Arxius de Europa -

Sarajevo no és una illa

Tenia pendent un viatge a Sarajevo. La ciutat, que molts de nosaltres recordem pel setge que va patir a la dècada del noranta quan el nacionalisme serbi va intentar dividir el país i forçar la neteja ètnica, vol recuperar-se i renéixer de les cendres. Han passat trenta anys, però les ferides són evidents.

Tot i això, la voluntat de passar pàgina on encara hi ha massa fronteres culturals i mentals es percep especialment entre els joves, interessats en demostrar que la convivència no està condicionada per la forma de vestir ni per una fe religiosa que travessa els carrers de la ciutat com el so de les oracions que surt dels minarets. Sarajevo mira al futur, encara que no s’hagi recuperat totalment de la tragèdia que l’encercla i la fa coneguda.

Perquè Sarajevo, encara que no formi part del circuït imaginari que dibuixa el continent europeu a través de les seves ciutats, és i serà Europa, aquella que conviu en la diversitat, la que reneix de la destrucció, la que confia en el diàleg i la que trenca amb l’uniformisme benestant i cofoi (no sé si enganyós) que descriu el seu present.

Cadascú té la seva idea d’Europa, traçada molt sovint per rutes turístiques que tendeixen a diluir la mirada. És una opció respectable, però encara que sigui des de les limitacions que imposa una estada curta en el temps, trepitjar el carrer, notar els aromes del mercat, parlar ni que sigui de manera fugissera amb alguns del seus habitants i provar de detectar què hi ha darrera de les mirades dels vianants no deixa de ser un exercici útil i gratificant de qualsevol immersió limitada però intensa.

Amb Sarajevo, els europeus hi tenim un deute. La conclusió és que l’hem oblidada, que ja no forma part de les prioritats ni ens importa el seu futur i que sovint la incloem en el llistat de fronteres que ens incomoden i ens interpel·len.

A la tornada, l’atzar m’ha portat a recuperar el discurs que l’escriptor José Luis Sampedro va llegir a la Real Academia Española el dia 2 de juny del 1991 com a nou membre. Es titula ‘Desde la frontera’. L’autor de ‘La sonrisa etrusca’ i ‘El río que nos lleva’ exposa que les fronteres, personals o traçades amb el llapis del poder, ajuden a interpretar la realitat, que superar-les és indispensable per avançar, que conformen la nostra manera de ser i que no es pot entendre la societat i nosaltres mateixos sense la complexíssima estructura de fronteres que ens envolta. Sampedro i la seva trajectòria personal i literària situa aquesta reflexió com exemple.

Sarajevo és una de les fronteres que travessa el sentiment europeu, el límit i el futur, com ho són Ucraïna o Moldàvia. No és una raresa ni una referència en els llibres d’història, forma part de nosaltres.

En l’estada a la ciutat i més tard a Mostar vaig poder preguntar a dos joves que per edat no havien viscut el setge ni la guerra què els semblava la possibilitat de que Bòsnia i Herzegovina s’incorporés a la Unió Europea, formés part del club de països que comparteixen el valor de la democràcia i de la igualtat. Els dos es van mostrar reticents, no els entusiasmava l’opció, més aviat la rebutjaven. Veuen la Unió Europea com un club de mercaders, que imposa regles que els acabarà empobrint més del que ja estan i que pot desdibuixar la seva història i la complexa personalitat cultural.

Des de la sorpresa, vaig pensar que Sarajevo ha de deslliurar-se de la fatídica geopolítica que ha marcat la seva història en un camí que la converteix en una illa sense futur.

Europa en procés de canvi

Hans Castorp és el personatge que l’escriptor Thomas Mann utilitza per relatar un canvi d’època a la novel·la ‘La muntanya màgica’. Es tracta d’una obra de referència, per alguns crítics i especialistes la millor que s’ha escrit, en la qual es mesclen agosarades tècniques literàries amb profundes reflexions sobre el sentit de la vida i de la mort, el poder, la llibertat, la democràcia i el devenir d’una època i d’una classe social a les acaballes del segle XIX i començaments del segle XX. Reflecteix una manera d’entendre l’humanisme que, obviant les diferències de classe, dibuixa amb encert la forma de ser i de pensar d’una part de la burgesia europea emmirallada en el passat i ignorant del caos que suposaria per tots ells i pel seu estil de vida l’esclat de la Primera Guerra Mundial.

‘La muntanya màgica’ no és una novel·la històrica, tot i que està emmarcada en un temps històric precís, sinó un text intimista, de reflexió, intensa i alhora venal per com són i es comporten els seus personatges, molt allunyats del que ara és comú. Tancats al sanatori de malalts de tuberculosi de Berghof (nom inventat per l’autor) al Alps suïssos i prop de la ciutat de Davos, el interns fan una vida rutinària i despreocupada, alterada només pels rituals subjectes als canvis d’estació i l’evolució de la seva malaltia. Per ells, aquell entorn, allunyat del brogit de la ciutat, és un espai segur, sense que ningú gosi canviar-lo.

Des de fa anys, volia entrar de ple en la lectura d’aquesta obra, dedicar-hi temps i fer-ho de manera pausada, sense pressa. Soc conscient que arribo tard, però una vegada acabada la lectura m’adono que segueix estant de plena actualitat i més ara que el món està en un procés de canvi.

La recomano a aquells a qui no els espanti el volum de pàgines, sobre tot perquè situa a la persona en el centre del relat i fa de l’humanisme, avui una ciència que pugna per sobreviure en competència amb la fredor de la tecnologia, un valor que no es pot menystenir si volem endinsar-nos en allò que ens passa.

Com els personatges de Mann, el món tal com el coneixíem viu una transformació accelerada amb signes d’advertiment clars des de la crisi econòmica del 2008, l’epidèmia de la covid i ara amb la guerra a Ucraïna, novament a l’interior d’Europa com fa poc més de trenta anys va passar a Sarajevo i a l’antiga Iugoslàvia.

Més d’una persona m’ha comentat que viu amb intranquil·litat les circumstàncies actuals i pateix pel futur que ens espera. Hi ha neguit en la ciutadania per les reaccions que provoca el conflicte a Ucraïna, mentre ressorgeix en el vocabulari dels nostres dirigents paraules com rearmament, defensa, pactes de pau, política de blocs i interessos estratègics que escapen del nostre angle de visió.

Som testimonis d’excepció de tot allò que succeeix davant nostre. Per sort, no vivim aïllats com els estadants del sanatori de Berghof. I en aquest escenari d’incerteses és més necessari que mai recuperar la dimensió humana de la nostra existència.

La nova Europa s’ha construït sobre fonaments amb valors compartits com el del diàleg, el respecte a la persona, la democràcia, la llibertat, la inclusió. S’han de defensar aferrissadament i en cap circumstància poden formar part d’un bescanvi ruïnós i destructiu com proposen aquells que només entenen l’ús de la força com únic argument a la taula de negociació.

Papallones de pau

L’escriptora Priscilla Morris escriu en el llibre ‘Papallones negres’ (Edicions del Periscopi) un relat precís del que és la guerra, de l’impacte que té en les persones, dels vincles humans que es destrueixen i neixen en moments tràgics, de que malgrat tot hi ha esperança encara que el futur emergeixi difús com en l’horripilant conflicte ètnic que va destruir Bòsnia ara fa poc més de 30 anys. Zora, el personatge central de la novel·la, fa un recorregut entre la desesperació i l’esperança mentre intenta sobreviure al setge de Sarajevo, tant inimaginable als ulls d’ella com ho va ser pels milions d’europeus que vam seguir un conflicte que passava a poc més de dues hores d’avió de casa nostra.

Possiblement perquè Priscilla Morris té vincles amb Bòsnia per part de mare, el text traspua la intensitat de les coses viscudes i descobreix com el sentit de pertinença és molt més fort que totes les temptatives que es facin per esborrar la història, per sucumbir a la por dels francotiradors apostats als turons que rodegen la ciutat i a l’impacte del bombardeig i posterior incendi de la Biblioteca Nacional que transforma la destrucció de llibres i manuscrits en milers de papallones negres voleiant pel cel de Sarajevo, símbol del menysteniment a la cultura i de la irracionalitat de qualsevol conflicte armat.

La novel·la és una crida a no defallir mai, fins i tot en els moments més adversos, i també una advertència. Res es pot donar per fet i el que avui sembla perfectament sòlid, la pau i el benestar a la Unió Europea, podria caure en el moment més impensat com va passar a Bòsnia-Hercegovina.

Coincideix la lectura d’aquesta obra que recomano amb el tracte humiliant de Trump i Vance al president d’Ucraïna, Valodímir Zelenski, al Despatx Oval de la Casa Blanca. Els gestos i les paraules dels dos dirigents nord-americans, els tics mafiosos que desprenen i la fanfarroneria que impregna el seu vocabulari en la pretensió d’esclafar la víctima, impropi dels usos i costums diplomàtics, no ens haurien de deixar indiferents.

L’escena que vam presenciar, àmpliament difosa pels mitjans de comunicació, no és televisió de la bona com en algun moment de la diatriba va dir Trump sinó la mostra perfecta del què podria passar de no posar-hi remei si l’onada tecno-autoritària es consolida i soscava un món que ha de seguir treballant per enfortir el respecte i la dignitat de les persones.

M’esgarrifo només de pensar que estem a les portes d’una tercera guerra mundial, com de manera insolent li va dir Trump a Zelenski, de que la força militar substitueixi la diplomàcia, de que grans potències s’atorguin el dret de repartir-se el món i de com Europa, una altra vegada Europa, es converteixi en l’epicentre d’un conflicte que en el pitjor dels escenaris es tradueix en por, desesperança i paga el preu de vides humanes com ara a Ucraïna.

Potser perquè Sarajevo és un record present, que no s’ha esborrat del tot, que la memòria és més necessària que mai i que res no es pot donar per fet hauríem de plantar cara i carregar-nos d’arguments davant qui considera una nosa el diàleg i utilitza la força per imposar les seves idees, per desemmascarar a les persones que somien en lideratges forts i enyoren les tàctiques autoritàries com la millor manera de moure’s per la vida i per ajudar a qui dubta perquè sobreviure en el dia a dia no és fàcil i demana amb raó solucions a les necessitats més immediates.

La pugna entre autoritarisme i democràcia té molts fronts, ho hem vist aquest cap de setmana a Londres, però no podem descuidar que des de la proximitat també es juga la partida. Poc, encara que sembli insignificant, acaba sent molt si hi sumem l’esforç de tots.