Banalitzar Auschwitz

Mentre ressonen les paraules de Donald Trump que proposa ‘netejar’ la franja de Gaza desplaçant als palestins per enviar-los a Egipte i Jordània, centenars de persones s’han reunit a Auschwitz per a commemorar el 80è aniversari de l’alliberament del camp de concentració, símbol de la major màquina de matar creada pel nazisme i on van perdre la vida 1,1 milions de persones, la gran majoria jueus. Novament els supervivents d’aquella atrocitat, més grans i per raons d’edat conscients de que arribarà el dia que el seu testimoni directe deixarà d’escoltar-se, van alertar dels perills que en un món cada cop més polaritzat es repeteixin fets com aquells.

L’advertència va ser explícita per a qui vulgui escoltar-la: repunta l’anti-semitisme, esperonat entre d’altres motius pel conflicte entre israelians i palestins a la franja de Gaza, i creix l’odi al diferent, ja sigui pel color de pell, religió o orientció sexual. Per ells, ho recalquen de manera clara, tot va començar amb la paraula i de la paraula als fets fins a desembocar en l’Holocaust.

Des del convenciment que els contrapesos de la democràcia encara funcionan en el nostre entorn, costa creure que les vexacions que van sofrir els testimonis que intervenien dilluns entre els filats del camp de la mort tornin a repetir-se. Possiblement a Europa i als països del primer món estem lluny d’aquell moment, però el missatge de l’odi segueix creixent impulsat per una extrema-dreta que s’aprofita de la mateixa democràcia per guanyar pes a les institucions, blindar les fronteres als nouvinguts, expulsar del país a migrants emmanillats com passa als Estats Units o creant centres de reclusió en països tercers en el cas d’Itàlia.

Ara que fa 80 anys de l’alliberament d’Auschwitz, símbol de la tragèdia de l’Holocaust, un altre temor preocupa a les víctimes: que el record desaparegui o que per la via de la indiferència, el desconeixement o de manera intencionada es banalitzin uns fets i uns espais, imatge d’una veritat irrefutable, fins a reduir-los a un apunt a peu de pàgina o transformant-los en una petjada fotogràfica que com d’altres s’incorpora a la memòria del mòbil.

El responsables del camp de concentració, on l’any 2024 s’hi van desplaçar 1,8 milions de persones per contemplar el museu, els barracons i els crematoris, observen amb preocupació com creixen els visitants que fent cas omís a les crides que demanen respecte a les víctimes i al significat del recinte no s’estan de fotografiar-se davant els crematoris o sobre les vies per on els trens traslladaven milers de persones a la mort insensibles a la transcendència del lloc. És un corrent imparable, consolidat pel desconeixement cada vegada més gran que la ciutadania, especialment la més jove, té de la història més recent.

En aquest conflicte cultural entre democràcia i autoritarisme, la banalització de la història més recent, sobre tot si interpel·la, és la clau de volta per impulsar l’odi i la discriminació. Les paraules d’Elon Musk donant suport a la ultra-dreta alemanya, dient que està en joc el futur de la civilització, acusant al multiculturalisme de diluir els valors d’Alemanya i recomenant als ciutadans alemanys que no pensin tant en el seu passat són tant explícites que recorden temps de creus gamades i salutacions braç en alt.

Entre nosaltres també hi ha exemples que s’esforcen per promoure el mateix discurs. Joe Biden, en la darrera intervenció del seu mandat, va fer una descripció d’un dels molts reptes al qual s’enfronten els defensors de la democràcia per evitar que es tergiversi la realitat: ‘Els nord-americans estan sepultats sota un allau de desinformació, cosa que permet l’abús de poder. La premsa lliure s’enfonsa. Els editors estan desapareguts. La veritat és sufocada per mentides explicades per guanyar poder i beneficis… Arriba al poder una nova oligarquia tecnològica’. Poc o molt, nosaltres no estem al marge de l’onada.    

Tornen els vells fantasmes

I ara què? Es la pregunta que repeteixen de manera insistent les persones amb qui m’he comunitat aquest matí. La victòria de Donald Trump a les eleccions del Estats Units no per previsible deixa d’impactar-nos. Certifica que hem entrat en una nova etapa en les relacions del ciutadà amb la política. Més polarització, més banalització dels drets, més menyspreu de les institucions amb un enganyós retorn del poder al poble, més desafecció i una sensació difusa que l’Estat, tal com el coneixem fins ara, està a prop de la fallida i si no escoltem als ciutadans de València quan denuncien la seva solitud davant la gran catàstrofe.

Ha guanyat Trump, però el problema, a més dels canvis que comportarà en el context mundial i que patirem a Europa, el tenim a casa com una petita via d’aigua que amb el temps provoca una gran esquerda en l’edifici social que ens protegeix. Avui estem més indefensos que ahir, perquè al tiqui-taca econòmic (les Borses ja reaccionen amb pujades davant la victòria del trumpisme) s’hi suma la devaluació de drets essencials i del concepte solidaritat, pal de paller d’una societat més igualitària. Entrem en una etapa d’incertesa, sense intuir cap on ens portarà.

No era la meva intenció inicial obrir aquest comentari amb una ràpida reflexió sobre les eleccions nord-americanes, ni amb la tragèdia de València a bastament comentada i analitzada. Tenia, i tinc, en ment referir-me a una notícia que m’ha sorprès i que és un símptoma dels nous temps.

L’extrema dreta alemanya, cada dia més forta, ha començat una campanya en contra dels actes commemoratius del centenari de la creació de l’escola d’arts i oficis Bauhaus, a la ciutat de Dassau on va néixer.  Consideren que l’emprenta que ha deixat i que és essencial per entendre l’art i l’arquitectura del segle XX amb noms com Kandinsky, Gropius, Klee, Mies van der Rohe i Joseph i Anni Albers, entre d’altres,  és ‘una aberració de la modernitat’. Per tant, eliminem-los dels catàlegs artístics, frenem la seva divulgació, seguint les passes que a la dècada del 30 del segle passat van fer el nazis obligant a tancar l’escola i perseguint els seus representants amb l’argument que eren exponent de ‘l’art degenerat’.

No és l’únic exemple d’aquesta manera de reconfigurar la realitat, n’hi ha d’altres igual de significatius com la censura de llibres per raons morals, per mostrar una determinada visió del món o per motius religiosos, que creix al Estats Units i que inclou novel·les de la Premi Nobel Toni Morrison, i que aquí es reflecteix en una variant local quan responsables polítics de ciutats valencianes, per citar exemples recents, cancel·len subscripcions de revistes i publicacions a biblioteques públiques amb l’argument que promouen el separatisme.

Ens trobem enmig d’una confrontació entre democràcia i autoritarisme en la qual la cultura, novament la cultura, es transforma en l’ase dels cops de la pugna entre aquestes dues maneres de veure el món. Es un fet que es repeteix de manera periòdica: la malvolença de l’extrema dreta i dels totalitarismes de signes variats en contra de la creativitat cultural i de la  llibertat de l’artista, síntesi de la seva manera d’esclafar la diferència.  

Yayoi Kusama, una de les artistes que em reconforten i projecta un sentit de la llibertat sense límits, ha escrit la frase adient en aquests moments: ‘En la foscor més profunda el sol continua brillant’. Així, des d’aquesta certesa, miro el futur quan novament treuen el cap els vells fantasmes.