tenyeixen tot de negre. L’autor dibuixa la ciutat i les persones amb una precisió que ens permet passejar pels seus carrers sense necessitat de posar-hi imaginació. D’una banda, la ciutat benestant, la dels bancs i els fabricants, només preocupats pels resultats i els beneficis. A l’altre costat, la dels treballadors, amb carrers estrets, espais insalubres i poca llum per què la cera costa diners i no hi ha marge per dispendis que són necessaris per la supervivència.

El més interessant de la novel·la no és el realisme descriptiu, la d’una ciutat a l’Anglaterra de la meitat del segle XIX que creixia amb la revolució industrial, sinó l’interès de les classes benestants per imposar un relat. ‘Fets, fets, fets’ diu un dels protagonistes, al·legoria a l’obtenció de resultats i beneficis per damunt de qualsevol altra consideració, sense miraments ni compassió més enllà de la que es vesteix amb la falsa mostra de la caritat. I a aquest impuls imparable, Dickens hi contraposa la necessitat, per part dels treballadors i persones amb consciència, d’establir unes regles que frenin la deshumanització del treball i la despersonalització de la vida amb l’impuls d’un primer moviment organitzat i de revolta treballadora per frenar la desmesura.

És rellevant seguir en la narració la tensió entre la racionalitat i el resultadisme sense escrúpols i la necessitat de preservar un humanisme protector que garanteixi la dignitat de les persones. Entre aquests dos fronts caminen els personatges, havent d’optar entre la submissió a les regles i les convencions i la llibertat fonamentada en la defensa d’un criteri propi.

La novel·la, escrita fa més de 150 anys, és d’una actualitat furibunda, ara que novament ens trobem en la disjuntiva d’haver d’optar entre la fura desfermada que imposen les noves tecnologies i els avenços en intel·ligència artificial i la conveniència d’establir unes regles del joc que sense frenar el canvi situï les persones, els drets i les llibertats com una conquesta a la que no podem renunciar.

La disputa que protagonitzen aquests dies els partidaris de fixar límits i un criteri ètic al desenvolupament de les noves tecnologies i els que diuen que regular és limitar el creixement va més enllà d’un conflicte entre experts sense transvasament a la societat: és la clau de volta, en funció de qui guanyi, que definirà la societat del futur.

Ho veiem a diari. Mentre quedem magnetitzats per les evolucions de robots humanoides, amb discreció i per la porta del darrera es lliura una batalla entre empreses tecnològiques i el poder a compte de la nostra llibertat. La disputa entre Trump i Anthropic, un del principals laboratoris d’IA dels Estats Units, per deixar via lliure als senyors de la guerra (el Pentàgon) en l’ús de la intel·ligència artificial en la pugna per destruir l’enemic ens conduirà al desastre. A Europa també ha arribat la l’onada desreguladora a costa del dret internacional i d’unes regles i institucions que garanteixin la convivència més enllà d’interessos nacionals. No sé què escriuria Dickens si es trobés amb la necessitat d’explicar el nou món.

La normalitat del franquisme

Per algú aquest títol pot semblar poc adient, però com d’altres dictadures el franquisme va intentar per la força i despreciant les persones impulsar una normalitat, la dels vencedors de la guerra, que la societat espanyola i catalana va haver d’assumir i a aprendre a conviure-hi per què no li quedava altre remei. Allà on aquesta normalitat franquista es va viure d’una manera més descarnada va ser en petites i mitjanes poblacions que havien viscut l’alenada democràtica de la Segona República i que de cop i volta, extenuades pel desastre de la guerra civil, es van trobar que se’ls imposava un model social que alterava costums i convivència i fomentava la repressió indiscriminada.

Com totes les dictadures, el franquisme va crear el seu propi llenguatge amb el que intentava envernissar la repressió, un conjunt de paraules aparentment desposseïdes del veritable significat i del que s’hi amagava en cadascuna d’elles. És la vella tàctica dels opressors: esborrar el passat, prometre un nou model social, escanyar al dissident. Es tractava, i es tracta per part d’ideologies que menystenen la democràcia, de crear un imaginari i que aquest imaginari penetrés en el dia a dia de la ciutadania: en definitiva, ajustar el nou ordre els paràmetres de la quotidianitat.

Ara ens trobem amb persones, moltes joves, que banalitzen el franquisme i que no veuen perill en cedir parcel·les de llibertat personal i col·lectiva, que no els interessa el passat, batalletes de gent gran diuen, i que fantasiegen amb la necessitat de líders autoritaris. Per aquestes raons convé que demòcrates, administracions públiques i promotors de la memòria històrica ajudin a recordar els detalls d’aquella memòria col·lectiva per mirar de frenar alternatives abominables.

D’això va l’exposició ‘La dictadura quotidiana. Viure sota el franquisme’ al Cèntric. Espai cultural de El Prat de Llobregat, que explora l’impacte de la dictadura en aquesta ciutat del Baix Llobregat. És un relat local, perfectament identificable per una part dels ciutadans de la població, però extrapolable al conjunt de la ciutadania.

El franquisme, com tots els règims autoritaris i els autòcrates coberts amb la capa del populisme més barroer, no va tenir miraments en modelar la vida de la gent, sobre tot de les dones, obligades a la submissió davant el marit i cap de família, limitades en l’accés al mercat laboral, recloses a casa i per tant sense autonomia econòmica per a decidir el seu propi destí i silenciades a l’hora de denunciar agressions de violència domèstica que la llei no reconeixia.

Era un règim que s’acarnissava en les persones mentre imposava la censura a llibres i pel·lícules i en limitava l’accés, restringia el dret a viatjar, descuidava l’escolarització, desatenia la construcció d’escoles públiques i centres sanitaris, castigava les relacions fora del matrimoni entre persones adultes, obligava amb la complicitat de la jerarquia catòlica a seguir determinades pràctiques religioses i exigia cada any canviar la programació de ràdio i televisió durant els dies de setmana santa.

Fa uns dies, l’advocada i defensora dels drets de les persones i de les dones Magda Oranich, comentava en la presentació del seu llibre de memòries ‘Totes les batalles’, que convindria explicar als joves i a aquells altres que banalitzen el franquisme i són partidaris de mesures autoritàries que degraden les persones què era i què suposava viure sota la dictadura de Franco i com actuava per canviar la vida de milions de persones.

La dictadura franquista va anul·lar llibertats individuals i col·lectives, va prohibir el dret d’associació, partits i sindicats, va reprimir amb violència la dissidència, torturar a persones pel simple fet de discrepar o únicament per reclamar millores salarials i escoles dignes, fins als darrers dies va matar i va voler condicionar la intimitat personal sense miraments ni fre.

Per aquestes raons l’exposició de El Prat ‘La dictadura quotidiana’ és útil en aquesta tasca pedagògica de desemmascarar qualsevol autoritarisme vingui d’on vingui.