febrer 2026 -

Memòria del 23-F

Segurament el llibre més interessant i aclaridor sobre el cop d’Estat del 23-F sigui ‘Anatomía de un instante’ de Javier Cercas. Encara que no estigui escrit amb criteris d’historiador, el volum condensa i explica els fets més rellevants d’aquella jornada, l’estat d’ànim de la societat i dels representants del poder al 1981 i ens endinsa, aquest és a parer meu una altra de les virtuts del llibre, en la intra-història dels principals personatges de la temptativa colpista, especialment d’aquells, segons l’autor, que van saber mantenir la dignitat democràtica en els primers moments d’incertesa, desconcert i por i quan ningú sabia com acabaria l’entrada del tinent coronel Tejero al Congrés: Adolfo Suárez, Santiago Carrillo i Manuel Gutiérrez Mellado.

Sense intuir que el Govern decidiria –ho farà a partir de demà— desclassificar els documents del cop que encara es mantenen en secret, fa unes setmanes vaig recuperar el llibre de Cercas de la prestatgeria per rellegir-lo, no tant per un reacció nostàlgica i recordar quina va ser la meva vivència del 23-F, intensa, com a periodista i des dels primers moments intentant relatar tot el que passava a l’interior del Palau de la Generalitat, sinó per trobar una explicació al silenci d’una societat que de cop i volta veia com l’experiment democràtic que s’havia iniciat després de la mort del dictador estava a punt de saltar pels aires.

Llegir un llibre, editat al 2009, sense la pressió i l’interès de saber què de nou aporta a una pàgina de la història envoltada en aquell moment per un vel de misteri permet copsar millor les circumstàncies d’uns fets que una part rellevant de la societat actual desconeix i no va viure i que com a molt recordarà a través d’una sèrie televisiva ben feta però per necessitats narratives excessivament simplista.

Ahir quan a través de les xarxes socials el president del Govern, Pedro Sánchez, va anunciar la desclassificació de tota la documentació del 23-F hi va haver reaccions per a tots els gustos. Unes previsibles i interessades, la de partits polítics com PP i Vox, que van considerar que la decisió és una prova més d’oportunisme polític i una maniobra de distracció d’un govern acorralat. D’altres, la d’historiadors i el propi Cercas, més assenyades, advertint que del 23-F se sap pràcticament tot i que ningú no esperi grans novetats a una història que s’ha explicat del dret i del revés. En tot cas, que amb la divulgació dels documents secrets es pot posar fi a mitges veritats i falsedats que han alimentat teories conspiranoiques.

L’explicació de per què els documents es desclassifiquen ara i no fa dos anys, Sánchez la va fonamentar, en la breu pinzellada d’un tuit, en dues expressions carregades d’èpica però de curta volada en una societat madura democràticament: la decisió salda un deute històric amb els ciutadans i ‘les democràcies han de conèixer el seu passat per a construir un futur més lliure’.

En fi, un compromís de transparència que se li ha de reconèixer però insuficient per a corregir una anomalia legal com és la de que s’hagi de fonamentar la decisió en una llei franquista, la de Secrets oficials del 1968, mentre segueix pendent al Congrés el projecte de llei d’Informació Classificada que preveu la desclassificació automàtica de documents secrets o restringits transcorreguts un anys. De tenir-la s’eliminarien decisions com l’actual, fonamentades en la discrecionalitat d’un determinat govern i que acords positius es poguessin titllar d’oportunistes.

Disposar d’un nou marc legal, fer-ho per convenciment i sense alentir procediments, això sí que és propi d’una democràcia que no defuig el passat, per ingrat que sigui, i mira cap el futur amb voluntat de no repetir errors i més si són innaceptables i injustificats en un model de convivència que es fonamenta en la llibertat i la salvaguarda del dret de les persones.

Un debat amb trampa

Com que Catalunya és una de les quatre comunitats espanyoles amb més població d’origen estranger, són més d’una quarta part del total de població, i atès que el percentatge majoritari procedeix del Marroc, el debat que aquesta setmana s’ha produït al Congrés del diputats sobre la prohibició del burca i el nicab a l’espai públic no és una iniciativa més de Vox per marcar territori en una temàtica que li és propícia, erigint-se en salvaguarda de la seguretat ciutadana i de l’espanyolitat, sinó que va més enllà: pretén enfortir en el subconscient de la ciutadania un element de major transcendència, la por i el recel a la integració i a l’arrelament dels nouvinguts.

És rellevant, en aquest context, que una força com Junts per Catalunya hagi tingut un paper clau i actiu en el debat, que es resumeix en la frase de Miriam Nogueras, ‘Ni burca ni Vox’, destinada a cobrir el flanc català i que mostra com la preocupació dels neoconvergents per taponar la probable pèrdua de vots en benefici d’Aliança Catalana pesa més que ser determinants en una votació o sortir a defensar la dignitat i la llibertat de les dones magrebins.

Feta aquesta consideració, des de Catalunya seria un error pensar que la discussió sobre l’acollida de migrants es redueix a una disputa partidista pel mateix espai electoral i que s’oblidi que l’essència del debat, promoure que els poders públics facilitin als nouvinguts la consideració de nous catalans, ha d’incoporar propostes i una visió més àmplia amb capacitat per frenar les múltiples derivades que estan en la base de les polítiques de segregació social, fomenten el rebuig del diferent i serveixen per a consolidar una societat dual fracturada entre rics i pobres.

Coincidint amb el debat parlamentari sobre l’ús als espais públics de la burca i el nicab, que no s’hauria de dissociar de qüestions primordials com el dret a la llibertat personal i de culte, a una salvaguarda del dret a l’educació en el cas de les menors, al combat per erradicar la marginalitat habitacional i els seus efectes, a eliminar l’explotació laboral i oferir garanties d’accés a un treball remunerat i en condicions justes, el Govern de la Generalitat ha presentat l’Informe Social Catalunya 2025, un estudi que radiografia la realitat de la societat catalana des del prisma del risc de pobresa i analitza l’efectivitat i la coherència de les prestacions i els ajuts destinats a promoure la cohesió social i a valorar l’accessibilitat de la ciutadania al conjunt del sistema.

Quina relació té el debat sobre el burca i el nicab amb les polítiques socials? Aparentment cap, però si s’entra en el detall veurem que una i altra s’entrelliguen. Fer veure que no hi ha cap vincle és el que pretén l’extrema dreta o aquelles forces com Junts que sense entrar plenament en el marc conceptual d’aquesta ideologia promou iniciatives que s’hi assemblen: ara un debat sobre la indumentària de les dones, més endavant un sobre el padró municipal, el següent sobre l’accés als serveis socials i el més pervers el que valora la consideració de qui és català o no, com ha insinuat la líder d’Aliança Catalana Sílvia Orriols en dir que no tothom que neix a Catalunya se’l pot considerar català.

Cap debat és menor, ens juguem el model social de les futures generacions. ‘Ni burca ni Vox’ és una frase enginyosa, diríem que un bon titular, una nova maniobra de distracció lluny d’allò que realment preocupa a la gent i per descomptat als migrants que viuen i treballen (o ho intenten) a Catalunya.

Moltes gràcies per venir

Quan sense esperar apareixen moments capaços de vèncer el desànim cal mantenir-los vius el temps que calgui. Sobre tot, per què trenquen la monotonia de la imatge grisa, que tendeix a enfosquir la realitat i segresta els valors més valuosos de la condició humana. La certesa de que no tot està perdut, de que hi ha possibilitats de refer el camí i de sortir de l’embolic social que tracta d’imposar un relat monocromàtic allà on perdura la diversitat, té moments estel·lars especialment quan un artista amb projecció pública aixeca la veu i resumeix de manera efectista la opinió dels milions de persones que no es deixen arrossegar per l’odi i la xenofòbia contra el migrant.

Vivim envoltats per la diversitat i és aquesta la riquesa que ens permet avançar. I els artistes aixequen la veu, pronuncien la paraula ajustada, ‘moltes gràcies per venir’ afirma l’actriu Ángela Cervantes després de recollir el Premi Gaudí a la millor interpretació, i veiem i escoltem a Bruce Springsteen cantant ‘Streets of Minneapolis’ per denunciar la salvatge actuació de l’ICE, la guàrdia pretoriana de Trump, que actua amb criteris hitlerians i sense cap tipus de respecte a la dignitat de les persones siguin migrants o no i, finalment, la sensacional actuació de Bad Bunny diumenge a la final de la Super Bowl i uns dies abans al lliurament dels Grammy, fent bandera de la diversitat (‘no som salvatges, no som animals, no som aliens, som humans, som americans’), un al·legat contundent contra les polítiques anti-immigració i uniformitzadores de l’actual administració nord-americana que s’estenen com taca d’oli per tot el món.

La síntesi d’aquestes tres aportacions és que el silenci o la por a la crítica només ajuden al matonisme de qui es creu superior, de qui falca la bandera comuna no com un acte d’integració sinó per garantir els privilegis d’aquells que amb menyspreu s’autoproclamen ungits i es creuen per sobre del bé i del mal.

Si reflexiono sobre el posicionament de tres persones amb projecció pública, de tres artistes, és per què trobo a faltar la d’altres com ells. La cultura no té sentit si no es posa al servei de les persones, si no serveix per a trencar els murs que la fan hermètica i elitista. La cultura és compartir, és expressar idees, és risc, és anar a la contra quan els vents no bufen de cara, la cultura fonamenta l’esperit democràtic, serveix per lluitar contra la desigualtat, ha d’afavorir el diàleg i permet entendre la diferència.

Com no deixem d’estar immersos en cicles electorals, amb la participació de partits que col·loquen com a prioritat i fins i tot impulsen des del govern iniciatives polítiques contra els migrants, que controlen mitjans, que falsegen la realitat i a qui les elits econòmiques reben en camps de golf en convocatòries restringides i opaques, convé recuperar la paraula que és sinònim de democràcia i de llibertat.

Per un moment, les reflexions de tres artistes són un alè d’esperança, pregonant un mateix missatge, donant veu a qui se li nega, verbalitzant que res està perdut, que la llibertat i el respecte a la diferència és innegociable. Per un moment, la llum marca l’horitzó i deixa entreveure que d’aquesta situació també hi ha sortida.

Un mar de plàstic, un mar de misèria

La primera vegada que vaig veure els hivernacles que s’estenen des de Níjar a El Ejido a la província d’Almeria vaig tenir la sensació de que era al davant d’un món fictici. Em costava creure que sota aquelles estructures de ferro i plàstic tot fluís i fos amable, que el mar de plàstic que divisava des de l’autopista fos sinònim, com deien, d’eficiència agrícola, de sostenibilitat i encara més de respecte a la natura, en definitiva una mostra d’enginyeria que permetia posar a disposició del mercat productes d’horta, especialment tomàquets i cogombres, de bona qualitat i a preus assequibles pels consumidors de ciutat.

Poc a poc vaig descobrir que sota la carcassa dels hivernacles s’hi amagava una realitat diferent, que sí, l’horta funcionava a ple rendiment i per els propietaris, una gran part fons d’inversió europeus, es tractava d’un negoci lucratiu, però l’altra cara de la moneda és que l’èxit comercial es basava en ma d’obra barata, la majoria migrants procedents del Marroc i especialment subsaharians, molts d’ells sense permís de residència i obligats a treballar en condicions d’extrema precarietat, i en una sobreexplotació dels aqüífers com ho demostra la necessitat d’aprofundir fins a 400 metres la barrina que permet obtenir aigua dolça.

Com exemple d’una realitat distòpica tenia davant meu una doble imatge. D’una banda, la del món ideal del turisme i la bellesa paisatgística, amb la costa del cabo de Gata i la platja de Roquetas de Mar, i a poca distància l’inframón del capitalisme més descarnat on els drets dels treballadors cotitzen a la baixa, la misèria s’expandeix sense parar, l’habitatge és lluny d’unes condicions mínimes de dignitat i salubritat i els preus de l’hora treballada, quan el capatàs tria i ofereix feina, estan molt per sota del que fixa la llei.

El mar de plàstic d’Almeria és el símbol de l’explotació i la degradació laboral, apaivagada als ulls dels consumidors, molts de nosaltres, per un producte d’horta ben presentat i atractiu a la vista. Un producte que es distribueix en una petita part al mercat espanyol i que s’exporta fins el 70% a la Unió Europea i Gran Bretanya.

La descripció d’aquest submón, on el plàstic és el rei mentre redibuixa el paisatge i transforma en brutícia l’harmonia de la natura, on la voracitat de les explotacions no té límits i pugna per conquerir espai arrabassant-lo a terrenys urbans, poques vegades se’ns mostra de manera explícita. Qui no el veu i no té la possibilitat de quedar atrapat per una d’aquelles estranyes confabulacions del Google Maps que fa sortir el cotxe de la ruta principal i endinsa al conductor pels camins de la misèria, no n’és conscient de tot el que amaga sota les formes fantasioses dels hivernacles.

Diumenge passat, en una mostra del bon periodisme i que posa en valor el per què en aquests moments és més necessari que mai preservar la feina dels professionals que s’hi dediquen, el diari ‘Ara’ va publicar dos reportatges per descriure el que hi ha al darrera d’aquest model d’explotació agrícola. Albert Llimós va recollir testimonis impactants de professionals i voluntaris que ajuden als migrants, de en quines condicions laborals treballen i de com és el seu dia a dia a mig camí entre el tuguri que els serveix d’habitatge (‘La misèria que he vist als assentaments d’Almeria només l’havia vist a Calcuta’, afirma un dels testimonis), les anades i tornades en patinet elèctric i la desprotecció a la que se’ls sotmet sense garanties ni respecte a la llei.

Regularitzar per a dignificar és el que demanen molts d’ells. És un acte de justícia. Quan s’obri el període per a presentar la sol·licitud no sé si el capatàs els posarà les coses fàcils, està molt ben acostumat que les autoritats mirin cap a l’altra banda i d’això n’obté uns bons guanys.

I encara hi ha qui diu que el Govern de Pedro Sánchez impulsa la iniciativa ‘per què necessita de ciutadans pobres per viure de la pancarta i la subvenció’. La misèria moral d’alguns dirigents polítics no té límits.