Etiqueta: ús del català

El Papa i el català

A Catalunya som especialistes en generar polèmiques artificials. Ens agrada, o millor agrada a alguns sectors socials i polítics utilitzar l’artilleria dialèctica, que no és altra cosa que les salves dels artificiers en les cerimònies oficials, per fer-se notar i així aconseguir un mínim de protagonisme quan, com és el cas, no els han convidat a la festa.

Em refereixo a la demanda, impostada i artificial, per què el Papa utilitzi el català durant la benedicció de la torre de Jesús de la Sagrada Família d’aquí una setmana. Quin enrenou i com s’hi han abonat alguns partits no amb la intenció de millorar la salut i l’ús social de la llengua catalana sinó amb un afany depredador de desgastar al contrari i justificar en molts casos incompetència o manca d’empatia per dignificar una llengua que és la de tots els catalans. Només ha faltat que en la polèmica, que no arriba a la categoria de foc d’encenalls, hi hagi qui recuperant la figura d’Antoni Gaudí li faci dir que ell no ho faria, anticipant la traca final que hi haurà, segur, quan el Papa pugi a l’avió i abandoni Barcelona.

Com a certes entitats, associacions i grups entrar en les coses del menjar, la millora de la convivència i la gestió pública no els interessa o consideren que són qüestions massa farragoses i que s’allunyen de l’espectacle d’encendre focs de tant en tant ja els va bé i si per aquesta tasca compten amb una bona claca d’opinadors i tertulians a bodes em conviden.

En fi, en una visita, la de Lleó XIV, que és important i que qualsevol gest o paraula es mirarà amb lupa a tot el món a Catalunya alguns s’entretenen en si hi haurà més o menys frases en català, un desig respectat però no substancial i una mostra de que a determinades elits els perd el provincianisme. La salut del català no depèn de quantes paraules dirà o no dirà el Papa sinó d’altres factors que convindria analitzar de manera desapassionada i amb voluntat d’esmena, lluny d’oportunismes que acaben en res.

I faig aquest comentari des de la radicalitat i entristit a poques hores de la mort del periodista, company de professió i excel·lent tertulià de sobretaula Josep Maria Cadena. Els obituaris en parlen a bastament de qui era, de què va representar, de com s’ha d‘estar i del compromís amb un ofici que trajectòries com la d’ell ajuden a dignificar, estimant la llengua catalana com el que més i sent, encara que uns quants àvids de mèrits ho diguin amb la boca petita, un dels principals i més eficaç impulsor del primer diari generalista en llengua catalana després de la guerra civil, l’Avui.

Cadena representa la geometria variable d’un ofici, a voltes injust i desagraït, però en el qual si vols persistir, avançar i fer-te un lloc cal comportar-te i treballar amb honestedat, des de la humilitat i amb una curiositat inacabable que ell mai va abandonar. Possiblement perquè ser periodista és assumir que en el recorregut hauràs de patir múltiples ferides, que res és fàcil i que allò que val en tots el casos és la necessitat i la voluntat de sobreviure per explicar la veritat d’entre els obituaris en destaco un: el de Maria Favà a La Vanguardia.

Per part meva, només puc dir adéu company, adéu mestre.

El català, del paper al carrer

El president de la Generalitat, Salvador Illa, va ser clar dimarts al presentar el Pla Nacional per Llengua i dir que de res serviran el compromisos i les mesures que conté el document si no es passa ‘del paper al carrer’. En altres paraules, l’èxit del pla per extendre l’ús de la llengua catalana ha de saber unir a les bones intencions i recursos per finançar les diferents propostes una actitud i major disposició dels ciutadans per parlar català de forma habitual i en tots els àmbits de la vida diària. Són dos elements indisociables.

Aquesta és la clau de volta del pla, més enllà de que en un afany descriptiu i mediàtic s’hagi col·locat l’aspiració de fer créixer el número de catalano-parlants en 600.000 persones fins el 2030.

Però bé, ja tenim pla, amb absències interessades per tacticismes polítics com les de Junts i la CUP  i per descomptat les de qui han convertit l’ensenyament del català a l’escola (PP i Vox) en un instrument de bel·ligerància política de primer nivell.

Ben mirat i amb aquestes absències no es pot parlar de bon començament, tot i la bona voluntat de projectar unitat i determinació com reflectia la fotografia amb cara de satisfacció dels assistents a la signatura en el marc simbòlic del claustre de l’Institut d’Estudis Catalans. Molt diferent a la que un dia abans , sense tanta pompa, representació partidista i cívica fora del president Illa, la consellera de Drets socials, Mònica Martínez Bravo, i algunes entitats del tercer sector, es va fer a la seu de la Fundació Maria Raventós al barri de Gràcia de Barcelona en la presentació del pla dotat amb 700 milions d’euros per mirar de revertir la pobresa infantil i el risc d’exclusió de 450.000 menors catalans, el 35% del més joves de 16 anys.

Ara que tant es parla del llibre ‘Els altres catalans’, de Francesc Candel, convé recordar com el sentit de pertinença, de respecte, de millora i d’integració van ser peces essencials per què Catalunya mantingués les senyes d’identitat i la seva llengua, el català, a la dècada del 60 i dels 70 del segle passat quan encara cuejava el franquisme. De fet, aquell esforç de determinació i d’empatia amb els nous catalans va evitar una fractura social i la Llei de normalització lingüística del 1983, especialment aplicada a l’escola, n’és el millor exemple. El català pels nouvinguts era una llengua amable, que ajudava a eliminar diferències i no era excloent, que entrava des del convenciment, que era considerada un patrimoni comú, que en cap cas s’imposava i que per la gran majoria de catalans era una eina més de progrés i de prosperitat.

Amb aquesta base, l’ús social de la llengua hagués hagut d’avançar i no ha estat així. Què és el que ha fallat perquè només sigui llengua de parla habitual entre el 32,6% de la població, una xifra que baixa encara més entre els joves, plenament escolaritzats uns i altres en català gràcies a la normalització i la immersió lingüística? 

Aquesta és la pregunta essencial a la qual el pla passa de puntetes. Busquem massa sovint elements exteriors, convertim la immigració en part essencial del problema, intentant dissimular que aquest argument és una manera d’acostar-se a posicions d’extrema-dreta que ens haurien de fer caure la cara de vergonya, parlem de l’impacte de les noves tecnologies i atribuïm el baix ús del català a enemics exteriors identificats amb l’Estat espanyol, que certament no posa les coses fàcils.

I per part nostra, on hem fallat per què el català hagi perdut empatia, no es vegi com el punt de trobada comú i passi com la llengua d’una part de la població oblidant massa sovint que els altres, com deia Candel, també són catalans?

És una herència del nacionalisme o del ‘procés’ independentista? Que cadascú hi posi la resposta. El que està clar és que sense desfer aquest nus interior difícilment hi haurà una solució. La necessitat de passar del paper al carrer també depèn de nosaltres i de governs i entitats que sense caure en el maximalisme i la retòrica emocional acompanyin en el camí. Defensar una llengua sense promoure la igualtat empobreix la societat que la parla i culturalment és un fracàs.