Etiqueta: censura

No tenen vergonya

Reconec que m’he hagut de mossegar la llengua i evitar expressions més dures quan vaig saber que els directius d’À Punt, la televisió pública valenciana, va decidir que no hi hauria ni retransmissió ni connexions en directe de la gran manifestació, i ja en van dotze, que dissabte va discórrer pels carrers de València demanant responsabilitats i la dimissió de Carlos Mazón per l’actuació irresponsable d’ell i el seu govern el dia de la dana que va causar 229 morts ara fa un any.

Si silenciar la notícia i referir-se a ella només a l’informatiu del vespre ja és un fet greu, inadmissible en un mitjà que financen els valencians amb els seus impostos, el nivell d’estultícia creix fins el màxim nivell quan els directius decidiexen suplantar l’emissió del directe per una corrida de braus del 1997. És una bufetada a les víctimes, als seus familiars i a milers de valencians representats per les 50.000 persones que dissabte van sortir al carrer reclamant novament el relleu del president de la comunitat i exigint saber la veritat de tot el que va passar al centre de comandament encarregat de prevenir a la ciutadania de la catàstrofe.

Mariola Cubells, una periodista que coneix perfectament què es cou als mitjans públics valencians, deia dimarts a la SER Catalunya que per primera vegada els professionals de la cadena  havien aixecat la veu de manera conjunta en contra del despropòsit que implica canviar la programació, començant pel tuït de la redactora del cap de setmana Cèlia Cerezo que era al lloc dels fets impotent, buscant estratègies digitals, junt amb altres dos companys, per burlar la censura.

Avui fa un any de la dana i tinc davant la portada de La Vanguardia amb la imatge de la Dolores Ruiz amb les fotos del marit i dels dos fills morts per la riuada a Xiva. Per ella, per respecte a les víctimes, als familiars i a totes les persones que no han pogut recuperar la normalitat, que tenen dificultats per baixar al carrer perquè encara hi ha centenars d’ascensors que no funcionen, que viuen a cases d’amics perquè el seu habitatge va quedar destruït i pels que segueixen sense rebre els ajuts promesos és més necessari que mai trencar el silenci, exigir justícia i reparació, cridar a favor de la dignitat.

El que va passar dissabte a la televisió autonòmica, un acte de censura sense miraments, no marca un abans i un desprès, és un nou exemple del camí que impulsen els predicadors de la post-veritat, d’aquells que manipulen conscientment i maniobren amb desvergonyiment per utilitzar a favor dels seus interessos els mitjans públics, dels còmplices de la barbaritat, dels qui com Trump a les xarxes socials i amb la corona de rei llença excrements als set milions de manifestants que protestaven en contra de la deriva autoritària del govern dels Estats Units.

Bé pels professionals d’À Punt, per la resposta i per haver despullat públicament als col·laboradors necessaris de la mentida, sense por a represàlies en un moment en el que el periodisme no cotitza a l’alça i la precarietat és norma en aquest ofici. Resistir i manifestar-se són paraules clau per enfrontar-se als nous autoritarismes, però no són accions suficients si darrera no hi ha un moviment polític que des de la unitat les acompanyi.

Roald Dahl i els límits de la crítica

Roald Dahl és un escriptor controvertit, com a persona amb clarobscurs, tot i això se’l considera el gran narrador per a nens com ho demostren els seus llibres ‘Les bruixes’, ‘Matilda’ i ‘Charlie i la fàbrica de xocolata’, entre d’altres. Al 1983, Dahl, ja en aquells moments un del referents de la literatura britànica, va publicar una crítica del llibre ‘God Cried’ de Tony Clifton, que tracta el setge de Beirut oest per part de l’exèrcit israelià durant la Guerra del Líban del 1982. Les crítiques que inclou l’escrit sobre l’Estat d’Israel van ser el detonant d’una campanya en la qual s’acusava a l’escriptor d’antisemita.

La controvèrsia, la resposta de Dahl als persistents atacs que va rebre i el fet que el seu posicionament pogués repercutir en la difusió de la seva obra i, en concret, de ‘Les bruixes’ que estava a punt de distribuir-se al mercat britànic i als Estats Units són en essència els punts argumentals de l’obra de teatre ‘Gegant’, escrita per Mark Rosenblatt, reconeguda amb tres premis Olivier 2025 i que en la actualitat es representa a Londres i a Barcelona, en el cas català amb un actor d’excepció com Josep Maria Pou.

‘Gegant’ és una obra que no deixa a l’espectador indiferent i que més enllà de mostrar, de manera subtil i alhora contundent, la dimensió intel·lectual de l’escriptor britànic planteja un debat, en l’actualitat ben viu, sobre els límits de la crítica i com unes opinions concretes, en aquest cas en contra de l’Estat d’Israel per actuacions que vulneren el respecte bàsic als drets humans, són el desencadenant de mals com la censura, caure en la ignorància o senzillament l’excusa per fer desaparèixer els llibres d’un autor consagrat de les prestatgeries quan es nega a fer acte de contricció, a disculpar-se, persisteix en la seva opinió i rep la condemna dels torquemades del políticament correcte.

Encara que sembli que qüestions com aquesta no van amb nosaltres, que la censura amb l’argument de la correcció política és cosa d’intel·lectuals i que a la societat l’importa poc si hi ha més o menys llibres a les biblioteques, el cert és que hem entrat en un període d’obscurantisme global que afecta al transvasament d’idees i de reflexions, que limita la creativitat, que exclou de manera irracional autors i artistes reconeguts i que ataca directament a les universitats i el dret a la lliure expressió com succeeix als Estats Units.

Quan la llibertat de crítica ha de passar pel sedàs de la censura, sovint no declarada però molt present en el subconscient de qui l’aplica i de qui la pateix, la societat perd fortalesa democràtica i limita les seves aspiracions de futur.

‘Gegant’ és una magnífica reflexió que va més enllà de la genialitat de l’autor de ‘Matilda’, de les seves extravagàncies, d’una suposada supèrbia intel·lectual i de com trasllada la seva superioritat dialèctica al tracte amb altres persones. ‘Gegant’ és el retrat fidedigne i precís d’un món que no és el futur sinó que ja s’ha instal·lat entre nosaltres, aquell que promou l’obediència cega a la consigna, mata la il·lustració i ens ofereix la impostada tranquil·litat dels animals a la granja que tan bé va descriure una altre britànic, George Orwell.

Tornen els vells fantasmes

I ara què? Es la pregunta que repeteixen de manera insistent les persones amb qui m’he comunitat aquest matí. La victòria de Donald Trump a les eleccions del Estats Units no per previsible deixa d’impactar-nos. Certifica que hem entrat en una nova etapa en les relacions del ciutadà amb la política. Més polarització, més banalització dels drets, més menyspreu de les institucions amb un enganyós retorn del poder al poble, més desafecció i una sensació difusa que l’Estat, tal com el coneixem fins ara, està a prop de la fallida i si no escoltem als ciutadans de València quan denuncien la seva solitud davant la gran catàstrofe.

Ha guanyat Trump, però el problema, a més dels canvis que comportarà en el context mundial i que patirem a Europa, el tenim a casa com una petita via d’aigua que amb el temps provoca una gran esquerda en l’edifici social que ens protegeix. Avui estem més indefensos que ahir, perquè al tiqui-taca econòmic (les Borses ja reaccionen amb pujades davant la victòria del trumpisme) s’hi suma la devaluació de drets essencials i del concepte solidaritat, pal de paller d’una societat més igualitària. Entrem en una etapa d’incertesa, sense intuir cap on ens portarà.

No era la meva intenció inicial obrir aquest comentari amb una ràpida reflexió sobre les eleccions nord-americanes, ni amb la tragèdia de València a bastament comentada i analitzada. Tenia, i tinc, en ment referir-me a una notícia que m’ha sorprès i que és un símptoma dels nous temps.

L’extrema dreta alemanya, cada dia més forta, ha començat una campanya en contra dels actes commemoratius del centenari de la creació de l’escola d’arts i oficis Bauhaus, a la ciutat de Dassau on va néixer.  Consideren que l’emprenta que ha deixat i que és essencial per entendre l’art i l’arquitectura del segle XX amb noms com Kandinsky, Gropius, Klee, Mies van der Rohe i Joseph i Anni Albers, entre d’altres,  és ‘una aberració de la modernitat’. Per tant, eliminem-los dels catàlegs artístics, frenem la seva divulgació, seguint les passes que a la dècada del 30 del segle passat van fer el nazis obligant a tancar l’escola i perseguint els seus representants amb l’argument que eren exponent de ‘l’art degenerat’.

No és l’únic exemple d’aquesta manera de reconfigurar la realitat, n’hi ha d’altres igual de significatius com la censura de llibres per raons morals, per mostrar una determinada visió del món o per motius religiosos, que creix al Estats Units i que inclou novel·les de la Premi Nobel Toni Morrison, i que aquí es reflecteix en una variant local quan responsables polítics de ciutats valencianes, per citar exemples recents, cancel·len subscripcions de revistes i publicacions a biblioteques públiques amb l’argument que promouen el separatisme.

Ens trobem enmig d’una confrontació entre democràcia i autoritarisme en la qual la cultura, novament la cultura, es transforma en l’ase dels cops de la pugna entre aquestes dues maneres de veure el món. Es un fet que es repeteix de manera periòdica: la malvolença de l’extrema dreta i dels totalitarismes de signes variats en contra de la creativitat cultural i de la  llibertat de l’artista, síntesi de la seva manera d’esclafar la diferència.  

Yayoi Kusama, una de les artistes que em reconforten i projecta un sentit de la llibertat sense límits, ha escrit la frase adient en aquests moments: ‘En la foscor més profunda el sol continua brillant’. Així, des d’aquesta certesa, miro el futur quan novament treuen el cap els vells fantasmes.