desembre 2025 -

Badalona, indignitat, vergonya

La imatge de 200 veïns de Badalona concentrats diumenge davant la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat per impedir l’acollida de 15 persones desallotjades de l’institut B-9 que dormien a la intempèrie i obstaculitzant que un vehicle de la Creu Roja descarregués el material necessari per condicionar l’espai, fent crits racistes i vinculant immigració i delinqüència, és un exemple clar de la deriva intransigent que s’apodera de la ciutadania cada vegada que des de l’administració i alguns partits s’utilitza la por als migrants per obtenir beneficis polítics. Badalona és un exemple d’aquesta realitat com ho va ser en altre moment El Ejido, a Almería, i fora de les nostres fronteres la persecució a que els sotmet l’administració Trump als Estats Units.

Però el cas de Badalona ens interpel·la directament perquè la ciutat ens és familiar, coneixem la ideologia i el tarannà de l’alcalde Xavier García Albiol i pensem que, ara sí, hauríem de poder confiar, si l’administració municipal no hi arriba o com ara no és diligent en la seva feina, en institucions com el Govern de la Generalitat i la Síndica de Greuges de Catalunya encarregades de vetllar pels drets socials de la ciutadania sigui quin sigui el seu origen.

Penso que qualsevol expert amb un mínim coneixement de la realitat hagués previst la seqüència de fets que es desencadenarien després del desallotjament de l’institut B-9 de Badalona, quan no hi ha cap alternativa habitacional per les persones que de cop i volta es queden al carrer. Qui no té cap lloc on anar s’instal·la allà on pot a una plaça o sota el pont d’una autopista.

Càritas i Badalona acull, amb molta informació sobre la pobresa material que s’amaga a la ciutat i a d’altres de l’àrea metropolitana, van reaccionar des del primer moment deixant en evidència les mancances d’un sistema atrapat entre la hipocresia de l’alcalde Albiol i la por d’altres administracions a enfangar-se i trobar alternatives.

Aquí tenim el resultat quan hi ha persones sense saber on anar i la resposta és la d’institucions llençant-se els trastos pel cap amb un efímer argument competencial: concentracions de veïns irats que impedeixen entrar en una parròquia a 15 persones en situació d’extrema vulnerabilitat i que la Creu Roja faci la seva feina.

Podem dir que aquesta és la materialització dels discursos d’odi contra els migrants, doncs sí, encara que entre ells hi ha qui té papers, està empadronat o treballa i rep un sou que no li arriba per pagar els cost d’una habitació.

Estupefactes contemplem el desori institucional. L’oportunisme de García Albiol, que es treu la careta de bon gestor per mostrar la imatge de la xenofòbia més descarnada presumint d’incomplir les seves responsabilitats; l’actitud timorata de la Conselleria de Drets socials, que fa un nou pas en el descrèdit d’una gestió que hauria de ser un referent en la defensa de les polítiques d’igualtat a Catalunya; i el silenci incomprensible de la Síndica de greuges, a qui el Parlament encomana la defensa dels drets de les persones que viuen a Catalunya.

Està clar que en aquest escenari guanya l’odi, la xenofòbia, la desigualtat, els espavilats que procuren per ells i creix el descrèdit de les institucions, pobres de nosaltres, aquelles que haurien de ser un mur en la garantia dels drets humans. No m’estranya que Vox pugi i que Aliança Catalana, atenta a qualsevol oportunitat, s’hagi apressat a dir la seva. Sort de la societat civil i les seves organitzacions que aixequen la bandera de la dignitat.

Qui protegeix els alcaldes

Joan Roig és alcalde d’Alcanar, una població de 10.000 habitants, capital de la comarca del Montsià que limita amb la província de Castelló. Roig, que de manera poc habitual va anunciar que deixava el càrrec en unes declaracions a ‘Salvados’, el programa dels diumenges de la cadena de televisió ‘La Sexta’, és convertirà en el primer alcalde de l’Estat espanyol que abandona les seves responsabilitats públiques a causa del canvi climàtic.

Alcanar ha estat notícia sovint per què els episodis d’intenses pluges que als darrers anys assolen la conca mediterrània han provocat importants destrosses d’habitatges i al càmping que hi ha prop de la platja. Una persona que no conegui l’orografia del territori pot pensar que és el mar enfurismat qui arrabassa les cases del litoral, però no és el cas d’aquesta població de les Terres de l’Ebre. El motiu és que per decisions urbanístiques irresponsables les construccions i el càmping obstrueixen el barranc del Llop per on baixen les aigües quan plou amb intensitat. És un problema que des de fa anys tothom coneix, parlo de les diferents administracions, sense posar fil a l’agulla fins ara que la Generalitat ha iniciat el procés d’expropiació dels habitatges que taponen la barrancada i preveu traslladar els veïns afectats a zones segures.

La rellevància de la decisió de Roig, que va accedir a l’alcaldia al 2018, ha hagut d’entomar una pandèmia i cinc inundacions, que cobra 31.000 euros per la dedicació completa com alcalde i que tot i els seus 42 anys cada vegada li costa més justificar a uns veïns que reclamen solucions la impotència per manca de recursos suficients, diu prou per motius personals i amb una frase que indueix a la reflexió: la política municipal, quan la normalitat és una concatenació de catàstrofes (previsibles i que requereixen de solucions dràstiques) és una trituradora humana. Quan deixi l’alcaldia Roig recuperarà la professió de docent.

Les declaracions de l’alcalde d’Alcanar no són una raresa ja què amb més o menys intensitat aquest és el sentiment d’altres com ell sobrepassats per unes necessitats que ofeguen les seves poblacions mentre esperen decisions, recursos materials i ajuts que no arriben i que permetrien resoldre necessitats de màxima urgència que afecten als seus veïns. Un exemple. Fa més d’un any de la catàstrofe de la dana a València i els ajuts estan arribant en comptagotes mentre preval la disputa política que demostra la baixa qualitat ètica i moral d’uns responsables institucionals aliens a les necessitats dels afectats, preocupats únicament per la seva supervivència política i que per sort tenen davant seu a la jutgessa de Catarroja que treballa per aclarir els fets i desemmascarar als còmplices de la mort de 227 persones.

Cada cop són més aquells que des de la política pensen que un país es construeix des dels municipis, que és en aquest marc institucional on la democràcia, la defensa de drets i la solució més efectiva a les necessitats de la ciutadania pren dimensions reals i abastables, que els ajuntaments no són una estructura administrativa subordinada a la Generalitat o a l’Administració central, que els seus alcaldes també són estat i els regidors tan dignes com els diputats del Parlament o les Corts i que opinen que la gasiveria per a reconèixer-los funcions essencials en la vida quotidiana demostra una visió reduccionista del compromís públic i facilita el germen de l’anti-política, l’eclosió de l’extrema dreta i els populismes autoritaris.

En el seguit de declaracions que ha fet Joan Roig justificant la seva decisió hi ha una frase colpidora: ‘L’alta política ja està desconnectada de les trinxeres’. La solitud d’un alcalde en estat pur.

Adéu a les cartes i els segells

Aquell interès per escriure cartes intueixo que arriba al final. La lenta decadència de la correspondència que servia per intercanviar notícies, recollir declaracions d’amor, relatar confidències, tancar tractes o comentar fets d’actualitat pot haver rebut l’estocada definitiva si s’estén a altres països la decisió del govern de Dinamarca de que l’empresa pública de servei postal, PostNord, deixi de repartir cartes a partir de l’1 de gener.

Ni cartes ni venda de segells, aquest és el pas definitiu que posa fi a 400 anys d’història i tanca una etapa que ha viscut temps esplendorosos i que l’auge de les noves tecnologies, la immediatesa del whatsapp i la pèrdua del valor de la paraula com a mecanisme transmissor d’idees i de sentiments o per a descriure fets han condemnat a mort.

El responsables de l’empresa fan aquest pas definitiu, que va començar fa mesos amb la retirada de les bústies als carres de les ciutats i dels pobles danesos, per què els números no els surten i no s’albira una mínima possibilitat de que les coses canviïn. Indiquen que si l’any 2000 van repartir 1.400 milions de cartes la xifra va caure als 200 milions al 2024. Ara orientaran la feina al repartiment de paquets, una activitat que es generalitza als països occidentals esperonada per la venda per internet i que amaga la cara més dura d’un capitalisme que desatén la sostenibilitat, se sosté amb la precarietat laboral i creix reduint drets laborals.

Amb la desaparició de l’hàbit d’escriure cartes les futures generacions es condemnen a perdre una gran part de la memòria històrica i un gènere literari que ofereix peces remarcables d’autors consagrats que ajuden a entendre la seva producció, el moment històric que vivien o desacords que plasmaven d’una manera civilitzada en cada una de les missives que s’intercanviaven.

Penso en la correspondència que durant 23 anys van mantenir Mercè Rodoreda i el seu editor Joan Sales i que són cabdals per entendre la transformació de la cultura catalana durant el franquisme o les missives que una vegada concedit el Premi Nobel de literatura al 1957 redacta l’escriptor Albert Camus al seu mestre Louis Germain per agrair-li que li inculqués l’interès per l’escriptura i el coneixement literari.

Reconec que escriure una carta o redactar un text no és un exercici fàcil, que requereix temps i que obliga a meditar cadascuna de les paraules. Escriure, encara que sigui amb un to contundent, s’avé malament amb la polarització de la nostra vida diària. Si de tant en tant sorgís un polític escriptor estic convençut que costaria més en arribar al punt en el que ens trobem, on l’arrogància, el matonisme, la manca de consideració amb l’adversari i la ignorància són una petjada habitual que incomoda als ciutadans i provoca que desconnectin de l’enfrontament.

A Dinamarca han fet els pas per què no els surten els comptes i darrera d’aquesta decisió, que s’adopta en clau econòmica, apareix el fantasma de la incultura. Ja no s’ensenya a redactar, a expressar oralment una idea, les presses obliguen a un llenguatge sincopat, empobrit i mancat de recursos.

Redactar, com quan s’està davant un full en blanc o la pantalla d’un ordinador, pressuposa estructurar el pensament, trobar la paraula adequada, fer un exercici de consició i entrenar el nostre cervell per què no caigui en l’apatia i es torni mandrós. O potser així ens volen amb l’argúcia de que som la generació més ben comunicada del món.

Passejant per la ciutat

Hi ha llibres que et concilien amb la vida. No sóc un lector metòdic, m’agrada espigolar i deixar-me temptar. Segueixo les recomanacions, especialment les d’aquells que tenen bagatge de bons prescriptors, poso distància als suggeriments de les grans editorials massa sovint més preocupades per les vendes que pel contingut i em deixo guiar per la intuïció quan el títol d’un llibre o un autor em criden l’atenció.

M’agraden les llibreries que exposen el catàleg de novetats i els suggeriments en una gran taula on l’aprenent de lector pot entretenir-se, tocar el format, llegir la ressenya i deixar-se seduir pel misteri que s’amaga a l’interior d’una coberta que actua com a carta de presentació sense altres pretensions.

Mancat de rigor acadèmic, obert a l’impacte de la narració, deixant-me seduir per mons reals o imaginaris les meves lectures configuren un garbuix d’impressions i d’experiències algunes de les quals em relliguen amb tot el que m’envolta, m’hi sento identificat o donen sentit a petites accions aparentment intranscendents.

Fa poc vaig descobrir a l’escriptor suïs en llengua alemanya Robert Walser a través d’un llibre de petit format titulat ‘El Paseo’ (editorial Siruela) /’La passejada’ (ed. Flaneur), que descriu des de quotidianitat d’una acció aparentment anodina com la de passejar les virtuts de l’art d’observar i la importància dels petits detalls per a descobrir la riquesa de les coses i de les persones que des de l’anonimat ens envolten. Passejar amb una actitud d’observador és tot el contrari de la xafarderia, que alimenta les baixes passions i empobreix les relacions humanes fins a desnaturalitzar-les.

Seguint el criteri de Walser sortir a passejar sense el neguit de la pressa es converteix en una lliçó magistral per a recuperar una identitat col·lectiva que les urgències i la necessitat de complir amb un horari desdibuixen. Al passejant no li falta esperit crític, però inclús en aquesta circumstància adversa sap treure’n profit per a deduir que allò que apareix com una dissonància forma part de la carcassa vital que ens envolta.

Havent llegit el llibre de Walser vaig tenir la necessitat de recuperar-lo diumenge després de recórrer una petita fira nadalenca al barri de Sant Ildefons de Cornellà, la meva ciutat. Al contrari d’altres fires, aquesta no tenia un interès comercial ni pretenia que qui hi anés deixés anar uns calerons endut per la febre consumista de les dates. Es tractava en diferents carpes de traslladar l’esperit de Nadal a través d’objectes, figures i dibuixos fets per nens amb les seves pròpies mans. Com no era una activitat extra-escolar estava oberta a tothom i les cues, amb els pares d’acompanyants, eren considerables. Sort que la música i les cançons d’artistes locals ajudava a fer agradable l’espera.

Estic segur que Walser de trobar-s’hi hagués tret infinitat de conclusions, recreant-se en els detalls i descobrint com l’art de crear una figureta o el petit objecte que serveix per a recordar una celebració uneix cultures, procedències i realitats diferents. La fira feia barri, el dignificava i ajudava a mostrar que la diversitat no és un obstacle per la convivència.

M’hagués agradat coincidir amb algun d’aquells que des de la tribuna d’oradors passen comptes amb enemics imaginaris, alliçonen o llencen propostes des de la superficialitat d’unes dades i que havent-se transformat en passejants circulen inadvertits amb la mirada atenta a allò que els envolta. M’hagués agradat, però penso que ara per ara és una il·lusió.