Papallones de pau

L’escriptora Priscilla Morris escriu  en el llibre ‘Papallones negres’ (Edicions del Periscopi) un relat precís del que és la guerra, de l’impacte que té en les persones, dels vincles humans que es destrueixen i neixen en moments tràgics, de que malgrat tot hi ha esperança encara que el futur emergeixi difús com en l’horripilant conflicte ètnic que va destruir Bòsnia ara fa poc més de 30 anys. Zora, el personatge central de la novel·la, fa un recorregut entre la desesperació i l’esperança mentre intenta sobreviure al setge de Sarajevo, tant inimaginable als ulls d’ella com ho va ser pels milions d’europeus que vam seguir un conflicte que passava a poc més de dues hores d’avió de casa nostra.

Possiblement perquè Priscilla Morris té vincles amb Bòsnia per part de mare, el text traspua la intensitat de les coses viscudes i descobreix com el sentit de pertinença és molt més fort que totes les temptatives que es facin per esborrar la història, per sucumbir a la por dels francotiradors apostats als turons que rodegen la ciutat i a l’impacte del bombardeig i posterior incendi de la Biblioteca Nacional que transforma la destrucció de llibres i manuscrits en milers de papallones negres voleiant pel cel de Sarajevo, símbol del menysteniment a la cultura i de la irracionalitat de qualsevol conflicte armat.

La novel·la és una crida a no defallir mai, fins i tot en els moments més adversos, i també una advertència. Res es pot donar per fet i el que avui sembla perfectament sòlid, la pau i el benestar a la Unió Europea, podria caure en el moment més impensat com va passar a Bòsnia-Hercegovina.

Coincideix la lectura d’aquesta obra que recomano amb el tracte humiliant de Trump i Vance al president d’Ucraïna, Valodímir Zelenski, al Despatx Oval de la Casa Blanca. Els gestos i les paraules dels dos dirigents nord-americans, els tics mafiosos que desprenen i la fanfarroneria que impregna el seu vocabulari en la pretensió d’esclafar la víctima, impropi dels usos i costums diplomàtics, no ens haurien de deixar indiferents.

L’escena que vam presenciar, àmpliament difosa pels mitjans de comunicació, no és televisió de la bona com en algun moment de la diatriba va dir Trump sinó la mostra perfecta del què podria passar de no posar-hi remei si l’onada tecno-autoritària es consolida i soscava un món que ha de seguir treballant per enfortir el respecte i la dignitat de les persones.  

M’esgarrifo només de pensar que estem a les portes d’una tercera guerra mundial, com de manera insolent li va dir Trump a Zelenski, de que la força militar substitueixi la diplomàcia, de que grans potències s’atorguin el dret de repartir-se el món i de com Europa, una altra vegada Europa, es converteixi en l’epicentre d’un conflicte que en el pitjor dels escenaris es tradueix en por, desesperança i paga el preu de vides humanes com ara a Ucraïna.

Potser perquè Sarajevo és un record present, que no s’ha esborrat del tot, que la memòria és més necessària que mai i que res no es pot donar per fet hauríem de plantar cara i carregar-nos d’arguments davant qui considera una nosa el diàleg i utilitza la força per imposar les seves idees, per desemmascarar a les persones que somien en lideratges forts i enyoren les tàctiques autoritàries com la millor manera de moure’s per la vida i per ajudar a qui dubta perquè sobreviure en el dia a dia no és fàcil i demana amb raó solucions a les necessitats més immediates.

La pugna entre autoritarisme i democràcia té molts fronts, ho hem vist aquest cap de setmana a Londres, però no podem descuidar que des de la proximitat també es juga la partida. Poc, encara que sembli insignificant, acaba sent molt si hi sumem l’esforç de tots.

Tornen els vells fantasmes

I ara què? Es la pregunta que repeteixen de manera insistent les persones amb qui m’he comunitat aquest matí. La victòria de Donald Trump a les eleccions del Estats Units no per previsible deixa d’impactar-nos. Certifica que hem entrat en una nova etapa en les relacions del ciutadà amb la política. Més polarització, més banalització dels drets, més menyspreu de les institucions amb un enganyós retorn del poder al poble, més desafecció i una sensació difusa que l’Estat, tal com el coneixem fins ara, està a prop de la fallida i si no escoltem als ciutadans de València quan denuncien la seva solitud davant la gran catàstrofe.

Ha guanyat Trump, però el problema, a més dels canvis que comportarà en el context mundial i que patirem a Europa, el tenim a casa com una petita via d’aigua que amb el temps provoca una gran esquerda en l’edifici social que ens protegeix. Avui estem més indefensos que ahir, perquè al tiqui-taca econòmic (les Borses ja reaccionen amb pujades davant la victòria del trumpisme) s’hi suma la devaluació de drets essencials i del concepte solidaritat, pal de paller d’una societat més igualitària. Entrem en una etapa d’incertesa, sense intuir cap on ens portarà.

No era la meva intenció inicial obrir aquest comentari amb una ràpida reflexió sobre les eleccions nord-americanes, ni amb la tragèdia de València a bastament comentada i analitzada. Tenia, i tinc, en ment referir-me a una notícia que m’ha sorprès i que és un símptoma dels nous temps.

L’extrema dreta alemanya, cada dia més forta, ha començat una campanya en contra dels actes commemoratius del centenari de la creació de l’escola d’arts i oficis Bauhaus, a la ciutat de Dassau on va néixer.  Consideren que l’emprenta que ha deixat i que és essencial per entendre l’art i l’arquitectura del segle XX amb noms com Kandinsky, Gropius, Klee, Mies van der Rohe i Joseph i Anni Albers, entre d’altres,  és ‘una aberració de la modernitat’. Per tant, eliminem-los dels catàlegs artístics, frenem la seva divulgació, seguint les passes que a la dècada del 30 del segle passat van fer el nazis obligant a tancar l’escola i perseguint els seus representants amb l’argument que eren exponent de ‘l’art degenerat’.

No és l’únic exemple d’aquesta manera de reconfigurar la realitat, n’hi ha d’altres igual de significatius com la censura de llibres per raons morals, per mostrar una determinada visió del món o per motius religiosos, que creix al Estats Units i que inclou novel·les de la Premi Nobel Toni Morrison, i que aquí es reflecteix en una variant local quan responsables polítics de ciutats valencianes, per citar exemples recents, cancel·len subscripcions de revistes i publicacions a biblioteques públiques amb l’argument que promouen el separatisme.

Ens trobem enmig d’una confrontació entre democràcia i autoritarisme en la qual la cultura, novament la cultura, es transforma en l’ase dels cops de la pugna entre aquestes dues maneres de veure el món. Es un fet que es repeteix de manera periòdica: la malvolença de l’extrema dreta i dels totalitarismes de signes variats en contra de la creativitat cultural i de la  llibertat de l’artista, síntesi de la seva manera d’esclafar la diferència.  

Yayoi Kusama, una de les artistes que em reconforten i projecta un sentit de la llibertat sense límits, ha escrit la frase adient en aquests moments: ‘En la foscor més profunda el sol continua brillant’. Així, des d’aquesta certesa, miro el futur quan novament treuen el cap els vells fantasmes.