maig 2025 -

DGAIA, la mesura del Govern Illa

Al novembre del 2023, la institució del Síndic de Greuges de Catalunya va presentar un informe de 237 pàgines que feia referència al funcionament de la Direcció general d’atenció a la infància i adolescència (DGAIA) que incloïa un conjunt de propostes per abordar la protecció dels menors sota l’empara de la Generalitat. No era el primer, ja n’havia fet d’altres des del 1999. En aquest darrer, amb el títol poc periodístic de ‘Desinstitucionalització del sistema de protecció a la infància i adolescència’, feia especial incidència en dues idees clau que en el context actual encaixen perfectament. La primera és que el sistema de protecció de menors en risc no s’ha de fonamentar en ‘separar per protegir’ sinó en ‘prevenir per protegir’ i la segona que qualsevol política pública en un àmbit tan sensible com aquest s’ha d’abordar des del treball coordinat de diferents ‘àrees’ (serveis socials, educació, mossos, salut i administració local) que amb criteris similars i operant en la mateixa direcció configurin un ‘sistema integrat de protecció a la infància’.

El cas d’una menor de 12 anys, tutelada per la DGAIA, víctima d’explotació sexual per una xarxa de pederastes i dos informes de la Sindicatura de comptes i de l’Oficina antifrau que analitzen, el primer, possibles irregularitats en el procediment de concessió de contractes a institucions privades encarregades de fer el seguiment dels menors que empara l’administració catalana i un segon que investiga l’ús correcte i la destinació dels recursos corresponents ha fet saltar pels aires el sistema de protecció a la infància a Catalunya. Una patata calenta de la qual tothom d’aquest món estava advertit i que mostra la imperícia i la falta de reflexos de la Consellera de Drets socials i Inclusió, Mònica Martínez Bravo, en una qüestió tan sensible.

Es tracta de la primera gran crisi del govern de Salvador Illa, que en cap cas pot justificar en una manca de competències, i de com de difícils es poden posar les coses si a la màxima de la prudència no s’afegeix determinació. Perquè en el fons el que cal és arribar allà on sigui necessari per arreglar un desgavell que persisteix des de fa anys i del qual se’n deriven unes responsabilitats, al menys polítiques, amb noms i sigles perfectament identificades.

Després d’un silenci clamorós de la conselleria davant el degoteig de notícies, fa uns dies la titular del departament va convocar als mitjans de comunicació per mirar de frenar la situació descontrolada. El motiu: anunciar el canvi de nom de la direcció general per afegir-hi el concepte prevenció i protecció a les sigles, comprometre’s a un increment de personal a dos anys vista i reorganitzar les competències per evitar que qui decideix els mecanismes de tutela del menor i escull l’entitat que s’encarregarà de la tasca no disposi de les claus de la caixa que administra els recursos.

En un primer anàlisi entitats i treballadors socials han posat èmfasi que l’anunci no vagi acompanyat de la memòria econòmica per a determinar amb quins recursos es compta, el veritable camp de batalla de les polítiques socials, tot i que en un gest de prudència i de correcció s’apressin a dir que la música de la partitura (l’anunci de les propostes) sona bé quan tothom sap que es tracta d’una frase estàndard per no ferir l’interlocutor a l’espera d’entrar al fons de la qüestió.

La voluntat de canvi i la determinació del nou Govern de Catalunya, progressista, socialdemòcrata i d’arrel cristiana, es visibilitzarà el pròxim dia 11 al Parlament quan la consellera Martínez Bravo comparegui davant dels diputats per explicar-se. Allà tots tindrem la mesura de si hi ha un govern disposat a arribar allà on calgui, com va dir el propi president, encara que això suposi indisposar-se amb un dels socis d’investidura.

El català, del paper al carrer

El president de la Generalitat, Salvador Illa, va ser clar dimarts al presentar el Pla Nacional per Llengua i dir que de res serviran el compromisos i les mesures que conté el document si no es passa ‘del paper al carrer’. En altres paraules, l’èxit del pla per extendre l’ús de la llengua catalana ha de saber unir a les bones intencions i recursos per finançar les diferents propostes una actitud i major disposició dels ciutadans per parlar català de forma habitual i en tots els àmbits de la vida diària. Són dos elements indisociables.

Aquesta és la clau de volta del pla, més enllà de que en un afany descriptiu i mediàtic s’hagi col·locat l’aspiració de fer créixer el número de catalano-parlants en 600.000 persones fins el 2030.

Però bé, ja tenim pla, amb absències interessades per tacticismes polítics com les de Junts i la CUP i per descomptat les de qui han convertit l’ensenyament del català a l’escola (PP i Vox) en un instrument de bel·ligerància política de primer nivell.

Ben mirat i amb aquestes absències no es pot parlar de bon començament, tot i la bona voluntat de projectar unitat i determinació com reflectia la fotografia amb cara de satisfacció dels assistents a la signatura en el marc simbòlic del claustre de l’Institut d’Estudis Catalans. Molt diferent a la que un dia abans , sense tanta pompa, representació partidista i cívica fora del president Illa, la consellera de Drets socials, Mònica Martínez Bravo, i algunes entitats del tercer sector, es va fer a la seu de la Fundació Maria Raventós al barri de Gràcia de Barcelona en la presentació del pla dotat amb 700 milions d’euros per mirar de revertir la pobresa infantil i el risc d’exclusió de 450.000 menors catalans, el 35% del més joves de 16 anys.

Ara que tant es parla del llibre ‘Els altres catalans’, de Francesc Candel, convé recordar com el sentit de pertinença, de respecte, de millora i d’integració van ser peces essencials per què Catalunya mantingués les senyes d’identitat i la seva llengua, el català, a la dècada del 60 i dels 70 del segle passat quan encara cuejava el franquisme. De fet, aquell esforç de determinació i d’empatia amb els nous catalans va evitar una fractura social i la Llei de normalització lingüística del 1983, especialment aplicada a l’escola, n’és el millor exemple. El català pels nouvinguts era una llengua amable, que ajudava a eliminar diferències i no era excloent, que entrava des del convenciment, que era considerada un patrimoni comú, que en cap cas s’imposava i que per la gran majoria de catalans era una eina més de progrés i de prosperitat.

Amb aquesta base, l’ús social de la llengua hagués hagut d’avançar i no ha estat així. Què és el que ha fallat perquè només sigui llengua de parla habitual entre el 32,6% de la població, una xifra que baixa encara més entre els joves, plenament escolaritzats uns i altres en català gràcies a la normalització i la immersió lingüística?

Aquesta és la pregunta essencial a la qual el pla passa de puntetes. Busquem massa sovint elements exteriors, convertim la immigració en part essencial del problema, intentant dissimular que aquest argument és una manera d’acostar-se a posicions d’extrema-dreta que ens haurien de fer caure la cara de vergonya, parlem de l’impacte de les noves tecnologies i atribuïm el baix ús del català a enemics exteriors identificats amb l’Estat espanyol, que certament no posa les coses fàcils.

I per part nostra, on hem fallat per què el català hagi perdut empatia, no es vegi com el punt de trobada comú i passi com la llengua d’una part de la població oblidant massa sovint que els altres, com deia Candel, també són catalans?

És una herència del nacionalisme o del ‘procés’ independentista? Que cadascú hi posi la resposta. El que està clar és que sense desfer aquest nus interior difícilment hi haurà una solució. La necessitat de passar del paper al carrer també depèn de nosaltres i de governs i entitats que sense caure en el maximalisme i la retòrica emocional acompanyin en el camí. Defensar una llengua sense promoure la igualtat empobreix la societat que la parla i culturalment és un fracàs.

La salut del periodisme

És una paradoxa. Mentre l’oferta de cursos i cursets sobre comunicació, noves tecnologies i periodisme gosen de bona salut i responen a una demanda creixent de professionals i aspirants interessants en endinsar-se en aquest món, la professió periodística pateix una crisi existencial per l’acció de governs i d’arribistes disposats a limitar la llibertat d’informació els primers i de desdibuixar els fonaments ètics de la professió els segons.

Confirma la situació el recent informe de Reporters sense fronteres que constata un retrocés de la llibertat de premsa a tot el món i les dificultats de milers de periodistes per fer la feina sense estar sotmesos a censura, patir agressions o que els amenacin amb penes de presó per un acte essencial per la democràcia com és el d’informar amb rigor i independència. La xifra de més de 200 periodistes assassinats per l’exèrcit israelià a Gaza és prou escruixidor perquè ningú tanqui els ulls davant l’evidència.

Si situacions com aquesta o similars passen a milers de quilòmetres del nostre entorn, a casa nostra la realitat, sense arribar a l’extrem de jugar-se la vida per informar, presenta signes preocupants per l’ús i el paper de les plataformes digitals, la precarietat laboral, la viabilitat estructural de gran part de les empreses, l’ombra cada vegada més gran sobre què significa servei públic i finalment per l’intrusisme dels anomenats ‘influencers’ que amb milers de seguidors adulteren sense escrúpols el món de la comunicació. Massa per no patir un atac d’ansietat o llençar la tovallola i suficient per certificar que la salut del periodisme no passa pels millors moments.

La dita diu que resistir és vèncer, però no tot es resumeix en una simple defensa sinó que cal preparar-se per la contraofensiva superant els límits conceptuals i dotant-se d’instruments que actuïn com a massa crítica i punt de referència davant la contrareforma que avança contra la llibertat d’informació.

En aquest marc, el Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC) ha començat els preparatius del 7è Congrés, previst pel 7 i 8 de novembre a Barcelona, amb l’objectiu de reivindicar la credibilitat del periodisme, posar en valor el seu paper social i encarar el grans reptes que l’ofici té al davant.

I quins són aquests gran reptes? D’entrada, els que experts i els mateixos professionals ja han descrit: dignificar i blindar la professió, impulsar mecanismes de salvaguarda tant laborals com econòmics per assegurar la viabilitat de tots els qui treballen en el sector i adequar el Codi deontològic a l’impacte en el treball diari de les xarxes socials i més concretament de la intel·ligència artificial (IA). Recomano, en aquest sentit, recuperar l’article d’Olga García Camps aparegut al gener a Raport.cat i que es titula ‘Jo ara també soc periodista’ on descriu l’efecte corrosiu dels ‘influencers’ en la salvaguarda de l’ètica i el rigor periodístics.

En qualsevol organització sempre m’ha interessat la transformació dels conceptes teòrics en realitats pràctiques. Fer un diagnòstic sense implementar solucions redueix l’esforç a una via amb recorregut limitat i la mancança que he observat d’un temps ençà és la poca incidència que la professió periodística té a Catalunya en el debat que afecta la professió i en totes aquelles qüestions i decisions públiques que vinculen periodisme i democràcia.

Intervé en aquesta percepció l’escàs relleu del Consell de la informació de Catalunya, que hauria de ser a efectes pràctics el catalitzador i la gran plataforma que vehiculés les inquietuds i les demandes en l’exercici de la professió, certifiqués les bones pràctiques i a través del seu cos argumental fos una referència per a periodistes, responsables públics i empreses alhora de fixar el marc de la deontologia periodística.

No es tracta de limitar-nos a la crítica sinó de ser més presents a la plaça pública, de que la celebració dels 40 anys del CPC no passi en va.