octubre 2025 -

No tenen vergonya

Reconec que m’he hagut de mossegar la llengua i evitar expressions més dures quan vaig saber que els directius d’À Punt, la televisió pública valenciana, va decidir que no hi hauria ni retransmissió ni connexions en directe de la gran manifestació, i ja en van dotze, que dissabte va discórrer pels carrers de València demanant responsabilitats i la dimissió de Carlos Mazón per l’actuació irresponsable d’ell i el seu govern el dia de la dana que va causar 229 morts ara fa un any.

Si silenciar la notícia i referir-se a ella només a l’informatiu del vespre ja és un fet greu, inadmissible en un mitjà que financen els valencians amb els seus impostos, el nivell d’estultícia creix fins el màxim nivell quan els directius decidiexen suplantar l’emissió del directe per una corrida de braus del 1997. És una bufetada a les víctimes, als seus familiars i a milers de valencians representats per les 50.000 persones que dissabte van sortir al carrer reclamant novament el relleu del president de la comunitat i exigint saber la veritat de tot el que va passar al centre de comandament encarregat de prevenir a la ciutadania de la catàstrofe.

Mariola Cubells, una periodista que coneix perfectament què es cou als mitjans públics valencians, deia dimarts a la SER Catalunya que per primera vegada els professionals de la cadena havien aixecat la veu de manera conjunta en contra del despropòsit que implica canviar la programació, començant pel tuït de la redactora del cap de setmana Cèlia Cerezo que era al lloc dels fets impotent, buscant estratègies digitals, junt amb altres dos companys, per burlar la censura.

Avui fa un any de la dana i tinc davant la portada de La Vanguardia amb la imatge de la Dolores Ruiz amb les fotos del marit i dels dos fills morts per la riuada a Xiva. Per ella, per respecte a les víctimes, als familiars i a totes les persones que no han pogut recuperar la normalitat, que tenen dificultats per baixar al carrer perquè encara hi ha centenars d’ascensors que no funcionen, que viuen a cases d’amics perquè el seu habitatge va quedar destruït i pels que segueixen sense rebre els ajuts promesos és més necessari que mai trencar el silenci, exigir justícia i reparació, cridar a favor de la dignitat.

El que va passar dissabte a la televisió autonòmica, un acte de censura sense miraments, no marca un abans i un desprès, és un nou exemple del camí que impulsen els predicadors de la post-veritat, d’aquells que manipulen conscientment i maniobren amb desvergonyiment per utilitzar a favor dels seus interessos els mitjans públics, dels còmplices de la barbaritat, dels qui com Trump a les xarxes socials i amb la corona de rei llença excrements als set milions de manifestants que protestaven en contra de la deriva autoritària del govern dels Estats Units.

Bé pels professionals d’À Punt, per la resposta i per haver despullat públicament als col·laboradors necessaris de la mentida, sense por a represàlies en un moment en el que el periodisme no cotitza a l’alça i la precarietat és norma en aquest ofici. Resistir i manifestar-se són paraules clau per enfrontar-se als nous autoritarismes, però no són accions suficients si darrera no hi ha un moviment polític que des de la unitat les acompanyi.

Notícies que maten

Si algú espera que comenci aquest comentari amb un llistat de males notícies, catàstrofes i exemples d’indignitat humana va errat. Em proposo fer un exercici de contenció per capgirar, ni que sigui uns minuts, la sensació de mareig que em provoca la lectura de notícies negatives als mitjans de comunicació. El perquè: tots els enfocs són malèfics i hi manquen espurnes d’esperança.

Per començar, m’he proposat eliminar qualsevol via de contaminació que pugui fer trontollar el repte. Com aquell que emprèn una dieta per aprimar-se, he decidit que no iniciaré la jornada devorant, mentre esmorzo, les notícies del dia. Res de repassar les webs, de fer el seguiment d’aquelles informacions que he deixat pendents la nit anterior, de l’article que per molt que s’hi esforci l’autor no afegeix novetats a tot allò que ja se sap.

No serà una decisió fàcil. Els hàbits que s’han enquistat amb els anys és difícil perdre’ls. Admiro la tenacitat i la fortalesa dels ex-fumadors que un dia, per motius diversos, van decidir que no encendrien cap més cigarreta i desitjo ser com ells. Em tocarà lluitar contra la temptació de connectar el mòbil i amb el dit, mecànicament i sense adonar-me, entrar a les plataformes informatives de consulta habitual.

Per a mi, el repte no és nou. Vaig fer un pas similar fa anys quan d’un dia a l’altre vaig deixar de seguir tertúlies. M’excitaven, eren com una dosi enriquida d’adrenalina. Parlo de la dècada dels anys 90 del segle passat i el format, tan habitual ara, començava a consolidar-se i provocava una competència ferotge entre mitjans que s’ha degradat fins a convertir-se en un guirigall simplista i extenuant de sentències previsibles, sense novetats i sotmeses a la passió de sigles i interessos inconfessats.

Reconec que aquella decisió, que segueixo mantenint, no va ser fàcil. En els entorns on em movia, no saber de les disquisicions d’uns i altres em deixava descol·locat, era complicat seguir la conversa i per moments tenia la sensació de ser com una estàtua de sal incapaç de complementar una frase de la que els altres en feien xerinola i sarcasme. Com he superat la prova, ara em proposo un nou repte.

No sé si me’n sortiré i, fins i tot, pot ser arriscat atesa la meva curiositat innata. Es pot viure sense participar d’aquest neguit ambiental que ha transformat el relat informatiu en un llistat de catàstrofes, il·lusions fallides i desgràcies inversemblants? El que de moment tinc clar, i això em fa tenir esperances, és que el món i la nostra perifèria és molt més ric, variat, engrescador, atractiu, compromès i ple de persones interessants que sense el llustre del cognom ni del càrrec servirien per omplir pàgines i pàgines sense que ens avorríssim.

El periodistes, i en aquest apartat m’incloc encara que ara ja no estic a la trinxera, hauríem de repensar què escrivim o diem. No parlo de renunciar a la denúncia, de relatar les atrocitats d’autoritarismes despietats, es tracta d’obrir el prisma i d’oferir una visió de la realitat més diversa i plural, com el fotògraf que va pel carrer i reprodueix imatges de la vida quotidiana.

Les notícies efectivament no maten, però poden generar insensibilitat, la mateixa que ens permet seguir les matances a Gaza mentre endrapem un bon bistec. Per això he decidit començar aquest exercici de contenció informativa. No serà fàcil però és necessari. No soc un tipus rar, sé que d’altres persones pensen igual i no volen estar sotmeses a un estat d’angoixa permanent, amb por de que el món s’enfonsa.

Hi ha històries anònimes captivadores que segueixen en silenci, arraconades, que ens parlen de valors, compromís i superació. Només cal gratar i descobrir-les. Sortir al carrer amb els ulls ben oberts. Si les descobreixo segur que recuperaré un hàbit que em dol deixar i reconciliar-me amb la professió. Veurem quan dura el propòsit, perquè la temptació de recaure és permanent.

El 20% del talent i l’experiència

La presidenta de la Diputació de Barcelona, Lluïsa Moret, ha tingut l’encert de convocar un congrés sobre edatisme i ho fa a partir d’una reflexió a primera vista incontrovertible: ‘No podem perdre el 20% del talent i de l’experiència del país perquè tinguin més de 65 anys’. Expressat com un desig, és estimulant entrar en un debat que té múltiples ramificacions i on no tot es redueix, encara que sigui rellevant, als ajuts a la dependència, la sostenibilitat de les pensions i a la solitud, un estigma que sobrepassa franges d’edat i no és exclusiva de persones grans.

Segur que del congrés en sortiran propostes interessants, la majoria conegudes i previsibles, però el sol fet de que se’n parli, de situar l’edatisme en el centre del debat social i que es faci al marge de prejudicis i falses consideracions ja és una bona notícia. Les 1,6 milions de persones que a Catalunya superen els 65 anys mereixen atenció, més enllà de llàstima quan perden autonomia per l’edat o de que se’ls critiqui sense miraments quan se’ls retreu les pensions que cobren o la sort que tenen per poder gaudir dels viatges de l’Imserso a preus de pel·lícula.

Quan de tant en tant em trobo amb el compromís de parlar sobre la jubilació i fer-se gran ho entomo amb incomoditat. Si entre els interlocutors hi ha persones joves temo la reacció i la controvèrsia impulsats per la necessitat de respondre a un argumentari pervers i fals que identifica drets adquirits amb privilegis i se sustenta en un utilitarisme economicista que converteix en inútil tot el que no és productiu. O per part dels meus, quan només aflora la resignació i el victimisme.

Fa un parell d’anys la sectorial de persones jubilades d’un dels grans sindicats catalans em va convidar a fer una xerrada sobre gent gran i administració. Com penso que les xerrades han de ser estimulants i han de tenir un punt de provocació vaig introduir l’idea que els consells de gent gran es quedaven curs i reduïen la capacitat d’incidència plantejant demandes com si només afectessin a les persones de més de 65 anys i a ningú més. El resultat és que fer-ho així, per molta raó que tinguis, provoca el rebuig d’aquelles persones que lluny dels 65 anys també tenen una vida complicada. Havien de superar, els deia, la pantalla pròpia i canviar d’estratègia.

L’idea que els vaig traslladar és que un debat intergeneracional entre persones grans i joves no es pot construir sobre una base de bones intencions sinó que hi ha d’haver elements objectius que fonamentin el diàleg i dels que en surtin propostes efectives. I enumerava algunes lluites compartides on seria factible arribar a acords: en habitatge, per uns l’accés i pels altres la possibilitat de rehabilitació; en sanitat i serveis psico-pedagògics, llistes d’espera a banda i banda; quan parlem de bretxa digital, on la manca d’habilitats i accés a les xarxes dels grans causa problemes de caràcter similar als joves econòmicament vulnerables privats d’una connectivitat adequada per seguir els estudis; al parlar de solitud, evident en els dos casos amb la lacra de les temptatives de suïcidi juvenil cada cop més freqüent; i en la millora de serveis i equipaments, més vetlladors a les escoles i educadors de carrer vinculats a esplais en barris tensionats demandes que no s’allunyen de la necessitat d’activitats per a persones grans, instruments bàsics per una bona sociabilització.

Voluntat d’aprofitar talent i experiència, però sobretot, i aquest és un missatge per la gent gran, necessitat d’implicar-se en la construcció d’un nou model de ciutat intergeneracional on l’edat sumi i no divideixi. Hi ha massa interessos comuns en joc.

La metàfora del grafiter

Els propietaris de l’emblemàtica botiga El Rei de la Màgia al carrer Princesa de Barcelona estan farts de les pintades dels grafiters a la façana de l’establiment. Tot i els esforços per netejar-la i retornar-la a l’estat original –és una delícia l’aparador exterior i que es tracti d’un comerç inaugurat al 1881—no se’n surten amb el seu propòsit. El pitjor és que no es tracta de pintades amb un mínim sentit artístic o amb missatge, com les de Banksy per exemple, sinó d’autèntiques barrabassades, sense cap sentit estètic, que embruten i a més malmeten el material que les serveix de base.

Pintades com aquestes o les que es fan als trens de Rodalies són una mostra de mal gust i d’incivisme, sense cap intenció reivindicativa, i netejar-les o prevenir-les amb més vigilància generen als particulars i a l’administració molèsties i una despesa considerable. En el cas de Renfe, els diners per a netejar-les i procurar sense èxit que no se’n facin més escala fins els 32.500 euros diaris a Catalunya. En total, prop de 12 milions d’euros a l’any amb dades de l’any passat.

Quin és el motiu de la proliferació, d’aquesta autèntica plaga del segle XXI, que s’acarnissa especialment en barris densament poblats on empastifar les parets amb signes indesxifrables acaba sent, per desgràcia, un signe d’identitat? De moment, no he trobat cap resposta més enllà de la queixa o de la comprensió de persones que amb bona fe interpreten aquestes accions com exemple d’art urbà o, quina absurditat, de rebel·lia contra el sistema.

Són, els grafiters, la punta de llança dels contestataris del segle XXI? Rotundament, no. Ni cap consideració ni cap indulgència a qui embruta, degrada l’entorn i ho fa emparant-se, en una majoria de casos, en la nocturnitat de la ciutat, afegint foscor a una acció que és prototip de mal gust i que obliga a gastar uns recursos que ben bé podrien aprofitar altres persones quan surten de les arques públiques.

La metàfora del grafiter és el paradigma de la confusió que envolta el sentit de canvi a la nostra societat i que empodera algunes franjes de població jove. Qui sap si per nostàlgia de revolucions passades, per un desig de recuperar el sentit de la paraula contracultura o per enfortir un vincle de pertinença el grafiter ja forma part de la cosmografia urbana.

Sé que les fronteres entre l’art i el mal gust són complicades de dibuixar, que molts dels grans referents artístics van viure, abans de ser reconeguts com artistes, entre la incomprensió, el menyspreu i la ignorància, alguns fins i tot el reconeixement el van obtenir una vegada morts, però res de totes aquestes circumstàncies permeten intuir en qui assalta un tros de paret, l’aparador d’una botiga o un vagó de tren una mínima vena artística.

El bon art sempre va precedit de perseverança, investigació i treball. Res és fortuït. Aquestes característiques marquen la diferència entre el geni i l’ignorant.