març 2025 -

Catalunya nord, una qüestió de fidelitat

A Catalunya els debats identitaris acostumen a agafar camins inversemblants. Sovint, darrera la terminologia s’hi amaga un interès per delimitar territoris o fidelitats quan es transforma en la vara de mesurar on s’adscriu cadascú en funció de criteris perfectament intercanviables depenent de les circumstàncies. Sempre hi ha en aquests debats qui s’erigeix en el súmmum sacerdot, arrogant-se la potestat de discernir i de delimitar la frontera que segmenta els bons homes dels qui es perden per camins equivocats.

Qualsevol excusa és bona per a retro-alimentar la flama, especialment quan el foc per falta de combustible s’apaga i hi ha necessitat de revitalitzar-lo. Els debats identitaris tenen una particularitat, no necessiten una argumentació racional que els justifiqui, només cal apel·lar als sentiments i pot revifar la flamarada. Es fonamenten, en la gran majoria de casos, en una qüestió de fe, al marge d’usos, pràctiques i costums.

I és en aquest punt que tothom s’hi veu amb cor de dir la seva, encara que hagin de retrocedir més de 300 anys per apel·lar a vells tractats i si això no és suficient sempre queda el recurs quan suposadament qui fa un pas en fals i infringeix el catàleg d’identitats és un càrrec públic de recordar-li qui el paga, argument de pes en qualsevol circumstància.

Fa uns dies al Parlament de Catalunya es va produir un fet que es pot englobar en el marc descrit. Compareixia en la comissió corresponent el delegat de la Casa de Catalunya a Perpinyà, Christopher Person, per donar compte de les activitats de la institució. En un moment determinat, va manifestar que quan es dirigeix als responsables de l’administració francesa per tractar qüestions que impliquen les dues parts sempre utilitza l’expressió ‘Pirineus orientals’ en lloc de ‘Catalunya nord’. Ho fa, va dir, apel·lant a la ‘neutralitat institucional’, atès que aquest és el nom oficial que els ciutadans van escollir en una votació al juny del 2016 i posteriorment van ratificar les autoritats del país.

Des d’aquell moment representants de Junts, ERC i la CUP van activar la polèmica, que dura fins avui, fins el punt de demanar la destitució del delegat. Tot plegat una turmenta en un got d’aigua per fer reviscolar un sentiment de reivindicació i de victimisme innecessari.

No crec que la terminologia que s’utilitza en converses i textos oficials sigui un atac a l’expressió popular ‘Catalunya nord’ ni que suposi una limitació en l’ús que en fan els meteoròlegs de TV-3 i els periodistes de la cadena, per posar dos exemples entenedors, sempre que es refereixen a la petita franja del territori d’influència catalana que hi ha a l’entorn de Perpinyà. I la prova de que les coses no van per aquest camí com de manera intencionada es diu és el compromís del govern que presideix Salvador Illa per millorar les relacions transfrontereres amb el nomenament d’un delegat específic, en la voluntat de preservar els vincles culturals i d’enfortir l’ús del català, extremadament minoritari entre els habitants del territori francès, augmentant el suport econòmic a l’escola La bressola.

El debat nominalista no és la qüestió que es dirimeix en els escarafalls d’uns i altres. Hi ha qui pensa que per aquesta via, encara que sigui utilitzant una ruta secundària, pot reviscolar la idea d’una puresa identitària entre catalans, un camí que en bon criteri la majoria de ciutadans rebutja, més preocupats per trobar solucions als dèficits i als perjudicis del servei de rodalies o per altres necessitats tan urgents com l’accés a l’habitatge. En definitiva, un nova mostra de debat estèril i perillós.

Lenta, burocràtica, complicada, obsoleta

No sé quin interès tenen les sessions de control al Congrés dels diputats entre el president del Govern, Pedro Sánchez, i el cap de l’oposició Alberto Núñez Feijóo si ja sabem com acabaran i, fins i tot, podem intuir què es diran. Tot plegat per res, ben bé un diàleg de sords que només convenç als seus i fastigueixa la ciutadania. Avui parlen de l’acord amb Junts pel repartiment de 4.400 menors migrants entre comunitats, que actualment viuen en condicions infrahumanes i indecents a Canàries.

El directe a través de les xarxes socials permet a aquell qui no té altre cosa més interessant a fer seguir el xoc dialèctic del no res en el qual uns i altres s’intercanvien retrets equiparables a l’ensulsiada de Junts que per treure pit del pacte i tranquil·litzar als seus seguidors li va faltar temps per fixar la quota que suposarà per Catalunya el repartiment a fi d’enfortir el missatge de que ells sí que vetllen pels interessos dels catalans i que alhora de posar-se durs, mirant de reüll els vots que es diputen amb l’extrema-dreta catalana, no hi ha qui els guanyi. Dit i fet, n’arribaran de 20 a 30 a terres catalanes mentre que Madrid, l’etern rival, n’haurà d’acollir més de 700. I això perquè Catalunya és més solidària que altres autonomies espanyoles i d’aquesta manera es compensa.

Més llenya al foc, en una qüestió que requereix prudència, respecte, menys postureig i no deshumanitzar a joves que han arribat a Espanya en pastera reduint-los en un simple número sense cap altra consideració.

¿Són aquestes certeses de paraula les que tranquilitzen la ciutadania en un món tan convuls com l’actual o potser convindria resoldre sense tantes floritures aquesta i d’altres qüestions que també els interpel·len en el dia a dia? Reconec que la necessitat de marcar territori, falcant la bandera i que sigui ben visible, és un dels trets distintius de la política, però la displicència en la manera d’abordar qüestions rellevants desincentiva fins i tot als convençuts. De l’abús es passa al descrèdit, sense que s’intueixi la manera de revertir la situació.

Com a la vida no tot són paraules sinó que de tant en tant convé prendre decisions, és aquesta la qualitat que diferencia als bons dels mals governants, m’agradaria un compromís urgent i necessari per millorar l’eficàcia de l’administració a Catalunya en particular i d’Espanya en general, per deslliurar-se de l’estigma que fa gairebé 200 anys va resumir en la frase ‘vuelva usted mañana’ Mariano José de Larra.

L’advertiment de la Síndica de Greuges de Catalunya, Esther Giménez-Salinas, sobre el funcionament de l’administració catalana que inclou l’Informe sobre l’activitat de la institució durant el 2024 i que ha presentat al Parlament hauria de remoure les consciències d’aquells que tenen la responsabilitat de millorar les condicions de vida de la ciutadania. Diu la defensora de les persones: ‘La ineficàcia de l’Administració frena el progrés social de Catalunya’. Aquest sí que és un motiu de pes per buscar acords i posar-se a treballar.

Amb una administració que en paraules de la síndica és lenta, complicada, excessivament burocràtica, obsoleta, que utilitza massa sovint un llenguatge incomprensible, que en els mecanismes interns anteposa de manera constant els propis interessos als drets de les persones, que peca de falta d’empatia i d’amabilitat, que castiga amb la seva ineficàcia a milers de persones en àmbits tan sensibles com el de la sanitat i les llistes d’espera, en l’accés a l’habitatge social, en la cobertura dels serveis de dependència i en l’atenció a la gent gran i que es queda curta en la protecció a la infància, algú pot ser insensible.

La tàctica de qui dia passa any empeny en aquests casos hauria de ser penalitzada.

Europa en procés de canvi

Hans Castorp és el personatge que l’escriptor Thomas Mann utilitza per relatar un canvi d’època a la novel·la ‘La muntanya màgica’. Es tracta d’una obra de referència, per alguns crítics i especialistes la millor que s’ha escrit, en la qual es mesclen agosarades tècniques literàries amb profundes reflexions sobre el sentit de la vida i de la mort, el poder, la llibertat, la democràcia i el devenir d’una època i d’una classe social a les acaballes del segle XIX i començaments del segle XX. Reflecteix una manera d’entendre l’humanisme que, obviant les diferències de classe, dibuixa amb encert la forma de ser i de pensar d’una part de la burgesia europea emmirallada en el passat i ignorant del caos que suposaria per tots ells i pel seu estil de vida l’esclat de la Primera Guerra Mundial.

‘La muntanya màgica’ no és una novel·la històrica, tot i que està emmarcada en un temps històric precís, sinó un text intimista, de reflexió, intensa i alhora venal per com són i es comporten els seus personatges, molt allunyats del que ara és comú. Tancats al sanatori de malalts de tuberculosi de Berghof (nom inventat per l’autor) al Alps suïssos i prop de la ciutat de Davos, el interns fan una vida rutinària i despreocupada, alterada només pels rituals subjectes als canvis d’estació i l’evolució de la seva malaltia. Per ells, aquell entorn, allunyat del brogit de la ciutat, és un espai segur, sense que ningú gosi canviar-lo.

Des de fa anys, volia entrar de ple en la lectura d’aquesta obra, dedicar-hi temps i fer-ho de manera pausada, sense pressa. Soc conscient que arribo tard, però una vegada acabada la lectura m’adono que segueix estant de plena actualitat i més ara que el món està en un procés de canvi.

La recomano a aquells a qui no els espanti el volum de pàgines, sobre tot perquè situa a la persona en el centre del relat i fa de l’humanisme, avui una ciència que pugna per sobreviure en competència amb la fredor de la tecnologia, un valor que no es pot menystenir si volem endinsar-nos en allò que ens passa.

Com els personatges de Mann, el món tal com el coneixíem viu una transformació accelerada amb signes d’advertiment clars des de la crisi econòmica del 2008, l’epidèmia de la covid i ara amb la guerra a Ucraïna, novament a l’interior d’Europa com fa poc més de trenta anys va passar a Sarajevo i a l’antiga Iugoslàvia.

Més d’una persona m’ha comentat que viu amb intranquil·litat les circumstàncies actuals i pateix pel futur que ens espera. Hi ha neguit en la ciutadania per les reaccions que provoca el conflicte a Ucraïna, mentre ressorgeix en el vocabulari dels nostres dirigents paraules com rearmament, defensa, pactes de pau, política de blocs i interessos estratègics que escapen del nostre angle de visió.

Som testimonis d’excepció de tot allò que succeeix davant nostre. Per sort, no vivim aïllats com els estadants del sanatori de Berghof. I en aquest escenari d’incerteses és més necessari que mai recuperar la dimensió humana de la nostra existència.

La nova Europa s’ha construït sobre fonaments amb valors compartits com el del diàleg, el respecte a la persona, la democràcia, la llibertat, la inclusió. S’han de defensar aferrissadament i en cap circumstància poden formar part d’un bescanvi ruïnós i destructiu com proposen aquells que només entenen l’ús de la força com únic argument a la taula de negociació.

Immigració, ni tant ni tan poc

Quina coincidència, mentre una part de la classe política i mediàtica ha obert una nova plataforma de confrontació a partir de la delegació de competències d’immigració a Catalunya un artista com Jaume Plensa, encara amb poc predicament a Catalunya, presenta a la fira ARCO de Madrid una sèrie escultòrica de vuit cares d’alabastre per denunciar la intolerància als migrants. El conjunt el formen un home rodejat de set rostres de dona que reprodueixen a través de les faccions de les seves cares la diversitat i el mestissatge.

Novament la cultura com a mecanisme aglutinador dels desitjos de millora de la societat — la cultura sempre un pas endavant–alhora que hi ha qui gasta energies en debats que en la majoria de casos desconcerten, cansen i divideixen la societat i entretant algú es frega les mans ensumant els rèdits electorals que una o altra posició els pot proporcionar.

Jugar amb el destí i el futur de les persones migrants surt de franc, i no frivolitzo, en la mesura que ells quan arriben al destí on volen iniciar un nou projecte de vida hi tenen poc dir, atrapats en normatives i obligacions, a vegades injustes o massa farragoses, i sotmesos a prejudicis sovint infundats que els dificulten el dia a dia i compliquen l’arrelament. Però la realitat és que en una societat tan envellida com la catalana, per posar un exemple que podríem replicar en altres parts d’Espanya i Europa, els necessitem, són indispensables i els convertim en ma d’obra barata omplint feines que els nascuts aquí consideren poc adequades com l’atenció a les persones, el camp i la construcció.

No és estrany que en aquest context el pacte entre el PSOE i Junts per delegar a Catalunya competències d’immigració aixequi una polseguera amb paraules tan gruixudes com traïció, l’anunciada i mai complerta ruptura d’Espanya i racisme, substantius que per si sols i de ser certs podrien desestabilitzar qualsevol govern.

Però tots sabem que la sang no arribarà al riu i que si un llegeix l’acord amb detall allà on de debò es pot notar el canvi és en la gestió de dos àmbits que són claus per a qualsevol persona que aterra al nostre país amb voluntat de quedar-se: agilitant i evitant retards perjudicials en la tramitació del permís de residència, essencial per obtenir un treball regularitzat i optar al reagrupament familiar, i en el cas de persones en procés d’expulsió oferir-los garanties jurídiques i de respecte als drets humans en cas que ingressin al Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) de la Zona Franca de Barcelona que passarà a dependre de la Generalitat.

La resta de compromisos, tenint en compte que es tracta d’una proposta que no serà efectiva fins que la validi el Congrés, com la participació dels Mossos en la gestió de fronteres (un uniforme més en el control de passaports) o la possibilitat de que la policia catalana intervingui en els tràmits d’expulsió d’estrangers s’emmarquen en el que hauria de ser un aspecte clau en el funcionament de l’Estat, la lleialtat institucional, que tots prediquen i molts incompleixen com en el cas del PP en l’aplicació de la llei d’habitatge.

Per la Generalitat de Catalunya assumir aquesta delegació és una oportunitat amb un nivell alt de complexitat, com ho va ser la transferència de les presons en un moment d’alta conflictivitat o la gestió del trànsit.

Es pot vendre l’acord com es vulgui, posar-hi l’embolcall que cadascú consideri més adequat, però pels qui creuen que la Generalitat és també Estat, tal com reconeix l’Estatut, i que només s’enforteix sobre la base de la gestió eficient i eficaç acceptar un repte d’aquesta envergadura és un pas més en la consolidació de Catalunya com a nació, amb una cultura i una identitat pròpies, ja que ofereix la possibilitat de millorar el model d’integració de les persones que per voluntat pròpia formen part dels vuit milions de catalans i representen, tot hi haver nascut en un altre país i ser d’origen diferent, el 25% de la població o el mateix dos milions de persones.

El repte està sobre la taula.

Papallones de pau

L’escriptora Priscilla Morris escriu en el llibre ‘Papallones negres’ (Edicions del Periscopi) un relat precís del que és la guerra, de l’impacte que té en les persones, dels vincles humans que es destrueixen i neixen en moments tràgics, de que malgrat tot hi ha esperança encara que el futur emergeixi difús com en l’horripilant conflicte ètnic que va destruir Bòsnia ara fa poc més de 30 anys. Zora, el personatge central de la novel·la, fa un recorregut entre la desesperació i l’esperança mentre intenta sobreviure al setge de Sarajevo, tant inimaginable als ulls d’ella com ho va ser pels milions d’europeus que vam seguir un conflicte que passava a poc més de dues hores d’avió de casa nostra.

Possiblement perquè Priscilla Morris té vincles amb Bòsnia per part de mare, el text traspua la intensitat de les coses viscudes i descobreix com el sentit de pertinença és molt més fort que totes les temptatives que es facin per esborrar la història, per sucumbir a la por dels francotiradors apostats als turons que rodegen la ciutat i a l’impacte del bombardeig i posterior incendi de la Biblioteca Nacional que transforma la destrucció de llibres i manuscrits en milers de papallones negres voleiant pel cel de Sarajevo, símbol del menysteniment a la cultura i de la irracionalitat de qualsevol conflicte armat.

La novel·la és una crida a no defallir mai, fins i tot en els moments més adversos, i també una advertència. Res es pot donar per fet i el que avui sembla perfectament sòlid, la pau i el benestar a la Unió Europea, podria caure en el moment més impensat com va passar a Bòsnia-Hercegovina.

Coincideix la lectura d’aquesta obra que recomano amb el tracte humiliant de Trump i Vance al president d’Ucraïna, Valodímir Zelenski, al Despatx Oval de la Casa Blanca. Els gestos i les paraules dels dos dirigents nord-americans, els tics mafiosos que desprenen i la fanfarroneria que impregna el seu vocabulari en la pretensió d’esclafar la víctima, impropi dels usos i costums diplomàtics, no ens haurien de deixar indiferents.

L’escena que vam presenciar, àmpliament difosa pels mitjans de comunicació, no és televisió de la bona com en algun moment de la diatriba va dir Trump sinó la mostra perfecta del què podria passar de no posar-hi remei si l’onada tecno-autoritària es consolida i soscava un món que ha de seguir treballant per enfortir el respecte i la dignitat de les persones.

M’esgarrifo només de pensar que estem a les portes d’una tercera guerra mundial, com de manera insolent li va dir Trump a Zelenski, de que la força militar substitueixi la diplomàcia, de que grans potències s’atorguin el dret de repartir-se el món i de com Europa, una altra vegada Europa, es converteixi en l’epicentre d’un conflicte que en el pitjor dels escenaris es tradueix en por, desesperança i paga el preu de vides humanes com ara a Ucraïna.

Potser perquè Sarajevo és un record present, que no s’ha esborrat del tot, que la memòria és més necessària que mai i que res no es pot donar per fet hauríem de plantar cara i carregar-nos d’arguments davant qui considera una nosa el diàleg i utilitza la força per imposar les seves idees, per desemmascarar a les persones que somien en lideratges forts i enyoren les tàctiques autoritàries com la millor manera de moure’s per la vida i per ajudar a qui dubta perquè sobreviure en el dia a dia no és fàcil i demana amb raó solucions a les necessitats més immediates.

La pugna entre autoritarisme i democràcia té molts fronts, ho hem vist aquest cap de setmana a Londres, però no podem descuidar que des de la proximitat també es juga la partida. Poc, encara que sembli insignificant, acaba sent molt si hi sumem l’esforç de tots.