desembre 2024 -

2025, el pont de la solidaritat

Per a mi, una de les moltes imatges que resumeixen l’any 2024 és la de centenars de voluntaris travessant la passarel·la que uneix el barri de Sant Marcel·lí a la ciutat de València amb la pedania de La Torre. Amb cubells, pales, escombres i materials de neteja van ser dels primers en arribar a la zona afectada per la dana el passat 29 d’octubre. Volien respondre a una situació d’emergència, ajudar a qui ho havia perdut tot, assistir a les famílies de les més de 200 víctimes i treure fang, molt de fang, mentre les autoritats s’embolicaven buscant responsabilitats allà on només hi ha evidències.

Ara els veïns d’aquests dos nuclis de població han tornat a prendre la iniciativa, cansats de promeses que quan arriben ho fan tard, i han decidit batejar la passarel·la amb el nom de ‘Pont de la solidaritat’. Ho han fet en un senzill acte on no han faltat discursos y la lectura dels poemes ‘El fang, la pluja’ de Vicent Andrés Estellés, ‘Oda a la solidaridad’ de Pablo Neruda i ‘Despertar vocaciones’ de Gloria Fuertes, un elogi a la vessant humana del voluntariat, a més de cantar l’Himne a l’alegria interpretat per un veí a l’acordió.

Aquest petit gest –tant significatiu com les 80.000 persones que hores més tard van omplir els carrers de la ciutat de València demanant més diligència en els ajuts, que s’assumeixin responsabilitats i la dimissió del president Mazón—sintetitza l’espurna d’esperança d’un any desgraciadament farcit d’imatges de guerra, de violència, dels efectes d’un canvi climàtic imparable i, sobretot, de moltes incerteses.

L’actitud dels voluntaris travessant la passarel·la, mentre milions de persones es desitgen sort pel nou any que comença. Una imatge que transmet la petita dosi de confiança suficient per a taponar la sensació de desànim que es percep al nostre entorn.

Sempre que comença un nou any procuro fer un repàs dels mesos passats i fixar uns propòsits per l’any que comença. És el costum, com si canviant de full de calendari i de dígits n’hi hagués prou per encarrilar tot el temps que hi ha per endavant. No deixa de ser una tradició, però és del tot necessària, encara que la infinitat de coses que passaran mai depenen d’un mateix sinó de les circumstàncies. Per això els meus propòsits són modestos, concentrats en aquells valors en els quals crec: la família, l’amistat, el respecte, la defensa d’un model de societat que treballi per aconseguir-los, que el cos aguanti amb salut i mantenir la possibilitat de créixer en l’àmbit personal sense programar fites que són inabastables.

Fer-ho és com un blindatge, el mateix que em proporciona veure milers de persones creuant la passarel·la per anar a ajudar als veïns damnificats per la gota freda.

Fa dos mesos, van prendre la iniciativa i ara hi tornen col·locant una senzilla placa en una estructura de formigó. S’avancen, per si de cas, no fos que entre tanta picabaralla, incompetència, voluntat de figurar i sortir a la foto i la pèrdua de rumb a l’hora de definir quines són les prioritats socials acabem en un bucle en el qual s’hi entra però mai sabem de quina manera en sortirem. Això si, sempre que trobem una via d’escapament fiable i segura. Bon any nou.

Destralada a la Memòria democràtica

A la dreta recordar, especialment si comporta un acte de reparació, no li agrada. El seu utilitarisme pràctic o el menyspreu, de tot hi ha, fa que passi pàgina d’aquells fets que l’incomoden, fins el punt de deixar bocabadat al més innocent. És el cas de la Memòria democràtica i de qualsevol iniciativa que impliqui un record de les víctimes del franquisme, unes iniciatives que converteixen en cavall de batalla des de multiplicitat de fronts amb un objectiu clar: esborrar de la història el que va significar la guerra civil i els excessos i la vulneració de drets dels 40 anys de la dictadura de Franco.

En aquest context, no sé si ens hem de felicitar o de preocupar-nos que 49 anys després de la mort del dictador el Congrés dels diputats hagi fet el primer acte d’homenatge a les víctimes del franquisme, a familiars dels represaliats i a les entitats memorialistes, amb la solemnitat requerida i on tots ells van expressar de manera contundent com els costa recuperar la dignitat i el reconeixement d’aquells que van patir repressió per defensar la llibertat i la democràcia, dels que van sacrificar la vida per un ideal democràtic i en el pitjor del casos dels que encara avui segueixen enterrats en fosses comunes i vorals de carreteres.

L’absència a la cita de diputats de PP i Vox és un nou exemple del perquè a la dreta aquests actes i tot el que fa referència a la Memòria democràtica els incomoda, demostra una absència preocupant de cultura democràtica, se’ls ennuega i de com sempre que poden claven destralada sense cap tipus de miraments ni respecte a les lleis que preserven el dret al record d’aquells a qui el franquisme va silenciar durant 40 anys.

Només cal escoltar la reacció del líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, i de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, a l’anunci que ha fet el Govern de l’estat de programar activitats per posar en valor la democràcia, coincidint amb els 50 anys de la mort del dictador. Entre el desdeny del ja hi tornen una altra vegada de Feijóo i el ‘esto no lo tapa ni Franco’ de Díaz Ayuso, vinculant la proposta als suposats casos de corrupció amb que es vol involucrar a Pedro Sánchez, tenim un altre exemple de com juguen a treure’s les caretes la dreta i l’extrema dreta. No n’hi ha hagut prou amb que PP i Vox deroguin lleis de memòria democràtica a les comunitats on governen sinó que ara recorren al menyspreu i a l’insult, quan els convé, per blanquejar una sagnant dictadura de 40 anys. Acadèmicament, la prova d’un gest de revisionisme històric.

Prou que ho saben els Col·lectius de Memòria històrica i de Víctimes del franquisme que fa una setmana es van reunir a Barcelona, a l’Espai memorial de la presó Model, en una trobada organitzada per l’Associació catalana de persones ex-preses polítiques del franquisme. Referències com l’antiga presó de Carabanchel, la fossa i el memorial de Paterna, la Comissaria de Via Laietana de Barcelona, l’antiga Direcció General de Seguretat a Madrid, les rutes del maquis o el fortí d’Illetes a Mallorca, entre d’altres, van servir pe fer un balanç del camí recorregut i del que queda per fer.

Són conscients que sense memòria no hi ha democràcia, que cal dedicar hores i més hores a recordar el passat per frenar les temptatives de revisionisme històric, que els llocs de memòria s’han de convertir en espais de cultura, coneixement i reconeixement, que avui és més necessari que mai deixar aquest llegat a les noves generacions i que totes les passes per petites que siguin sumen alhora de vestir una societat que mira al futur sense ignorar el passat. Un exemple és l’exposició ‘Generacions TOP’ (Tribunal de Orden Público) que es pot veure al recinte de La Model fins el 31 de gener, un relat de la resistència franquista entre finals del 1963 i començaments del 1977, de les víctimes i dels botxins.

El desànim dels progressistes

Paul Krugman, Premi Nobel d’Economia al 2008, ha escrit la seva darrera columna al diari ‘The New York Times’. Krugman és una de les veus de referència a l’hora d’analitzar l’impacte de les polítiques econòmiques neoliberals a la societat. Crític amb el governs de Trump i George W. Bush, va tenir un posicionament rellevant amb l’esclat de la crisi del 2008 i d’oposició a les polítiques d’austeritat que es van implementar a Estats Units i Europa en considerar que amb elles qui pagava la factura de l’especulació i de l’avaricia financera eren les classes mitjanes i les més precaritzades de la societat, a més d’engrandir les desigualtats entre rics i pobres.

En la seva darrera columna, l’escrivia des de gener del 2000, el Premi Nobel parla de ressentiment, de desesperança i de la sensació de desànim que es percep a la societat. Només cal mirar al nostre entorn. Desànim sobre tot dels sectors de població que viuen en la incertesa, fins al punt de votar opcions extemporànies que abanderen solucions que van en contra del seus propis interessos, i desànim entre les denominades elits progressistes incapaces de trobar la manera que els permeti recuperar la iniciativa i promoure una agenda de progrés social i polític com la que hi havia fa 25 anys.

Si parlo de Krugman és perquè la seva reflexió traspassa els límits particulars de l’articulista que s’acomiada dels seus lectors i permet analitzar l’entorn més proper. Com als EUA, la demagògia dels ressentits forma part de l’escenari polític i això que objectivament amb governs de centre esquerra a Espanya i a Catalunya la possibilitat que prosperin iniciatives destinades a reduir les desigualtats tenen un terreny abonat i més planer.

Cada vegada, tot i l’experiència personal, em costa més convèncer als meus interlocutors, fins i tot aquells que hi estan més predisposats, de la necessitat d’iniciatives progressistes, com la manera més democràtica de treballar a favor d’objectius que preservin la dignitat de les persones.

Entre els convençuts perquè els domina el desànim i sembla que hagin tirat la tovallola i entre els que tenen dubtes perquè els és més fàcil justificar-se, mentre utilitzen els mateixos arguments de la dreta i de l’extrema dreta quan parla d’ineficàcia de les institucions, soscava les bases de la democràcia i considera que tots els representats polítics són una colla de mediocres que només busquen l’interès propi.

El més procupant és que d’exemples no en falten, veien les declaracions que a diari mostren els mitjans de comunicació. Penso, per exemple, en el xantatge permanent que dirigents independentistes catalans de Junts i d’ERC practiquen amb el govern de Pedro Sánchez tot i haver-li donat suport fa un any en la investidura o la insensatesa d’alentir, en el cas del govern Illa, uns pressupostos que la societat catalana espera per a resoldre les necessitats més immediates.

No sé si aquesta forma de comportar-se és immaduresa o mediocritat, tant s’hi val, però la conclusió és la mateixa. Juguen amb foc i fonamenten la seva impotència amb excuses de mal pagador i jugades d’astúcia per obtenir un fals protagonisme, sense adonar-se que per aquest camí acabaran cremant-se ells i socarrimant, si no ho estan ja, els ciutadans que diuen defensar.

Temo que no siguin conscients que per aquest camí, com descriu Krugman, faciliten l’arribada de nous Trump, això sí en versió casolana i amb noms alguns d’ells molt nostrats, per què no es pugui dir que han perdut les essències.

Ni rurals ni metropolitans

Fa unes setmanes vaig assistir a una jornada sobre periodisme rural, amb presència de professionals que treballen lluny de la gran capital i en comarques poc poblades i enfocada a analitzar la viabilitat econòmica dels mitjans en aquests territoris, quina funció juguen a l’hora de crear comunitat i, és una constant, per a reincidir en la percepció que el seu treball per molt bo i interessant que sigui és menystingut per un periodisme capitalí que, opinen, viu d’esquena a l’interior del territori o el percep com un parc temàtic.

La jornada, celebrada a Estamariu, va ser més interessant del que a primera vista preveia. Va servir per tocar totes les tecles d’un món i d’unes empreses en constant evolució, no només com a model de negoci sinó també per la incidència i l’impacte positiu de la digitalització. També es va constatar que el món de la comunicació canvia, que mantenir un periodisme de qualitat i de proximitat és més necessari que mai per evitar ‘deserts informatius’ que poden ser capitalitzats per manipuladors sense escrúpols i que insistir–això és collita pròpia- en la permanent queixa de que el periodisme de la capital, Barcelona en aquest cas, menysté aquest tipus d’iniciatives és com la cançó de l’enfadós sense cap resultat concret.

Com no puc renunciar, ni vull, a la meva condició de ciutadà metropolità, que viu en una ciutat de la perifèria barcelonina i que ha conegut de prop el que es cou a la gran capital en el món del periodisme, he de dir que en algunes d’aquelles reflexions em vaig sentir plenament identificat. Per un moment, semblava que jo també era com els ponents, no tant des del marc professional del qual ara ja estic retirat sinó com a persona amb inquietuds que s’interpel·la i que tracta d’esbrinar perquè costa tant de trencar el mur que limita el cosmos de la informació a allò que passa a Barcelona, com si per conèixer i divulgar altres notícies perifèriques, en el meu cas, abans s’han de tenyir de negre i, per tant, són d’obligada cobertura.

El món de la comunicació a Catalunya pateix, com en altres parts del món, els efectes de les xarxes socials en el consum de notícies. La digitalització ha trencat un model de negoci que se sostenia en la publicitat i en els lectors en el cas dels diaris i ha comportat la precarització dels professionals. Tot i això, les velles i noves facultats de comunicació segueixen expedint títols sense parar, devaluant una professió que cada cop més se sembla a un malalt terminal amb baixes dosis de prestigi i de qualitat acadèmica. L’estocada d’Elon Musk amb la frase ‘you are the media now’, vosaltres poble sou els informadors i per tant adéu als intermediaris per avançar en el coneixement de la veritat, sintetitza aquest final de cicle.

Per això, crec que és un carreró sense sortida plantejar el dilema entre periodisme rural i periodisme metropolità, la vella divisió entre el camp i la ciutat, i toca abordar de manera conjunta com retornar el prestigi al periodisme, amb quines estructures i amb quins formats, amb quines eines i amb quins coneixements, tot per intentar recuperar la credibilitat de la ciutadania i tornar a ser un dels bastions de la democràcia. En aquestes jornades van sortir exemples interessants per recuperar el pols de la professió i del sector, aprofitant les possibilitats de l’entorn digital.

I una reflexió final. Per combatre les ‘fake news’, les falsedats, calen més històries en les quals el ciutadà, rural i metropolità, s’hi vegi reflectit. Tornar a les essències del vell periodisme però amb una visió global.