Mes: octubre de 2016

Té mèrit omplir els carrers de gent àvida de seguir un espectacle. Preguntant la via més directa  de tal o qual escenari per no perdre’s cap detall d’una programació que té el pallasso com estrella. Així és com ha viscut Cornellà la 17a edició del Festival Internacional de Pallassos que des de 1984 se celebra a la ciutat i que va finalitzar diumenge.

Pallassos al carrer i en un escenari. Convenció per a parlar d’uns artistes i bufons, massa sovint banalitzats com actors de segona divisió, però que ben mirat es converteixen en la consciència crítica d’una societat sovint impermeable a la autocrítica.

La ciutat, els visitants locals i forans, els artistes han donat plasticitat a un fet incontrastable: la ciutat, per sobre de qualsevol altra consideració o categoria o situació, la formen les persones.

Perquè és important que se celebri un festival de pallassos a Cornellà o que algú, a més de quadrar pressupostos o atendre les necessitats més urgents del veïns, concebis aquesta idea fa més de 30 anys? Perquè la realitat, per molt obtusa o negre que  sigui, necessita dels contrastos, de les crítiques i de les rialles d’uns artistes capaços de cridar l’atenció de petits i grans.

Algú pot pensar que el que dic és la suma de paraules buides, concatenació de noms, verbs i articles sense aportar pràcticament res. Allà ell. Però el fet que se celebri, i tingui projecció internacional, a Cornellà té altres lectures que van més enllà de la pura i simple descripció. Ajuda a esvair tòpics, engrana perfectament amb la idea que no tot es cou, anima i projecta en aquell rovell d’ou que una pretesa ‘intelligensia’ ha determinat com l’epicentre del món.

Hi ha múltiples exemples. Cornellà n’és un i el festival ho demostra. La sensibilitat i la categoria de Tortell Poltrona, com a director d’escena, és una magnífica carta de presentació per a tots aquells que pensen que una rialla val més que mil paraules.

(il.lustració Gina Barrera)

La Fundació Arrels, l’entitat amb més prestigi de les que treballen per tornar a la societat als ‘sense sostre’, ha dedicat una jornada a debatre i a veure les possibilitats a Catalunya del Housing First, una iniciativa en la que ells ja hi aposten amb la creació de pisos tutelats per les persones que viuen al carrer i estan en vies de reinserció.

La jornada, amb una notable afluència, ha comptat amb la presència de dos dels màxims experts en aquesta iniciativa: el nord-americà Sam Tsemberis, de qui sorgeix la idea inicial,  i l’investigador canadenc Tim Aubry. Com es pot deduir de la pròpia expressió anglesa, el Housing First parteix de la base que en el procés per reinserir a la societat les persones que viuen al carrer, a més de l’acompanyament i de l’ajut d’entitats com Arrels, cal donar-los un espai digne i estable.

A més d’un li pot caure molt lluny aquesta problemàtica, però no és una qüestió menor, sobretot perquè disposar d’un habitatge estable i digne, sense l’amenaça del desnonament i a preus assequibles és una de les grans preocupacions i de les que genera més angoixa entre els sectors més vulnerables de la societat.

Tsemberis ha exposat la expansió del model, que es va iniciar a Nova York al 1992 i que s’ha estès a més de 300 ciutats del món. Una bona iniciativa, en la que cal la complicitat de la societat i, especialment, l’acció mancomunada de les diferents administracions per a crear i ajudar a mantenir el projecte.

Entre nosaltres, l’accessibilitat a un habitatge entre les persones amb pocs recursos i, no ho oblidem, entre els joves mileuristes que volen crear el seu propi projecte de vida, un dret que reconeix la Constitució i recull la Declaració Universal del Drets humans, es manté com una de les grans assignatures pendents de resoldre.

Després d’escoltar als dos experts i de seguir la pertinaç i efectiva feina d’Arrels es fa difícil quedar-se insensible. Més d’un pot pensar que als carrers de la seva ciutat no hi ha persones ‘sense sostre’ i, per tant, problema resolt. És un miratge. La realitat de famílies o persones que viuen en una habitació a les que es discuteix el dret a cuina, a les que se les deixa estar (pagant) però sense dret empadronar-se, a les que van fer una dació en pagament i van acceptar un lloguer social per un període de cinc anys i veuen com s’acaba el termini i no han pogut superar la precarietat econòmica, a les que viuen acorralades per la pressió alcista dels lloguers, als que dormen en un recó qualsevol o s’han vist empesos a ocupar un pis per la poca diligència de les administracions a l’hora de convocar les meses d’emergència social són la genuïna composició d’un mosaic en blanc i negre.

Housing First, sí. Però més decisió, més compromís, més transversalitat i menys pugna mediàtica per encarar un problema, el de l’accés a l’habitatge, que no per molt parlat és menys real.

(Il.lustració Gina Barrera)