novembre 2025 -

Un apunt sobre el Congrés de periodistes

Jodi Kantor la periodista que amb Megan Twoley va destapar al 2017 des de les pàgines de ‘The New York Times’ el cas dels abusos sexuals del productor cinematogràfic Harvey Weinstein, gènesi del moviment ‘Me too’, va pronunciar la lliçó inaugural del 7è Congrés de periodistes de Catalunya, celebrat a Barcelona a principis de novembre.

No va ser una conferència de tràmit sinó ben al contrari. En l’explicació de com va treballar la notícia i de què passaria avui (2025) si es trobés amb un cas similar, Kantor va desgranar una sèrie de consideracions que haurien de servir per a frenar el descrèdit del periodisme i garantir la funció de peça essencial en la defensa de la veritat i de la democràcia.

El seu missatge, després d’advertir de la manipulació digital, de la creixent dificultat dels professionals alhora de protegir les fonts d’informació, de destacar que els periodistes han de persistir en el treball per a garantir la credibilitat i recuperar la confiança pública en els mitjans de comunicació, va ser categòric: el periodistes necessitem d’un pla col·lectiu, d’una estratègia comuna que permeti i faciliti salvar la veritat.

Garantir la veritat, aquest és l’objectiu de qualsevol pas per a recuperar la credibilitat del periodisme i els mitjans de comunicació.

El periodistes catalans fa anys que van entendre que aquest era el camí i l’aprovació del Codi Deontològic al 1992 i la posterior creació del Consell de la Informació de Catalunya (CIC) són la prova del compromís del conjunt de la professió en preservar la veritat. En aquest sentit, el congrés va ser un èxit per què, a banda de confrontar experiències i diagnosticar mancances, va ratificar per una amplíssima majoria l’actualització del Codi deontològic, que en un dels punts defineix què es ser periodista i quines obligacions comporta en uns moments en que han quedat desdibuixades les fronteres entre els mitjans de comunicació convencionals i les emergents plataformes digitals convertides en un colador per on circulen sense fre la desinformació, la falsedat i que ofereixen cobertura a grups amb interessos inconfessables i personatges que embolicats amb la capa de periodistes practiquen l’engany.

Fer els deures no és una garantia de bons resultats. La prova són les limitacions i l’efectivitat de les resolucions del CIC sobre infraccions del codi deontològic, fonamentades en el rigor i l’autoritat però sense base punitiva que obligui a corregir l’incompliment per part de periodistes i empreses.

Protegir la veritat no és una tasca fàcil, requereix d’un permanent exercici multidisciplinar, de perseverança, de modelar estratègies, d’atreure en el camí per a salvaguardar la veritat i enfortir la democràcia a actors (empreses i administració) que no tenen per què coincidir amb les propostes que el CPC representa però que estan allà i no se’ls pot desestimar.

Atreure significa dialogar, asseure’s a una mateixa taula i exigir si hi ha compromisos incomplerts. Pressuposa, des de la perspectiva del CPC, obrir-se a una nova dimensió, entenent que no tot s’acaba en les quatre parets del col·legi ni en el requeriment als professionals quan no fan bé la seva feina. Significa aprofitar l’embranzida del congrés i la força del compromís amb el Codi Deontològic per definir una nova estratègia que impliqui posar el focus i obrir-se a l’anàlisi d’aquelles qüestions que fan referència al marc legal que en una societat democràtica protegeix la tasca del periodista.

Aquest és el terreny que ha d’explorar, entenc, el consell de la informació, reprenent feina feta i obrint noves vies de debat sobre les amenaces que sorgeixen a l’entorn de la professió i alteren les garanties constitucionals de preservar la veritat.

La urgència la marquen casos recents que no haurien de passar per alt i són una senyal d’alerta. Exemples són la via que s’ha obert des de l’àmbit del Tribunal Suprem i en el judici al Fiscal general de l’Estat quan es qüestiona l’obligació constitucional dels periodistes de preservar la identitat de les fonts d’informació o la previsió inclosa en l’avantprojecte de Llei de secrets oficials, aprovat pel govern central, que permetria als jutges en determinats supòsits identificar les fonts d’informació adduint raons d’interès general i en funció dels anys de pena pel delicte comès.

I si parlem de Catalunya, l’arxiu i el desinterès en la tramitació i debat parlamentari de la Llei de la comunicació audiovisual de Catalunya, eina imprescindible par a garantir la veracitat i el rigor de la informació emesa pels operadors digitals i per establir mesures que frenin continguts il·legals.

El CPC ha d’intervenir en aquest debat, sí sense cap mena de dubte. Es tracta de blindar el Codi Deontològic com un instrument útil i operatiu, d’afermar el bon periodisme i novament des del periodisme català situar-nos a l’avantguarda en la defensa de la veritat, del rigor professional i de la democràcia, com ho vam fer al 1992. Ni més ni menys que el que reclamava Jodi Kantor.

Virtuts cristianes

La jerarquia eclesiàstica espanyola que va ser un dels grups més influents de suport a la dictadura franquista, que va avalar i va incentivar la repressió fins propiciar condemnes de mort contra defensors de la democràcia i de la llibertat, que va jugar un paper clau en l’adoctrinament escolar i en la moral de la població, que durant anys no va tenir cap tipus de mirament en justificar les atrocitats del dictador ‘por la gracia de Dios’ i el va protegir sota el pal·li eclesial i que només per tots aquests antecedents hauria de mantenir un paper discret en l’aniversari dels 50 anys de la mort de Franco ha decidit alçar la veu, no per demanar perdó i fer autocrítica que és el que afegiria dignitat a qualsevol col·laboracionista del règim sinó per denunciar que les lleis que busquen recordar i dignificar la memòria de les víctimes de la ignomínia franquista, restablir la veritat i frenar el revisionisme històric són un instrument de ‘polarització ideològica’ al servei d’interessos polítics del present i pequen de biaix ideològic. I atribuint-se una funció pastoral impròpia i que va més enllà de la catequesi religiosa demanen als promotors de les lleis ‘purificar la memòria’ i aprofundir en la reconciliació com si els separadors fossin les víctimes.

La reflexió pública del president de la Conferència episcopal espanyola, Luis Argüello, ara i en les circumstàncies actuals, freguen la indecència i podríem encabir-les en el grup format pel 21,3% de ciutadans que en una recent enquesta del CIS opina que la dictadura va ser ‘bona’ o ‘molt bona’. Tinc amics catòlics que segur que escoltant aquestes paraules se’ls han regirat els budells, però allà estan les declaracions eclesials com la mostra d’una església irreductible que 50 anys després de la mort del dictador i amb els antecedents descrits segueix sense assumir amb clara autocrítica la seva responsabilitat històrica durant el franquisme.

Recordar que fa 50 anys del 20-N dóna per a molt i la prova és l’interès que suscita la data i les dinàmiques socials i polítiques que es van activar amb la mort del dictador. En unes altres circumstàncies, les paraules del bisbe Argüello s’afegirien als centenars de pronunciaments d’aquests dies. L’anormalitat és que pronunciades amb el to en que les ha dit i amb el transfons polític que desprenen mostren que per alguns tancar les ferides del franquisme és un exercici innecessari.

Pels desapareguts i els represaliats, per les seves famílies i descendents a qui el règim els va negar la dignitat que mereix qualsevol persona, afirmacions com aquestes són una ofensa i s’alineen amb el revisionisme històric que treballa de manera incansable per construir murs de silenci i edulcorar veritats incòmodes de la història recent espanyola.

Precisament perquè la ferida segueix oberta i cal tancar-la, perquè cal advertir dels perills de l’autoritarisme, tenen sentit les lleis de memòria democràtica i de memòria històrica. Aprovar-les i defensar-les no és un acte d’oportunisme polític, com insinua Argüello, sinó d’estricta justícia, aquella que demanen els milers de persones que encara avui busquen els cossos del seus familiars enterrats en fosses comunes durant la guerra civil, els que expliquen la veritat de la repressió i com és viure sense llibertats, per denunciar als qui saltant-se el marc constitucional fan enaltiment de la dictadura i per a divulgar els valors democràtics davant els intransigents.

No hi ha reconciliació sense reparació i ho saben perfectament als revisionistes del PP i Vox, la dreta i l’extrema dreta autoritària, quan decideixen frenar les lleis de memòria i es neguen a mirar el passat amb criteris de democràcia i de llibertat. Argüello i la jerarquia de l’Església espanyola han pres una posició clara a favor d’aquests plantejaments, han oblidat que la contrició i el penediment, la dignitat i la justícia i la humilitat que és el contrari de la supèrbia també són virtuts cristianes.

La síndica i el bon titular

No deixis mai que la realitat espatlli un bon titular. Es tracta d’una frase irónica que de tant en tant s’escolta en el món del periodisme i denuncia la temptació de forçar la màquina per atreure l’atenció al marge d’uns fets que justifiquin de manera explícita el titular o dissimulant aquelles dades que el poden desnaturalitzar.

Estic convençut que aquest matí quan els assessors de comunicació de la Síndica de Greuges de Catalunya s’han topat amb el ressò mediàtic de la roda de premsa de presentació de l’Informe anual sobre l’estat dels drets dels menors catalans hauran saltat d’alegria. En el maremàgnum de notícies que arriben a les redaccions i que obliguen als periodistes a una tria escrupolosa dels continguts han aconseguit colar un parell de titulars que fan patxoca: un que es rebaixi l’edat per a votar als 16 anys i l’altre que s’allargui l’escolarització obligatòria fins els 18.

Que ho digui la síndica no és una qüestió irrellevant o al menys així s’ha de tenir en compte per a qui valora la institució. El que passa és que en el cas d’allargar l’escolarització obligatòria als 18 anys s’hi amaguen paranys no gens menors que en l’exposició pública es deixen de banda i que dit amb contundència generen unes expectatives que no ajuden a resoldre les greus mancances dels sistema educatiu català que ara, desprès d’anys de desídia i de desinversió, de mirar-se el melic i de perdre el temps en iniciatives extemporànies, es volen corregir.

Diu la síndica i l’adjunta que vetlla pels drets de la infància que la proposta ajudarà a reduir l’absentisme escolar a Catalunya, que és del 13,7% molt per sobre del 9,5% de mitjana europea. Posa com exemple el que fan a Portugal (quina mania en emmirallar-se en els altres per tirar endavant) que ha reduït l’abandonament allargant l’escolarització obligatòria i per apuntalar la proposta farceix l’argumentari en conceptes com l’edatisme que, diu, també pateixen els menors (pobre gent gran ja els ha sortit un competidor) i els invisibilitza a ulls de l’administració o fent suggeriments com dotar-los de més autonomia i menys tutela parental en l’elecció de centre i que en el cas de sancions econòmiques el pagament no recaigui obligatòriament en els pares o tutors i es permeti substituir-les per alternatives educacionals.

Se’m fa difícil aventurar quin serà el recorregut d’aquestes propostes. Em temo que més enllà d’incentivar en determinats àmbits el debat sobre l’estat de l’educació a Catalunya, sobre el qual ja existeix una radiografia prou precisa dels punts febles i de les coses a resoldre, l’informe de la síndica no tindrà altre recorregut que el minut de glòria que proporciona un titular als mitjans de comunicació.

Ben mirat, es tracta d’una altra ocasió desaprofitada. No crec que la funció de la sindicatura de greuges sigui fer bons titulars, al contrari. Si hi ha abandonament escolar és perquè creix i s’enquista la pobresa, germen de totes les desigualtats en les diferents etapes educatives. Treballar amb l’administració per resoldre-les és la seva funció, des de la denúncia però també amb el rigor, l’escrupolositat i la discreció que requereix una problemàtica essencial pel futur de Catalunya com és l’educació de les futures generacions. Convé que la realitat prevalgui, encara que sigui reiterativa i en una època sotmesa al dictat de les emocions poc cridanera, abans de caure en la temptació del bon titular, efectista però de curta volada.

Miguel Fuster, 15 anys al carrer

Al Palau de Can Mercader de Cornellà es pot veure fins el 15 de febrer del 2026 l’exposició ‘Miguel Fuster (1944-2022), la vida en un traç’. Es tracta d’una retrospectiva d’aquest il·lustrador i dibuixant de còmics amb una trajectòria professional d’èxit que a conseqüència de l’addicció a l’alcohol i la pèrdua del seu habitatge per un incendi va acabar malvivint al carrer durant 15 anys fins que voluntaris de la fundació Arrels el van localitzar al 2003 i li van oferir una via de sortida i de reinserció i la possibilitat de poder viure en un pis de la institució al carrer Olzinelles de Barcelona.

La mostra amb peces dels inicis professionals i la reedició recent del llibre ’15 años en la calle’ on estan recollits la totalitat de textos i dibuixos que des del 2007 va incorporar en un bloc on narrava l’experiència de persona sense sostre, permet al visitant endinsar-se, sense prejudicis i de foma clara i directa, en una de les realitats més deliberadament ignorades a les grans ciutats: la de les persones que no tenen un lloc on viure i passar la nit.

La força dels seus dibuixos, amb un traç negre i persistent, centrats en les persones i les realitats que s’amaguen en la foscor de la nit específicament la de Miguel Fuster, posa cara a unes xifres que deshumanitzen i que per la resta de mortals actuen com un pal·liatiu que els permet mirar cap a l’altra banda i digerir la veritat incòmoda del sensellarisme. D’acord amb els càlculs més recents a la ciutat de Barcelona hi ha 5.000 persones sense llar, de les qual unes 1.600 viuen al carrer, una part significativa formada per joves de menys de 25 anys.

Fuster, que va tenir el coratge d’explicar com és viure al ras, resumeix en una frase el sentiment d’impotència i de frustració de les persones a qui no els queda ni un sostre on aixoplugar-se: ‘Hace muchos años que nadie me llama por mi nombre’. Una frase contundent per a dir que la societat els converteix en invisibles, els fa desaparèixer del radar al qual tots tenim dret, els carrega de prejudicis, els estigmatitza, fins que la sort sovint esquiva els permet sortir de la foscor i recuperar la dignitat.

L’exposició de Cornellà és un cop de puny a la insensibilitat, la sacsejada que de tant en tant ens convé. Llàstima que no n’hi hagi més com aquesta, ens ajudaria a desempallegar-nos del conformisme en el que ens volen instal·lats, a descobrir que molt sovint darrera d’una xifra hi ha persones, amb ànima i sentiments, a qui la vida els ha fet una mala passada i que, malgrat tot, volen aixecar-se de nou, que tenen nom i no mereixen que se’ls ignori.

Fuster va ser un supervivent, que va trobar la ma estesa d’Arrels i d’un amic com Juan Lemus per trencar el curs d’una història que les circumstàncies convertien en predeterminada com els passava a molts dels companys i companyes de carrer. Ell la dibuixa, la fa reconeixible, cartografia recons de la ciutat no des de la mirada del turista o del caminant sinó de qui veu en un petit espai el refugi que li permetrà passar un altra nit, que es fa eterna.