Hans Castorp és el personatge que l’escriptor Thomas Mann utilitza per relatar un canvi d’època a la novel·la ‘La muntanya màgica’. Es tracta d’una obra de referència, per alguns crítics i especialistes la millor que s’ha escrit, en la qual es mesclen agosarades tècniques literàries amb profundes reflexions sobre el sentit de la vida i de la mort, el poder, la llibertat, la democràcia i el devenir d’una època i d’una classe social a les acaballes del segle XIX i començaments del segle XX. Reflecteix una manera d’entendre l’humanisme que, obviant les diferències de classe, dibuixa amb encert la forma de ser i de pensar d’una part de la burgesia europea emmirallada en el passat i ignorant del caos que suposaria per tots ells i pel seu estil de vida l’esclat de la Primera Guerra Mundial.
‘La muntanya màgica’ no és una novel·la històrica, tot i que està emmarcada en un temps històric precís, sinó un text intimista, de reflexió, intensa i alhora venal per com són i es comporten els seus personatges, molt allunyats del que ara és comú. Tancats al sanatori de malalts de tuberculosi de Berghof (nom inventat per l’autor) al Alps suïssos i prop de la ciutat de Davos, el interns fan una vida rutinària i despreocupada, alterada només pels rituals subjectes als canvis d’estació i l’evolució de la seva malaltia. Per ells, aquell entorn, allunyat del brogit de la ciutat, és un espai segur, sense que ningú gosi canviar-lo.
Des de fa anys, volia entrar de ple en la lectura d’aquesta obra, dedicar-hi temps i fer-ho de manera pausada, sense pressa. Soc conscient que arribo tard, però una vegada acabada la lectura m’adono que segueix estant de plena actualitat i més ara que el món està en un procés de canvi.
La recomano a aquells a qui no els espanti el volum de pàgines, sobre tot perquè situa a la persona en el centre del relat i fa de l’humanisme, avui una ciència que pugna per sobreviure en competència amb la fredor de la tecnologia, un valor que no es pot menystenir si volem endinsar-nos en allò que ens passa.
Com els personatges de Mann, el món tal com el coneixíem viu una transformació accelerada amb signes d’advertiment clars des de la crisi econòmica del 2008, l’epidèmia de la covid i ara amb la guerra a Ucraïna, novament a l’interior d’Europa com fa poc més de trenta anys va passar a Sarajevo i a l’antiga Iugoslàvia.
Més d’una persona m’ha comentat que viu amb intranquil·litat les circumstàncies actuals i pateix pel futur que ens espera. Hi ha neguit en la ciutadania per les reaccions que provoca el conflicte a Ucraïna, mentre ressorgeix en el vocabulari dels nostres dirigents paraules com rearmament, defensa, pactes de pau, política de blocs i interessos estratègics que escapen del nostre angle de visió.
Som testimonis d’excepció de tot allò que succeeix davant nostre. Per sort, no vivim aïllats com els estadants del sanatori de Berghof. I en aquest escenari d’incerteses és més necessari que mai recuperar la dimensió humana de la nostra existència.
La nova Europa s’ha construït sobre fonaments amb valors compartits com el del diàleg, el respecte a la persona, la democràcia, la llibertat, la inclusió. S’han de defensar aferrissadament i en cap circumstància poden formar part d’un bescanvi ruïnós i destructiu com proposen aquells que només entenen l’ús de la força com únic argument a la taula de negociació.