La idea que els periodistes som incapaços de reflexionar i que lligats pel present ens preocupa poc el futur és una d’aquestes maldats que des de la inconsistència circulen sovint i no s’ajusten a la realitat. Hi ha una preocupació en el món del periodisme sobre les dificultats de la professió en un món ple de veritats alternatives, desinformació intencionada i un pessimisme existencial que sempre ha estat present i ara sembla, no sé per què, que aflora amb força.
El periodisme mai ha deixat d’estar en construcció i ha tingut la necessitat d’adaptar-se als canvis socials i tecnològics del moment, ha hagut de lluitar contra el sensacionalisme i l’estridència i el filibusterisme que de mala fe contamina i dilueix el sentit d’un ofici que és essencial per la convivència democràtica. Diria, i que em perdonin els companys d’ofici per aquesta idea, que som massa influenciables i ens afecten massa les notícies negatives. Utilitzar la paraula desastre per qualificar l’estat de la professió és injust a més d’incorrecte.
La preocupació per com evolucionarà l’ofici de periodista ha tingut aquests dies dues referències que vull subratllar. La primera és les reflexions de Martin Baron, ex-director del ‘The Washington Post’ entre d’altres mitjans, coincidint amb el lliurament del Premi Ortega i Gasset de Periodisme. Des de la seva experiència i referint-se al que passa al seu país des de l’arribada de Trump a la Casa Blanca, Baron expressa preocupació i fa una crida a reforçar la contribució dels periodistes per assegurar que la seva feina no s’aparti del compromís a favor de la llibertat d’informació, de la necessitat dels ciutadans a saber què passa al seu entorn i de la crítica al poder. No és fàcil, reconeix, mantenir aquestes intencions quan les xarxes socials són un vehicle per exportar la confusió, abonen el terreny per crear desconfiança entre una ciutadania cada cop més bloquejada alhora de discernir entre veritat i mentida i que conviu amb administracions que soscaven la llibertat de premsa i pressionen i alteren als valors democràtics en benefici propi. En aquestes circumstàncies, el bon periodisme és un dels baluards que cal preservar, un combat que s’ha de mantenir.
La segona referència està vinculada a la mort de Soledad Gallego-Díaz, una periodista cabdal per entendre el paper de la premsa durant la transició democràtica i la primera dona en dirigir ‘El País’. Els obituaris han servit per descobrir que en aquella persona compromesa amb la veritat hi havia un compromís ètic i una voluntat permanent de regenerar un periodisme que com Baron percep amenaçat. Convindria recuperar els seus textos i les seves intervencions, en les quals insistia en la necessitat d’un periodisme lliure, transparent i que no defalleix quan ha d’indagar els fets, essència d’un treball de qualitat. Per demostrar que el bon periodisme si que té sentit hem de recordar que com a directora va impulsar i va contribuir a destruir el mur de silenci darrera el qual es parapetava l’Església espanyola per ocultar el casos de pederàstia.
No sóc ingenu si crec que l’essència del periodisme és manté intacta, el que cal és lluitar i preservar els valors que el fan essencial en una societat democràtica: ser un instrument indispensable per què els ciutadans puguin decidir en llibertat i sense manipulacions. En definitiva, escriure per què puguin ser plenament lliures.