Etiqueta: igualtat

Jubilats, l’ase dels cops

Hauria d’estar prohibit jubilar-se. Una de les grans conquestes socials dels treballadors arrossega des de fa anys l’estigma de que jubilar-se i els diners per a pagar les pensions són un pou sense fons que conduirà al conjunt de la societat al desastre, a la fallida econòmica i a la pobresa, especialment de les generacions més joves.

Els jubilats no tenen bona fama, especialment ara que han començat a entrar en el sistema els ‘baby boomers’, la generació nascuda entre finals de la dècada dels 50 i els 70 del segle passat. Se’ls retreu, tot i haver treballat durant tota la seva vida laboral, haver cotitzat religiosament per mantenir el sistema sense poder dir res, més enllà de la simple protesta, que observessin com es buidava el Fons de reserva de la Seguridad social (la anomenada guardiola de les pensions) i sortien més de 60.000 milions d’euros de les seves contribucions per ajudar als bancs afectats per la crisi del totxo del 2008 sense que ningú assumeixi cap responsabilitat i de que amb el seu esforç econòmic fossin un pilar a l’hora de consolidar l’estat del benestar tal com el coneixem ara amb accés gratuït a l’educació i a la sanitat, que són uns insolidaris.

Aquesta és la creu que arrosseguen i que de manera insistent se’ls recorda cada cop que l’administració, estudis pagats per entitats privades i economistes que amb la capa d’un fals progressisme avalen les tesis ultra-liberals divulguen dades que auguren la fallida del sistema, treuen l’espantall de les retallades (eufemísticament titulades ‘propostes de viabilitat’) i en la punta d’aquest malefici posen xifres a la pensió mitjana a Espanya i a Catalunya.

No és estrany que amb aquesta conjunció astral molts, i sorprenent un gruix considerable de joves que es beneficien de les conquestes socials abans esmentades, s’uneixin al bombardeig i s’apuntin a les diatribes contra els jubilats, sense adonar-se que amb el seu posicionament són col·laboradors de les forces reaccionàries i temeràriament llencen pedres al propi terrat.

Aquesta, des d’un punt de vista dialèctic, és una batalla perduda i res no fa pensar que les circumstàncies canviïn.

El problema no és dels ‘baby boomers’, l’ase dels cops contra qui es dirigeixen els atacs, sinó que no hi ha interlocutors amb diferents punts de vista capaços d’arribar a acords que amb rigor, lleialtat i disposició per a plantejar solucions estables i en clau de futur facin possible consensuar els canvis necessaris per mantenir l’estat dels benestar i el sistema de pensions sense retrocessos i amb la mateixa cobertura d’ara.

Dir-ho així pot semblar una utopia o una mostra d’ingenuïtat, però no ho és. El dilema és optar per la llei de la selva i la insolidaritat, sinònim d’un campi qui pugui descarnat, o per un nou model de societat que asseguri a les noves generacions igualtat, cohesió i prosperitat.

No són plantejaments genèrics o inconcrets, formen part del combat que es lliura en aquests moments entre democràcia i autoritarisme i les pensions són una arma molt efectiva i de resultats concrets.

Farien bé aquelles forces que es diuen progressistes de no defugir el repte, evitant caure en l’error de fer propostes ancorades en un model de societat que ja no existeix o recorrent a la consigna, i que s’involucressin a fons i a cara descoberta en el debat real del nou model social del futur.

Fer-ho implica riscos i el resultat és incert però ara o mai és hora de parlar dels canvis que comporten els nous models de treball, de justícia distributiva, de com combatre l’individualisme social, de mecanismes d’integració, de promoure iniciatives per a resoldre necessitats tan urgents com la de l’habitatge, de què significa i de com s’implementa la representativitat, del paper que han de tenir les institucions i, en definitiva, de com crear els fonaments de la nova societat igualitària del segle XXI.

Dit en altres paraules, de recuperar l’esperança en lloc del pim pam pum que culpabilitza, entre d’altres, a jubilats i persones grans de ser causa de part dels mals que ens envolten.

El català, del paper al carrer

El president de la Generalitat, Salvador Illa, va ser clar dimarts al presentar el Pla Nacional per Llengua i dir que de res serviran el compromisos i les mesures que conté el document si no es passa ‘del paper al carrer’. En altres paraules, l’èxit del pla per extendre l’ús de la llengua catalana ha de saber unir a les bones intencions i recursos per finançar les diferents propostes una actitud i major disposició dels ciutadans per parlar català de forma habitual i en tots els àmbits de la vida diària. Són dos elements indisociables.

Aquesta és la clau de volta del pla, més enllà de que en un afany descriptiu i mediàtic s’hagi col·locat l’aspiració de fer créixer el número de catalano-parlants en 600.000 persones fins el 2030.

Però bé, ja tenim pla, amb absències interessades per tacticismes polítics com les de Junts i la CUP  i per descomptat les de qui han convertit l’ensenyament del català a l’escola (PP i Vox) en un instrument de bel·ligerància política de primer nivell.

Ben mirat i amb aquestes absències no es pot parlar de bon començament, tot i la bona voluntat de projectar unitat i determinació com reflectia la fotografia amb cara de satisfacció dels assistents a la signatura en el marc simbòlic del claustre de l’Institut d’Estudis Catalans. Molt diferent a la que un dia abans , sense tanta pompa, representació partidista i cívica fora del president Illa, la consellera de Drets socials, Mònica Martínez Bravo, i algunes entitats del tercer sector, es va fer a la seu de la Fundació Maria Raventós al barri de Gràcia de Barcelona en la presentació del pla dotat amb 700 milions d’euros per mirar de revertir la pobresa infantil i el risc d’exclusió de 450.000 menors catalans, el 35% del més joves de 16 anys.

Ara que tant es parla del llibre ‘Els altres catalans’, de Francesc Candel, convé recordar com el sentit de pertinença, de respecte, de millora i d’integració van ser peces essencials per què Catalunya mantingués les senyes d’identitat i la seva llengua, el català, a la dècada del 60 i dels 70 del segle passat quan encara cuejava el franquisme. De fet, aquell esforç de determinació i d’empatia amb els nous catalans va evitar una fractura social i la Llei de normalització lingüística del 1983, especialment aplicada a l’escola, n’és el millor exemple. El català pels nouvinguts era una llengua amable, que ajudava a eliminar diferències i no era excloent, que entrava des del convenciment, que era considerada un patrimoni comú, que en cap cas s’imposava i que per la gran majoria de catalans era una eina més de progrés i de prosperitat.

Amb aquesta base, l’ús social de la llengua hagués hagut d’avançar i no ha estat així. Què és el que ha fallat perquè només sigui llengua de parla habitual entre el 32,6% de la població, una xifra que baixa encara més entre els joves, plenament escolaritzats uns i altres en català gràcies a la normalització i la immersió lingüística? 

Aquesta és la pregunta essencial a la qual el pla passa de puntetes. Busquem massa sovint elements exteriors, convertim la immigració en part essencial del problema, intentant dissimular que aquest argument és una manera d’acostar-se a posicions d’extrema-dreta que ens haurien de fer caure la cara de vergonya, parlem de l’impacte de les noves tecnologies i atribuïm el baix ús del català a enemics exteriors identificats amb l’Estat espanyol, que certament no posa les coses fàcils.

I per part nostra, on hem fallat per què el català hagi perdut empatia, no es vegi com el punt de trobada comú i passi com la llengua d’una part de la població oblidant massa sovint que els altres, com deia Candel, també són catalans?

És una herència del nacionalisme o del ‘procés’ independentista? Que cadascú hi posi la resposta. El que està clar és que sense desfer aquest nus interior difícilment hi haurà una solució. La necessitat de passar del paper al carrer també depèn de nosaltres i de governs i entitats que sense caure en el maximalisme i la retòrica emocional acompanyin en el camí. Defensar una llengua sense promoure la igualtat empobreix la societat que la parla i culturalment és un fracàs.