Arxius de periodisme -

Un apunt sobre el Congrés de periodistes

Jodi Kantor la periodista que amb Megan Twoley va destapar al 2017 des de les pàgines de ‘The New York Times’ el cas dels abusos sexuals del productor cinematogràfic Harvey Weinstein, gènesi del moviment ‘Me too’, va pronunciar la lliçó inaugural del 7è Congrés de periodistes de Catalunya, celebrat a Barcelona a principis de novembre.

No va ser una conferència de tràmit sinó ben al contrari. En l’explicació de com va treballar la notícia i de què passaria avui (2025) si es trobés amb un cas similar, Kantor va desgranar una sèrie de consideracions que haurien de servir per a frenar el descrèdit del periodisme i garantir la funció de peça essencial en la defensa de la veritat i de la democràcia.

El seu missatge, després d’advertir de la manipulació digital, de la creixent dificultat dels professionals alhora de protegir les fonts d’informació, de destacar que els periodistes han de persistir en el treball per a garantir la credibilitat i recuperar la confiança pública en els mitjans de comunicació, va ser categòric: el periodistes necessitem d’un pla col·lectiu, d’una estratègia comuna que permeti i faciliti salvar la veritat.

Garantir la veritat, aquest és l’objectiu de qualsevol pas per a recuperar la credibilitat del periodisme i els mitjans de comunicació.

El periodistes catalans fa anys que van entendre que aquest era el camí i l’aprovació del Codi Deontològic al 1992 i la posterior creació del Consell de la Informació de Catalunya (CIC) són la prova del compromís del conjunt de la professió en preservar la veritat. En aquest sentit, el congrés va ser un èxit per què, a banda de confrontar experiències i diagnosticar mancances, va ratificar per una amplíssima majoria l’actualització del Codi deontològic, que en un dels punts defineix què es ser periodista i quines obligacions comporta en uns moments en que han quedat desdibuixades les fronteres entre els mitjans de comunicació convencionals i les emergents plataformes digitals convertides en un colador per on circulen sense fre la desinformació, la falsedat i que ofereixen cobertura a grups amb interessos inconfessables i personatges que embolicats amb la capa de periodistes practiquen l’engany.

Fer els deures no és una garantia de bons resultats. La prova són les limitacions i l’efectivitat de les resolucions del CIC sobre infraccions del codi deontològic, fonamentades en el rigor i l’autoritat però sense base punitiva que obligui a corregir l’incompliment per part de periodistes i empreses.

Protegir la veritat no és una tasca fàcil, requereix d’un permanent exercici multidisciplinar, de perseverança, de modelar estratègies, d’atreure en el camí per a salvaguardar la veritat i enfortir la democràcia a actors (empreses i administració) que no tenen per què coincidir amb les propostes que el CPC representa però que estan allà i no se’ls pot desestimar.

Atreure significa dialogar, asseure’s a una mateixa taula i exigir si hi ha compromisos incomplerts. Pressuposa, des de la perspectiva del CPC, obrir-se a una nova dimensió, entenent que no tot s’acaba en les quatre parets del col·legi ni en el requeriment als professionals quan no fan bé la seva feina. Significa aprofitar l’embranzida del congrés i la força del compromís amb el Codi Deontològic per definir una nova estratègia que impliqui posar el focus i obrir-se a l’anàlisi d’aquelles qüestions que fan referència al marc legal que en una societat democràtica protegeix la tasca del periodista.

Aquest és el terreny que ha d’explorar, entenc, el consell de la informació, reprenent feina feta i obrint noves vies de debat sobre les amenaces que sorgeixen a l’entorn de la professió i alteren les garanties constitucionals de preservar la veritat.

La urgència la marquen casos recents que no haurien de passar per alt i són una senyal d’alerta. Exemples són la via que s’ha obert des de l’àmbit del Tribunal Suprem i en el judici al Fiscal general de l’Estat quan es qüestiona l’obligació constitucional dels periodistes de preservar la identitat de les fonts d’informació o la previsió inclosa en l’avantprojecte de Llei de secrets oficials, aprovat pel govern central, que permetria als jutges en determinats supòsits identificar les fonts d’informació adduint raons d’interès general i en funció dels anys de pena pel delicte comès.

I si parlem de Catalunya, l’arxiu i el desinterès en la tramitació i debat parlamentari de la Llei de la comunicació audiovisual de Catalunya, eina imprescindible par a garantir la veracitat i el rigor de la informació emesa pels operadors digitals i per establir mesures que frenin continguts il·legals.

El CPC ha d’intervenir en aquest debat, sí sense cap mena de dubte. Es tracta de blindar el Codi Deontològic com un instrument útil i operatiu, d’afermar el bon periodisme i novament des del periodisme català situar-nos a l’avantguarda en la defensa de la veritat, del rigor professional i de la democràcia, com ho vam fer al 1992. Ni més ni menys que el que reclamava Jodi Kantor.

Notícies que maten

Si algú espera que comenci aquest comentari amb un llistat de males notícies, catàstrofes i exemples d’indignitat humana va errat. Em proposo fer un exercici de contenció per capgirar, ni que sigui uns minuts, la sensació de mareig que em provoca la lectura de notícies negatives als mitjans de comunicació. El perquè: tots els enfocs són malèfics i hi manquen espurnes d’esperança.

Per començar, m’he proposat eliminar qualsevol via de contaminació que pugui fer trontollar el repte. Com aquell que emprèn una dieta per aprimar-se, he decidit que no iniciaré la jornada devorant, mentre esmorzo, les notícies del dia. Res de repassar les webs, de fer el seguiment d’aquelles informacions que he deixat pendents la nit anterior, de l’article que per molt que s’hi esforci l’autor no afegeix novetats a tot allò que ja se sap.

No serà una decisió fàcil. Els hàbits que s’han enquistat amb els anys és difícil perdre’ls. Admiro la tenacitat i la fortalesa dels ex-fumadors que un dia, per motius diversos, van decidir que no encendrien cap més cigarreta i desitjo ser com ells. Em tocarà lluitar contra la temptació de connectar el mòbil i amb el dit, mecànicament i sense adonar-me, entrar a les plataformes informatives de consulta habitual.

Per a mi, el repte no és nou. Vaig fer un pas similar fa anys quan d’un dia a l’altre vaig deixar de seguir tertúlies. M’excitaven, eren com una dosi enriquida d’adrenalina. Parlo de la dècada dels anys 90 del segle passat i el format, tan habitual ara, començava a consolidar-se i provocava una competència ferotge entre mitjans que s’ha degradat fins a convertir-se en un guirigall simplista i extenuant de sentències previsibles, sense novetats i sotmeses a la passió de sigles i interessos inconfessats.

Reconec que aquella decisió, que segueixo mantenint, no va ser fàcil. En els entorns on em movia, no saber de les disquisicions d’uns i altres em deixava descol·locat, era complicat seguir la conversa i per moments tenia la sensació de ser com una estàtua de sal incapaç de complementar una frase de la que els altres en feien xerinola i sarcasme. Com he superat la prova, ara em proposo un nou repte.

No sé si me’n sortiré i, fins i tot, pot ser arriscat atesa la meva curiositat innata. Es pot viure sense participar d’aquest neguit ambiental que ha transformat el relat informatiu en un llistat de catàstrofes, il·lusions fallides i desgràcies inversemblants? El que de moment tinc clar, i això em fa tenir esperances, és que el món i la nostra perifèria és molt més ric, variat, engrescador, atractiu, compromès i ple de persones interessants que sense el llustre del cognom ni del càrrec servirien per omplir pàgines i pàgines sense que ens avorríssim.

El periodistes, i en aquest apartat m’incloc encara que ara ja no estic a la trinxera, hauríem de repensar què escrivim o diem. No parlo de renunciar a la denúncia, de relatar les atrocitats d’autoritarismes despietats, es tracta d’obrir el prisma i d’oferir una visió de la realitat més diversa i plural, com el fotògraf que va pel carrer i reprodueix imatges de la vida quotidiana.

Les notícies efectivament no maten, però poden generar insensibilitat, la mateixa que ens permet seguir les matances a Gaza mentre endrapem un bon bistec. Per això he decidit començar aquest exercici de contenció informativa. No serà fàcil però és necessari. No soc un tipus rar, sé que d’altres persones pensen igual i no volen estar sotmeses a un estat d’angoixa permanent, amb por de que el món s’enfonsa.

Hi ha històries anònimes captivadores que segueixen en silenci, arraconades, que ens parlen de valors, compromís i superació. Només cal gratar i descobrir-les. Sortir al carrer amb els ulls ben oberts. Si les descobreixo segur que recuperaré un hàbit que em dol deixar i reconciliar-me amb la professió. Veurem quan dura el propòsit, perquè la temptació de recaure és permanent.

Periodistes o soldats

Pepa Bueno, la directora i presentadora del ‘Telediario 2’ de TVE, ha resumit en una frase una de les grans disjuntives que afronta la professió periodística. En una trobada a Madrid per analitzar l’actualitat va parlar de com veu l’ofici i en aquest sentit va ser categòrica: “Avui no es busquen periodistes, es busquen soldats”.

La frase pot semblar enginyosa o un estirabot, però descriu de manera entenedora l’entrebanc d’una professió que perd prestigi i confiança amb el pas del temps. Avui, anomenar-se periodista i exercir com a tal ha perdut el llustre de temps passats. No és caure en la supèrbia o en la vanitat recordar que els periodistes, el conjunt dels informadors, ja no tenen la consideració social ni el respecte de fa uns anys.

Si exceptuem casos molt concrets, per la majoria de l’opinió pública el periodista ha deixat de ser el prescriptor de l’actualitat, el que posa l’etiqueta de creïble a la informació, aquell que s’encarrega de narrar el que passa al món amb encerts o errors però donant per fet que sempre hi haurà el plus d’honestedat, rigor i criteris ètics en el relat informatiu, condicions indispensables per què sigui creïble.

Sense atribuir-ho a una única causa, la pèrdua de prestigi se sustenta en una multiplicitat de factors, un dels rellevants és que no hi ha filtres per atribuir-se la consideració de periodista. Tothom qui vulgui, ‘influencer’, tertulià o buscavides, pot afegir al seu currículum professional l’etiqueta de periodista sense que ningú s’immuti ni li retregui res. No passa el mateix, per posar un exemple, en el cas de metges, arquitectes, advocats o infermeres, oficis on l’intrusisme professional pot tenir conseqüències penals. En tots aquests casos, la regulació és més estricte, el codi ètic funciona i els col·legis professionals exerceixen el control de manera contundent.

Quan no hi ha un control eficaç i la precarietat domina l’ofici és fàcil que el periodista es transformi en soldat o que proliferin els oportunistes amb capa de periodistes, tropa necessària per a farcir les xarxes immisericordes de comerciants de la informació sense escrúpols, a qui no els preocupa la veritat, ni oferir al ciutadà elements per a discernir entre certesa i falsedat o que el suc de l’aiguabarreig abominable que generen es filtri a la ciutadania, fins al punt d’anul·lar els límits entre informació, propaganda i manipulació.

Cada vegada és més complicat trobar professionals i mitjans que se salvin del naufragi, que apliquin el rigor en la feina del dia a dia, que no perverteixin els principis deontològics i siguin murs de contenció del fals periodisme. El món de la comunicació té multitud de forats negres per on es cola sense aturador la degradació professional, fins al punt que estan en perill d’extinció les zones d’especial protecció, aquelles parcel·les incontaminades que en un altre moment dominaven les grans capçaleres i els mitjans de referència.

El més inexplicable i preocupant d’aquesta metamorfosi és que cada cop hi ha més apologetes que veuen el camí que transforma els periodistes en soldats com un filó d’oportunitats, que mitjans i empreses, sobre tot de l’àmbit audiovisual, hi entrin per engrandir el negoci i que una majoria de plataformes digitals es converteixin en acceleradores de la mutació.

Setembre acostuma a ser el mes dels canvis, de les noves apostes amb cares i decorats nous i el període en que els dos grans mitjans públics que emeten a Catalunya, el que encapçala TV-3 i Catalunya Ràdio i RTVE, descobreixen les novetats de la temporada en matèria informativa i de programació. En aquesta ocasió, la rivalitat incorpora un al·licient nou: la creació del nou canal en català 2Cat per part de TVE, que eixampla l’oferta televisiva en català i afegeix competència al sector.

És una bona notícia, ja que una de les principals obligacions de la xarxa pública de radio i televisió, aquella que justifica la seva existència i els diners públics que reben, és el compromís de rigor, pluralitat i ètica professional en l’oferta informativa, presentant-se davant la ciutadania com un bastió del millor periodisme.

A ningú no se li escapa que la disputa per mantenir o ampliar la quota de mercat de les dues propostes serà rellevant. Està clar com ho han de fer i quins errors no han de cometre.

Massa sovint, i hi ha exemples destacats, els mitjans públics a casa nostra han traspassat la frontera entre periodisme i militància. Hem vist com professionals amb el títol de periodista es transformaven en soldats i alteraven el relat informatiu a favor del govern de torn sense miraments, es convertien en ‘hooligans’ en lloc de prescriptors de l’actualitat, mentre cínicament es defensaven amb l’argument de que ells sempre decideixen amb independència i apliquen criteris professionals.

Seria un error recuperar aquesta pràctica ara que augmenta la competència televisiva a Catalunya, que al final hi hagi el canal d’uns i el dels altres.

Si els mitjans públics no garanteixen bon periodisme, el combat per una informació rigorosa i veraç haurà perdut una batalla important, esperem que no sigui la definitiva. En aquest punt, malaguanyats els diners dels contribuents.

La salut del periodisme

És una paradoxa. Mentre l’oferta de cursos i cursets sobre comunicació, noves tecnologies i periodisme gosen de bona salut i responen a una demanda creixent de professionals i aspirants interessants en endinsar-se en aquest món, la professió periodística pateix una crisi existencial per l’acció de governs i d’arribistes disposats a limitar la llibertat d’informació els primers i de desdibuixar els fonaments ètics de la professió els segons.

Confirma la situació el recent informe de Reporters sense fronteres que constata un retrocés de la llibertat de premsa a tot el món i les dificultats de milers de periodistes per fer la feina sense estar sotmesos a censura, patir agressions o que els amenacin amb penes de presó per un acte essencial per la democràcia com és el d’informar amb rigor i independència. La xifra de més de 200 periodistes assassinats per l’exèrcit israelià a Gaza és prou escruixidor perquè ningú tanqui els ulls davant l’evidència.

Si situacions com aquesta o similars passen a milers de quilòmetres del nostre entorn, a casa nostra la realitat, sense arribar a l’extrem de jugar-se la vida per informar, presenta signes preocupants per l’ús i el paper de les plataformes digitals, la precarietat laboral, la viabilitat estructural de gran part de les empreses, l’ombra cada vegada més gran sobre què significa servei públic i finalment per l’intrusisme dels anomenats ‘influencers’ que amb milers de seguidors adulteren sense escrúpols el món de la comunicació. Massa per no patir un atac d’ansietat o llençar la tovallola i suficient per certificar que la salut del periodisme no passa pels millors moments.

La dita diu que resistir és vèncer, però no tot es resumeix en una simple defensa sinó que cal preparar-se per la contraofensiva superant els límits conceptuals i dotant-se d’instruments que actuïn com a massa crítica i punt de referència davant la contrareforma que avança contra la llibertat d’informació.

En aquest marc, el Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC) ha començat els preparatius del 7è Congrés, previst pel 7 i 8 de novembre a Barcelona, amb l’objectiu de reivindicar la credibilitat del periodisme, posar en valor el seu paper social i encarar el grans reptes que l’ofici té al davant.

I quins són aquests gran reptes? D’entrada, els que experts i els mateixos professionals ja han descrit: dignificar i blindar la professió, impulsar mecanismes de salvaguarda tant laborals com econòmics per assegurar la viabilitat de tots els qui treballen en el sector i adequar el Codi deontològic a l’impacte en el treball diari de les xarxes socials i més concretament de la intel·ligència artificial (IA). Recomano, en aquest sentit, recuperar l’article d’Olga García Camps aparegut al gener a Raport.cat i que es titula ‘Jo ara també soc periodista’ on descriu l’efecte corrosiu dels ‘influencers’ en la salvaguarda de l’ètica i el rigor periodístics.

En qualsevol organització sempre m’ha interessat la transformació dels conceptes teòrics en realitats pràctiques. Fer un diagnòstic sense implementar solucions redueix l’esforç a una via amb recorregut limitat i la mancança que he observat d’un temps ençà és la poca incidència que la professió periodística té a Catalunya en el debat que afecta la professió i en totes aquelles qüestions i decisions públiques que vinculen periodisme i democràcia.

Intervé en aquesta percepció l’escàs relleu del Consell de la informació de Catalunya, que hauria de ser a efectes pràctics el catalitzador i la gran plataforma que vehiculés les inquietuds i les demandes en l’exercici de la professió, certifiqués les bones pràctiques i a través del seu cos argumental fos una referència per a periodistes, responsables públics i empreses alhora de fixar el marc de la deontologia periodística.

No es tracta de limitar-nos a la crítica sinó de ser més presents a la plaça pública, de que la celebració dels 40 anys del CPC no passi en va.