Arxius de Pedro Sánchez -

Maricarmen i les conseqüències

Més que mirar al passat, on surfejen els retrets, la manca de voluntat i la inoperativitat d’una classe política incapaç d’assolir un compromís que faciliti l’accés de joves i de ciutadans amb recursos ajustats a un habitatge digne, convé mirar al futur. Veure què faran les administracions a partir d’ara i si aquesta voluntat de resoldre una qüestió crucial per una majoria de ciutadans té continuïtat o no. Aquests són els dos interrogants que s’hauran de discernir, una vegada feta la votació dels decrets sobre habitatge al Congrés dels diputats i que el govern català posi en marxa les mesures anunciades per a frenar desnonaments i garantir l’accés a l’habitacle de joves i majors de 40 anys.

La discussió de si les propostes són un pedaç, activades per un fet vergonyós com el desnonament de Maricarmen Abascal de 87 anys a Madrid, les protestes ciutadanes i la pressió de les acampades a la Puerta del Sol i a la plaça de Catalunya de Barcelona, és absurda, entre d’altres raons perquè resoldre el dèficit habitacional, oferir lloguers assequibles i permetre que els joves puguin accedir a un sostre des del qual vestir un projecte de vida requereix d’anys, de més d’una i de dues legislatures i transcendeix governs de dretes o d’esquerres.

De la mateixa manera, parapetar-se en posicions maximalistes és poc més que un brindis al sol, veient les dificultats per aprovar mesures i decrets que són ben bé de mínims quan estem davant d’una emergència social de primera categoria i no es preveu a curt termini un pacte d’estat d’ampli suport, que vinculi a les diferents administracions i permeti incrementar el parc públic d’habitatges socials a Espanya.

Per tant, cal valorar positivament que tant el govern espanyol i el català hagin mogut fitxa, impulsant canvis en els mecanismes que faciliten allargar lloguers sense perjudicar als petits propietaris, frenant desnonaments de persones vulnerables, establint línies de crèdit amb interessos reduïts per a joves o recuperant, en el cas de Catalunya, una disposició del Codi Civil català que permet que la Generalitat i particulars de més de 40 anys comparteixin la propietat d’un pis durant 50 anys, mentre intenten desactivar el frenesí especulatiu de fons voltors i gran propietaris que han convertit l’habitatge en un actiu financer i actuen sense escrúpols contra qui hi viu.

Tothom sap, sobre tot els amenaçats d’acabar vivint al carrer o aquells que no tenen altra alternativa que compartir pis en el millor dels casos, que la deixadesa d’anys, i aquí no es pot eximir a cap grup polític, i la inacció crònica han convertit l’accés a l’habitatge en un problema inabastable en què no hi caben fórmules magistrals.

De fet, en el contacte directe, els afectats mostren una dosi de sentit comú més gran que molts dels que apareixen als mitjans de comunicació, reclamen des de les tribunes solucions immediates o fan propostes miraculoses. La duresa de cada cas els fa ser realistes, sense que aquesta actitud pressuposi abandó de seguir lluitant per uns objectius que són legítims.

La pilota ara és en el terreny de joc de la classe política. D’alguna manera en les pròximes hores i en els pròxims dies tots quedaran retratats. Se’ls veurà el llautó en cas que vulguin girar pàgina i permetrà comprovar si el compromís i la bona disposició que alguns d’ells mostren, empesos per una opinió pública i un ampli sector de la societat que ha dit prou a tanta incompetència i manca de compromís, es fonamenta en conviccions fermes o reprodueixen el can-can dels escenaris més truculents.

En una anàlisi a curt termini, podem pensar que depèn de com els surti la jugada a uns i altres els hi van les eleccions, és possible. En qualsevol cas, si no s’encarrila un acord ferm i durador que garanteixi el dret a un habitatge digne perilla la bona salut de la nostra democràcia i la credibilitat de les institucions que ens representen a Espanya i a Catalunya, fins a quedar definitivament desdibuixada la línia que separa autoritarisme i demagògia d’aquella que delimiten els servidors públics que conceben la gestió política com la manera més útil de servir a la ciutadania.

Reconquesta

L’arquebisbe d’Oviedo, Jesús Sanz, ha publicat un tuït en el que proposa la reconquesta d’Al-Ándalus i crida a recuperar ‘allò que val la pena’, els valors cristians, davant les pretensions marroquines. Conseqüent amb la seva croada anti-immigració, el prelat es desmarca novament de la doctrina social de l’Església catòlica i de les paraules del Papa Lleó XIV a favor de l’acollida dels migrants.

Quin oportunisme i quina manera més descarada d’aprofitar la crisi de Ceuta per avalar els postulats més intransigents de PP i Vox i fer que el rellotge de la història retrocedeixi fins als inicis del franquisme, quan la jerarquia eclesial avalava la dictadura, la protegia davant la repressió i s’assegurava uns privilegis que noranta anys més tard alguns encara enyoren.

Jesús Sanz, amb aquesta referència històrica, facilita arguments els que avui, sense miraments ni la mínima decència, han defensat al Congrés dels diputats solucions dràstiques contra el migrants que van entrar a la ciutat autònoma i malviuen als carrers sense una alternativa clara, entre ells 500 menors, la gran majoria nenes desprotegides i exposades a abusos i violacions.

Què dirà la Conferència Episcopal Espanyola sobre les afirmacions de l’arquebisbe? Què dirà a qui gosa, des d’una suposada posició de superioritat moral, instruir als seus fidels amb consignes d’odi? Ja m’agradaria que la resposta fos contundent, però sé que no passarà i si de cas passa em temo que l’advertiment es farà amb la boca petita. Quina ocasió perduda i quina bufetada a la cara de Lleó XIV d’un dels seus, la de l’arquebisbe i prelat d’Oviedo que es fa passar, jo no ho crec, per un ungit de Déu.

Que hagi fet les afirmacions avui no és casual, forma part de l’espiral en contra del Govern de Pedro Sánchez i de les polítiques d’acollida i de regularització d’aquells que fugint de la desesperació i per sobreviure es juguen la vida per arribar a Espanya.

El debat, de sis hores, al Congrés ha estat aclaridor, perquè a més de crítiques al Govern, de la connivència i de la implicació del Marroc en l’entrada de 80.000 persones a Ceuta, de si les ajudes són suficients i de com s’ha de recuperar la normalitat a la ciutat s’han confrontat dos models de societat: d’una banda la que accepta al diferent i de l’altra qui el rebutja, la que per raons humanitàries acull, integra i respecta la declaració dels drets humans i la de qui repudia per interessos inconfessables qualsevol consideració que tingui a veure amb la dignitat humana.

La diputada de Sumar Aina Vidal ha definit amb concisió la síntesi de l’estratègia anti-immigració. Primer se’ls rebutja, després se’ls converteix en un número i finalment, recuperant unes afirmacions del diputat de Vox José Maria Figaredo, s’incita a ‘caçar-los’ o a ‘pescar-los un a un’.

Suposo que Figaredo i altres com ell, abanderats de la croada anti-immigració i que reclamen solucions contundents contra els que segueixen a Ceuta o busquen un mínim de dignitat a altres parts de l’Estat espanyol, han quedat reconfortats amb les paraules de l’arquebisbe d’Oviedo. Els dóna butlla per cometre qualsevol barbaritat.

Pot ser objecte de crítica l’actuació del Govern de Pedro Sánchez en la gestió de la crisi ceutí, però el que és inqüestionable és que entre les decisions adoptades per aquest govern i les posicions de PP i Vox, els dos partits alternativa a les pròximes eleccions generals, hi ha un mur infranquejable, el que separa el respecte a la dignitat humana de l’odi, la deshumanització i la irrellevància, no solament contra els migrants sinó també contra aquells que encara creuen en la igualtat i els drets humans, o sigui la immensa majoria de nosaltres.

Memòria del 23-F

Segurament el llibre més interessant i aclaridor sobre el cop d’Estat del 23-F sigui ‘Anatomía de un instante’ de Javier Cercas. Encara que no estigui escrit amb criteris d’historiador, el volum condensa i explica els fets més rellevants d’aquella jornada, l’estat d’ànim de la societat i dels representants del poder al 1981 i ens endinsa, aquest és a parer meu una altra de les virtuts del llibre, en la intra-història dels principals personatges de la temptativa colpista, especialment d’aquells, segons l’autor, que van saber mantenir la dignitat democràtica en els primers moments d’incertesa, desconcert i por i quan ningú sabia com acabaria l’entrada del tinent coronel Tejero al Congrés: Adolfo Suárez, Santiago Carrillo i Manuel Gutiérrez Mellado.

Sense intuir que el Govern decidiria –ho farà a partir de demà— desclassificar els documents del cop que encara es mantenen en secret, fa unes setmanes vaig recuperar el llibre de Cercas de la prestatgeria per rellegir-lo, no tant per un reacció nostàlgica i recordar quina va ser la meva vivència del 23-F, intensa, com a periodista i des dels primers moments intentant relatar tot el que passava a l’interior del Palau de la Generalitat, sinó per trobar una explicació al silenci d’una societat que de cop i volta veia com l’experiment democràtic que s’havia iniciat després de la mort del dictador estava a punt de saltar pels aires.

Llegir un llibre, editat al 2009, sense la pressió i l’interès de saber què de nou aporta a una pàgina de la història envoltada en aquell moment per un vel de misteri permet copsar millor les circumstàncies d’uns fets que una part rellevant de la societat actual desconeix i no va viure i que com a molt recordarà a través d’una sèrie televisiva ben feta però per necessitats narratives excessivament simplista.

Ahir quan a través de les xarxes socials el president del Govern, Pedro Sánchez, va anunciar la desclassificació de tota la documentació del 23-F hi va haver reaccions per a tots els gustos. Unes previsibles i interessades, la de partits polítics com PP i Vox, que van considerar que la decisió és una prova més d’oportunisme polític i una maniobra de distracció d’un govern acorralat. D’altres, la d’historiadors i el propi Cercas, més assenyades, advertint que del 23-F se sap pràcticament tot i que ningú no esperi grans novetats a una història que s’ha explicat del dret i del revés. En tot cas, que amb la divulgació dels documents secrets es pot posar fi a mitges veritats i falsedats que han alimentat teories conspiranoiques.

L’explicació de per què els documents es desclassifiquen ara i no fa dos anys, Sánchez la va fonamentar, en la breu pinzellada d’un tuit, en dues expressions carregades d’èpica però de curta volada en una societat madura democràticament: la decisió salda un deute històric amb els ciutadans i ‘les democràcies han de conèixer el seu passat per a construir un futur més lliure’.

En fi, un compromís de transparència que se li ha de reconèixer però insuficient per a corregir una anomalia legal com és la de que s’hagi de fonamentar la decisió en una llei franquista, la de Secrets oficials del 1968, mentre segueix pendent al Congrés el projecte de llei d’Informació Classificada que preveu la desclassificació automàtica de documents secrets o restringits transcorreguts un anys. De tenir-la s’eliminarien decisions com l’actual, fonamentades en la discrecionalitat d’un determinat govern i que acords positius es poguessin titllar d’oportunistes.

Disposar d’un nou marc legal, fer-ho per convenciment i sense alentir procediments, això sí que és propi d’una democràcia que no defuig el passat, per ingrat que sigui, i mira cap el futur amb voluntat de no repetir errors i més si són innaceptables i injustificats en un model de convivència que es fonamenta en la llibertat i la salvaguarda del dret de les persones.

Lenta, burocràtica, complicada, obsoleta

No sé quin interès tenen les sessions de control al Congrés dels diputats entre el president del Govern, Pedro Sánchez, i el cap de l’oposició Alberto Núñez Feijóo si ja sabem com acabaran i, fins i tot, podem intuir què es diran. Tot plegat per res, ben bé un diàleg de sords que només convenç als seus i fastigueixa la ciutadania. Avui parlen de l’acord amb Junts pel repartiment de 4.400 menors migrants entre comunitats, que actualment viuen en condicions infrahumanes i indecents a Canàries.

El directe a través de les xarxes socials permet a aquell qui no té altre cosa més interessant a fer seguir el xoc dialèctic del no res en el qual uns i altres s’intercanvien retrets equiparables a l’ensulsiada de Junts que per treure pit del pacte i tranquil·litzar als seus seguidors li va faltar temps per fixar la quota que suposarà per Catalunya el repartiment a fi d’enfortir el missatge de que ells sí que vetllen pels interessos dels catalans i que alhora de posar-se durs, mirant de reüll els vots que es diputen amb l’extrema-dreta catalana, no hi ha qui els guanyi. Dit i fet, n’arribaran de 20 a 30 a terres catalanes mentre que Madrid, l’etern rival, n’haurà d’acollir més de 700. I això perquè Catalunya és més solidària que altres autonomies espanyoles i d’aquesta manera es compensa.

Més llenya al foc, en una qüestió que requereix prudència, respecte, menys postureig i no deshumanitzar a joves que han arribat a Espanya en pastera reduint-los en un simple número sense cap altra consideració.

¿Són aquestes certeses de paraula les que tranquilitzen la ciutadania en un món tan convuls com l’actual o potser convindria resoldre sense tantes floritures aquesta i d’altres qüestions que també els interpel·len en el dia a dia? Reconec que la necessitat de marcar territori, falcant la bandera i que sigui ben visible, és un dels trets distintius de la política, però la displicència en la manera d’abordar qüestions rellevants desincentiva fins i tot als convençuts. De l’abús es passa al descrèdit, sense que s’intueixi la manera de revertir la situació.

Com a la vida no tot són paraules sinó que de tant en tant convé prendre decisions, és aquesta la qualitat que diferencia als bons dels mals governants, m’agradaria un compromís urgent i necessari per millorar l’eficàcia de l’administració a Catalunya en particular i d’Espanya en general, per deslliurar-se de l’estigma que fa gairebé 200 anys va resumir en la frase ‘vuelva usted mañana’ Mariano José de Larra.

L’advertiment de la Síndica de Greuges de Catalunya, Esther Giménez-Salinas, sobre el funcionament de l’administració catalana que inclou l’Informe sobre l’activitat de la institució durant el 2024 i que ha presentat al Parlament hauria de remoure les consciències d’aquells que tenen la responsabilitat de millorar les condicions de vida de la ciutadania. Diu la defensora de les persones: ‘La ineficàcia de l’Administració frena el progrés social de Catalunya’. Aquest sí que és un motiu de pes per buscar acords i posar-se a treballar.

Amb una administració que en paraules de la síndica és lenta, complicada, excessivament burocràtica, obsoleta, que utilitza massa sovint un llenguatge incomprensible, que en els mecanismes interns anteposa de manera constant els propis interessos als drets de les persones, que peca de falta d’empatia i d’amabilitat, que castiga amb la seva ineficàcia a milers de persones en àmbits tan sensibles com el de la sanitat i les llistes d’espera, en l’accés a l’habitatge social, en la cobertura dels serveis de dependència i en l’atenció a la gent gran i que es queda curta en la protecció a la infància, algú pot ser insensible.

La tàctica de qui dia passa any empeny en aquests casos hauria de ser penalitzada.