Lenta, burocràtica, complicada, obsoleta

No sé quin interès tenen les sessions de control al Congrés dels diputats entre el president del Govern, Pedro Sánchez, i el cap de l’oposició Alberto Núñez Feijóo si ja sabem com acabaran i, fins i tot,  podem intuir què es diran. Tot plegat per res, ben bé un diàleg de sords que només convenç als seus i fastigueixa la ciutadania. Avui parlen de l’acord amb Junts pel repartiment de 4.400 menors migrants entre comunitats, que actualment viuen en condicions infrahumanes i indecents a Canàries.

El directe a través de les xarxes socials permet a aquell qui no té altre cosa més interessant a fer seguir el xoc dialèctic del no res en el qual uns i altres s’intercanvien retrets equiparables a l’ensulsiada de Junts que per treure pit del pacte i tranquil·litzar als seus seguidors li va faltar temps per fixar la quota que suposarà per Catalunya el repartiment a fi d’enfortir el missatge de que ells sí que vetllen pels interessos dels catalans i que alhora de posar-se durs, mirant de reüll els vots que es diputen amb l’extrema-dreta catalana, no hi ha qui els guanyi. Dit i fet, n’arribaran de 20 a 30 a terres catalanes mentre que Madrid, l’etern rival, n’haurà d’acollir més de 700. I això perquè Catalunya és més solidària que altres autonomies espanyoles i d’aquesta manera es compensa.

Més llenya al foc, en una qüestió que requereix prudència, respecte, menys postureig i  no deshumanitzar a joves que han arribat a Espanya en pastera reduint-los en un simple número sense cap altra consideració.

¿Són aquestes certeses de paraula les que tranquilitzen la ciutadania en un món tan convuls com l’actual o potser convindria resoldre sense tantes floritures aquesta i d’altres qüestions que també els interpel·len en el dia a dia? Reconec que la necessitat de marcar territori, falcant la bandera i que sigui ben visible, és un dels trets distintius de la política, però la displicència en la manera d’abordar qüestions rellevants desincentiva fins i tot als convençuts. De l’abús es passa al descrèdit, sense que s’intueixi la manera de revertir la situació.

Com a la vida no tot són paraules sinó que de tant en tant convé prendre decisions, és aquesta la qualitat que diferencia als bons dels mals governants, m’agradaria un compromís urgent i necessari per millorar l’eficàcia de l’administració a Catalunya en particular i d’Espanya en general, per deslliurar-se de l’estigma que fa gairebé 200 anys va resumir en la frase ‘vuelva usted mañana’ Mariano José de Larra.

L’advertiment de la Síndica de Greuges de Catalunya, Esther Giménez-Salinas, sobre el funcionament de l’administració catalana que inclou l’Informe sobre l’activitat de la institució durant el 2024 i que ha presentat al Parlament hauria de remoure les consciències d’aquells que tenen la responsabilitat de millorar les condicions de vida de la ciutadania. Diu la defensora de les persones: ‘La ineficàcia de l’Administració frena el progrés social de Catalunya’. Aquest sí que és un motiu de pes per buscar acords i posar-se a treballar.

Amb una administració que en paraules de la síndica és lenta, complicada, excessivament burocràtica, obsoleta, que utilitza massa sovint un llenguatge incomprensible, que en els mecanismes interns anteposa de manera constant els propis interessos als drets de les persones, que peca de falta d’empatia i d’amabilitat, que castiga amb la seva ineficàcia a milers de persones en àmbits tan sensibles com el de la sanitat i les llistes d’espera, en l’accés a l’habitatge social, en la cobertura dels serveis de dependència i en l’atenció a la gent gran i que es queda curta en la protecció a la infància, algú pot ser insensible.

La tàctica de qui dia passa any empeny en aquests casos hauria de ser penalitzada.    

Destralada a la Memòria democràtica

A la dreta recordar, especialment si comporta un acte de reparació, no li agrada. El seu utilitarisme pràctic o el menyspreu, de tot hi ha, fa que passi pàgina d’aquells fets que l’incomoden, fins el punt de deixar bocabadat al més innocent. És el cas de la Memòria democràtica i de qualsevol iniciativa que impliqui un record de les víctimes del franquisme, unes iniciatives que converteixen en cavall de batalla des de multiplicitat de fronts amb un objectiu clar: esborrar de la història el que va significar la guerra civil i els excessos i la vulneració de drets dels 40 anys de la dictadura de Franco.

En aquest context, no sé si ens hem de felicitar o de preocupar-nos que 49 anys després de la mort del dictador el Congrés dels diputats hagi fet el primer acte d’homenatge a les víctimes del franquisme, a familiars dels represaliats i a les entitats memorialistes, amb la solemnitat requerida i on tots ells van expressar de manera contundent com els costa recuperar la dignitat i el reconeixement d’aquells que van patir repressió per defensar la llibertat i la democràcia, dels que van sacrificar la vida per un ideal democràtic i en el pitjor del casos dels que encara avui segueixen enterrats en fosses comunes i vorals de carreteres.

L’absència a la cita de diputats de PP i Vox és un nou exemple del perquè a la dreta aquests actes i tot el que fa referència a la Memòria democràtica els incomoda, demostra una absència preocupant de cultura democràtica, se’ls ennuega i de com sempre que poden claven destralada sense cap tipus de miraments ni respecte a les lleis que preserven el dret al record d’aquells a qui el franquisme va silenciar durant 40 anys.

Només cal escoltar la reacció del líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, i de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, a l’anunci que ha fet el Govern de l’estat de programar activitats per posar en valor la democràcia, coincidint amb els 50 anys de la mort del dictador. Entre el desdeny del ja hi tornen una altra vegada de Feijóo i el ‘esto no lo tapa ni Franco’ de Díaz Ayuso, vinculant la proposta als suposats casos de corrupció amb que es vol involucrar a Pedro Sánchez, tenim un altre exemple de com juguen a treure’s les caretes la dreta i l’extrema dreta. No n’hi ha hagut prou amb que PP i Vox deroguin lleis de memòria democràtica a les comunitats on governen sinó que ara recorren al menyspreu i a l’insult, quan els convé, per blanquejar una sagnant dictadura de 40 anys. Acadèmicament, la prova d’un gest de revisionisme històric.

Prou que ho saben els Col·lectius de Memòria històrica i de Víctimes del franquisme que fa una setmana es van reunir a Barcelona, a l’Espai memorial de la presó Model, en una trobada organitzada per l’Associació catalana de persones ex-preses polítiques del franquisme. Referències com l’antiga presó de Carabanchel, la fossa i el memorial de Paterna, la Comissaria de Via Laietana de Barcelona, l’antiga Direcció General de Seguretat a Madrid, les rutes del maquis o el fortí d’Illetes a Mallorca, entre d’altres, van servir pe fer un balanç del camí recorregut i del que queda per fer.

Són conscients que sense memòria no hi ha democràcia, que cal dedicar hores i més hores a recordar el passat per frenar les temptatives de revisionisme històric, que els llocs de memòria s’han de convertir en espais de cultura, coneixement i reconeixement, que avui és més necessari que mai deixar aquest llegat a les noves generacions i que totes les passes per petites que siguin sumen alhora de vestir una societat que mira al futur sense ignorar el passat. Un exemple és l’exposició ‘Generacions TOP’ (Tribunal de Orden Público) que es pot veure al recinte de La Model fins el 31 de gener, un relat de la resistència franquista entre finals del 1963 i començaments del 1977, de les víctimes i dels botxins.